N'hi ha prou si la Generalitat es retira de les causes contra independentistes?

El politòleg i professor de la UPF Marc Sanjaume parla del trilema de l'independentisme. El repte dels partits independentistes amb aspiracions de govern és poder governar, guanyar suports i fer passes cap a la independència, però avançar en tots tres objectius alhora és complicat. Si un partit independentista només governa l'autonomia i no fa res per la independència, pot perdre suports. Igual que si només es dedica a avançar cap a la independència i oblida la gestió del dia a dia. Els partits miren de gestionar aquesta tensió, però governar l'autonomia des de l'independentisme implica contradiccions. Una de les més clares que ha hagut d'afrontar l'independentisme català els últims anys és la que fa referència a les acusacions particulars de la Generalitat contra manifestants.

Casos recents com el de Marcel Vivet o Adrián Sas, condemnats a penes elevades de presó amb la participació activa de la Generalitat, han generat polèmica. També l'absolució d'Ibrahim i Charaf, per a qui els advocats d'Interior demanaven tres anys i mig de presó per les protestes de la sentència. Els canvis en aquest sentit han estat una de les exigències de la CUP per donar suport a la investidura de Pere Aragonès. En aquesta carpeta hi ha hagut moviments. Primer es va traslladar els advocats dels Mossos al gabinet jurídic central, decisió anunciada al juliol. La setmana passada, el Govern va comunicar que es retiraria de les causes contra manifestants si no hi havia lesions als agents o bé no se'n podia acreditar l'autoria.

El cas més proper on es veurà això és a partir d'aquest 25 de novembre, quan comença el judici contra set manifestants independentistes que el 30 de gener de 2018 van participar en les protestes per la investidura fallida de Carles Puigdemont. Els implicats, però, encara s'enfronten a la petició d'entre dos i quatre anys de presó que demana la Fiscalia i consideren que la retirada la Generalitat s'explica per un "canvi d'imatge" que hauria d'haver arribat ja fa mesos, quan el conseller d'Interior Miquel Sàmper va anunciar el canvi de criteri a l'hora d'acusar manifestants. A dia d'avui, la Generalitat també revisa una trentena de causes obertes on és part, cosa que implica fer efectiu el canvi de criteri anunciat ja fa mesos.

Tot plegat són passos significatius que tenen conseqüències, però hi ha altres problemes de fons que cal abordar. La defensa dels agents dels Mossos, com la de tot funcionari públic, és una qüestió que la Generalitat no pot deixar de banda. Els agents han de tenir l'opció de ser defensats pels advocats de l'administració si han estat lesionats en l'exercici de la seva funció. Ara bé, com denuncien organitzacions com Alerta Solidària, aquesta defensa no necessàriament implica haver d'acusar els manifestants de delictes que van més enllà dels que afecten pròpiament l'agent. En els últims temps, Interior ha canviat el criteri per limitar-se a acusar només pel delicte de lesions a l'agent, però encara arriben a judici casos amb la Generalitat acusant també de desordres públic o atemptat a l'autoritat. Un de recent, el dels 9 de Lledoners.

Els advocats dels Mossos, que fins aquesta legislatura formaven part del Departament d'Interior, fa setmanes que depenen de Francesc Esteve, director del gabinet jurídic central de la Generalitat, integrat al Departament de la Presidència. Els casos que arribin a partir d'ara els podran assumir altres advocats i no necessàriament els que formaven part de l'equip d'Interior, alguns dels quals era especialment bel·ligerants contra l'independentisme. Això implica canvis a l'hora d'abordar aquestes causes i analitzar els atestats policials, peça clau que sovint fonamenta l'acusació. També ha de facilitar que, si es considera que no hi ha lesions o no se'n pot saber l'autor, la Generalitat es retiri de bon principi i no participi en l'impuls del procediment.

La importància dels atestats policials
Hi ha un altre problema de fons, però, que va més enllà del paper de la Generalitat: els atestats policials, que en moltes ocasions serveixen de base per a l'escrit d'acusació de la Fiscalia i també per als fets provats de les sentències. Els atestats configuren el relat dels fets i molt sovint s'assumeixen com a vàlids perquè la paraula de l'agent acostuma a valdre més que la del manifestant. Sentències com la de Marcel Vivet o la d'Adrián Sas qüestionen un model que prioritza aquests atestats, que en alguns casos no es corresponen amb la realitat. Altres resolucions més recents, com ara la dels nou de Lledoners, la de la Pública a judici o la del fotoperiodista Albert Garcia, evidencien que hi ha un problema perquè un relat dels fets amb poques provespot ser suficient per portar manifestants a judici. En el cas de Garcia, l'atestat era de la policia espanyola i va acabar en absolució després que la Fiscalia rebaixés fins a dues vegades l'acusació davant la falta de proves.

Corregir aquesta situació és complex, perquè implicaria reformes de fons difícils d'abordar. Els canvis en les acusacions particulars de la Generalitat han de permetre detectar aquests escrit poc fonamentats i evitar que els advocats de l'administració participin de procediments contra manifestants. Hi ha marge, de tota manera, per mirar d'aconseguir un contrast efectiu dels atestats policials per evitar escrits amb pocs indicis o proves, o exagerats, puguin fonamentar escrits d'acusació i propiciar sentències a manifestants. Aquest serà també un dels punts que s'abordarà a la comissió sobre el model policial que, un cop creada, ha de començar a caminar aquest mes. Elements com les càmeres que enregistrin les actuacions dels agents omecanismes de control extern per fiscalitzar, també, els atestats policials poden permetre millores en qüestions nuclears que van més enllà del pas al costat de la Generalitat en les acusacions contra independentistes.