13
de desembre
del
2021
Actualitzat
a les
17:53h
6 d'abril del 1983. El Parlament de Catalunya aprova la llei de Normalització Lingüística pràcticament per unanimitat: 105 vots a favor, cap en contra i 1 abstenció. Totes les forces polítiques de la cambra catalana, des del PSUC al centredreta d'obediència espanyola representat aleshores per Centristes de Catalunya, donen suport a la llei que aplana el camí a la immersió a l'escola. Ha plogut molt des d'aquest consens a les batalles engegades contra la normalització per la dreta espanyola arran de la sentència sobre el 25% de les classes en català. El cas de l'escola de Canet de Mar ha desfermat de nou la caixa dels trons de l'espanyolisme més tronat. El líder del PP, Pablo Casado, s'ha despenjat en diverses declaracions, esmentant un suposat "apartheid" o preguntant-se perquè un metge ha d'aprendre català.
Els anys vuitanta, el context era molt diferent. La dreta espanyola estava reestructurant-se a Catalunya a inicis dels vuitanta. El gran partit del centredreta espanyol, la UCD, que havia governat l'estat entre el 1977 i el 1982, s'esmicolava. A Catalunya, els seus membres es retiraven o s'integraven a la triomfant CiU pujolista o a Aliança Popular (AP), que seria la gran organització de la dreta conservadora i precedent del PP. A partir del 1984, AP ja té representació al Parlament, al capdavant de l'anomenada Coalició Popular. Recull el vot de la dreta espanyola a Catalunya, però no fa de la llengua una arma de combat.
Són els anys en què el PP a Catalunya està en mans de persones estretament vinculades a Manuel Fraga, el líder indiscutible dels conservadors durant els vuitanta. Són persones com Manuel Milián Mestre, avui fora del partit, o nous dirigents com els germans Jorge i Alberto Fernández Díaz, que liderarien el partit durant molts anys.
L'historiador Joan B. Culla, autor de La dreta espanyola a Catalunya, un llibre imprescindible per entendre les claus de l'evolució d'aquest sector, explica que en aquells anys, primer AP i després el PP va mantenir una "actitud de no hostilitat" envers la llengua catalana. "Va ser després de l'arribada d'Alejo Vidal-Quadras i sota el lideratge de José María Aznar que es produeix el gir envers la confrontació en tots els fronts amb el pujolisme", indica. Culla recorda també que el Vidal-Quadras dels primers temps era molt diferent del que va ser després i que tenia un perfil suaument catalanista (havia militat breument a Unió). A partir dels noranta, però, la situació canvia i la llengua esdevé un objectiu a abatre.
Rearmament ideològic contra la llengua
Culla assegura que la primera persona que va emprar el terme apartheid per definir el sistema educatiu a Catalunya va ser Vidal-Quadras. Un canvi estratègic brusc després d'un temps en què els populars, amb Jorge Fernández Díaz al capdavant, mantenien unes relacions properes a una CiU hegemònica.
D'aquells anys del primer aznarisme, l'històric fraguista Manuel Milián Mestre recorda les discrepàncies amb Aznar pel tema de la llengua. En una reunió del líder del PP amb els parlamentaris catalans del partit, Milián va discrepar dels atacs del partit al model escolar català: "Li vaig dir que per mi, defensar el català era un tema de consciència i ell em va dir que no, que un tema de consciència era avortament í, avortament no". Milián creu que aquest xoc va ser l'inici de la seva caiguda en desgràcia dins del PP.
Milián assegura que Fraga mai va voler atacar el model d'immersió: "No només això, sinó que ell va imposar a Galícia el model d'immersió lingüística, del tot inspirat en el català", remafca. El discurs contra la immersió, segons Milián, "és un altre dels grans errors" comesos per Aznar.
Només les necessitats electorals de l'expresident espanyol, després de perdre les eleccions espanyoles del 1993, d'acostar-se d'alguna manera a CiU van fer que la bel·ligerància envers la llengua cedís al pragmatisme. Culla ho resumeix així: "Aznar va intentar primer un gir catalanista amb el fitxatge de l'exconvergent Josep Maria Trias de Bes per a les eleccions de 1996. I després, els pactes del Majestic amb CiU per poder accedir a la Moncloa van fer que es deixés de banda el discurs contra el català, i que Vidal-Quadras fos apartat".
La majoria absoluta d'Aznar el 2000 i la petjada que deixaria després d'abandonar la Moncloa imprimirien una línia molt agressiva al PP català, malgrat els intents de l'exministre Josep Piqué, que va pilotar un altre intent de gir catalanista fins que va llançar la tovallola, amb un PP català que no el seguia i una cúpula de Génova en mans de figures com Ángel Acebes i Eduardo Zaplana.
"El procés sobiranista ha creat un escenari del tot diferent que no té res a veure amb els dels anys noranta, quan el PP no tenia competidor en el seu terreny", remarca Culla. "Ara el PP ha de lluitar pel seu espai amb Ciutadans i Vox. Aquí no hi ha gir catalanista que valgui. És això el que explica aquesta bel·ligerància en contra de la immersió i l'escola catalana", remarca l'historiador. Com explica de manera gràfica, "si un d'aquests partits diu que hi ha apartheid a les escoles, l'altre ha de dir que el model escolar és nazi i l'altre que les aules semblen Auschwitz". "És una lògica perversa que els allunya de la realitat", afirma Culla.
Milián Mestre es mostra "profundament decebut" pel lideratge de Pablo Casado, a qui veu fent tombarelles cada dia i condicionat per la figura d'Isabel Díaz Ayuso. L'exdirigent, que enarbora la seva condició de fundador de la formació, considera que la direcció del PP torna a cometre el mateix error de sempre: "Voler teledirigir el partit a Catalunya sense tenir en compte la seva personalitat i la realitat catalana".
Els anys vuitanta, el context era molt diferent. La dreta espanyola estava reestructurant-se a Catalunya a inicis dels vuitanta. El gran partit del centredreta espanyol, la UCD, que havia governat l'estat entre el 1977 i el 1982, s'esmicolava. A Catalunya, els seus membres es retiraven o s'integraven a la triomfant CiU pujolista o a Aliança Popular (AP), que seria la gran organització de la dreta conservadora i precedent del PP. A partir del 1984, AP ja té representació al Parlament, al capdavant de l'anomenada Coalició Popular. Recull el vot de la dreta espanyola a Catalunya, però no fa de la llengua una arma de combat.
Són els anys en què el PP a Catalunya està en mans de persones estretament vinculades a Manuel Fraga, el líder indiscutible dels conservadors durant els vuitanta. Són persones com Manuel Milián Mestre, avui fora del partit, o nous dirigents com els germans Jorge i Alberto Fernández Díaz, que liderarien el partit durant molts anys.
L'historiador Joan B. Culla, autor de La dreta espanyola a Catalunya, un llibre imprescindible per entendre les claus de l'evolució d'aquest sector, explica que en aquells anys, primer AP i després el PP va mantenir una "actitud de no hostilitat" envers la llengua catalana. "Va ser després de l'arribada d'Alejo Vidal-Quadras i sota el lideratge de José María Aznar que es produeix el gir envers la confrontació en tots els fronts amb el pujolisme", indica. Culla recorda també que el Vidal-Quadras dels primers temps era molt diferent del que va ser després i que tenia un perfil suaument catalanista (havia militat breument a Unió). A partir dels noranta, però, la situació canvia i la llengua esdevé un objectiu a abatre.
Rearmament ideològic contra la llengua
Culla assegura que la primera persona que va emprar el terme apartheid per definir el sistema educatiu a Catalunya va ser Vidal-Quadras. Un canvi estratègic brusc després d'un temps en què els populars, amb Jorge Fernández Díaz al capdavant, mantenien unes relacions properes a una CiU hegemònica.
Milián: "Fraga no només no es va oposar a la immersió, sinó que la va aplicar a Galícia seguint el model català"
D'aquells anys del primer aznarisme, l'històric fraguista Manuel Milián Mestre recorda les discrepàncies amb Aznar pel tema de la llengua. En una reunió del líder del PP amb els parlamentaris catalans del partit, Milián va discrepar dels atacs del partit al model escolar català: "Li vaig dir que per mi, defensar el català era un tema de consciència i ell em va dir que no, que un tema de consciència era avortament í, avortament no". Milián creu que aquest xoc va ser l'inici de la seva caiguda en desgràcia dins del PP.
Milián assegura que Fraga mai va voler atacar el model d'immersió: "No només això, sinó que ell va imposar a Galícia el model d'immersió lingüística, del tot inspirat en el català", remafca. El discurs contra la immersió, segons Milián, "és un altre dels grans errors" comesos per Aznar.
Només les necessitats electorals de l'expresident espanyol, després de perdre les eleccions espanyoles del 1993, d'acostar-se d'alguna manera a CiU van fer que la bel·ligerància envers la llengua cedís al pragmatisme. Culla ho resumeix així: "Aznar va intentar primer un gir catalanista amb el fitxatge de l'exconvergent Josep Maria Trias de Bes per a les eleccions de 1996. I després, els pactes del Majestic amb CiU per poder accedir a la Moncloa van fer que es deixés de banda el discurs contra el català, i que Vidal-Quadras fos apartat".
La majoria absoluta d'Aznar el 2000 i la petjada que deixaria després d'abandonar la Moncloa imprimirien una línia molt agressiva al PP català, malgrat els intents de l'exministre Josep Piqué, que va pilotar un altre intent de gir catalanista fins que va llançar la tovallola, amb un PP català que no el seguia i una cúpula de Génova en mans de figures com Ángel Acebes i Eduardo Zaplana.
Culla: "El PP ha de competir amb Ciutadans i Vox, i això explica la seva bel·ligerància, aquí no hi ha gir catalanista que valgui"
"El procés sobiranista ha creat un escenari del tot diferent que no té res a veure amb els dels anys noranta, quan el PP no tenia competidor en el seu terreny", remarca Culla. "Ara el PP ha de lluitar pel seu espai amb Ciutadans i Vox. Aquí no hi ha gir catalanista que valgui. És això el que explica aquesta bel·ligerància en contra de la immersió i l'escola catalana", remarca l'historiador. Com explica de manera gràfica, "si un d'aquests partits diu que hi ha apartheid a les escoles, l'altre ha de dir que el model escolar és nazi i l'altre que les aules semblen Auschwitz". "És una lògica perversa que els allunya de la realitat", afirma Culla.
Milián Mestre es mostra "profundament decebut" pel lideratge de Pablo Casado, a qui veu fent tombarelles cada dia i condicionat per la figura d'Isabel Díaz Ayuso. L'exdirigent, que enarbora la seva condició de fundador de la formació, considera que la direcció del PP torna a cometre el mateix error de sempre: "Voler teledirigir el partit a Catalunya sense tenir en compte la seva personalitat i la realitat catalana".