06
de desembre
del
2021
Actualitzat
el
09
de desembre
a les
10:45h
El mal és present a les nostres societats des de l'inici de la humanitat. Molts pensadors han volgut aprofundir en la part obscura de l'ésser humà. Una de les que ho ha fet és Ana Carrasco-Conde, professora de Filosofia de la Universitat Complutense de Madrid i investigadora convidada en nombroses universitats i instituts, com l'Acadèmia de les Ciències de Baviera.
Carrasco-Conde ha fet una conferència a l'Observatori Social de la Fundació la Caixa. La filòsofa acaba de publicar Dir el mal (Galaxia Gutenberg), on revisita el que s'ha dit de la maldat humana des de la filosofia antiga i avança una altra mirada per acostar-nos al pitjor de tots nosaltres.
- Què ha descobert sobre el mal?
- En primer lloc, he descobert que tenim molts prejudicis i que molts d'ells són una mica contradictoris. Quan algú fa el mal es diu que és inhumà, o quan una víctima pateix un tracte vexatori, es diu que se l'ha deshumanitzat. Veiem com l'humà s'equipara a una cosa amable, familiar. I no obstant, també es diu que l'ésser humà té de manera consubstancial la característica del mal. Tots aquests punts de vista parteixen de cert pessimisme antropològic, entenent l'home com a dolent per naturalesa, però si partim d'aquest punt de vista ens donem per perduts.
- Per què?
- Perquè al final, si creiem que l'ésser humà és dolent per naturalesa, ho assumirem i no farem res per intentar contrarestar-ho. Potser el que hem d'entendre és d'on ve que fem el mal. Potser no té a veure amb quelcom consubstancial sinó amb una dinàmica per la qual ens connectem amb els demés. Pensem en l'ésser humà com un individu però som subjectes intersubjectius, ens fem amb els demés. En lloc de donar-nos per perduts, intentem entendre què succeeix entre els éssers vius perquè ens fem mal.
- Discuteix algunes de les afirmacions de la filosofia sobre el mal.
- Una cosa que caracteritza la història de la filosofia és que a l'hora d'explicar el mal, han donat conceptes, però d'una manera distanciada i amb poca sensibilitat. De fet, un filòsof, Luigi Pareyson, diu que la filosofia s'ha acostat al mal deshumanitzadament. Moltes vegades, els conceptes que utilitzem per justificar el mal el justifiquen en lloc de comprendre'l. Si jo dic que una persona és una mala bèstia o un malalt mental, li dono certes explicacions, el justifico, sense fer l'esforç d'entendre el que està passant. Si no tenim la valentia de veure com ens vinculem amb els demés, com volem generar noves dinàmiques per a un altre tipus de societat?
- El seu llibre parteix de l'acte criminal de Neoptòlem, el fill d'Aquil·les, que llança al buit el fill d'Hèctor i Andròmaca, vençuts a Troia. Per què ha triat aquest episodi?
- És una escena de la tragèdia àtica, que està protagonitzada pel tracte que es dona als vençuts a la batalla de Troia. És una escena que es va repetint al llarg de la història. Un element important d'aquesta història, quan el soldat deixa anar el fill d'Hèctor i Andròmaca per llançar-lo al buit, és el gest de la mà a l'obrir-se per deixar anar Astianacte. El gest hauria de ser donar la mà, donar la mà a les víctimes, intentar recompondre un món que ha patit una adulteració de les formes de relació amb els demés de manera que s'ha generat ràbia en lloc de cura.
- Com va decidir endinsar-se en el tema de la maldat?
- De petita m'atreien els abismes i les simes marines. Recordo molt la pel·lícula The Abyss, de James Cameron, en què els protagonistes se submergeixen en les profunditats marines, i de cop se'ls apareixen com unes llums d'una altra dimensió. Després, ja adolescent, vaig llegir Descartes i vaig veure que hi havia abismes i obscuritats en què podem entendre les coses que han passat. Vaig llegir el que Parmènides li va preguntar a Sòcrates, si hi havia una essència del mal i la mentida, dels elements negatius. Sòcrates li diu que no i Parmènides demana tornar-hi a pensar. Crec que hem de treure a alguns temes el seu aire de misteri. Crec que s'ha insistit molt en els conceptes i a mi em sembla més interessant veure quins tipus de mal hi ha, intentar entendre'ls i veure si ho podem canviar.
- Explica en el llibre un episodi angoixós, la visita de Heinrich Himmler a Auschwitz un dia del 1942, per observar l'assassinat d'un grup de presoners i les diverses maneres d'actuar dels caps nazis: el sadisme de Rudolf Höss, l'actitud funcionarial d'Adolf Eichmann i la "temprança" de Himmler. Això de temprança...
- És una paraula triada amb intenció. Creiem que el mal està lligat amb quelcom irracional o amb passions cegues, i el que trobem és que hi ha moments en què el perpetrador, com Himmler a Auschwitz, manté la sang freda i és capaç de sentir indiferència, tot i sabent que està fent mal a altres éssers humans. És una manera de mostrar que les coses amb el mal no són tan fàcils. Però a vegades també ens passa a nosaltres quan davant del dolor dels demés ens quedem tranquils. El patiment del dolor d'una persona no es repeteix, però sí que es repeteixen altres dinàmiques. Volia indagar si en moments menys atroços de la història, podem reaccionar de forma semblant.
- La destrucció de Troia es repeteix al llarg de la història. Després d'Auschwitz, hi va haver el genocidi de Rwanda. És impactant comprovar com hi ha escenes a les selves ruandeses que són clavades al crim de Neoptòlem. Com afrontar el mal estructural?
- A l'hora d'abordar com afrontar el mal, s'ha dit que té a veure amb un ordre estructural. Estic pensant ara en Hannah Arendt o en Adorno quan parlen de l'estat criminal nazi o quan Rita Regato parla del patriarcat com un mal estructural. L'ordre és l'edifici on nosaltres vivim, una estructura que és estàtica, però no hem parlat de com sorgeix aquesta estructura. És interessant adonar-nos que l'ordre no és més que la materialització de les relacions de forces dinàmica que s'estableix entre els éssers humans. Què passa a Troia o a Rwanda? No és que es repeteixi el mateix dany, però sí la mateixa dinàmica de relació. L'aposta del llibre és entendre el mal com una dinàmica, una manera de relacionar-nos que no hem qüestionat. Perquè sembla que el mal té a veure amb l'ésser humà o és la societat que ens fa dolents, però no ens hem plantejat si en el dia a dia, tractem bé els demés. Hi ha alguna manera de pensar en el poder que no sigui sotmetiment envers l'altre?
- Aquest és el nucli del que diu al llibre.
- Destacaria tres elements. Un és aquest. El mal té a veure amb una forma de relacionar-nos en què tractem els altres d'una manera no equilibrada. Una altra tesi del llibre és que si és així, hem de fer un exercici de qüestionament sobre com ens relacionem amb els altres. Sense anar a situacions extremes com el nazisme, sinó veure com la nostra societat no ens deixa espais per veure com ens comportem amb els altres. I diria una tercera cosa. Hi ha un mal ordinari, que forma part del nostre mal quotidià, sovint inconscient, però que genera un dany innecessari. El mal no té a veure amb una cosa que, de cop, sorgeix abruptament. Els moments extrems es produeixen quan ja està funcionant una dinàmica que hi porta. Pensem que el coneixement i la consciència donen llibertat. Si és important dir el mal és perquè crec que hi ha altres maneres de relacionar-se.
- Quin espai li queda a la filosofia en un món en xarxa en què l'impacte i la immediatesa s'imposen?
- Vivim molt accelerats perquè el sistema econòmic busca la seva pròpia supervivència. Crec que la filosofia no és necessària. Explico perquè. La democràcia tampoc no és necessària. En filosofia, el necessari és allò que no pot no existir. La democràcia i la filosofia poden no existir. Però ens hem de preguntar quin tipus de món seria aquell en què no hi hagués democràcia ni filosofia? La filosofia o el pensament és un moviment revolucionari, té a veure amb l'esforç d'aturar-se, de pensar, en aquella presa de consciència sobre el que ens està passant i ser prou valents per afrontar-ho. La filosofia potser no ens farà millors persones, però sí que ens farà persones més lliures. I implica desmantellar els tòpics. Mereix la pena posar el fre d'emergència per intentar una altra manera de relacionar-nos en què no ens fem tant de mal, encara que no tinguem tantes comoditats? Com més smart són els telèfons, menys smart som nosaltres? La filosofia ens permet mostrar els petits problemes que bateguen en la superficialitat en què ens movem i en què no hi caiem. És l'esforç de pensar el món d'una altra manera.
Carrasco-Conde ha fet una conferència a l'Observatori Social de la Fundació la Caixa. La filòsofa acaba de publicar Dir el mal (Galaxia Gutenberg), on revisita el que s'ha dit de la maldat humana des de la filosofia antiga i avança una altra mirada per acostar-nos al pitjor de tots nosaltres.
- Què ha descobert sobre el mal?
- En primer lloc, he descobert que tenim molts prejudicis i que molts d'ells són una mica contradictoris. Quan algú fa el mal es diu que és inhumà, o quan una víctima pateix un tracte vexatori, es diu que se l'ha deshumanitzat. Veiem com l'humà s'equipara a una cosa amable, familiar. I no obstant, també es diu que l'ésser humà té de manera consubstancial la característica del mal. Tots aquests punts de vista parteixen de cert pessimisme antropològic, entenent l'home com a dolent per naturalesa, però si partim d'aquest punt de vista ens donem per perduts.
- Per què?
- Perquè al final, si creiem que l'ésser humà és dolent per naturalesa, ho assumirem i no farem res per intentar contrarestar-ho. Potser el que hem d'entendre és d'on ve que fem el mal. Potser no té a veure amb quelcom consubstancial sinó amb una dinàmica per la qual ens connectem amb els demés. Pensem en l'ésser humà com un individu però som subjectes intersubjectius, ens fem amb els demés. En lloc de donar-nos per perduts, intentem entendre què succeeix entre els éssers vius perquè ens fem mal.
""Si creiem que l'ésser humà és dolent per naturalesa, ho assumirem i no farem res per intentar contrarestar-ho"
- Discuteix algunes de les afirmacions de la filosofia sobre el mal.
- Una cosa que caracteritza la història de la filosofia és que a l'hora d'explicar el mal, han donat conceptes, però d'una manera distanciada i amb poca sensibilitat. De fet, un filòsof, Luigi Pareyson, diu que la filosofia s'ha acostat al mal deshumanitzadament. Moltes vegades, els conceptes que utilitzem per justificar el mal el justifiquen en lloc de comprendre'l. Si jo dic que una persona és una mala bèstia o un malalt mental, li dono certes explicacions, el justifico, sense fer l'esforç d'entendre el que està passant. Si no tenim la valentia de veure com ens vinculem amb els demés, com volem generar noves dinàmiques per a un altre tipus de societat?
- El seu llibre parteix de l'acte criminal de Neoptòlem, el fill d'Aquil·les, que llança al buit el fill d'Hèctor i Andròmaca, vençuts a Troia. Per què ha triat aquest episodi?
- És una escena de la tragèdia àtica, que està protagonitzada pel tracte que es dona als vençuts a la batalla de Troia. És una escena que es va repetint al llarg de la història. Un element important d'aquesta història, quan el soldat deixa anar el fill d'Hèctor i Andròmaca per llançar-lo al buit, és el gest de la mà a l'obrir-se per deixar anar Astianacte. El gest hauria de ser donar la mà, donar la mà a les víctimes, intentar recompondre un món que ha patit una adulteració de les formes de relació amb els demés de manera que s'ha generat ràbia en lloc de cura.
- Com va decidir endinsar-se en el tema de la maldat?
- De petita m'atreien els abismes i les simes marines. Recordo molt la pel·lícula The Abyss, de James Cameron, en què els protagonistes se submergeixen en les profunditats marines, i de cop se'ls apareixen com unes llums d'una altra dimensió. Després, ja adolescent, vaig llegir Descartes i vaig veure que hi havia abismes i obscuritats en què podem entendre les coses que han passat. Vaig llegir el que Parmènides li va preguntar a Sòcrates, si hi havia una essència del mal i la mentida, dels elements negatius. Sòcrates li diu que no i Parmènides demana tornar-hi a pensar. Crec que hem de treure a alguns temes el seu aire de misteri. Crec que s'ha insistit molt en els conceptes i a mi em sembla més interessant veure quins tipus de mal hi ha, intentar entendre'ls i veure si ho podem canviar.
- Explica en el llibre un episodi angoixós, la visita de Heinrich Himmler a Auschwitz un dia del 1942, per observar l'assassinat d'un grup de presoners i les diverses maneres d'actuar dels caps nazis: el sadisme de Rudolf Höss, l'actitud funcionarial d'Adolf Eichmann i la "temprança" de Himmler. Això de temprança...
- És una paraula triada amb intenció. Creiem que el mal està lligat amb quelcom irracional o amb passions cegues, i el que trobem és que hi ha moments en què el perpetrador, com Himmler a Auschwitz, manté la sang freda i és capaç de sentir indiferència, tot i sabent que està fent mal a altres éssers humans. És una manera de mostrar que les coses amb el mal no són tan fàcils. Però a vegades també ens passa a nosaltres quan davant del dolor dels demés ens quedem tranquils. El patiment del dolor d'una persona no es repeteix, però sí que es repeteixen altres dinàmiques. Volia indagar si en moments menys atroços de la història, podem reaccionar de forma semblant.
"L'ordre no és més que la materialització de les relacions de forces dinàmica que s'estableix entre els éssers humans"
- La destrucció de Troia es repeteix al llarg de la història. Després d'Auschwitz, hi va haver el genocidi de Rwanda. És impactant comprovar com hi ha escenes a les selves ruandeses que són clavades al crim de Neoptòlem. Com afrontar el mal estructural?
- A l'hora d'abordar com afrontar el mal, s'ha dit que té a veure amb un ordre estructural. Estic pensant ara en Hannah Arendt o en Adorno quan parlen de l'estat criminal nazi o quan Rita Regato parla del patriarcat com un mal estructural. L'ordre és l'edifici on nosaltres vivim, una estructura que és estàtica, però no hem parlat de com sorgeix aquesta estructura. És interessant adonar-nos que l'ordre no és més que la materialització de les relacions de forces dinàmica que s'estableix entre els éssers humans. Què passa a Troia o a Rwanda? No és que es repeteixi el mateix dany, però sí la mateixa dinàmica de relació. L'aposta del llibre és entendre el mal com una dinàmica, una manera de relacionar-nos que no hem qüestionat. Perquè sembla que el mal té a veure amb l'ésser humà o és la societat que ens fa dolents, però no ens hem plantejat si en el dia a dia, tractem bé els demés. Hi ha alguna manera de pensar en el poder que no sigui sotmetiment envers l'altre?
- Aquest és el nucli del que diu al llibre.
- Destacaria tres elements. Un és aquest. El mal té a veure amb una forma de relacionar-nos en què tractem els altres d'una manera no equilibrada. Una altra tesi del llibre és que si és així, hem de fer un exercici de qüestionament sobre com ens relacionem amb els altres. Sense anar a situacions extremes com el nazisme, sinó veure com la nostra societat no ens deixa espais per veure com ens comportem amb els altres. I diria una tercera cosa. Hi ha un mal ordinari, que forma part del nostre mal quotidià, sovint inconscient, però que genera un dany innecessari. El mal no té a veure amb una cosa que, de cop, sorgeix abruptament. Els moments extrems es produeixen quan ja està funcionant una dinàmica que hi porta. Pensem que el coneixement i la consciència donen llibertat. Si és important dir el mal és perquè crec que hi ha altres maneres de relacionar-se.
- Quin espai li queda a la filosofia en un món en xarxa en què l'impacte i la immediatesa s'imposen?
- Vivim molt accelerats perquè el sistema econòmic busca la seva pròpia supervivència. Crec que la filosofia no és necessària. Explico perquè. La democràcia tampoc no és necessària. En filosofia, el necessari és allò que no pot no existir. La democràcia i la filosofia poden no existir. Però ens hem de preguntar quin tipus de món seria aquell en què no hi hagués democràcia ni filosofia? La filosofia o el pensament és un moviment revolucionari, té a veure amb l'esforç d'aturar-se, de pensar, en aquella presa de consciència sobre el que ens està passant i ser prou valents per afrontar-ho. La filosofia potser no ens farà millors persones, però sí que ens farà persones més lliures. I implica desmantellar els tòpics. Mereix la pena posar el fre d'emergència per intentar una altra manera de relacionar-nos en què no ens fem tant de mal, encara que no tinguem tantes comoditats? Com més smart són els telèfons, menys smart som nosaltres? La filosofia ens permet mostrar els petits problemes que bateguen en la superficialitat en què ens movem i en què no hi caiem. És l'esforç de pensar el món d'una altra manera.