14
de novembre
del
2021
Actualitzat
el
15
de novembre
a les
8:28h
Aquest 14 de novembre es compleixen cent anys de la fundació del Partit Comunista d'Espanya (PCE), una de les sigles de la política estatal que transporten més història i sense les quals no es poden entendre capítols transcendentals com la Guerra Civil, la lluita antifranquista, la Transició o l'actual primer govern de coalició d'esquerres de l'Espanya de les darreres dècades.
Com la major part de partits comunistes, el PCE neix d'una escissió dins del moviment socialista internacional. La Revolució Russa d'octubre del 1917 va convertir la Unió Soviètica en la gran alternativa a la socialdemocràcia dins del moviment obrer. Un moment definitori d'aquesta fractura s'havia produït el 1914, quan el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) va votar els pressupostos que van permetre la Primera Guerra Mundial. La divisió va ser un fet quan l'URSS impulsa la Internacional Comunista, a la qual s'adhereixen els sectors que se separen dels partits socialistes arreu. Amb poca diferència de temps, neixen el PCI italià i el PCF francès.
El PCE serà una força molt minoritària fins a la Guerra Civil. Des d'aleshores, la seva estructura disciplinada i la seva capacitat organitzativa van demostrar-se eines eficaces, mentre que el suport donat per l'URSS a una República en dificultats els va atorgar una influència enorme en la política espanyola. Figures com José Díaz, secretari general en aquells anys, i Dolores Ibárruri, la Pasionaria, van convertir-se en mítiques.
En els anys de la Guerra Civil, el PCE -sempre pragmàtic a l'hora d'analitzar la correlació de forces- va advocar per prioritzar guanyar la guerra i oposar-se a l'estratègia de la CNT de fer alhora la guerra i la revolució. Va ser també quan va començar a escriure el relat d'una història èpica de combat i patiment. Al partit es van vincular noms llegendaris, des del Cinquè Regiment a generals com Valentín González, Juan Modesto o Enrique Líster, mentre a Catalunya es fundava el PSUC, format per comunistes i socialistes i amb un lligam estret amb el PCE.
La memòria del PCE és l'heroisme de molts dels seus membres. Però és també la de l'estalinisme, les seves purgues i els seus crims. És bona part de l'esforç fet amb les Brigades Internacionals i són les 13 Roses, les militants atrapades per la policia franquista i afusellades. I és la desaparició i mort d'Andreu Nin, el líder del POUM, la branca trotskista del marxisme català ("on és Nin? A Roma o a Berlín"). És la gesta dels maquis que envaeixen la Vall d'Aran i són les discussions insomnes sobre les dissidències i les ortodòxies, i que erosionaran el partit al llarg de tota la seva vida.
L'ahir del PCE permet seguir l'evolució del comunisme i del règim de l'URSS. Després dels anys estalinistes (Stalin mort el 1953), el règim soviètic s'obre, es critica el culte a la personalitat i mostra trets liberalitzadors. Són els anys de Khrushov. L'any 1956, Santiago Carrillo es fa amb la secretaria general. La Pasionaria passa a la presidència i el partit canvia d'estratègia i proclama la reconciliació nacional com a base programàtica. Havia començat el llarg camí cap a la Transició.
En els actes del PCE a l'exili els militants cridaven "Sí, sí, sí, Dolores a Madrid!", però el retorn es feia esperar. La direcció de Carrillo, però, ja pensava en com seria aquell futur que s'albirava. Ho feia amb realisme i voluntat de sumar forces. En això va excel·lir el PSUC, obert als sectors cristians progressistes i als intel·lectuals. El PCE va ser la principal força opositora a la dictadura, amb una capacitat mobilitzadora dins i fora de l'estat molt impressionants. Després de la mort de Franco, la massacre d'Atocha, l'assassinat de cinc advocats laboralistes vinculats al PCE per part de atemptat de l'extrema dreta, i la reacció serena del partit va fer créixer encara més el seu prestigi.
La sagacitat de Carrillo i el fracàs electoral
La Transició va mostrar el millor del talent polític de Carrillo. Sense el retorn de la Generalitat i del PCE, el canvi polític seria una farsa. Però no va ser fàcil. La legalització del PCE va provocar una enorme indignació entre el generalat. Era la Setmana Santa del 1977. El president Adolfo Suárez va trontollar. Alguns ministres es van quedar a dormir a la Moncloa per acompanyar Suárez si era detingut. El mateix dia de la legalització, el PCE acceptava la monarquia i la bandera que va guanyar la guerra.
Carrillo va ensenyar les millors i les pitjors cartes. Va tenir talent per copsar el moment, es va empassar l'orgull per aplaudir el rei, a qui un dia va dir: "S'ha de ser molt intel·ligent per semblar ruc durant tant de temps". Feia referència als seus anys com a segon de Franco. Era dels pocs dirigents de la Transició que sabia què era el poder. Va ser cap de seguretat a Madrid durant la guerra, i amb això ja està tot dit. Per això no es va llançar al terra el 23-F. Després, gestionaria malament les diferències internes dins del PCE, resistint-se a la renovació i protagonitzant una escissió quan l'organització va caure en mans de Gerardo Iglesias. Però el PCE del 1982 -l'any de la majoria absoluta del PSOE- va quedar reduït a 5 escons. Era la irrellevància.
D'Izquierda Unida al govern d'Espanya
Des d'aleshores, la marca PCE ha restat gairebé en la penombra. Com el PSUC amb Iniciativa, el PCE es va envoltar de la coalició Izquierda Unida, que va tenir un moment d'èxit amb el lideratge de Julio Anguita, autèntic, pedagògic i doctrinari. Finalment, IU va quedar limitada pels ideologismes i uns lideratges massa clàssics.
Paradoxalment, la "resurrecció" del PCE ha vingut amb les sigles mig amagades, dins d'Unides Podem. Possiblement molt poca gent sabria respondre ara a la pregunta de qui és actualment el líder del partit. L'actual secretari general del PCE és Enrique Santiago, secretari d'Estat per a l'Agenda 2030. El partit, però, detenta la vicepresidència segona del govern espanyol, amb Yolanda Díaz, ministra també de Treball, i la cartera de Consum, en mans d'Alberto Garzón. Les velles sigles de José Díaz i Dolores Ibárruri, de Carrillo i Anguita, malviuen en la penombra, però els comunistes tenen dos ministeris, com en alguns governs de la Guerra Civil. Hi ha històries que venen per quedar-se.
Com la major part de partits comunistes, el PCE neix d'una escissió dins del moviment socialista internacional. La Revolució Russa d'octubre del 1917 va convertir la Unió Soviètica en la gran alternativa a la socialdemocràcia dins del moviment obrer. Un moment definitori d'aquesta fractura s'havia produït el 1914, quan el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) va votar els pressupostos que van permetre la Primera Guerra Mundial. La divisió va ser un fet quan l'URSS impulsa la Internacional Comunista, a la qual s'adhereixen els sectors que se separen dels partits socialistes arreu. Amb poca diferència de temps, neixen el PCI italià i el PCF francès.
El PCE serà una força molt minoritària fins a la Guerra Civil. Des d'aleshores, la seva estructura disciplinada i la seva capacitat organitzativa van demostrar-se eines eficaces, mentre que el suport donat per l'URSS a una República en dificultats els va atorgar una influència enorme en la política espanyola. Figures com José Díaz, secretari general en aquells anys, i Dolores Ibárruri, la Pasionaria, van convertir-se en mítiques.
En els anys de la Guerra Civil, el PCE -sempre pragmàtic a l'hora d'analitzar la correlació de forces- va advocar per prioritzar guanyar la guerra i oposar-se a l'estratègia de la CNT de fer alhora la guerra i la revolució. Va ser també quan va començar a escriure el relat d'una història èpica de combat i patiment. Al partit es van vincular noms llegendaris, des del Cinquè Regiment a generals com Valentín González, Juan Modesto o Enrique Líster, mentre a Catalunya es fundava el PSUC, format per comunistes i socialistes i amb un lligam estret amb el PCE.
La memòria del PCE és l'heroisme de molts dels seus membres. Però és també la de l'estalinisme, les seves purgues i els seus crims. És bona part de l'esforç fet amb les Brigades Internacionals i són les 13 Roses, les militants atrapades per la policia franquista i afusellades. I és la desaparició i mort d'Andreu Nin, el líder del POUM, la branca trotskista del marxisme català ("on és Nin? A Roma o a Berlín"). És la gesta dels maquis que envaeixen la Vall d'Aran i són les discussions insomnes sobre les dissidències i les ortodòxies, i que erosionaran el partit al llarg de tota la seva vida.
L'ahir del PCE permet seguir l'evolució del comunisme i del règim de l'URSS. Després dels anys estalinistes (Stalin mort el 1953), el règim soviètic s'obre, es critica el culte a la personalitat i mostra trets liberalitzadors. Són els anys de Khrushov. L'any 1956, Santiago Carrillo es fa amb la secretaria general. La Pasionaria passa a la presidència i el partit canvia d'estratègia i proclama la reconciliació nacional com a base programàtica. Havia començat el llarg camí cap a la Transició.
En els actes del PCE a l'exili els militants cridaven "Sí, sí, sí, Dolores a Madrid!", però el retorn es feia esperar. La direcció de Carrillo, però, ja pensava en com seria aquell futur que s'albirava. Ho feia amb realisme i voluntat de sumar forces. En això va excel·lir el PSUC, obert als sectors cristians progressistes i als intel·lectuals. El PCE va ser la principal força opositora a la dictadura, amb una capacitat mobilitzadora dins i fora de l'estat molt impressionants. Després de la mort de Franco, la massacre d'Atocha, l'assassinat de cinc advocats laboralistes vinculats al PCE per part de atemptat de l'extrema dreta, i la reacció serena del partit va fer créixer encara més el seu prestigi.
La sagacitat de Carrillo i el fracàs electoral
La Transició va mostrar el millor del talent polític de Carrillo. Sense el retorn de la Generalitat i del PCE, el canvi polític seria una farsa. Però no va ser fàcil. La legalització del PCE va provocar una enorme indignació entre el generalat. Era la Setmana Santa del 1977. El president Adolfo Suárez va trontollar. Alguns ministres es van quedar a dormir a la Moncloa per acompanyar Suárez si era detingut. El mateix dia de la legalització, el PCE acceptava la monarquia i la bandera que va guanyar la guerra.
Carrillo va ensenyar les millors i les pitjors cartes. Va tenir talent per copsar el moment, es va empassar l'orgull per aplaudir el rei, a qui un dia va dir: "S'ha de ser molt intel·ligent per semblar ruc durant tant de temps". Feia referència als seus anys com a segon de Franco. Era dels pocs dirigents de la Transició que sabia què era el poder. Va ser cap de seguretat a Madrid durant la guerra, i amb això ja està tot dit. Per això no es va llançar al terra el 23-F. Després, gestionaria malament les diferències internes dins del PCE, resistint-se a la renovació i protagonitzant una escissió quan l'organització va caure en mans de Gerardo Iglesias. Però el PCE del 1982 -l'any de la majoria absoluta del PSOE- va quedar reduït a 5 escons. Era la irrellevància.
D'Izquierda Unida al govern d'Espanya
Des d'aleshores, la marca PCE ha restat gairebé en la penombra. Com el PSUC amb Iniciativa, el PCE es va envoltar de la coalició Izquierda Unida, que va tenir un moment d'èxit amb el lideratge de Julio Anguita, autèntic, pedagògic i doctrinari. Finalment, IU va quedar limitada pels ideologismes i uns lideratges massa clàssics.
Paradoxalment, la "resurrecció" del PCE ha vingut amb les sigles mig amagades, dins d'Unides Podem. Possiblement molt poca gent sabria respondre ara a la pregunta de qui és actualment el líder del partit. L'actual secretari general del PCE és Enrique Santiago, secretari d'Estat per a l'Agenda 2030. El partit, però, detenta la vicepresidència segona del govern espanyol, amb Yolanda Díaz, ministra també de Treball, i la cartera de Consum, en mans d'Alberto Garzón. Les velles sigles de José Díaz i Dolores Ibárruri, de Carrillo i Anguita, malviuen en la penombra, però els comunistes tenen dos ministeris, com en alguns governs de la Guerra Civil. Hi ha històries que venen per quedar-se.