Les claus de la geopolítica energètica: batalla a la UE per la llum i el gas

El preu de l’electricitat està en nivells rècord. El preu del gas també és cada cop més car i el seu subministrament no està garantit. Avui a informe exterior analitzem quins són els factors geopolítics que expliquen aquesta situació i quina és la posició que ha d’adoptar Catalunya.
 
Ho dèiem en un vídeo anterior i ho remarquem: Catalunya té un punt de partida molt problemàtic, i és que el fet de no ser un Estat independent comporta que en molt bona part no pugui decidir el seu model energètic. Ara bé, des del CGI insistim que és important que Catalunya pensi i actuï en mentalitat d’Estat i, en conseqüència, és necessari analitzar amb deteniment aquesta qüestió i prendre un posicionament clar i coherent amb el nostre interès nacional.
 
L’elevat preu de l’electricitat es produeix en bona mesura per l’estructuració del mercat majorista de l’electricitat, regulat per la normativa de la UE. El preu final de tota l’electricitat es fixa d’acord amb la font de producció més cara utilitzada en cada hora del dia i en aquest moment el gas és, de llarg, la font més cara. El gas, òbviament, no només és important per a la producció d’electricitat, sinó que també és necessari per a  la calefacció de les llars i en major mesura per a la indústria.
 
La gran implantació d’energia renovable és imprescindible per assolir els objectius de reducció d’emissions de carboni, però també provoca fortes inestabilitats en la xarxa elèctrica, ja que no poden regular la seva producció i dificulten l’adaptació a la demanda. La substitució de fonts d’energia de base estable obliga a disposar d’un contrapès a la inestabilitat renovable (per exemple, en els moments quan no fa vent ni sol) per garantir la producció d’electricitat en tot moment. En conseqüència, i partint del consens sobre la necessitat d’excloure el petroli i el carbó, això ens obliga a disposar ja sigui d’un subministrament de gas constant, de centrals nuclears o d’una mescla de totes dues.
    
Les derivades geopolítiques del gas
La UE considera el gas  com una energia clau per a garantir la seguretat energètica durant el procés de transició cap a les energies renovables degut al fet que, en comparació amb altres combustibles fòssils, com el petroli i el carbó, les seves emissions de CO2 són una mica més baixes.
 
Una primera pregunta que ens hem de de fer arribats a aquest punt és: per als Estats de la UE que trien el gas com a font de producció estable en major o menor mesura, qui subministra aquest gas? Doncs a l’Europa Central i de l’Est, la resposta és Rússia. Per exemple, en el cas d’Alemanya, i atès el ple abandonament de l’energia nuclear que hi ha hagut en aquest país, l’estratègia de transició cap a les energies renovables ha comportat un augment de la dependència del gas provinent de Rússia. Per minimitzar danys, Alemanya ha de procurar disposar d’un subministre de gas constant i al millor preu possible. És per aquest motiu que Alemanya té un alt interès en el gasoducte del Nordstream 2, que li permet quedar connectada amb Rússia de manera directa a través de la Mar Bàltica, i s’estalvia dependre del gasoducte Yamal i dels seus intermediaris incòmodes, com Bielorússia, els quals poden provocar alteracions en el subministrament i preu.
 
Aquesta estratègia ha generat grans tensions amb els Estats de l’Est de la UE i els Bàltics, que hi han vist una font de consolidació de la capacitat d’influència geopolítica de Rússia sobre la UE mitjançant l’ús estratègic del subministrament d’energia com a arma per condicionar la capacitat d’acció de la UE envers Rússia. De fet, aquests darrers mesos ja hem pogut comprovar com l’operador rus Gazprom reduïa de manera voluntària el subministrament de gas a la UE per aconseguir l’aprovació definitiva de la posada en marxa del gasoducte Nordstream 2, que encara està pendent d’autorització. 
 
I al Sud d’Europa, de qui depenem per al subministrament del gas? Doncs a la península ibèrica i la península itàlica el subministrament de gas no depèn de Rússia, sinó d’Algèria. A l’Estat espanyol aquest subministrament es produïa fins ara mitjançant dos gasoductes, un que creua la mar mediterrània directament des d’Algèria i un altre que condueix el gas per l’estret de Gibraltar a través del Marroc. Doncs bé, el recent trencament de relacions diplomàtiques entre el Marroc i Algèria, sobre el qual podeu llegir l’anàlisi que hem publicat al lloc web del Catalonia Global Institute, han comportat que el govern algerià decideixi tancar el subministrament de gas a través del gasoducte que travessa el Marroc, el qual proveeix fins al 60% del gas natural que es consumeix a l’Estat espanyol.
 
El tancament de gasoducte del Marroc requereix trobar una font alternativa de subministrament de gas. A aquest efecte, l’única alternativa és recórrer al gas liquat, que es transporta amb vaixells fins al país de destinació per, posteriorment, tornar-lo a convertir en gas natural normal i connectar-lo a la xarxa de subministrament. Sobre el paper tot sembla fàcil, ja que en teoria hi ha una alternativa als gasoductes tècnicament viables per subministrar gas. Tanmateix, hi ha una sèrie de problemes que compliquen la situació: el tractament tècnic d’aquest tipus de gas és més costós que el transport per gasoducte, hi ha pocs vaixells amb capacitat per transportar gas liquat, la demanda d’aquests vaixells ha crescut exponencialment en els darrers anys degut a les necessitats energètiques del mercat asiàtic i l’alta demanda incentiva els comercialitzadors a incomplir contractes en favor del millor postor. Per si tot això no fos poc, el col·lapse global de les cadenes de subministrament i la sobrecàrrega dels ports dificulta en general la fluïdesa del trànsit marítim. En definitiva, un gasoducte garanteix una línia directa i estable de gas, mentre que el subministrament de gas liquat per vaixell és molt més vulnerable. 

La batalla dins la UE al voltant de l’energia nuclear      
La capacitat d’influència geopolítica que ofereix el gas als Estats que el proveeixen ha fet que alguns països de la UE, d’entre els quals destaca per sobre de tots França, hagin optat per recolzar-se fortament en l’energia nuclear com a font estable de producció d’electricitat amb l’objectiu de reforçar la seva sobirania energètica sense comprometre els objectius de reducció d’emissions. Recordem que l’energia nuclear no emet CO2, per bé que sí que genera uns residus específics que exigeixen un emmagatzematge adequat. Fins i tot la Comissió Europea, que fins molt recentment era reticent a l’ús de l’energia nuclear, sembla que finalment catalogarà aquesta font de producció d’electricitat com a “sostenible”(una catalogació que amb tota seguretat també tindrà el gas) possibilitant així que les inversions en energia nuclear puguin rebre finançament públic. 
 
En qualsevol cas la batalla dins la UE per beneficiar-se del finançament europeu en matèria d’inversió energètica està servida. Els Estats membres que depenen més del gas com a font de producció estable d’electricitat (Alemanya, Portugal, Luxemburg, Àustria i Dinamarca) estan intentant evitar que aquest finançament pugui dirigir-se a invertir en centrals nuclears, mentre que els han triat l’energia nuclear o veuen en aquesta font una possible via ràpida de descarbonització de la seva producció elèctrica sense generar dependències geopolítiques perilloses (França, Polònia, República Txeca o Hongria) pressionen fortament a la Comissió Europea perquè la seva taxonomia sobre inversions verdes inclogui la nuclear. En aquesta, com en tantes altres qüestions, no hi ha un interès de la UE com a tal, sinó un xoc entre diversos interessos nacionals per a l’ús estratègic dels  recursos d’aquesta organització internacional.    

Implicacions per a Catalunya       
Recordem que a Catalunya el pes del gas i de l’energia nuclear per a la nostra seguretat energètica són similars. Això ens ha de fer extreure les següents conclusions:
 
- El fet que la Comissió Europea pretengui donar suport tant al gas com a l’energia nuclear en el procés de transició energètica cap a les renovables, sense prioritzar una font energètica per sobre de l’altra, és una bona notícia per a l’interès nacional de Catalunya en el curt termini. Seria convenient que, més enllà dels dubtes que pugui generar el fet de qualificar com a “verdes” aquestes fonts d’energies, hi hagi un posicionament favorable envers aquesta possibilitat per tal de garantir les inversions en aquestes fonts de producció estables mentre les energies renovables no puguin cobrir tot el nostre consum energètic final.
 
- L’actual normativa de la UE sobre l’estructuració del mercat majorista de l’electricitat no ens afavoreix, en la mesura que amb aquest sistema el preu del gas determina el conjunt del preu de l’electricitat, malgrat el fet que Catalunya depèn molt menys del gas per a la producció d’electricitat que altres països. Catalunya ha de posicionar-se clarament a favor de la reforma d’aquesta normativa de la UE, sense perdre de vista, tanmateix, que l’objectiu final ha de ser transitar cap al major ús possible de els renovables en el menor temps possible.
 
- El subministrament de gas depèn d’importacions exteriors, d'una volatilitat del preu del gas que ve en gran part lligada a l'estabilitat política dels seus productors i a una demanda global molt creixent. El tancament del principal gasoducte que ens subministra gas arrel del conflicte entre Argèlia i el Marroc, així com la demanda asiàtica en creixement exponencial, ens ho està mostrant de manera crua. En la mesura de les limitades possibilitats que té Catalunya com a país no independent, hem de reduir la nostra dependència del gas tant pel que fa a la producció d’electricitat com en relació al consum energètic final (per exemple, calefacció i indústria). Això implica també plantejar-se un debat seré sobre el rol que ha de tenir l’energia nuclear en el procés de transició energètica com a font de producció estable que permet produir grans quantitats d’electricitat sense dependre excessivament de la influència geopolítica d’altres països ni emetre CO2 durant la seva producció.
 
- Catalunya compta amb grans possibilitats de produir energia renovable, i això és una molt bona notícia perquè ens permetria produir electricitat abundant, aspirar a substituir el consum d’energies fòssils, augmentar la nostra sobirania energètica i reduir la dependència geopolítica d’altres Estats d’una manera relativament ràpida. Per exemple, tenim punts del país com el Golf de Roses i la Terra Alta amb gran quantitats de vent regular, així com moltes hores de Sol per aprofitar amb la instal·lació de plaques solars arreu del territori. El problema és que enlloc d’aprofitar-ho, estem malgastant  les possibilitats que tenim per afavorir la implantació de les energies renovables al nostre país. El Decret de Renovables de la Generalitat de Catalunya dificulta de manera notable la implantació de parcs eòlics i solars, condemnant-nos així a la dependència de l’electricitat provinent principalment de l’Aragó. No cal dir que un escenari com aquest dificulta les possibilitats materials per a Catalunya d’esdevenir un Estat independent, i és necessari que el Govern faci un gir de 180 graus en aquesta matèria.