El 52% de Laura Borràs

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El diari El Punt Avui publica aquestes setmanes una sèrie d'entrevistes personals a diputats. El qüestionari defuig els temes d'estricta actualitat i se centra més en els seus perquès d'implicar-se en política i en com ho viuen. Ahir era el torn de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, de Junts. Les preguntes no abordaven, doncs, alguns temes candents al Govern o al Congrés i tampoc la vida interna al partit o la seva situació processal, que encara es troba en fase d'instrucció i que la podria apartar de la política per la seva gestió a les Lletres Catalanes. La presidenta explicava, però, dues coses en què trobo que val la pena aturar-se i que són ben representatives de la legislatura i del moment polític, especialment a Junts. 

Borràs dedica diverses respostes a fer evident la seva decepció amb la política institucional. No sortir-se'n de fer la independència (i intueixo que també no haver aconseguit la presidència de la Generalitat) desconsola la dirigent de Junts, que va arribar a la política activa el 2013 com a directora de les Lletres Catalanes de la mà d'Artur Mas i que es va implicar amb projecció nacional a partir dels fets de la tardor de 2017. Borràs admet que el seu balanç no pot "ser satisfactori" i que ho viu amb un punt de "frustració important". Se sent més a prop "de la gent" que "dels polítics". La presidenta de la cambra, segona figura institucional del país, fa, quan encara és en l'exercici del càrrec, el mateix discurs que Quim Torra un cop fora de la política, el de la frustració per una realitat sobre la que no han incidit. Ella, però, encara no ha presentat l'autogovern actual com un "obstacle" en el camí.

Borràs explica, però, que no és a la política "per resignar-se", sinó per canviar "el que no agrada". I aquí hi ha una contradicció de la política catalana actual i de Junts, el seu espai polític, en particular. Borràs no és una secundària. És una dirigent de primera fila: forma part de la direcció, va guanyar les primàries internes per ser presidenta i va ser candidata efectiva a la Generalitat, cosa que li ha permès presidir la potent plataforma institucional del Parlament. Transmetun fort descontentament amb la marxa de l'executiu -es mostra satisfeta de no haver-hi entrat- però ni Borràs ni els que la secunden són capaços de plantejar alternatives per dur Pere Aragonès i els seus consellers -també els de Junts- cap a una "confrontació" amb l'Estat que vagi més enllà de la retòrica o el simbolisme i que sigui efectiva.

O bé no tenen estratègia, o bé és secreta i no aconsegueixen que l'assumeixinCarles Puigdemont i Jordi Sànchez. El mateix que li passa a Borràs li passa a Joan Canadell, que fent evident la seva incomoditat va fer un discurs dur, massa pel gust d'alguns dels dirigents, al debat de pressupostos. El seu posicionament i la seva frustració els expliquen els objectius incomplerts. De fet, és un sentiment que atrapa qualsevol dirigent independentista i que es gestiona de diferents maneres. 

Per ser creïbles en aquest discurs afectat i sempre proper "a la gent", Borràs i els que, des de les institucions, comparteixen la seva "decepció" han de poder presentar un camí transitable o bé deixar-ho córrer abans de ser acusats d'aferrar-se a la cadira com si fossin dels que han vingut "a viure de la política". Tot i que no els identifica, hi deu compartir llistes, òrgans de partit i institucions. Perquè lamentar que el Govern no fa el que toca, però seguir-ne formant part senzillament per ocupar espais sense més no té gaire sentit més enllà de complaure aquests professionals de la política.  

La segona qüestió que planteja Borràs té més a veure amb el que ha passat els darrers dies, amb el trencament de la majoria independentista pels pressupostos. Uns comptes possibles gràcies a l'acord entre Aragonès i els comuns i que, d'entrada, Jordi Sànchez i Elsa Artadi van entomar de mala gana. Jaume Giró i la resta de consellers els han beneït i ahir Artadi feia evident la desescalada en el to i deia que els només es modificarien "un 0,0005%" després de l'acord amb Jéssica Albiach. En tot cas queda a l'aire el paper de la CUP, amb qui ERC -i no pas Junts- té un acord de legislatura. Que els tres partits facin pinya és una forma de visualitzar el 52% independentista de les urnes. La presidenta del Parlament apunta que la majoria hi és i que, si s'ha trencat, "es refà". Insisteix que fora de les institucions la majoria ja hi és.

Borràs, però, no s'atreveix a interpretar-la més enllà d'una apel·lació genèrica a la unitat i al "contracte amb els electors". Passa, però, que ara de contractes, de vies per aconseguir l'objectiu compartit, n'hi ha més d'un. Entre altres coses perquè el 52% suma quatre forces polítiques: les tres que són al Parlament i el PDECat. Aquests últims, com ERC, defensaven un referèndum pactat i amb reconeixement internacional. Els republicans mantenen activa una via de diàleg amb l'Estat en l'intent (difícil) de fer-lo possible. ERC considera que cal temps i acumular forces, tant per moure la roca de l'Estat com per provar-ho de nou amb vies unilaterals. La CUP també el vol, però assumeix que no serà acordat i en tot cas el reclama abans de 2025.

I Junts va fer un discurs ambigu amb aquest assumpte el 14-F fruit dels complicats equilibris interns. Al programa parlava de referèndum, però, alhora, dirigents com Borràs consideren encara vigents els mandats de l'1-O i del 27-O. En campanya, ella va tenir fins i tot problemes per aclarir si era convenient "activar" o "aixecar" la DUI.

El que sí que és evident és que no hi ha cap pla per fer efectiva la declaració d'independència. El darrer que es fa circular -mai davant d'un micròfon- és que un possible retorn de Carles Puigdemont (ahir el seu advocat Gonzalo Boye va fer un pas més en la seva estratègia per posar contra les cordes el Suprem) hauria de provocar un "momentum" insurreccional que ves a saber on podria acabar i amb quines conseqüències, mètodes i suports. De detalls o compromisos, cap ni un.

Borràs i altres dirigents apel·len al 52%, però no poden menystenir que "la gent" quan vota sap el que vota. Cap votant d'ERC -que dins del bloc independentista són el grup més nombrós- es pot sorprendre perquè Aragonès i Oriol Junqueras no activin la DUI, dialoguin amb Pedro Sánchez i mirin d'esprémer tant com poden el mentrestant a Barcelona i a Madrid. És el que van prometre en campanya. I el mateix val pels de la CUP o els del PDECat.

Només els de Junts es poden imaginar que la via proposada o insinuada sigui la que a ells els faci sentir més còmodes en cada moment perquè l'oferta era la més vaporosa en l'intent de ser competitius en la pugna dins d'un desorientat bloc independentista. Borràs explica a la periodista Emma Ansola que cal "feina, feina i feina" per recosir el 52% i dotar-lo d'una estratègia que els reconciliï amb "la gent". I aquesta "feina", ara, demana més concrecions i raons que no pas emocions per trenar acords sòlids i realitzables.  

» Avui també estarem pendents de la vaga dels interins de l'administració, que han convocat la Intersindical-CSC i l'anomenada Taula Sindical. Posen l'accent en la precarietat que afecta el col·lectiu, amb una situació que en molts casos es cronifica. Hi ha hagut avenços, però els sindicats els consideren insuficients. I qui segur que fa tard és la justícia. Avui, per fi, acaba el termini per a que els condemnats per les agressions a Blanquena a la Diada del 2013 entrin a la presó. Al Parlament el ple comença aquesta tarda i el focus serà en el decret de renovables. La CUP no el votarà i els comuns sí. Veurem com s'acaba tramitant i si hi ha canvis. 
 

---

Avui no et perdis

»ERC i la CUP discrepen sobre l'abast del trencament pels pressupostos; per Bernat Surroca i Sara González.

» Puigdemont pregunta a Llarena si ja ha dit a la policia que no el pot detenir; per Bernat Surroca.

»Aragonès defensa el referèndum davant del rei: «El que és possible a Escòcia ha de ser‑ho a Catalunya»; per Pep Martí.

» Crònica | Escòcia i Dalí es colen en el sopar del rei i els empresaris; per Pep Martí.

» Només el nou finançament es resisteix en la nova etapa Catalunya‑València; per Oriol March.

» Fil directe: «Mentrestant, València»; per Pep Martí.

» Vaga del sector públic aquest dimarts: consulta tots els serveis mínims; per Lluís Girona.

» Somescola anuncia mobilització a Barcelona el 18 de desembre per rebutjar el cop judicial a la immersió.

» El certificat Covid per entrar a restaurants, gimnasos i residències es reactivarà el divendres; per Sara González.

» Opinió: «Pandèmia i salut global»; per Marina Geli.
 

---

 El passadís

Centenars de persones van assistir ahir a l'Auditori de Barcelona a l'entrega dels despatxos als nous magistrats formats a l'Escola Judicial de Vallvidrera. Els gairebé 200 llicenciats, el personal de l'escola, nombroses autoritats, membres de la cúpula judicial i també familiars dels que rebien el seu despatx. De republicans, ben pocs a la vista. Felip VI, que presidia l'acte, va ser victorejat i aplaudit. La indumentària d'alguns també el volia homenatjar. I és que la corbata verda era una de les més lluïdes. El president de la sala segona del Suprem, la del judici de l'1-O, Manuel Marchena, també la portava d'aquest color. Però, què vol dir la corbata verda? És un símbol monàrquic perquè verd en castellà és verde, que són també l'acrònim de "Viva el Rey de Espanya". Les peces de roba de color verd es van posar de moda entre els monàrquics als anys 30, en els anys de la segona república. Ahir van ser molt presents a l'Auditori. Al vespre, al 250 aniversari de Foment entre els que, amb orgull, duien corbata verda hi havia el president de Vox al Parlament, Ignacio Garriga.

Vist i llegit

Important article que ahir publicava el Financial Times. Ho era pel que deia i per qui el signava. L'editor associat i principal comentarista del diari, Martin Wolf, escrivia un article en què demanava al govern del Regne Unit, liderat pels conservadors, incrementar la pressió fiscal per finançar la sanitat i els serveis socials. "El país encara no ha reconegut la necessitat a llarg termini d'acceptar l'augment dels impostos per oferir els serveis que la gent demanarà. No hi ha cap alternativa realista. El govern, però, ha de gestionar a curt termini, tot i que les solucions són terribles i moralment i intel·lectualment indefensables", escriu.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1920 un pistoler de la patronal assassina l'advocat laboralista Francesc Layret, que era, a més, el líder del Partit Republicà Català i havia estat implicat en moviments de renovació pedagògica. Layret, que tenia una estreta relació amb Lluís Companys, també advocat, va ser diputat a les Corts, primer per la Solidaritat i després per candidatures amb posicions més nítidament esquerranes i catalanistes. Nascut el 1880, ha esdevingut un referent del sindicalisme català, que avui el recordarà presentant la biografia que n'ha escrit l'exdiputat de la CUP Vidal Aragonès. Així recordaven la seva figura a Betevé.

 L'aniversari

El 30 de novembre de 1874 naixia Winston Churchill, primer ministre del Regne Unit en dos períodes diferents. De família aristocràtica va ser també periodista i escriptor (va guanyar el premi Nobel de Literatura). Churchill, del Partit Conservador, serà recordat per les seves frases ocurrents i els seus discursos, però sobretot per haver liderat el Regne Unit sota les bombes durant la Segona Guerra Mundial. El seu paper en els pactes posteriors amb russos i americans va ser fonamental. La seva segona època com a primer ministre, entre 1951 i 1955, està molt ben retratada a la sèrie The Crown, que podeu veure a Netflix. Va morir el 1965. I si aneu a Londres perdeu un matí visitant el museu subterrani de les Churchill War Rooms. Aquí en podeu fer un tast.  

 ​Fes clic aquí per rebre'l