Energia

D'Algèria a l'Àrtic: cinc claus per entendre la guerra de l'energia

L'augment de preus, la influència de Putin i l'aposta de Macron per l'energia nuclear confegeixen el mapa d'una problemàtica que no s'entén sense tenir en compte la geopolítica

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 21 de novembre de 2021 a les 17:00 |
Operaris treballant al gasoducte algerià de Medgaz | Europa Press
La cimera de Glasgow, amb les seves contradiccions i insuficiències, ha posat sobre la taula la urgència del combat per la descarbonització. Però hi ha una dada objectiva: prop del 80% de l'energia primària que es consumeix en el planeta prové de combustibles com el petroli, el gas i el carbó. Un fet que exigeix acostar-se al debat sobre la transició energètica de manera prudent. 

Els darrers mesos, un seguit d'esdeveniments aparentment desconnectats han ocupat el primer pla informatiu. Al Regne Unit hi ha hagut problemes seriosos per abastir les benzineres de combustible; a l'Índia s'ha produït una disminució de la importació de carbó malgrat les necessitats del sector elèctric, en part per l'augment del preu del transport per mar; i hi ha hagut talls d'electricitat en diverses regions de la Xina


L'encariment de preus i el risc que s'agreugin els problemes d'abastiment energètic no es poden desvincular dels conflictes geopolítics que s'estan produint, de les tensions creixents entre Rússia i la Unió Europea, al xoc entre Algèria i el Marroc, passant per la discrepància oberta en política energètica entre Alemanya i França, que acaba de protagonitzar un gir estratègic per recuperar l'aposta nuclear.  

Què està passant? Hem demanat a dos especialistes en energia i geopolítica que analitzin alguns dels interrogants oberts en el front energètic. Són Mariano Marzo, catedràtic de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB i director de la Càtedra Transició Energètica de la Fundació Repsol-Universitat de Barcelona, i Aurèlia Mañé, professora de la Facultat d'Economia i Empresa de la UB i experta en relacions internacionals. 


1. Les causes de l'augment de preus, un problema d'aixetes


Marzo explica les principals causes de l'increment de preus energètics: "Ja abans de la pandèmia, hi havia un excés d'oferta i es va deixar d'invertir en l'exploració de gas natural i petroli, així com en el carbó, i també en tota la xarxa d'infraestructures per transportar l'hidrocarbur. Cal tenir en compte també que les companyies opten cada cop més per invertir en renovables, en el context del combat pel clima, i que potser ja no es tornarà a les grans inversions en fòssils. Amb la pandèmia, el descens en la demanda es va accentuar. Però de cop i volta, les economies es recuperen, creix la demanda i falten inversions", remarca.


El catedràtic assegura que els fòssils no estan acabant-se: "Tenim petroli i gas per unes quantes desenes d'anys, i carbó per centenars d'anys". Al mateix temps, es mostra crític amb el que anomena "desgovern energètic". Això provoca, per exemple, que el govern dels Estats Units, tot i el tomb respecte l'era de Donald Trump, aposti per les renovables però alhora demana a l'OPEP que produeixi més cru. 

2. La fi del somni de la unió del Magrib


La decisió d'Algèria de tallar el gasoducte Magrib-Europa que travessava el Marroc té fortes implicacions geopolítiques. La infraestructura tenia una capacitat per a 10.000 metres cúbics i el seu tancament obligarà a ampliar el transport de gas algerià per les altres vies possibles, com són el gasoducte Medgaz, que no passa pel Marroc, i el transport marítim.

El cop de puny d'Alger és una deicisó política adoptada pel govern d'Abdelmayid Tabune, i respon al greu conflicte diplomàtic que afecta les relacions amb Rabat. El contenciós del Sàhara -amb Algèria com a suport del Front Polisario- ha estat clau i va conduir a la ruptura de relacions diplomàtiques entre tots dos països a l'estiu. Però també hi han pesat altres afers, com un cas d'espionatge marroquí (amb el software Pegasus) i l'acusació a Rabat de donar suport a grups opositors al règim algerià a la Cabília

La professora Mañé, especialista en el Magrib, considera que amb aquest moviment Algèria tanca l'últim pont econòmic amb el Marroc i "enterra", de fet, el somni d'una major relació integral entre els països del Magrib. També relativitza la crisi energètica que pot patir el Marroc, que perdrà de moment els 200 milions de dòlars que ingressava pel dret de pas. "Es quedarà sense els milions de metres cúbics de gas que fins ara rebia d'Algèria, i amb els quals produïa el 10% de la seva electricitat. Però a mig i llarg termini Algèria pot haver comès un error", indica.

Per a Mañé, part del gas que ara subministrava Algèria s'haurà de traslladar ara liquat per transport marítim, que és més costós i és un sector en el qual hi ha altres competidors. A més, Algèria depèn molt de les exportacions. Per Espanya, la crisi implicarà pagar més car el gas, però pronostica que no serà un problema molt greu. "A més, sempre pot recórrer a altres venedors", ressalta.

3.- El pols de Putin amb la UE


"Vladimir Putin fa política amb el gas, és el que ha fet sempre", assegura Marzo. El president de Rússia juga amb la UE a compte del gasoducte Yamal-Europa de Gazprom, que té la capacitat de conduir 33.000 milions de metres cúbics de gas des de l'Àrtic fins a Alemanya travessant Bielorrússia i Polònia. El gasoducte Nord Stream 2, directe de Rússia a Alemanya a través del Báltic i que evita travessar Ucraïna, país en conflicte amb Moscou, espera entrar en funcionament. De moment, està en suspens administratiu, segons ha determinat el govern germànic. La limitació que suposa en els fluxos de gas incrementa el preu del combustible.   

La situació és enrevessada. Putin fa valer el gas de Rússia, pretén perjudicar l'economia ucraïnesa i condicionar la UE. Els Estats Units sempre han vist amb recel el gasoducte. Però Alemanya, que ha hagut d'endurir el seu to envers Moscou després de l'intent d'eliminar l'opositor Alekséi Navalny per enverinament, necessita el gas rus. Angela Merkel ha apostat sempre per prioritzar la realpolitik, però ja està de sortida i caldrà veure què farà el nou canceller Olaf Scholz, un socialdemòcrata al capdavant d'un govern amb ecologistes i liberals. De moment, Berlín no dona la llicència definitiva al projecte, que ha costat més de 9.000 milions d'euros. 

Per Marzo, si Merkel continués, "segur" que el Nord Stream 2 entraria en funcionament. "El que està passant amb les relacions amb Putin és un exemple de la política errònia de la UE en aquest tema. De què serveix una energia sostenible si no es pot pagar?", assegura el catedràtic.

4. L'opció nuclear francesa, una solució que no és tan neta


El president Emmanuel Macron ha anunciat que França invertirà en més reactors nuclears. El 70% de l'electricitat que consumeix el país provés d'aquesta via, a través dels seus 45 reactors atòmics. La decisió ha sorprès en la comunitat internacional. L'Elisi, que afronta unes complicades eleccions presidencials a la primavera, amb una extrema dreta que pot passar a la segona volta, vol mostrar múscul energètic.

Macron ha vinculat la recuperació de l'aposta nuclear amb la lluita pel clima. Però Aurèlia Mañé qüestiona la suposada netedat de l'opció nuclear: "La contaminació es mesura tan sols per emissions de CO2 i és cert que en el moment de generar electricitat, les centrals nuclears no n'emeten. Però tota la cadena nuclear és el menys sostenible que hi ha al planeta". Mañé explica que l'urani, el combustible emprat a les centrals, és tan exhaurible com els fòssils, requereix unes quantitats enormes d'aigua, i planteja el tema dels residus, que són potencialment contaminants. "Això sense oblidar el risc d'accidents. Pensem en el que han suposat catàstrofes com Txernòbil o Fukuyama", adverteix.

5.- Alemanya, el model més sobirà

 
Per a Marzo, la sobirania energètica requereix una visió global de la sostenibilitat. La política energètica es basa en l'equilibri entre tres elements: l'economia i els preus, el factor ambiental i la seguretat: "Es redueix la sostenibilitat a l'aspecte ambiental, però cal també que, a més de neta, l'energia es pugui pagar i que pugui arribar. És el trilema energètic de les tres E: economy, energy i environment. Caldria que hi fossin les tres i que no hi fos una quarta E: electoralisme".   

Mañé qüestiona el mateix concepte de sobirania energètica: "A què ens referim exactament quan en parlem? S'entén que volem dir que es té un control sobre els recursos, però quin control té un estat si depèn de les grans elèctriques? O quina sobirania pot tenir Algèria si es troba a mercè de les circumstàncies del mercat?", es pregunta.

La professora defensa el model alemany, que amb tot és el més sobirà energèticament. El procés de transició energètica del país, l'anomenat Energiewende: "Crec que és més sobirà que el model francès, perquè l'urani està, al capdavall, en mans d'unes poques mans, com General Electric i Areva. L'Energiewende es va implementar fa una vintena d'anys i ha fet el contrari del que ara vol fer França, enterrant la nuclear i amb l'objectiu d'arribar al 2050 amb més d'un 80% de quota de les renovables". També és cert que des d'alguns sectors s'ha criticat l'enorme cost de l'aposta alemanya, que pot tenir també un cost social en moments de crisi energètica.

"La transició energètica és imprescindible. Però cal gestionar aquesta transició amb realisme i evitant la demagògia de tot signe", adverteix Marzo. Sense tenir en compte els factors geopolítics, el debat no és complet.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació