06
de desembre
del
2021
Que el sobiranisme mostra senyals de cansament és un fet evident. Que la majoria sobiranista del 52% pateix de força contradiccions, també. El debat de pressupostos al Parlament ha ensenyat les nafres d'un bloc independentista poc solidificat i que busca un full de ruta compartit.
Però no es pot dir que l'espanyolisme estigui travessant un millor moment. Ans el contrari. Amb un PSC allunyat del que va ser el partit de Pasqual Maragall i Joan Raventós, però que tampoc es vol barrejar amb el sector dur de l'unionisme, l'escenari que mostra el conjunt de forces espanyolistes és de feblesa accentuada.
El bloc de la dreta espanyolista tenia en la passada legislatura 40 escons. Ciutadans regnava amb comoditat, amb 36 escons per només 4 del Partit Popular. Les eleccions del 14-F van canviar el panorama. El bloc dur va quedar reduït a la meitat, 20 escons, un resultat que hauria de fer reflexionar, però que fins ara no ha generat cap inflexió en els missatges que emeten les diverses forces d'aquest àmbit.
Tot i així, hi ha moviments sensibles en el camp espanyolista, que busca la seva reestructuració, però sense canvis de discurs. Es parla molt aquests dies de refundacions, reestructuracions i noves plataformes electorals. Així està el panorama de l'espanyolisme intransigent després de les eleccions catalanes i de l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat.
El PSC no segueix
Des del moment que el procés ha perdut impuls, i després de l'arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa amb el vot de forces independentistes, el PSC ha abandonat el bloc unionista dur per buscar un tercer espai. Ja fa temps que el socialisme català ha perdut el seu nervi més catalanista i d'això en dona mostra la seva fredor davant un tema tan sensible com el de la llengua. S'ha vist amb el pols entorn de la llei de l'audiovisual. Però, amb tot, el PSC s'ha situat en un terreny d'ambivalència que li ha anat electoralment bé (va arribar en primer lloc en les eleccions del 14-F). Una dada significativa és que, malgrat els atacs que rep de la dreta unionista, el PSC pot mostrar els seus escons, 33, que superen amb molt els 20 que sumen Vox, Cs i PP.
La fugida de Manuel Valls
Ha estat un dels fracassos més grans de l'unionisme. Arribat a la política catalana en olor de despatxos, en una mostra de provincianisme sense parangó d'un sector de les elits econòmiques, Manuel Valls havia de salvar Catalunya de l'independentisme i conquerir l'alcaldia. El seu ego mal administrat, un llenguatge jacobí que ni tan sols a França ven electoralment, Valls no va connectar mai amb el mainstream de la societat catalana.
No tan sols va fracassar en la batalla de l'alcaldia, sinó que el seu grup ja es va fragmentar abans de la seva constitució. Valls va presentar com a gran èxit haver facilitat la reelecció d'Ada Colau, a qui els valedors de l'exprimer ministre francès detesten tant -i ara potser encara més- que a l'independentisme. El seu epíleg ha estat tornar a França, però ni tan sols està clar que a Valls sempre li quedi París.
Vox, el partit més fort del bloc espanyolista
La crua realitat de l'espanyolisme és que la seva principal força al Parlament és Vox, amb 11 escons. Un fet que posa en una posició molt difícil la resta de forces d'aquest espai, ja que els col·loca davant el fet d'una possible aliança amb l'extrema dreta. Es traspua el xoc entre els qui no en volen ni sentir a parlar d'una aproximació amb Vox, els qui mostren incomoditat, com va expressar Carlos Carrizosa en una entrevista recent a NacióDigital, o els qui opten per sumar amb els de Santiago Abascal.
En la presentació d'un manifest constitucionalista fa unes setmanes, un dels seus impulsors, l'exdiputat del PP Joan López, va apostar per integrar Vox en una nova plataforma electoral. Però és impensable que tots els dirigents del PP i de Ciutadans acceptin entrar en un experiment així. Les paraules d'Ignacio garriga al parlament d'aquesta setmana, reclamant la fi de l'autonomia i vinculant delinqüència i immigració, han recordat quines han de ser les línies vermelles d'unes forces que siguin democràtiques.
Ciutadans, en fallida
El partit d'Inés Arrimadas no aixeca el cap. El 14-F va certificar la davallada que pateix arreu. El partit que havia assolit 36 escons el 2017, quan va aplegar el vot útil del constitucionalisme, ha caigut víctima de l'estratègia erràtica de la direcció, entre l'aposta per ser una alternativa al PSC i alhora voler substituir el PP com a força primera de la dreta espanyola. No ha aconseguit ni una cosa ni l'altra. Ara, Ciutadans es troba reduït a 6 escons, amb un sector crític actiu i sent víctima de l'opa hostil del PP en tots els territoris després del nyap de la moció de censura a Múrcia.
Arrimadas, però, no modula el discurs. Fa uns dies, en un acte a Barcelona, amb Cayetana Álvarez de Toledo, competia amb la diputada del PP en intransigència i alertava contra tot "apaivagament" davant del sobiranisme. "No hi ha mitges tintes", va exclamar. Quan es tracta de Catalunya, Ciutadans és incapaç de capgirar la seva posició d'extrema duresa. Totes dues van parlar de la necessitat de refundar el constitucionalisme, senyal inequívoc de crisi existencial en aquest sector.
El PP, presoner dels conflictes interns
El Partit Popular de Catalunya no ho té molt millor. Ferit greument per la gestió de la crisi catalana, ha perdut contacte amb els sectors empresarials, d'una banda, i de l'altra ha anat cedint sòl electoral als qui exigien a Mariano Rajoy més duresa, fos per anar a Ciutadans, fos per votar Vox. L'ascens de l'extrema dreta li ha impedit beneficiar-se plenament del desgast de Ciutadans, que a Catalunya més aviat havia mossegat la base electoral del PSC.
Alejandro Fernández ha de gestionar una situació endimoniada i fer-ho tan sols amb 3 diputats. Els sectors del PP tradicional, des del fernandisme -ara reforçat amb la figura de l'exalcalde de Castelldefels, Manuel Reyes- a García Albiol i Dolors Montserrat, el miren amb recel. Més preocupant per ell és que tampoc Teodoro García Egea l'avala. Aquests dies, només una díscola com Álvarez de Toledo gosa defensar-lo. Un suport que no és clar que el beneficiï. A tot això s'afegeix que no està clar que del lideratge de Pablo Casado, molt qüestionat en sectors del partit, li puguin arribar reforços.
Però no es pot dir que l'espanyolisme estigui travessant un millor moment. Ans el contrari. Amb un PSC allunyat del que va ser el partit de Pasqual Maragall i Joan Raventós, però que tampoc es vol barrejar amb el sector dur de l'unionisme, l'escenari que mostra el conjunt de forces espanyolistes és de feblesa accentuada.
El bloc de la dreta espanyolista tenia en la passada legislatura 40 escons. Ciutadans regnava amb comoditat, amb 36 escons per només 4 del Partit Popular. Les eleccions del 14-F van canviar el panorama. El bloc dur va quedar reduït a la meitat, 20 escons, un resultat que hauria de fer reflexionar, però que fins ara no ha generat cap inflexió en els missatges que emeten les diverses forces d'aquest àmbit.
Tot i així, hi ha moviments sensibles en el camp espanyolista, que busca la seva reestructuració, però sense canvis de discurs. Es parla molt aquests dies de refundacions, reestructuracions i noves plataformes electorals. Així està el panorama de l'espanyolisme intransigent després de les eleccions catalanes i de l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat.
El PSC no segueix
Des del moment que el procés ha perdut impuls, i després de l'arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa amb el vot de forces independentistes, el PSC ha abandonat el bloc unionista dur per buscar un tercer espai. Ja fa temps que el socialisme català ha perdut el seu nervi més catalanista i d'això en dona mostra la seva fredor davant un tema tan sensible com el de la llengua. S'ha vist amb el pols entorn de la llei de l'audiovisual. Però, amb tot, el PSC s'ha situat en un terreny d'ambivalència que li ha anat electoralment bé (va arribar en primer lloc en les eleccions del 14-F). Una dada significativa és que, malgrat els atacs que rep de la dreta unionista, el PSC pot mostrar els seus escons, 33, que superen amb molt els 20 que sumen Vox, Cs i PP.
La fugida de Manuel Valls
Ha estat un dels fracassos més grans de l'unionisme. Arribat a la política catalana en olor de despatxos, en una mostra de provincianisme sense parangó d'un sector de les elits econòmiques, Manuel Valls havia de salvar Catalunya de l'independentisme i conquerir l'alcaldia. El seu ego mal administrat, un llenguatge jacobí que ni tan sols a França ven electoralment, Valls no va connectar mai amb el mainstream de la societat catalana.
No tan sols va fracassar en la batalla de l'alcaldia, sinó que el seu grup ja es va fragmentar abans de la seva constitució. Valls va presentar com a gran èxit haver facilitat la reelecció d'Ada Colau, a qui els valedors de l'exprimer ministre francès detesten tant -i ara potser encara més- que a l'independentisme. El seu epíleg ha estat tornar a França, però ni tan sols està clar que a Valls sempre li quedi París.
Vox, el partit més fort del bloc espanyolista
La crua realitat de l'espanyolisme és que la seva principal força al Parlament és Vox, amb 11 escons. Un fet que posa en una posició molt difícil la resta de forces d'aquest espai, ja que els col·loca davant el fet d'una possible aliança amb l'extrema dreta. Es traspua el xoc entre els qui no en volen ni sentir a parlar d'una aproximació amb Vox, els qui mostren incomoditat, com va expressar Carlos Carrizosa en una entrevista recent a NacióDigital, o els qui opten per sumar amb els de Santiago Abascal.
En la presentació d'un manifest constitucionalista fa unes setmanes, un dels seus impulsors, l'exdiputat del PP Joan López, va apostar per integrar Vox en una nova plataforma electoral. Però és impensable que tots els dirigents del PP i de Ciutadans acceptin entrar en un experiment així. Les paraules d'Ignacio garriga al parlament d'aquesta setmana, reclamant la fi de l'autonomia i vinculant delinqüència i immigració, han recordat quines han de ser les línies vermelles d'unes forces que siguin democràtiques.
Ciutadans, en fallida
El partit d'Inés Arrimadas no aixeca el cap. El 14-F va certificar la davallada que pateix arreu. El partit que havia assolit 36 escons el 2017, quan va aplegar el vot útil del constitucionalisme, ha caigut víctima de l'estratègia erràtica de la direcció, entre l'aposta per ser una alternativa al PSC i alhora voler substituir el PP com a força primera de la dreta espanyola. No ha aconseguit ni una cosa ni l'altra. Ara, Ciutadans es troba reduït a 6 escons, amb un sector crític actiu i sent víctima de l'opa hostil del PP en tots els territoris després del nyap de la moció de censura a Múrcia.
Arrimadas, però, no modula el discurs. Fa uns dies, en un acte a Barcelona, amb Cayetana Álvarez de Toledo, competia amb la diputada del PP en intransigència i alertava contra tot "apaivagament" davant del sobiranisme. "No hi ha mitges tintes", va exclamar. Quan es tracta de Catalunya, Ciutadans és incapaç de capgirar la seva posició d'extrema duresa. Totes dues van parlar de la necessitat de refundar el constitucionalisme, senyal inequívoc de crisi existencial en aquest sector.
El PP, presoner dels conflictes interns
El Partit Popular de Catalunya no ho té molt millor. Ferit greument per la gestió de la crisi catalana, ha perdut contacte amb els sectors empresarials, d'una banda, i de l'altra ha anat cedint sòl electoral als qui exigien a Mariano Rajoy més duresa, fos per anar a Ciutadans, fos per votar Vox. L'ascens de l'extrema dreta li ha impedit beneficiar-se plenament del desgast de Ciutadans, que a Catalunya més aviat havia mossegat la base electoral del PSC.
Alejandro Fernández ha de gestionar una situació endimoniada i fer-ho tan sols amb 3 diputats. Els sectors del PP tradicional, des del fernandisme -ara reforçat amb la figura de l'exalcalde de Castelldefels, Manuel Reyes- a García Albiol i Dolors Montserrat, el miren amb recel. Més preocupant per ell és que tampoc Teodoro García Egea l'avala. Aquests dies, només una díscola com Álvarez de Toledo gosa defensar-lo. Un suport que no és clar que el beneficiï. A tot això s'afegeix que no està clar que del lideratge de Pablo Casado, molt qüestionat en sectors del partit, li puguin arribar reforços.