Història

Del 1898 al Tribunal Suprem: el combat heroic per l'escola catalana

La imposició del 25% de castellà és l'última baula d'un seguit d'atacs a la normalització lingüística a les aules des que a finals del segle XIX es va obrir el Col·legi Sant Jordi, la primera escola en català

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 28 de novembre de 2021 a les 12:30 |
Festa d'Infants de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana. | Pavelló de la República
La decisió del Tribunal Suprem que imposa el 25% de les classes en castellà a l'escola i amenaça la immersió lingüística ha desfermat una onada de reaccions indignades en tots els segments socials. La sentència és un nou atac a la llengua i posa en risc el model d'escola catalana, construït de manera tan feixuga al llarg de la història. Perquè la de l'escola catalana ha estat una història heroïca, sempre sotmesa als duríssims sotracs de la memòria contemporània de Catalunya. 

L'escola catalana en llengua i continguts és fruit de l'esforç de la societat civil més que no pas d'institucions de govern, com tants altres aspectes de la vida catalana. L'historiador Lluís Duran n'és un dels màxims coneixedors i té una bibliografia essencial per capbussar-se en el tema, com Pàtria i escola. L'Associacio Protectora de l'Ensenyança Catalana (Afers) i Flos i Calcat: catalanisme i escola (Rafael Dalmau).


Va ser un mestre d'Arenys de Mar, Francesc Flos i Calcat, qui primer va teoritzar l'escola catalana. Ho va fer en un opuscle publicat el 1886 pel Centre Catalanista de Sant Martí de Provençals. Hi defensava l'aprenentatge en català, alhora que una educació més moderna que la que es feia a les escoles oficials espanyoles, proposant la preparació de jocs pedagògics per a la mainada, fer-los cantar i fer sortides d'excursió i mesures sanitàries, un aspecte molt important en aquells anys.

La creació d'escoles en català es va integrar en la reivindicació del catalanisme, que estava agafant volada en aquell moment a través de la Unió Catalanista. Va ser un 1 d'octubre, però del 1898, quan es va obrir la primera escola catalana, el col·legi Sant Jordi, al carrer de Sant Honorat, a tocar del que aleshores era el Palau de la Diputació. Val a dir que existien altres centres que ensenyaven en català, com una escola dels benedictins al santuari del Miracle (al Solsonès), adreçada a impartir tècnica agrícola als fills dels pagesos de l'entorn, i una escola a la Colònia Güell com un servei més per als treballadors. Però el Sant Jordi va ser el primer col·legi creat amb la idea d'estendre l'escola catalana. Amb pocs mesos de diferència, es va crear l'Associació Protectora de l'Ensenyança en Català, que seria un instrument decisiu per a l'escola catalana.


"Hi havia seriosos problemes de rendiment pedagògic en els nois de Catalunya perquè les escoles ensenyaven en castellà, oficialitzat com a llengua de l'escola des de la Reial Cèdula de Carles III i, especialment, amb la llei Moyano de 1857. I la mainada només coneixia el català. L'escola catalana no pretenia només preservar la llengua, tenia com a principal objectiu que els nens aprenguessin", assenyala Lluís Duran.

L'Associació Protectora ho intentava, però el cert és que es trobava poc suport econòmic i polític per estendre una xarxa escolar i no va ser fins al 1914 que l'escola en català va guanyar embranzida. En bona part gràcies a la feina feta per l'enginyer industrial Manuel Folguera i Duran -curiosament, un enginyer com Pompeu Fabra-, que al capdavant de la Protectora va ser un gran impulsor de nous col·legis i es va trobar amb el suport de la Mancomunitat, que va començar a caminar aquell any.


La Mancomunitat mai va tenir competències en educació. De fet, no va rebre mai cap traspàs de l'Estat i només gestionava les competències que ja tenien les quatre diputacions. Va establir, això sí, els Estudis Normals, que formaven mestres, i va inaugurar una escola en català a cada província. La Protectora, per la seva banda, oferia mestres perquè cada poble que ho volgués tingués una escola, a través d'una parròquia, un centre catalanista, i aportava llibres i material pedagògic. Amb tot, el 1920 hi havia a Catalunya una trentena d'escoles catalanes.

L'Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, va estendre el català en la seva xarxa d'escoles a partir del 1918. Són els anys dels edificis emblemàtics del Ramon Llull o el Pere Vila. "La normalització del català de la mainada, però, va avançar molt gràcies a un fenomen de masses com va ser el Patufet, aparegut el 1904, i que va arribar a imprimir 60.000 exemplars", indica Duran.


La dictadura de Primo de Rivera (1923-30) va empitjorar més les coses. Es va produir una recastellanització en tots els àmbits, també en l'escolar. La Protectora va haver d'exiliar-se i obrir una seu a París, la Société d'edition Raymond Lulle, per evitar que li incautessin els diners de l'entitat. Les coses, però, havien de canviar. El 1931 va caure la monarquia i es va proclamar la República. 

A Catalunya el nou règim va ser rebut -com en la major part de l'Estat- amb entusiasme. També pels defensors de l'escola en català. Però el cert és que hi va haver poc reconeixement oficial de les llengües no castellanes. El català Marcel·lí Domingo, d'Instrucció Pública, va signar un decret el 26 d'abril del 1931 en què s'establia l'ensenyament de l'assignatura de català a les escoles que depenien de l'Estat a Catalunya.

En la Constitució republicana de desembre de 1931, però, l'article 4 considera el castellà com la llengua oficial de la República, es refereix genèricament al possible reconeixement de "llengües de les províncies i regions" i proclama que "tret del que disposin lleis especials, a ningú se li podrà exigir el coneixement ni l'ús de cap llengua regional".

L'Estatut de 1932 no va atorgar a la Generalitat les competències en ensenyament, tot i que sí que obria la porta a l'autonomia universitària. És cert que les escoles municipals van ensenyar en català amb nomalitat i que l'Estatut Interior del Govern sí que establia que a les escoles depenents de la Generalitat s'ensenyaria en la "llengua pròpia", concepte que apareix en aquell moment.

El triomf del franquisme a la Guerra Civil va enterrar durant dècades l'avenç de la llengua, extirpada de tots els llocs i estaments, i ja no diguem de l'escola. Tant els centres depenents de l'Estat (els col·legis "nacionals") com els que pertanyien a les principals congregacions religioses van fer una tasca de castellanització accentuada. No va ser fins entrada la dècada dels seixanta que en escoles religioses el català va començar a tenir presència significativa. Els canvis dins de l'Església van ser determinants i l'encíclica Pacem in Terris va donar ales als qui defensaven l'aprenentatge en les llengües pròpies. També va descatar la tasca feta per algunes escoles privades de visió catalanista.

"El paper que va fer la Protectora el va fer, a partir del 1961, Òmnium Cultural. Joan Triadú, que havia engegat uns cursos de català, els va integrar en el si d'Òmnium. Es va formar la Junta Assessora de l'Ensenyament en Català (la JAEC) i la Delegació d'Ensenyament del Català. Eren estructures que anaven bastint la represa i que sovint es movien sota el paraigües d'entitats catòliques", remarca Duran. El context era difícil i els impulsors de la llengua van veure amb neguit el fet que en algunes famílies de classe mitjana es començava a parlar amb els fills en català. "Per això la campanya Català a l'escola del 1968 va ser tan necessària i exitosa", indica.

Va ser el 1970, amb la Llei General d'Educació del ministre opusdeista Villar Palasí que el català va començar a treure el cap a les aules, tot i l'oposició d'un ampli sector ultra a les Corts. L'assignatura de català es va introduir en algunes escoles, però la immersió en els centres públics era vista com una cosa llunyana. No va ser fins a la mort del dictador que es va poder aspirar a certa normalització.

Els acords Suárez-Tarradellas del 1978 van suposar un pas endavant sensible. El mig del 1978 es va crear el Servei d'Ensenyament del Català i després, un reial decret (el 2092/1978) va regular la introducció del català als plans d'ensenyament. En realitat, però, com ha explicat Francesc Pedró a Per a un sistema d'ensenyament nacional català: bases, problemes i tendències, els traspassos de competències en educació es van fer esperar fins al gener del 1981.

Mirant enrere, impressiona sempre com n'ha estat de costós l'esforç fet per la societat catalana per preservar la llengua, en aquest cas a l'escola. El projecte d'immersió lingüística, que en els inicis de la Transició va generar dubtes, va ser finalment aprovat. La primera Llei de Normalització, el 1983, va ser aprovada per pràcticament unanimitat (només s'abstingué un diputat d'UCD). La immersió es va començar a aplicar a dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet. La llengua a l'escola semblava encarrilada. El que va venir després ja seria una altra història.

Per Lluís Duran, "la immersió va engegar bé perquè la gent va equiparar català a l'escola amb el metro a Cornellà i el CAP a Sant Cosme. Era la victòria de la idea d'un sol poble. La llengua es va recuperar de la mà de les llibertats i la modernització del país. Però allò va durar pocs anys. Aviat, quan van veure tots els canvis que aconseguia la immersió, van sorgir entitats com Cadeca. Ara la llengua recula quan retornen els aires de regressió. Els qui aplaudeixen la sentència del Suprem són els hereus dels qui sempre ens han volgut fer desaparèixer".  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació