Sempre que vaig al teatre tinc el costum d’esperar a sortir de la sala per comentar amb qui m’acompanyi què m’ha semblat aquella obra. Suposo que només és una qüestió de decòrum. Mai se sap si qui tens davant és el cosí, la parella o el millor amic del director. La persona del meu costat a vegades ja pot intuir cap a on aniran els trets perquè abans de sortir del teatre i de poder comentar obertament l’espectacle, ja dono pistes de què m’ha semblat allò només amb la intensitat i extensió dels aplaudiments, en si resto asseguda o em poso dempeus i molt probablement en com em miro l’elenc que surt a saludar. No puc treure la vista dels actors i actrius fora de personatge, m’agrada provar de deduir com s’han sentit en aquella funció i si els hi hem semblat un bon públic. La litúrgia del teatre és fantàstica, i una de les coses que més m’entusiasma de les arts escèniques és que els espectadors, d’alguna manera, també formem part de l’obra i la nostra actitud influeix en la representació de la funció d’aquell dia concret. Sempre procuro no fer cap comentari de l’obra en el pati de butaques, però confesso que cada cop que vaig a veure La Calòrica se m’escapa un “que bons que són, joder” amb els primers aplaudiments.
La Calòrica és aquella companyia que, benvolgut lector, segur que algú ja t’ha recomanat. Van néixer el 2010 acabats de sortir de l’Institut del Teatre i des d’aleshores ens han fet riure i reflexionar a través de sàtires agudes, de teatre compromès i d’entreteniment pur. El talent té noms i cognoms: actualment La Calòrica són el Xavi Francés, l’Aitor Galisteo-Rocher, l’Esther López, el Marc Rius, l’Israel Solà, la Júlia Truyol i el Joan Yago. Ara se’ls pot veure al teatre de la Biblioteca de Catalunya representant la primera obra que van muntar com a companyia, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, que explica amb molt d’humor la història de la successió al tron d’Isabel la Catòlica.
Ara mateix a Barcelona hi ha altres comèdies programades on el públic també es recaragola de riure, però el que diferencia i eleva La Calòrica és que tenen la virtut d’abraçar tot allò que ens envolta, tots els conflictes que ens travessen, i portar-los a escena. Si la merda se’ns menja, és molt més catàrtic riure-te’n que fer veure que no existeix. Perquè si te’n rius, fas evident el problema i pots denunciar-lo. Problemes com el canvi climàtic, la demagògia política, les feines de merda o el sistema monàrquic que impera des de fa segles. La Calòrica, a diferència d’altres companyies de generacions anteriors, afronten el segle XXI mirant-lo a la cara. El pateixen, el llegeixen, l’interpreten i se’n riuen per poder surfejar-lo. Tenir teatres plens a vessar de gent recargolant-se de riure amb sàtires d’alta volada és una mostra clara que es pot tractar l’espectador d’intel·ligent sense reclamar-li res més que: seu i diverteix-te.
De canvis generacionals n’hi ha hagut sempre, però darrerament sembla que el nou paradigma s’ha de diferenciar encara més de l’anterior que altres vegades. Probablement, ens passa el de sempre, que ens creiem que allò que ens afecta directament a nosaltres és molt més important que el que pugui haver afectat uns altres anteriorment. Però el cas és que si aquest relleu generacional s’ha de traduir a entendre per fi que l’entreteniment pot ser esmolat i crític sense perdre la part de divertimento, benvingut aquest canvi de paradigma. La Calòrica ha representat durant aquests deu anys d’existència un relleu generacional als escenaris que ha donat aire fresc al teatre català. Deu anys de glòria. És importantíssim que segueixin fent-ho, donem sisplau a La Calòrica tots els premis que es mereixen. I com que de generacions en van pujant sempre, mentre els calòrics omplen teatres no hem d’oblidar les noves veus de la dramatúrgia catalana que, com ells quan van sortir de l’Institut del Teatre, tenen coses a dir i talent per dir-les amb gràcia, que mai se sap quan un grup d’amics que estudien junts poden ser, d’aquí a uns anys, la nova sensació del panorama escènic català. Mentrestant, celebraré que no em pugui contenir les ganes de comentar “que bons que són, joder” i de posar-me dempeus cada cop que La Calòrica pugi a un escenari.