Entrevista

Alba Alfageme: «El feminisme ens salva la vida»

La psicòloga experta en violències masclistes publica "Quan cridem els nostres noms", una guia per prendre consciència sobre el "terrorisme" que exerceixen els homes per "intentar esborrar" les dones

per Sara González, Barcelona, Catalunya | 27 de novembre de 2021 a les 10:00 |
La psicòloga Alba Alfageme, durant l'entrevista a NacióDigital. | Adrià Costa
La psicòloga Alba Alfageme (Girona, 1979) és una de les expertes més buscades a Catalunya a l'hora de desxifrar els tentacles de les violències masclistes i com combatre-les des del feminisme. Un feminisme, que insisteix, salva vides i que resignifica trajectòries vitals. Amb més de 20 anys d'experiència acompanyant dones que han estat víctimes de diferents tipus de violències, treballant en projectes a l'Índia, el Brasil o el Salvador, participant en recerques relacionades amb els matrimonis forçats, les violències obstètriques i l'assetjament sexual, condensa tot el seu bagatge a Quan cridem els nostres noms. Guia per l'autoconsciència i resiliència feminista (Univers Llibres). 

Llegir-lo suposa entrar en un trajecte personal i col·lectiu de revisió, de deconstrucció de tot allò inculcat per reinterpretar-se en el present i, sobretot, en el futur. Alfageme, formadora i assessora del Govern en la matèria, planteja miralls que ho remouen tot, fins i tot experiències que es creien oblidades o que van ser arxivades amb altres paràmetres, un pas imprescindible per atacar l'arrel d'un masclisme que sobreviu amb la por, la culpa i la vergonya com a principals eines de control. 


- És impossible llegir aquest llibre sense que se't remogui tot. És com un cop de puny a l'estómac. Buscava generar aquesta sensació en qui el llegeix?

- Quan vaig escriure el llibre la meva idea era teixir un viatge individual que estigués en constant diàleg amb allò col·lectiu per poder entendre què ens passava. Però ho vaig fer des d'un lloc molt emocional perquè m'ajudava a posar ordre a tota la meva experiència personal i professional i intentava posar negre sobre blanc aquells aspectes més importants que ens ajuden a entendre les violències masclistes i com ens han afectat. I més que posar molta teoria, intentar explicar-ho des de l'experiència. També creia que era molt important intentar construir miralls.


- Quina és la funció dels miralls?

- Miralls d'altres dones que tot i que no hagin passat pel mateix que tu sí que et fan ressonar algunes experiències. Quan jo l'estava escrivint, a mi mateixa em ressonaven coses. A mi també m'ha sacsejat. La idea era recol·locar coses, però ja sabia que quan tu remous coses es produeix la crisi. El que jo volia era provocar la crisi per obrir la porta a ressituar tot això, a resignificar-ho.


"Quan prens consciència de la teva història personal, de les violències que has viscut i hi poses el nom, de cop i volta es produeix una revolució i un sacseig intern"

- Ha tingut ímputs de dones que hagin entrat en aquesta crisi?


- Moltes dones m'estan dient que s'ha de llegir a poc a poc perquè hi ha la necessitat d'anar-ho paint de mica en mica i que també l'interessant és que desvetlla coses que moltes dones creien que tenien oblidades o mal col·locades o que no li feien massa cas. Però sí que en el fons sabien que hi havia com un run-run i el llibre suposa una presa de consciència. Per això parlo de l'autoconsciència feminista. Quan prens consciència de la teva història personal, de les violències que has viscut i hi poses el nom –violació, violència en la parella, violència sexual-, de cop i volta allò es ressitua en un altre lloc i tens davant teu un tema que havies intentat amagar o ocultar. Això fa que hi hagi aquesta revolució i aquest sacseig intern. Moltes dones m’estan dient que és un llibre que les està ajudant a fer aquest trànsit personal.
 

Alba Alfageme mostra el seu nou llibre. Foto: Adrià Costa


- Està pensat també perquè el llegeixin homes?

- En principi el vaig escriure pensant en les dones com a un trajecte de recuperació, de reparació. El que m'està sobtant és que molts homes m'estan dient que els està servint per fer un exercici d'empatia en majúscules, de posar-se a l'altre costat i entendre què significa ser dona en una societat com aquesta. Des de les violències, la por, la culpa, la vergonya... Situacions que ells mai han viscut. L'altre dia un amic em deia: "Aquest monstre que porteu a sobre és molt gran". No era conscient d'aquesta magnitud.

- Per què cal "cridar els nostres noms"?

- Quan vaig començar a escriure el llibre tenia molt clar que es diria així. Per a mi és molt reivindicatiu perquè és en plural i interpel·la a allò col·lectiu. I, els noms, perquè és aquell element més identitari. El nom és poder anomenar allò que ens ha passat i, alhora, poder cridar el nostre propi nom en el sentit que, quan tu reconnectes amb la teva pròpia força personal és com que, de cop i volta, la teva pròpia identitat pren molta força. Una de les situacions més extremes amb les quals he treballat és amb el tràfic d'éssers humans. Una de les pràctiques més comunes que pateixen aquestes dones que estan explotades sexualment quan estan en entorns de xarxa de crim organitzat és canviar el seu nom per allunyar-les de la seva identitat. Això és el que fa la violència masclista, ens intenta esborrar, que no siguem qui som. I quin és el nostre tret més identitari que tenim? El nostre nom.

"No hi ha cap altre element amb base estructural a la nostra societat que assassini a tantes persones per un sol tret identitari, que és ser dona"

- Defensa que hem de començar a parlar de terrorisme masclista.

- D'una vegada per totes hem de començar a utilitzar els conceptes adequats. Estem parlant que és la principal causa de mort violenta de les dones, que no hi ha cap altre element amb base estructural a la nostra societat que assassini a tantes persones per un sol tret identitari, que és ser dona. Els feminicidis, l'assetjament, la violència, els abusos... Tot el que es construeix, per a mi, és un terrorisme amb majúscules.

- Per què creu que hi ha reticències a denominar-ho així?

- No se li ha posat aquesta etiqueta perquè això interpel·la la guerra encoberta contra les dones i és una forma de visibilitzar-ho. Si dic que és un problema de dones i ho construeixo com un fet aïllat li trec importància. A la que parlo de terrorisme interpel·lo a la societat i ho poso al centre. A més, a la nostra societat sabem què significa el terrorisme. Però passa que les violències masclistes han afectat "les altres", a les dones, a l'alteritat. Als centres de poder, que estan ocupats pels homes, identificar això com a terrorisme els queda molt lluny perquè és quelcom que a ells no els afecta i tenen la sensació que és un problema de les altres i no és un problema tan important com el terrorisme, del qual en poden ser possibles víctimes.
 

La psicòloga especialitzada en violències masclistes, Alba Alfageme. Foto: Adrià Costa


- Fins a quin punt s'han normalitzat les violències contra les dones?

- Estan absolutament normalitzades, fins al punt que moltes vegades no sabem identificar que hem patit una situació de violència. Ens han negat el dret a posar-hi nom i a identificar-les i posar-les al centre del debat públic i polític. També perquè s'han consolidat com una forma normalitzada de relacionar-nos. Al llibre hi ha bastants exemples sobre la violació perquè crec que és una aberració com a societat que hàgim naturalitzat tant pràctiques en què si, per exemple, no s'utilitza la violència física i no hi ha empremtes tatuades a la nostra pell, és una violència que no existeix.

- Per què s'ha normalitzat tant?

- S'ha normalitzat tant perquè és una estratègia súper efectiva del patriarcat. Si jo la invisibilitzo i la normalitzo, no la identifico i, si no la identifico, no vaig a l'arrel del problema. És una estratègia d'ocultació que permet seguir sostenint el sistema patriarcal. Si les violències masclistes no existissin, no hi hauria aquest sistema de desigualtat.

"Ens han explicat que si no ens peguen, no ens forcen o no ens intimiden d'una manera directa, no és violència allò que vius"

- Argumenta també la importància de parlar del concepte de "desig" i no de "consentiment".

- Tenim tan integrat en el nostre imaginari compartit que el fet que tu tinguis relacions amb la teva parella, tot i que ella no en tingui ganes, és normal... Allò d'apretar una mica. S’ha arribat a naturalitzar per part dels homes que, pel que fa a la parella, hauran "de buscar fora allò que no tenen a casa". Aquesta és una pressió psicològica que també és violència, la manipulació de dir "no estem bé", "no em desitges", "tenim un problema i clar, si jo no ho trobo a casa ho hauré de buscar fora"... Hi ha un problema important per part dels homes a l'hora de conceptualitzar que les violències sexuals dins de la parella no existeixen.

- I com descodifiquen aquestes situacions les dones?

- Per part de les dones, ens han explicat que si no ens peguen, no ens forcen o no ens intimiden d’una manera directa, tampoc és violència allò que vius. Hem transitat cap al concepte de consentiment, però se'm queda una mica coix. Perquè segueix havent-hi una part propositiva i una altra que accepta. Per contra, el concepte de desig és molt fàcil d'explicar. El victimisme dels privilegiats és dir que ja no podran tenir relacions sexuals si no t'estan preguntant en tot moment: "Vols, vols, vols?" És tan senzill com preguntar-se: la persona que està aquí desitja estar aquí i desitja tenir aquesta pràctica? No? Doncs fora, això ja no és una relació, és una violació i punt.

La violació té molta càrrega patriarcal i va més molt més enllà del concepte de violació prototípica per part d'uns desconeguts. S'enfoca com que això ens queda tan lluny, que tota la resta que ens ha passat a moltes, com ara que un dia surts de festa, has begut i de cop i volta et trobes al teu col·lega que se t'està follant, no ho encaixes com a tal. I això és una violació. A més, se'ns ha dit que si ens violen mai més ens tornarem a recuperar, que és aquest concepte de dona col·lapsable. Així estan impedint també la teva capacitat de recuperació.

"Si tu sents que per tenir relacions amb aquella persona has d’aprofitar ara, perquè és l’oportunitat, no ho facis. Això no és desig, és violència sexual"

- És molt il·lustratiu quan al llibre posa com a exemple que quan s'envia un missatge a algú per quedar i no es rep resposta, s'interpreta que, o no pot o no vol quedar. Però en canvi, no s'interpreta de la mateixa manera el silenci d'una dona quan un home l'insisteix per mantenir relacions.

- Amb el sexe hem entès que la insistència és normal. Allò de "tu insisteix, insisteix, insisteix, que al final caurà". Et porta a una situació de forçar l'altra. O el concepte d'oportunitat, de dir "ei, avui, convida-la a dues copes i, si va beguda, segur que te la folles". Si tu sents que per tenir relacions amb aquella persona has d'aprofitar ara, perquè és l’oportunitat, no ho facis. Si és l'oportunitat perquè està sola, perquè està beguda, perquè acaba de tallar amb la seva parella i està feta una merda, perquè saps que està en un moment feble; aquí, estàs trepitjant línies vermelles. Això no és desig, això és una situació en la qual tu estàs utilitzant el poder per tenir una relació sexual amb l'altra i això només té un nom, i és violència sexual. Quan tu envies un missatge a algú per quedar i no et respon, tu no t'hi presentes. En canvi, per lligar, val allò de "no m'ha dit que no".
 

La psicòloga especialitzada en violència sexual, Alba Alfageme. Foto: Adrià Costa


- En el capítol del trauma parla també de com s'interpreta la paràlisi, la no resistència. Que quan a algú l'atraquen, la no resistència s'entén com una manera de protegir-se i no prendre més mal i, en canvi, quan es tracta d'una violació, la no resistència juga en contra de la dona. Per què passa això?

- La paràlisi és un sistema de protecció de les dones. El que fa el nostre organisme és detectar una situació de risc en què la teva vida està en perill de mort o en risc extrem. Més del 80% de dones es queden en situació de paràlisi perquè ens estem protegint. Però el sistema judicial ha fet la lectura en base a la resta de tipus delictius, on no se li demana a la víctima que es resisteixi, sinó al contrari. Si t'atraquen, dona-li tot. Però en el cas de les violències sexuals, no. En el fons sempre sobrevola la idea de la responsabilitat de la dona, el "tu què has fet?" Es promou que si t'has trobat en aquella situació és perquè has trencat alguns dels mandats de gènere o has sortit sola, o anaves beguda, o vas calenta. Busquen l'excusa per fer-te responsable.

La falta de formació en trauma i la desconeixença del trauma és un problema molt greu en el sistema judicial perquè està penalitzant històricament les dones. Totes les defenses d'autoprotecció que fa el nostre organisme, com és el bloqueig, s'han penalitzat i s'han jugat en contra de la dona: per què no ho recorda tot, per què es va quedar bloquejada, com és que ara comença a tenir nous records... 

- La por, la culpa i la vergonya són els tres grans elements de control sobre les dones?

- Totalment. Són les parelles de ball perfecte per al patriarcat. Si jo identifico que la responsable és l'altra, desenfoco del centre l'agressor. Esvaeixo molt la possibilitat d'identificar el problema. El problema no són les dones, és que patim les conseqüències d'un problema que és dels homes. Això sempre ens ho han venut així. Té a veure amb aquest model de masculinitat terrible. És a dir, nosaltres patim les conseqüències i nosaltres hem de revertir tot això? És una bogeria màxima.

Pel que fa a la vergonya, avui en dia no parlem de l'honor, però sí del tipus de dona que ets i el tipus de vida sexual que portes. El tema de la respectabilitat: "És una tia per follar o per tenir-hi una relació?". I ara s'ha incorporat el tema de la salut mental, d'inculcar que una dona que és violada abans perdia l'honor i ara queda tocada de per vida i no es recuperarà. És la forma de deixar-te fora, de treure't del sistema. I la por, que és aquesta violència simbòlica terrible, que a més a més ens la venen com un element de protecció. Ens estan limitant i és un gran sistema de control sobre les dones.

"El problema no són les dones, és que patim les conseqüències d’un problema que és dels homes"

- Educativament se'ns inculca que si tornem amb un noi conegut a casa ja estem protegides. Se'ns educa només en la por al carrer i al desconegut?

- El tema era, històricament, com es podia controlar les dones perquè no ocupin l’espai públic? La por és una de les estratègies més efectives per limitar la gent. Si et dic que el problema està en l'espai públic, en persones desconegudes, tu comences a construir un relat que et desenfoca del problema. A l'espai públic evidentment passen coses, però la major part de violències, més del 80%, estan comeses per persones del nostre entorn. Però no se'ns expliquen aquests codis i aleshores no identifiquem aquestes violències. Com que anem desenfocades amb la por, no som realment conscients de com arribem a renunciar a les nostres vides.

Al final, això ens converteix en ciutadanes de segona. Una de cada dues dones europees deixen d'anar a determinats llocs i de fer coses per por de patir una agressió sexual. Això és terrible. A més, si a tu t'agredeixen al carrer, es construeix un relat lògic. Però si t'agredeix el teu company d'universitat o de la feina, et preguntes què hauràs fet. Et desquadra el relat i és més difícil trobar-hi un sentit. A més, l'agressor sovint diu que tu l'has provocat.

- També és un problema que l’entorn no ho reconegui com a agressió.

- L'entorn ho alimenta: "Us vam veure flirtejar". A part, si l'entorn coneix les dues figures, també és més difícil la sanció social. Es minimitza i et trobes sola explicant una cosa que la resta et diuen que com has de dir això si a aquest tio el coneixen tots.

- El feminisme és incompatible amb el capitalisme? Si és així, no serà molt difícil acabar amb les violències masclistes?

- El patriarcat és el germà de sang del capitalisme. Encaixen i connecten molt bé. El capitalisme posa al centre el poder econòmic, el produir, l'individu. I el feminisme posa al centre la vida, la cura, la col·lectivitat. És molt difícil encaixar un sistema on preval la vida en un sistema on preval el capital. Si hem estat en situació de tanta desigualtat és perquè mai hem tingut el poder econòmic, sempre ha estat en mans dels homes. Els feminismes voldrien construir una nova forma de viure i de relacionar-nos, però clar, és molt difícil. Cada vegada surten més moviments que intenten oferir alternatives però és difícil perquè manen els mercats. Viure en el feminisme implica una crisi molt bèstia perquè suposa estar en permanent revisió, però és que ens estan disparant contínuament per tots els costats. En alguns aspectes sí que és una quimera com a canvi total ara mateix, però sí que ens planteja alternatives.
 

Alfageme sosté que el feminisme és clau per defensar la vida de les dones. Foto: Adrià Costa


- Les feministes, pel simple fet de reclamar la igualtat, es troben sovint amb insults, com ara feminazis, per part de qui es resisteix al canvi. La gravetat és tanta que és impossible no ser radical?

- Total. Si incorpores la forma de viure i estar del feminisme, et canvia de dalt a baix, és un canvi estructural molt bèstia. A més, no és tant la forma en què manifestem el nostre feminisme, sinó el fons. És tan bèstia el que hem viscut les dones... Al llibre parlo molt d’aquesta sororitat i de teixir aquests fils liles, però també de teixir aquest fil lila amb la nostra història familiar.

"On ens aferrem aquí amb les mans, amb les dents, amb el cos i amb tot, o no ens en sortirem i ens seguiran assetjant, violant i assassinant. Jo no vull deixar-li aquest món a la meva filla"

- Com ens marca aquesta trajectòria familiar?

- Intentar saber què van passar les nostres àvies i besàvies, les nostres mares i tietes, per entendre que d’alguna forma tot aquest pòsit transgeneracional també està en nosaltres. Llavors quan tu te n’adones de tot el que han arribat a patir les dones i d'on venim, feminazi es queda curt amb el que realment series capaç de fer pel feminisme. On ens aferrem aquí amb les mans, amb les dents, amb el cos i amb tot, o no ens en sortirem i ens seguiran assetjant, violant i assassinant. Jo no vull deixar-li aquest món a la meva filla, que segueixi anant amb por pel carrer i que tingui experiències com les que he tingut.

- En aquest context, és més difícil educar les filles o els fills?

- Sempre ho dic: per a mi és molt més fàcil i tinc molt més clar com educaré la meva filla i quins referents li oferiré. En canvi, el meu fill em suposa un gran repte perquè no trobo models de masculinitat diferents als que es pugui aferrar i construir-se des d’un altre lloc. Les dones tenim el camí molt fet en el feminisme per trobar-nos i acompanyar-nos, però el problema està en els homes, que costa molt que es moguin i que prenguin consciència del sistema que han construït. No són conscients com el patriarcat també els està limitant. Si volen ser diferents, comencen a notar també l’opressió del sistema.

- Són el que anomena les "cadenes d’or".

- En el fons estan encadenats, patint molt menys que les dones, però no són conscients que un altre sistema els podria afavorir sense tenir aquestes pressions. Ara, com toquen poder i privilegis, és molt difícil que hi renunciïn si no tenen una consciència global molt desenvolupada.

"Educar el meu fill em suposa un gran repte perquè no trobo models de masculinitat diferents als que es pugui aferrar"

- Com ens alliberem d'aquest "panoptes legionari del patriarcat" que avisa que totes tenim a sobre?

- Alliberar-nos dels panoptes passa per la presa de consciència de qui som, de què significa ser dones, de posar nom a la nostres història de vida sense por. Probablement, quan mirem enrere haurem d'agafar aire, però és el primer pas. No puc lluitar contra alguna cosa si no em conec bé a mi mateixa i no ho tinc tot resolt perquè, si no, a la que avanci, tot anirà fent aigües. Per tant, primer de tot, presa d'autoconsciència i necessitat de col·lectivitzar. L'activisme ens pot salvar la vida, i per això el feminisme ens salva la vida, perquè trobes un espai de seguretat on les altres et fan mirall i et sents molt més empoderada i més capaç d’enderrocar tot un sistema que t'està atacant arreu. Amb les d'ara, amb les d'abans i amb les que vindran. És important no perdre de vista allò col·lectiu. Quan construeixes allò col·lectiu, és com que aquesta culpa i els panoptes es van desintegrant perquè no és cosa teva, és imposat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació