El despertador: 25 de novembre

La nova vida de Colau

L'alcaldessa es reforça i Collboni, amb qui té més vasos comunicats, i Maragall es debiliten amb la vista posada a 2023: hi ha partit. Avui també són notícia el 25-N i ser més feministes, mantenir el català a l'escola, misses per Isabel la Catòlica, el "¡Cu-Cut!" i Augusto Pinochet

per Ferran Casas, 25 de novembre de 2021 a les 06:00 |

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Hi haurà pressupostos de la Generalitat, i també de l'Estat i de l'Ajuntament de Barcelona. Les administracions podran aprovar comptes expansius i inversors gràcies als fons europeus (la tònica general segueix sent, per contra, prudent amb la despesa corrent i la pressió fiscal) i adaptats al context postpandèmia. En els tres acords hi participen tant ERC com els comuns. La decisió de la CUP de mantenir el veto als comptes del Govern va donar als comuns protagonisme en el debat dels comptes catalans i els vots que volien pels de Barcelona. En el cas dels espanyols, tot estava condicionat a l'acord entre el PSOE i ERC, que es va encarrilar fa un mes, en assumptes com ara la llei de l'audiovisual.

Els comptes de Barcelona tenen, però, una peculiaritat. Un dels partits que els votarà, ERC, ho farà a contracor i amb alguna cosa més que la pinça al nas. Fins i tot ahir va comunicar a l'alcaldessa que s'entengui amb l'antic grup de Manuel Valls, que ja va donar-hi suport la setmana passada. Que ells no negociarien els comptes. Ernest Maragall, que si res no falla serà de nou candidat, havia planificat una segona part del mandat d'oposició més contundent a Ada Colau. Però ha estat víctima d'un canvi de cromos i, com ell va dir, ha hagut de menjar-se "un gripau". Si el seu partit volia salvar els pressupostos catalans sense haver d'entregar-se a Madrid ni assumir grans contradiccions que desgastessin Pere Aragonès, la solució no era el PSC i sí els comuns. I, lògicament, aquests, que tenen a Barcelona la seva prioritat, van exigir la contrapartida dels vots a l'Ajuntament. Pot agradar més o menys, però és el joc de la política i així ho ha entomat Maragall. Les hores de vol hi ajuden. 

El ball pressupostari ha permès a Aragonès sortir ben parat, perquè té pressupostos i els seus socis de Junts són els qui tenen més problemes per explicar les seves contradiccions, però Maragall surt tocat. A la direcció d'ERC no li va ser fàcil aquest cap de setmana convèncer la potent federació de Barcelona, que aspira a tornar a guanyar les eleccions i aconseguir per fi l'alcaldia que els vots de Valls a Colau li van negar. Però qui surt encara més reforçada que Aragonès és Colau, que ara ja no hi ha cap dubte que optarà a un tercer mandat la primavera de 2023. Així li ho va demanar el cap de setmana passat la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz, nova líder del seu espai estatal.

Ho farà malgrat el desgast reputacional que ha patit en aquest mandat per assumptes com l'urbanisme tàctic, el col·lapse de l'aposta de la ciutat pel turisme o la incapacitat d'afrontar problemes com la mobilitat o el preu de l'habitatge. Molts d'aquests assumptes no depenen d'ella, però l'alcaldessa no coneix límits a l'hora de generar expectatives de canvi. Sobretot ho va fer el 2015 i li va anar bé. El 2019 va moderar més el to i el pacte de govern amb el PSC de Jaume Collboni, que no ha tingut manies en representar l'establishment de la ciutat, ha acabat de fer-la aterrar mentre es branda el discurs de la Barcelona "decadent".

És possible que la resolució dels debats pressupostaris impacti a la campanya de 2023 reforçant Colau i impedint a Maragall aparèixer com l'opositor contundent que planejava ser. Però les coses mai són rotundes en política i múltiples condicionants s'entrellacen. El cap de files d'ERC seguirà sent l'únic alcaldable independentista amb opcions -ni Elsa Artadi ni la CUP poden mostrar, a hores d'ara, cap estudi demoscòpic que digui el contrari- i el reforç de Colau resta opcions de guanyar a Collboni i al PSC, que va superar a ERC a la ciutat per 28.000 vots, amb un 23,5% enfront un 19%, el 14-F. Els vasos comunicats són obvis i, normalment, qui queda primer a les municipals ja té molt de guanyat perquè les majories absolutes són complicades de trenar.

Sense l'alcaldessa Colau i la seva marca personal, els comuns patirien encara més i bona part dels seus vots anirien al PSC, que ja compta poder xuclar bona part dels de Valls el 2019 i partiria com el favorit. Però encara queda un any i mig, i moltes incògnites per resoldre, fins i tot en forma de llistes unitàries unionistes o del món exconvergent (atents a Santi Vila o Gerard Esteva). Afegiu-hi, però, que si les municipals coincidissin amb les espanyoles i el PSC presentés una bona candidata, les coses podrien canviar. Hi ha pressupostos, però també molt partit.      

» Avui és 25-N. Hem preparat un especial per abordar com el masclisme és encara avui molt present -de forma estructural- a la nostra societat i el maltractament, que no només és físic, és a l'ordre del dia. Avancem perquè cada vegada hi ha més dones que són feministes i que alcen la veu per denunciar la violència masclista. La identificació, la denúncia i la reparació són clau per lluitar contra una xacra que té la màxima responsabilitat en els homes, que tenim també el deute de comprometre'ns amb el feminisme.
 

 Especial 25-N

» Reportatge: «Ens obliguen a viure amb por, als 20 anys i als 80»; per Sara González i Marina León.

» Les violacions, la punta de l'iceberg de les violències sexuals invisibilitzades; per Sara González.

» L'educació afectiva i sexual: una matèria per a tota la vida; per Marina León.

» Claus per eliminar els micromasclismes a l'aula; per Tere Mollà i Alba Carreres.

» Tots els perills de la pornografia «mainstream»; per Irene Montagut.

» Vols ser (de veritat) un home més igualitari? 10 llibres que t'hi ajudaran; per Roger Tugas Vilardell.

» «Amb Catarsi feminista volem ensenyar els cossos que surten de la normativitat»; per Anna Mira.

» Fil directe: «Feministes per sobreviure»; per Sara González.

 Avui no et perdis

» Què pot fer la Generalitat per no aplicar la sentència que liquida la immersió?; per Bernat Surroca  

»
 Aragonès exigeix al govern espanyol que defensi la immersió a Catalunya; per Oriol March.

»
 Casado proposa aplicar el 155 per fer complir el castellà a l'escola; per Víctor Rodrigo.

»
 Fil directe: «Fuster de tot»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

»
 El PSC de l'Hospitalet degrada el regidor que va denunciar el cas del Consell Esportiu; per Roger Tugas Vilardell.  

»
Europa demana més restriccions contra la Covid «urgentment» i dosis de reforç per a tothom; per Albert Vilanova.

» Entrevista a Tura Soler: «Susqueda és l'escenari més complicat per investigar un assassinat»; per Carles Fiter.

» Ciència en societat: Després de Glasgow; per Cristina Junyent.

» Rumbes i flors: La vida és bonica (però complicada); per Paula Carreras.
 

 El passadís

Aquest divendres farà 517 anys de la mort d'Isabel la Catòlica, la reina castellana que es va convertir en un mite de l'Espanya més conservadora. En el seu llegat hi ha l'establiment de la Inquisició, l'expulsió dels jueus i l'obligació que els musulmans es convertissin al cristianisme. Franco la tenia com un referent i ho continua sent de molts sectors ultraconservadors. L'associació Enraizados, de línia catòlica tradicional, organitza cada any eucaristies per la reina en què es demana també la seva beatificació. Se'n faran prop d'un centenar a tot l'Estat, i per ara no consta que, a diferència del que va passar amb la de Franco a Granada, hi hagi d'assistir Pablo Casado. A Catalunya, qui hi estigui interessat pot anar a pregar per Isabel en tres espais religiosos de Barcelona: a la parròquia de l'Esperit Sant, a Travessera de Gràcia; a la de la Mare de Déu de Lourdes, al carrer de Sant Bru; i a l'església dels Redemptoristes, al carrer de Balmes. També se'n fa una a Girona, però és en una residència particular. Quines coses!

Vist i llegit

Totes les organitzacions intenten, ja sigui per convicció o per postureig, fer discriminació positiva femenina. Al món del futbol, el nostre esport de masses, s'ha fet evident en els darrers temps. No tothom ho comparteix, però. Fa dos dies Juan Antonio Alcalá, un dels conductors del programa d'esports de la Cadena COPE, va tenir una lamentable intervenció afirmant que si als premis de la FIFA als millors jugadors entrenadors, els The Best, hi ha categoria femenina és "perquè no els tanquin els premis i puguin seguir celebrant-se cada any". Ho podeu recuperar en aquesta piulada. Fa uns dies periodistes esportives deien "prou" davant el masclisme que pateixen per part d'alguns aficionats. Una actitud més civilitzada d'alguns dels seus companys segur que les ajudaria. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1905 un grup de militars espanyols assaltaven i saquejaven a Barcelona les redaccions i la seu del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya. El primer havia publicat un acudit que va indignar la milícia. El govern espanyol va suspendre garanties constitucionals i va impulsar la llei de Jurisdiccions, que limitava les llibertats. La resposta va ser la Solidaritat Catalana, una coalició catalanista que incloïa de carlins a republicans (entre ells Francesc Macià i Francesc Cambó) i que va arrasar a les eleccions a les Corts de 1907. Aquest reportatge de TV3 ens atansa a la història del !Cu-Cut!

 L'aniversari

El 25 de novembre de 1915 va néixer el dictador xilè Augusto Pinochet. Va morir el 2006 després d'haver presidit el país entre 1973 i 1990. A Pinochet no el van deposar, va cedir el poder i va seguir uns anys com a cap de les forces armades i senador vitalici. Com a Espanya, on el dictador Franco va morir al llit, la memòria històrica encara és motiu de controvèrsia a Xile, un país sempre sotmès a fortes tensions. Pinochet va arribar al poder després de dirigir, amb suport de l'administració Nixon, el cop militar contra el socialista Salvador Allende. Prefereixo no enllaçar-vos cap contingut del dictador, culpable de milers de morts i desapareguts. Optaré pel darrer discurs radiofònic d'Allende aquell 11 de setembre de 1973 quan els pinochetistes eren a la porta del Palacio de la Moneda. "La història és nostra i la fan els pobles", va deixar dit.
 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per rebre'l

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Arxivat a:
El despertador
Participació