06
de desembre
del
2021
Actualitzat
a les
8:57h
Han passat 43 anys des de la promulgació de la Constitució espanyola. Han canviat moltes coses, entre elles la composició del Tribunal Constitucional (TC) i el perfil de la major part dels magistrats designats. Des de fa anys, el TC és un tribunal de majoria conservadora i mentalitat unitarista. Però no sempre va ser així.
Actualment, moltes de les votacions dels magistrats tenen un resultat previsible, amb poc marge per a les sorpreses, però aquell primer Constitucional va néixer amb sorpresa majúscula. La UCD, el partit d'Adolfo Suárez al govern, va postular com a membre del tribunal Emilio Menéndez, exministre d'Educació, i esperava la seva elecció com a president. Hi havia cert consens, semblava, entorn la seva figura. Els socialistes preferien a Miguel Díaz de Velasco, que semblava el preferit com a vicepresident.
Però els magistrats van decidir una altra cosa, un gest dels membres del tribunal pensat per no sotmetre's al criteri dels partits majoritaris. Per quasi bé unanimitat va ser elegit president Manuel García Pelayo, un home de perfil liberal. El més conservador Joaquín Arozamena va ser elegit vicepresident. Menéndez es va quedar amb un pam de nas i, de retruc també Adolfo Suárez, que havia apostat per ell i vivia un greu procés d'erosió política i personal. El 23-F estava a prop.
Aquella elecció de president del tribunal va ser un primer missatge d'independència que els magistrats van voler enviar al poder polític. Però, a més, el perfil de García Pelayo ja deia moltes coses. Catedràtic de Dret Constitucional, tenia 71 anys i havia estat proposat pel PSOE, en aquell moment a l'oposició. Havia combatut en l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil i s'havia exiliat a finals dels quaranta, quan va veure barrat el pas a una càtedra universitària pel seu perfil antifranquista. Aleshores va decidir traslladar-se a viure a Amèrica Llatina. Va estar molts anys a Caracas, on va dirigir l'Institut d'Estudis Polítics i va començar a produir una obra teòrica que el faria un referent de molts constitucionalistes.
Una de les característiques del primer TC és la poca presència de jutges en exercici i, en canvi, el predomini d'acadèmics i professors de Dret Constitucional. Molts experts atribueixen a aquest fet el caràcter més obert de molts sentències. Els darrers anys, en canvi, han predominat els jutges en les designacions de magistrats, fet que ha endurit la visió de l'at tribunal.
Juristes emblemàtics
Tres figures emblemàtiques d'aquell TC i que forjarien la cultura jurídica del tribunal van ser Francisco Rubio Llorente, lletrat de les Corts durant la Transició i redactor del primer reglament electoral; Francisco Tomás y Valiente, catedràtic de Dret i després assassinat per ETA; i Gloria Begué, economista de prestigi. De Rubio Llorente, un catedràtic de perfil moderat proper a la UCD, cal recordar el seu article del 2012 Un referèndum per a Catalunya, on obria la porta a la realització d'una consulta sobre l'autodeterminació, això sí, amb molts matisos i condicionants, i després de comprovar "l'amplitud i solidesa d'aquesta suposada voluntat popular". En tot cas, el posicionament del jurista va indignar la dreta espanyola.
Sentències progressistes
Una de les primeres sentències del TC, del novembre del 1981, va afectar la legislació laboral, en establir la figura de l'acomiadament "radicalment nul". El cas afectava dos treballadors acomiadats per la seva actuació com a membres d'un sindicat. A partir d'aquesta sentència, qualsevol acomiadament que es fes amb infracció de drets fonamentals era considerat nul i això implicava la readmissió de la persona acomiadada.
Bona part de les sentències emeses pel TC en els seus anys inicials van respondre a una visió progressista dels problemes socials. Eren els anys inicials de l'etapa socialista de govern, quan la dreta política restava en una posició reduïda. El 1985, va tenir molt impacte una sentència del TC que emparava una mestra acomiadada de l'escola Lestonnac de Mollet del Vallès per no ser catòlica. Va ser un cas que va generar un intens debat entre la llibertat ideològica establerta a la Constitució i l'ideari del centre.
Una de les sentències amb més impacte polític es va produir el desembre del 1983, a propòsit de l'expropiació de Rumasa, en mans de José María Ruiz Mateos, davant la gravíssima situació que travessava el grup. AP va presentar recurs i el debat en el si del TC va ser tens i es va arribar a la votació dramàtica del 2 de desembre del 1983, en què, davant de l'empat a 6 entre els 12 magistrats, García Pelayo va recórrer al vot de qualitat per avalar l'expropiació per utilitat pública i interès social. Al fer-ho, va salvar el govern de Felipe González.
La Loapa, enterrada
Per Catalunya, la sentència més rellevant dels primers anys d'història del TC va ser la que va declarar inconstitucionals 14 articles de la Loapa, la llei aprovada per UCD i PSOE per "harmonitzar" les competències de les autonomies i que deixava en posició d'enorme feblesa la capacitat normativa de les comunitats autònomes. De fet, la Loapa va elaborar-se quan encara s'escoltaven els sabres del 23-F.
El TC de García Pelayo, Tomás y Valiente, Rubio Llorente i Gloria Begué va eliminar el caràcter orgànic de la norma i la va situar per sota del rang jurídic dels estatuts d'autonomia. Begué, una acadèmica moderada, va ser la ponent de la sentència.
Però aquests juristes, conscients de les concessions i equilibris que s'havien fet durant la Transició, van passar i no van tenir successors. A partir dels anys noranta, les noves fornades del TC, amb un pes creixent dels magistrats proposats pel PP i pels sectors menys autonomistes del PSOE, van imprimir una inflexió a la dreta i centralitzadora al tribunal que encara dura.
Actualment, moltes de les votacions dels magistrats tenen un resultat previsible, amb poc marge per a les sorpreses, però aquell primer Constitucional va néixer amb sorpresa majúscula. La UCD, el partit d'Adolfo Suárez al govern, va postular com a membre del tribunal Emilio Menéndez, exministre d'Educació, i esperava la seva elecció com a president. Hi havia cert consens, semblava, entorn la seva figura. Els socialistes preferien a Miguel Díaz de Velasco, que semblava el preferit com a vicepresident.
Però els magistrats van decidir una altra cosa, un gest dels membres del tribunal pensat per no sotmetre's al criteri dels partits majoritaris. Per quasi bé unanimitat va ser elegit president Manuel García Pelayo, un home de perfil liberal. El més conservador Joaquín Arozamena va ser elegit vicepresident. Menéndez es va quedar amb un pam de nas i, de retruc també Adolfo Suárez, que havia apostat per ell i vivia un greu procés d'erosió política i personal. El 23-F estava a prop.
Aquella elecció de president del tribunal va ser un primer missatge d'independència que els magistrats van voler enviar al poder polític. Però, a més, el perfil de García Pelayo ja deia moltes coses. Catedràtic de Dret Constitucional, tenia 71 anys i havia estat proposat pel PSOE, en aquell moment a l'oposició. Havia combatut en l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil i s'havia exiliat a finals dels quaranta, quan va veure barrat el pas a una càtedra universitària pel seu perfil antifranquista. Aleshores va decidir traslladar-se a viure a Amèrica Llatina. Va estar molts anys a Caracas, on va dirigir l'Institut d'Estudis Polítics i va començar a produir una obra teòrica que el faria un referent de molts constitucionalistes.
Una de les característiques del primer TC és la poca presència de jutges en exercici i, en canvi, el predomini d'acadèmics i professors de Dret Constitucional. Molts experts atribueixen a aquest fet el caràcter més obert de molts sentències. Els darrers anys, en canvi, han predominat els jutges en les designacions de magistrats, fet que ha endurit la visió de l'at tribunal.
Juristes emblemàtics
Tres figures emblemàtiques d'aquell TC i que forjarien la cultura jurídica del tribunal van ser Francisco Rubio Llorente, lletrat de les Corts durant la Transició i redactor del primer reglament electoral; Francisco Tomás y Valiente, catedràtic de Dret i després assassinat per ETA; i Gloria Begué, economista de prestigi. De Rubio Llorente, un catedràtic de perfil moderat proper a la UCD, cal recordar el seu article del 2012 Un referèndum per a Catalunya, on obria la porta a la realització d'una consulta sobre l'autodeterminació, això sí, amb molts matisos i condicionants, i després de comprovar "l'amplitud i solidesa d'aquesta suposada voluntat popular". En tot cas, el posicionament del jurista va indignar la dreta espanyola.
Sentències progressistes
Una de les primeres sentències del TC, del novembre del 1981, va afectar la legislació laboral, en establir la figura de l'acomiadament "radicalment nul". El cas afectava dos treballadors acomiadats per la seva actuació com a membres d'un sindicat. A partir d'aquesta sentència, qualsevol acomiadament que es fes amb infracció de drets fonamentals era considerat nul i això implicava la readmissió de la persona acomiadada.
Bona part de les sentències emeses pel TC en els seus anys inicials van respondre a una visió progressista dels problemes socials. Eren els anys inicials de l'etapa socialista de govern, quan la dreta política restava en una posició reduïda. El 1985, va tenir molt impacte una sentència del TC que emparava una mestra acomiadada de l'escola Lestonnac de Mollet del Vallès per no ser catòlica. Va ser un cas que va generar un intens debat entre la llibertat ideològica establerta a la Constitució i l'ideari del centre.
Una de les sentències amb més impacte polític es va produir el desembre del 1983, a propòsit de l'expropiació de Rumasa, en mans de José María Ruiz Mateos, davant la gravíssima situació que travessava el grup. AP va presentar recurs i el debat en el si del TC va ser tens i es va arribar a la votació dramàtica del 2 de desembre del 1983, en què, davant de l'empat a 6 entre els 12 magistrats, García Pelayo va recórrer al vot de qualitat per avalar l'expropiació per utilitat pública i interès social. Al fer-ho, va salvar el govern de Felipe González.
La Loapa, enterrada
Per Catalunya, la sentència més rellevant dels primers anys d'història del TC va ser la que va declarar inconstitucionals 14 articles de la Loapa, la llei aprovada per UCD i PSOE per "harmonitzar" les competències de les autonomies i que deixava en posició d'enorme feblesa la capacitat normativa de les comunitats autònomes. De fet, la Loapa va elaborar-se quan encara s'escoltaven els sabres del 23-F.
El TC de García Pelayo, Tomás y Valiente, Rubio Llorente i Gloria Begué va eliminar el caràcter orgànic de la norma i la va situar per sota del rang jurídic dels estatuts d'autonomia. Begué, una acadèmica moderada, va ser la ponent de la sentència.
Però aquests juristes, conscients de les concessions i equilibris que s'havien fet durant la Transició, van passar i no van tenir successors. A partir dels anys noranta, les noves fornades del TC, amb un pes creixent dels magistrats proposats pel PP i pels sectors menys autonomistes del PSOE, van imprimir una inflexió a la dreta i centralitzadora al tribunal que encara dura.