Les 10 millors pel·lícules del 2021

Superar el 2020 va ser tot un repte per a la indústria cinematogràfica. Després d'un any per a la infàmia, durant el qual la pandèmia va acabar d'esquerdar un sector que pateix en gran mesura l'aterratge de les grans plataformes i la baixa afluència del públic a les sales de cinema, el 2021 ha suposat una alenada d'aire fresc, una mica d'oxigen, una passa endavant. Encara que a l'inici semblava que no arrencaria, l'any ha tornat a situar les pel·lícules a l'epicentre de la vida, perquè al final, totes acaben sent un reflex de la pròpia humanitat.

Aquest any ha significat un augment qualitatiu per al cinema. Ha servit per recuperar una embranzida prepandèmica i projectes il·lusionants que han tornat el públic en massa a les sales. Des de les grans produccions de Marvel (gràcies a Spider-Man s'ha tornat a superar el bilió de dòlars en recaptació mundial en només dues setmanes) als musicals, passant pel notable grau de qualitat que ha assolit el cinema de l'estat espanyol. Tot plegat ha creat un gran catàleg de pel·lícules per tancar un 2021 carregat de màgia cinematogràfica.

Per triar les millors projeccions des de la proposta de NacióDigital ens hem cenyit a uns estàndards molt concrets: són pel·lícules estrenades i fetes aquest mateix any. Per això queden enrere algunes que han arribat a les sales en els últims dotze mesos però van concórrer a tots els premis de l'any anterior. No deixem enrere les plataformes, que ja formen part de l'ecosistema i, en alguns casos, el lideren.

10. Las leyes de la frontera
Daniel Monzón recupera el cinema quinqui, un gènere apassionant de la dècada dels anys 80, i el modernitza en aquest film de Netflix. Una història vertebrada a través de les peripècies d'un jove desencaixat, en una societat hostil i perduda, que acaba trobant refugi en un grup de lladres, desemparats i vividors que es passen la vida en una plaça de Girona. Amb una ambientació envejable i un repartiment encapçalat per una Begoña Vargas que furta tot protagonisme -i un Chechu Salgado increïble-, Las leyes de la frontera esdevé una completa sorpresa en la qual es gaudeix cada minut.
 

9. The French Dispatch (of the Liberty Kansas Evening Sun)
La nova genialitat de Wes Anderson prometia noves esperances al nivell de The Grand Budapest Hotel: un repartiment de luxe per a una pel·lícula amb episodis; un nou capítol de l'univers Anderson, tan peculiar, tan mil·limètric, tan sobrecarregat d'elements característics que generen odi o passió. I en aquesta meravella fictícia sobre un petit diari nord-americà en una ciutat francesa es reuneixen tots els ingredients necessaris per adorar-la. Estèticament, és de les millors obres d'Anderson, però el seu humor és afilat, les seves trames són afables i plenes de missatges intrínsecs. És difícil submergir-se en el seu particular univers, però fer-ho omple el cor de calidesa i la boca de rialles.
 

8. Being the Ricardos
Costa moltíssim entrar en aquest nou escenari televisiu del geni Aaron Sorkin. Els elements, molt nord-americans: la crònica d'una de les setmanes més crucials en la història de la televisió dels EUA, en el programa més icònic dels seixanta. Nicole Kidman es mimetitza a la perfecció amb el personatge de Lucille Ball, però el protagonisme l'acaba robant Javier Bardem amb el seu Desi Arnaz. És un film amb el segell clàssic de Sorkin: diàlegs mordaços i àgils; missatges polítics contra els responsables d'aquell moment tan obscur; i un retrat divertit de la producció d'un programa televisiu. Encara que a estones semblava una pel·lícula que ja hem vist en altres ocasions, acaba agafant una embranzida vertiginosa. I a Sorkin no se li pot dir mai que no.
 

7. tick, tick... Boom!
Una de les majors sorpreses de l'any. Sense cap mena d'expectativa, aquest musical sobre la vida de jove adult de Jonathan Larson és un cant de vida, somnis i tristeses que t'engrapa el cor i t'abraça l'ànima. Amb un gran esperit teatral, el ja icònic Lin-Manuel Miranda dirigeix el seu primer film i es nota amb escreix. La banda sonora, exquisida, es nodreix de la trama i no apareix de manera independent pel mig de la història. Andrew Garfield fa un dels papers de la seva vida, on es deixa el cos i demostra els galons del seu talent. Eufòria teatral, homenatge a Larson, un record a què va significar Rent. Tot plegat, una meravella.
 
6. Maixabel
El cinema espanyol ha demostrat el 2021 del seu bon estat de salut. I que és capaç de crear noves històries, apassionants, encara que s'emmarquin en gèneres o temàtiques molt mastegades en les últimes dècades. Icíar Bollaín ho demostra amb aquesta emocionant Maixabel, la història real d'una dona víctima d'ETA, que va matar el seu marit. La directora posa el focus en la relació de Maixabel amb l'assassí que es va endur la seva parella: tots dos decideixen entrar en el programa de reconciliació. A partir d'aquí, Bollaín sap mostrar sense miraments ni sensibleries les penúries que es vivien a les presons, el patiment de les víctimes, la intoxicació social o la conservadora posició política, enrocada en l'enfrontament i la rancúnia. Una història humana que dona una nova perspectiva i molta llum a un conflicte ple de foscor.
 
5. Dune
Cinema d'autor i blockbuster no són dos conceptes que solen anar de la mà. Només hi ha tres directors capaços de conjugar-los: Quentin Tarantino, Christopher Nolan i Dennis Villeneuve. I és aquest últim el que ha il·luminat el 2021 amb l'immens repte d'adaptar Dune, una de les novel·les de ciència-ficció més importants del segle XX, considerada inadaptable al cinema. A través d'una ambientació que treu l'alè, una banda sonora de Hans Zimmer per a la història i un repartiment sòlid -acaben destacant més secundaris com Rebecca Ferguson que els protagonistes-, Villeneuve entabanava al món amb la primera part d'una magnànima obra que serà recordada per sempre.
 
4. É stata la mano di Dio
La menys barroca de tota la filmografia de Paolo Sorrentino és també la seva pel·lícula més íntima, en la qual més s'esquinça l'ànima i demostra el seu talent innat per a la narrativa cinematogràfica. Tot i que pot semblar coixa en comparació amb altres títols d'immensa categoria com La Grande Bellezza o Youth, Sorrentino ens regala un terratrèmol de sensacions: des de l'alegria que viu un jove en mig d'una família dispar, en ple Nàpols, amb l'arribada de Maradona, passant per la desgràcia més absoluta que repercuteix en si mateix en una catarsi artística. Hi ha diverses escenes que es graven amb lletres candents al bell mig del cor.
 
3. West Side Story
No hi ha gaires cineastes de categoria amb la valentia per escollir un clàssic intocable de la història del cinema, atrevir-se a fer un remake i sortir-ne airós. I encara menys sortir-ne triomfant. Però Steven Spielberg està fet d'una altra pasta, és un geni consagrat que torna a enlluernar el setè art amb una de les seves obres i ens regala una meravella cinematogràfica. La nova versió del film de Robert Wise, pràcticament calcada a la clàssica, és la demostració absoluta que es poden recuperar "pel·lícules intocables" i millorar-les. Perquè això ha fet Spielberg: un rentat de cara, un progrés en la història dels Jets contra els Sharks, de la Maria i el Tony. Un repartiment immens i unes cançons que segueixen sent insuperables, gràcies a Stephen Sondheim i Leonard Bernstein. Es mantenen fresques, vives i enlluernadores gràcies a una posada en escena excel·lent, unes coreografies renovades que recorden els millors números de l'original i a la modernitat que permeten els recursos actuals, com es va veure a La La Land.
 
2. Petite Maman
Una sorpresa majúscula, una obra d'orfebreria cinematogràfica, una joia sorgida de l'ànima. Céline Sciamma, responsable del film anterior Portrait de la jeune fille en feu (2019) amb la que va enamorar mig planeta, tornar a captivar-nos en una sala de cinema gràcies a aquesta història intimista sobre tres dones. Una mare i la seva filla tornen a casa de l'àvia arran de la seva mort. La petita, llavors, decideix marxar a jugar al bosc, on farà una nova amiga. A partir d'aquesta premissa, el film explora el dol, la felicitat, les relacions familiars i la futilitat del temps. Des de la perspectiva infantil, amb la sinceritat que els adults ens neguem. No li sobra ni mitja escena.
 
1. Malcolm & Marie
La millor pel·lícula del 2021 és la darrera de Sam Levinson. Una batalla interpretativa entre John David Washington i Zendaya, en un escenari claustrofòbic, que ens cola en la intimitat d'una parella que es trenca en pedaços a cada minut que passa. Una història marcada per l'huracà que suposa l'amor, la dependència emocional; les diverses capes d'una ceba que representa una relació tan entrelligada entre dues persones marcades pel seu passat, el seu asfixiant present i un futur incert. El virtuosisme innat d'ambdós intèrprets balla al voltant de les línies escrites per Levinson, que a través dels dos personatges explora existencialismes de l'amor, la complexitat de les relacions i els fantasmes que tothom, fins i tot a tan jove edat, arrossega.