Ha nascut una nova estrella i ho hem vist en directe per la catalana. TV3 va desplegar ahir els seus estris dins i fora de la Sagrada Família i va retransmetre'ns el moment en què Barcelona quedava il·luminada per l'estel de la flamant torre de la Mare de Déu.
El programa especial va durar pràcticament una hora, i tal llargada s'explica perquè érem davant d'"un dia de gran rellevància", com va apuntar Núria Solé, la conductora de l'espai, però també perquè TV3 coneix perfectament la idiosincràsia del catalanet mitjà i sabia que, abans de posar-se a filmar el clímax del catolicisme barceloní, hauria de dedicar una bona estona a justificar-ho.
Per tant, el moment lluminós només va ser un instant final dins d'un publireportatge detallat sobre els esforços que implica aixecar la Basílica. Un publireportatge que en algun tram ofenia, perquè semblava extret directament del museu de la Basílica, sense que hagués patit cap altra intervenció: aquell document clàssic que trobes a tots els museus, projectat en una habitacioneta fosca, en bucle, amb pocs bancs, encara menys espectadors, i un piano tebi de fons acompanyant fúnebrement la filosofia relatada.
La intenció d'aquest vídeo promocional -i de les breus entrevistes en directe- era justificar una micona que TV3 fos allà prement l'interruptor, és clar. Però hi havia un altre motiu per fer la prèvia, tant o més important que el primer, i era el de donar seguretat emocional -i jurídica- als catalans: podeu estar tranquils, conciutadans i conciutadanes, que cada pedra que s'ha col·locat en aquesta Basílica s'ha col·locat seguint les indicacions del mestre Antoni Gaudí, sense que les generacions posteriors n'hagin vulnerat les intencions. No patiu per l'estel. Ni pels colors vius. Ni per les formes estranyes. Ni per res que us sembli que no ha d'anar allà. Tot forma part del pla, tot ho va deixar dibuixat Antoni Gaudí i s'està seguint fil per randa.
Els arquitectes actuals del temple anaven dient i repetint aquest mantra durant tot el programa i en cada una de les entrevistes anteriors en altres mitjans, en un intent -pinta que fallit- de calmar les ànimes més inquietes de la nació catalana.
De sobte, entre justificació i justificació, va aparèixer el Papa Francesc. Ho va fer en un nou vídeo gravat al Vaticà i pronunciant un discurs en un exquisit castellà, evidentment, perquè el cardenal Omella ja en devia tenir prou negociant-li unes paraules com per, a sobre, haver-les-hi de negociar en la llengua d'Antoni Gaudí. De la intervenció del Papa cal destacar-ne la frase "Mi saludo a los más pobres de esa ciudad", dita en un genèric que potser va sonar massa genèric, i un interessant "no descartemos los ancianos", l'únic moment del discurs en què Francesc va parar de llegir el guió i va deixar-se anar en la defensa de la causa.
Després van arribar els clàssics. El primer, la música, dins del temple. Fou una actuació gèlida de l'Orfeó Català per culpa d'una il·luminació pobra i d'una escenografia global que no arribava als mínims d'un Concert de Sant Esteve. I el segon, com no podia ser d'una altra manera, l'exhibició d'una dona jove aguantant les paraules del cardenal Omella mentre aquest pronunciava la seva homilia envoltat d'altres homes grans amb poder dins de la institució. Tot en ordre.
Però el moment culminant fou el final, en una apoteosi de catalanor i de gaudi. I no, no parlo del moment de l'encesa. Parlo de l'instant en què Núria Solé preguntà a un dels grans arquitectes de l'obra si, a partir d'ara, els barcelonins ja veuríem l'estel de la torre il·luminat cada dia. La resposta va ser tant prudent com clara: "En principi no el veurem cada dia il·luminat, només en dates assenyalades". Home, i tant! No fos cas! Festa, però no molta. Llum, però de tant en tant. Alegria, però en dates marcades. Un programa especial, però potser tampoc tant. I un estel que ens farà de guia, però bàsicament quan sigui de dia. Quina meravella de país és Catalunya, i quina autèntica benedicció formar-ne part cada dia de l'any, amb far o sense.
