Barcelona ha estat sempre un punt d'atracció per a gent peculiar de tota mena. Un d'aquests personatges "especials" ara oblidat va ser el “Noi de Tona” (Josep Molera), que no només es va fer molt popular a Barcelona sinó a tot Catalunya, ja que viatjava gratis amb el ferrocarril entre Barcelona i Portbou, on tenia un bon amic treballant.
Aquest singular personatge, aparentment no semblava estar gens centrat, conten que això li venia de quan havia estat a la Tercera Guerra Carlina (1872-75). Quan ja estaven a punt d’afusellar-lo es van oblidar d’ell per atendre assumptes més importants, el Noi, pres pel terror va aprofitar l’ocasió i va arrencar a córrer camps a través i no va parar fins al cap de dotze hores, que uns pagesos el van trobar extenuat. No se sap del cert si era una aventura real o pertanyia a l’imaginari d’aquest peculiar personatge, ja que es diu que tenia una memòria privilegiada.
La popularitat del Noi de Tona li venia dels discursos que recitava per alegrar les festes majors i fires, quan acabava li agafava tal atac d’ira que s’estripava tota la roba fins a deixar-la inservible. Al cap d’una estona se’l veia passejar ben vestit amb roba nova. Però l’altra perillosa obsessió del Noi era la d'arrencar queixals a tot aquell qui pogués. A vegades si es trobava un nen, li preguntava: “A veure què tens a la boca?” i acte seguit li arrencava una dent. Tot i que ell era ben desdentegat, per cridar l’atenció del públic, alguns cops es dedicava a trencar nous amb la boca.
Dibuix en homenatge al Noi de Tona.
No tenia ni ofici ni benefici i vivia de les monedes que recollia pels seus discursos. Tot i això, la seva popularitat el va fer que confraternitzés amb gent important Ramon Casas, que el va fer servir com a model per a dibuixar l’home que hi ha estès a terra al seu popular quadre “la càrrega”. L’any 1917 va arribar a protagonitzar una pel·lícula muda anomenada Las aventuras del Noi de Tona, produïda per Manuel Catalán.
Josep Molera va néixer a Tona (d’aquí el seu sobrenom) el 1851. Allà era conegut com en “Patet” i va morir a Barcelona l’any 1921, al carrer Ferlandina, prop de la Casa de la Caritat. La seva mort va ser una notícia que va aparèixer als diaris i fins i tot li van fer alguns dibuixos d’homenatge.
El record d’aquest personatge, però, arriba fins als nostres dies. Fins no fa gaire encara era comú dir-li “sembles el Noi de Tona” a algú que intenta persuadir insistentment a algú altre amb molta xerrameca.
Però si a algun lloc perdura la seva memòria, és al seu poble natal, on fins i tot té una plaça del “Noi de Tona” i uns gegants que el representen a ell i a la que durant un temps fou la seva muller, Montserrat.