Ja tenim l’estrella lluint dalt de tot de la Sagrada Família. És un estel de vidre de 12 puntes que corona la torre de la Mare de Déu i que fa créixer el temple a 132 metres d'alçària. A partir de dimecres que ve, 8 de desembre, cada vespre s’il·luminarà i s'aniran activant progressivament els llums de 800 finestres del darrer tram de la torre. Un espectacle lumínic que promet. Cada cop que és notícia la basílica de Gaudí els barcelonins de sobte sembla que estiguem cridats a files. Omplim les xarxes socials de fotografies del moment, sigui a peu de carrer o zooms impossibles des de la finestra de casa, perquè si passa alguna cosa a la nostra ciutat, som els primers a voler-hi ser.
Dilluns passat, quan es va col·locar l’estel, les xarxes de seguida es van polaritzar. Tant detractors com entusiastes van trigar pocs minuts a exposar fefaentment la seva opinió respecte a l’ornament. Com acostuma a passar en aquests casos, tot anava amanit amb una bona dosi d’humor i, pel costat dels escèptics es van veure comentaris amb gràcia com el que deia el Joan Cantimplora a Twitter: "Molt a favor d'acabar ràpid el monument amb coses de l'IKEA". Vaig riure. Els admiradors de la cosa, en canvi, van compartir algunes fotografies espectaculars del procés de muntatge, on es podia veure també traces de la lluna en quart minvant. Que espectacular, vaig pensar.
Passa sempre que té lloc una situació que incita a tenir dues posicions radicalment diferents que, de seguida, sembla que hagis de tenir una opinió ferma al respecte. Jo encara no sé si m’agrada o no m’agrada l’estel que corona la Sagrada Família. Hauria d’anar a veure’l amb calma o esperar a veure com queda il·luminat i potser després d’això em veuria capaç de formar-me una opinió que hores més tard, pel que sigui i coneixent-me, podria canviar radicalment si algú m’ho defensa amb arguments prou sòlids. Com que, ara per ara, m’han fet gràcia arguments de tots dos costats de la història, no tinc prou clar què pensar-ne, de tot plegat. I no passa res. No passa res ara, que parlem d’un estel que decora una basílica. Però tampoc passa res si es tracta d’un debat polític que afecta el nostre dia a dia, o d’una qüestió banal com pot ser el fitxatge d’un jugador pel nostre equip de referència o l’últim disc del nostre grup de música preferit que ningú esperava que canviessin radicalment l’estil.
El dubte enriqueix el debat. Hi ha moltes coses que no tenim clares perquè requereixen una reflexió, una anàlisi i segurament un diàleg que molts no tenim temps de dur a terme. Que surti una notícia i immediatament tothom ja sigui a Twitter dient-hi la seva estimula la creació d’opinió pública i fomenta el debat però sovint quan veig una opinió formada en menys de cinc minuts m’agafa cert vertigen. Els debats polaritzats acostumen a ser interessants perquè són intensos i sempre que els presencio penso en quina mena de ment privilegiada s’ha de tenir per poder opinar d’absolutament tot (ja siguin els pressupostos, el fitxatge de Xavi com a entrenador del primer equip masculí del Barça o l’estel que presideix la Sagrada Família) en qüestió de minuts. Aquest no és un article en contra dels opinòlegs, és un text a favor de no tenir les coses sempre clares. Està bé dubtar.