13
de novembre
del
2021
Actualitzat
el
15
de novembre
a les
10:37h
La irrupció de la CUP al Parlament va ser un dels punts d'interès de les eleccions del 2012, convocades per Artur Mas després de la negativa de Mariano Rajoy al pacte fiscal i en plena ebullició independentista al carrer. La primera manifestació a Passeig de Gràcia, sumada a l'actitud tancada de la Moncloa davant qualsevol petició de singularització que arribés de Catalunya, van alterar els plans de Palau després d'anys de retallades. El relat va canviar per complet, el plet sobiranista es va situar al centre del debat i els anticapitalistes, amb David Fernàndez com a cap de llista, es van fer un lloc a la cambra catalana amb tres escons. En la primera intervenció de Fernàndez, membres de l'entorn de Mas van reaccionar amb entusiasme, mentre que d'altres es van posar les mans al cap. Havia arrencat un binomi complex, sovint amb l'estabilitat del Govern en joc, entre la CUP i els presidents que han conduït el procés.
Els anticapitalistes tenen ara, una altra vegada, el futur de la majoria independentista a les seves mans. Les bases de la formació decideixen si presenten esmena a la totalitat als pressupostos elaborats per Pere Aragonès i Jaume Giró a través d'una pregunta arbre que tant pot deixar el debat tancat com obrir la porta a continuar negociant. Un episodi que se suma al protagonisme de la CUP en la tria de Carles Puigdemont, en la preparació de l'1-O al Parlament i en la investidura fallida de Jordi Turull, una de les decisions dels anticapitalistes que més han costat de cicatritzar a les files de Junts.
1. El veto a Mas propulsa Puigdemont
Les eleccions plebiscitàries del 2015 van derivar en un dels períodes d'incertesa més tensos que ha viscut mai l'independentisme. Mas va aconseguir convèncer Oriol Junqueras perquè CDC i ERC anessin plegats a les eleccions sota la fórmula de Junts pel Sí, però van quedar lluny de la majoria absoluta. Amb 62 escons, els mateixos que va obtenir CiU en solitari només cinc anys abans, el president requeria els deu escons de la CUP per ser escollit i continuar a Palau. Ràpidament es va detectar que allò aniria per llarg i que el camí seria sinuós. L'emblema d'aquella etapa va ser l'assemblea dels anticapitalistes a Sabadell que va acabar amb empat sobre si calia investir Mas, finalment vetat. Això va obligar a madurar l'alternativa de Puigdemont.
El nom del que era en aquell moment alcalde de Girona no era nou per als negociadors ni per a l'entorn del líder de CDC, perquè des d'un mes després de les plebiscitàries ja hi havia dirigents -com David Madí- que l'havien suggerit. La setmana abans del límit de la investidura, per exemple, Puigdemont ja sabia que el seu nom formava part de les travesses, com ho demostra el fet que rebia trucades de negociadors implicats en la resolució de l'embut com ara Jordi Sànchez, en aquell moment president de l'ANC, o de Raül Romeva, que havia encapçalat la llista de Junts pel Sí. La retirada de Mas a última hora, acabada de certificar en converses al límit en un hotel del carrer Balmes i amb protagonisme per la cúpula de CDC -Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Corominas-, va acabar amb Puigdemont a Palau. La maniobra va ser menys improvisada del que es va escenificar i va acabar amb l'aval de la CUP a la investidura de l'hereu de Mas.
2. Els pressupostos de Puigdemont i Junqueras, tombats
Tot i que en aquell moment els negociadors de Junts pel Sí i dels de la CUP havien arribat a una sèrie de compromisos recollits en un acord sobre l'estabilitat del Govern -Mas el portava doblegat a la butxaca de l'americana en la seva primera etapa com a expresident-, les discrepàncies no van trigar a arribar. Fins al punt que, a la primavera, quan Junqueras va portar al Parlament els primers pressupostos com a vicepresident i conseller d'Economia, els anticapitalistes en van tombar la tramitació. Puigdemont es va implicar al final de les negociacions, però tampoc se'n va sortir.
Visiblement molest, el president va comparèixer davant del Parlament minuts després de la votació per anunciar que se sotmetria a una qüestió de confiança. "Alguns vam fer més sacrificis que altres", va assenyalar Puigdemont, que va constatar que les condicions de l'arrencada de la legislatura havien variat. També ho considerava la CUP, que aquells dies insistia que els acords podien "mutar". A partir d'aquí, però, Puigdemont va obrir una via de diàleg amb els anticapitalistes -en especial amb Anna Gabriel- perquè la legislatura no descarrilés menys d'un any abans d'arrencar. El referèndum unilateral ja s'estava coent a foc lent a les entitats i també a Palau.
3. Qüestió de confiança i camí cap a l'1-O
L'aposta pel "referèndum o referèndum", verbalitzada el setembre del 2016 al Parlament, va servir a Puigdemont per superar la qüestió de confiança. Va haver de vèncer múltiples recels dins del PDECat, el partit hereu de Convergència fundat només uns mesos abans. Tot i que formalment primer s'apostava per una votació pactada amb l'Estat -el president, acompanyat de Junqueras i Romeva, va anar a Madrid per demanar complicitats, sense èxit- i hi va haver reunions discretes amb Rajoy per abordar la situació, es va constatar que l'única possibilitat era la via unilateral. Era contemplada amb entusiasme per la CUP, que feia bandera de la desobediència i collava des de fora del Govern per anar al xoc. De l'estat major, això sí, no en van formar part.
Tot i no estar integrats formalment en l'òrgan paragovernamental que prenia les decisions, els anticapitalistes tenien informació directa sobre els avenços cap al referèndum, inclosa la pregunta de l'1-O. Es dona la circumstància que, en el camí cap al 9-N -data que serà recordada, també, per l'abraçada de Mas amb David Fernàndez-, els diputats de la CUP també van conèixer amb molta antelació el contingut de la pregunta doble. Tant a CDC com al PDECat van valorar que no es filtés en cap cas.
4. Les lleis de desconnexió i la DUI
La pressió dels anticapitalistes es va intensificar a partir de finals d'agost del 2017, quan el calendari corria cap a la votació de l'1-O i calia dotar la votació de marc legal. Es va fer a través de les lleis de desconnexió -la del referèndum i la de transitorietat jurídica-, aprovades els dies 6 i 7 de setembre enmig d'una gran controvèrsia al Parlament. Fins al punt que hi va haver membres del Govern -inclòs Puigdemont- que van plantejar dubtes sobre la necessitat d'aprovar la segona norma, que establia el marc legal a Catalunya en cas de victòria de l'independentisme en el referèndum. La pressió de la CUP sempre ha estat un dels arguments que han fet servir els dirigents de Junts pel Sí a l'hora de justificar com van anar els plens del setembre del 2017.
Al cap d'unes setmanes, quan les negociacions per evitar el 155 van fracassar i Puigdemont va decidir proclamar la independència, els diputats anticapitalistes van tenir molt protagonisme a les escales del Parlament. Es fa difícil trobar imatges de la jornada sense topar amb dirigents de la CUP incrustats entre els membres del Govern. Tot i que la formació era la més partidària -almenys formalment- de la mobilització al carrer per defensar la DUI i qui havia cridat a anar a la Plaça Sant Jaume, durant el cap de setmana posterior a la proclamació va estar desapareguda, com tothom aquells dies.
5. Turull, sense investir a les portes de la presó
En una etapa marcada per l'impacte de l'exili i de la presó, l'independentisme va topar amb múltiples traves per desempallegar-se del 155 malgrat haver guanyat les eleccions del 21-D, convocades per Rajoy. La investidura a distància de Puigdemont va fracassar per la negativa de Roger Torrent a forçar la màquina davant l'amenaça del Tribunal Constitucional (TC). La iniciativa comptava amb el suport de la CUP, que va situar els seus quatre escons a l'hemicicle a l'hora que s'hauria d'haver fet la votació. Amb menys entusiasme, això sí, van rebre la proposta, al març, de triar Turull com a president.
L'argument de força que feien servir Junts i ERC per investir-lo és que, davant la imminència de la seva entrada a la presó -l'endemà del debat estava citat al Tribunal Suprem-, triar-lo implicava que l'Estat empresonaria el president de la Generalitat. Malgrat els contactes d'última hora protagonitzats pel mateix candidat i la diputada Natàlia Sànchez, la CUP no va modificar la posició i es va abstenir. Posició insuficient per escollir Turull en primera volta en un debat que va tenir regust de final de cicle. Amb la investidura de Quim Torra tampoc van mostrar-se del tot alineats amb el pla del nou candidat, però van optar per no bloquejar-la. No trigarien, això sí, en enquadrar-se dins del bloc opositor davant les dificultats del Govern per avançar en el procés.
Els anticapitalistes tenen ara, una altra vegada, el futur de la majoria independentista a les seves mans. Les bases de la formació decideixen si presenten esmena a la totalitat als pressupostos elaborats per Pere Aragonès i Jaume Giró a través d'una pregunta arbre que tant pot deixar el debat tancat com obrir la porta a continuar negociant. Un episodi que se suma al protagonisme de la CUP en la tria de Carles Puigdemont, en la preparació de l'1-O al Parlament i en la investidura fallida de Jordi Turull, una de les decisions dels anticapitalistes que més han costat de cicatritzar a les files de Junts.
1. El veto a Mas propulsa Puigdemont
Les eleccions plebiscitàries del 2015 van derivar en un dels períodes d'incertesa més tensos que ha viscut mai l'independentisme. Mas va aconseguir convèncer Oriol Junqueras perquè CDC i ERC anessin plegats a les eleccions sota la fórmula de Junts pel Sí, però van quedar lluny de la majoria absoluta. Amb 62 escons, els mateixos que va obtenir CiU en solitari només cinc anys abans, el president requeria els deu escons de la CUP per ser escollit i continuar a Palau. Ràpidament es va detectar que allò aniria per llarg i que el camí seria sinuós. L'emblema d'aquella etapa va ser l'assemblea dels anticapitalistes a Sabadell que va acabar amb empat sobre si calia investir Mas, finalment vetat. Això va obligar a madurar l'alternativa de Puigdemont.
El nom del que era en aquell moment alcalde de Girona no era nou per als negociadors ni per a l'entorn del líder de CDC, perquè des d'un mes després de les plebiscitàries ja hi havia dirigents -com David Madí- que l'havien suggerit. La setmana abans del límit de la investidura, per exemple, Puigdemont ja sabia que el seu nom formava part de les travesses, com ho demostra el fet que rebia trucades de negociadors implicats en la resolució de l'embut com ara Jordi Sànchez, en aquell moment president de l'ANC, o de Raül Romeva, que havia encapçalat la llista de Junts pel Sí. La retirada de Mas a última hora, acabada de certificar en converses al límit en un hotel del carrer Balmes i amb protagonisme per la cúpula de CDC -Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Corominas-, va acabar amb Puigdemont a Palau. La maniobra va ser menys improvisada del que es va escenificar i va acabar amb l'aval de la CUP a la investidura de l'hereu de Mas.
2. Els pressupostos de Puigdemont i Junqueras, tombats
Tot i que en aquell moment els negociadors de Junts pel Sí i dels de la CUP havien arribat a una sèrie de compromisos recollits en un acord sobre l'estabilitat del Govern -Mas el portava doblegat a la butxaca de l'americana en la seva primera etapa com a expresident-, les discrepàncies no van trigar a arribar. Fins al punt que, a la primavera, quan Junqueras va portar al Parlament els primers pressupostos com a vicepresident i conseller d'Economia, els anticapitalistes en van tombar la tramitació. Puigdemont es va implicar al final de les negociacions, però tampoc se'n va sortir.
Visiblement molest, el president va comparèixer davant del Parlament minuts després de la votació per anunciar que se sotmetria a una qüestió de confiança. "Alguns vam fer més sacrificis que altres", va assenyalar Puigdemont, que va constatar que les condicions de l'arrencada de la legislatura havien variat. També ho considerava la CUP, que aquells dies insistia que els acords podien "mutar". A partir d'aquí, però, Puigdemont va obrir una via de diàleg amb els anticapitalistes -en especial amb Anna Gabriel- perquè la legislatura no descarrilés menys d'un any abans d'arrencar. El referèndum unilateral ja s'estava coent a foc lent a les entitats i també a Palau.
3. Qüestió de confiança i camí cap a l'1-O
L'aposta pel "referèndum o referèndum", verbalitzada el setembre del 2016 al Parlament, va servir a Puigdemont per superar la qüestió de confiança. Va haver de vèncer múltiples recels dins del PDECat, el partit hereu de Convergència fundat només uns mesos abans. Tot i que formalment primer s'apostava per una votació pactada amb l'Estat -el president, acompanyat de Junqueras i Romeva, va anar a Madrid per demanar complicitats, sense èxit- i hi va haver reunions discretes amb Rajoy per abordar la situació, es va constatar que l'única possibilitat era la via unilateral. Era contemplada amb entusiasme per la CUP, que feia bandera de la desobediència i collava des de fora del Govern per anar al xoc. De l'estat major, això sí, no en van formar part.
Tot i no estar integrats formalment en l'òrgan paragovernamental que prenia les decisions, els anticapitalistes tenien informació directa sobre els avenços cap al referèndum, inclosa la pregunta de l'1-O. Es dona la circumstància que, en el camí cap al 9-N -data que serà recordada, també, per l'abraçada de Mas amb David Fernàndez-, els diputats de la CUP també van conèixer amb molta antelació el contingut de la pregunta doble. Tant a CDC com al PDECat van valorar que no es filtés en cap cas.
4. Les lleis de desconnexió i la DUI
La pressió dels anticapitalistes es va intensificar a partir de finals d'agost del 2017, quan el calendari corria cap a la votació de l'1-O i calia dotar la votació de marc legal. Es va fer a través de les lleis de desconnexió -la del referèndum i la de transitorietat jurídica-, aprovades els dies 6 i 7 de setembre enmig d'una gran controvèrsia al Parlament. Fins al punt que hi va haver membres del Govern -inclòs Puigdemont- que van plantejar dubtes sobre la necessitat d'aprovar la segona norma, que establia el marc legal a Catalunya en cas de victòria de l'independentisme en el referèndum. La pressió de la CUP sempre ha estat un dels arguments que han fet servir els dirigents de Junts pel Sí a l'hora de justificar com van anar els plens del setembre del 2017.
Al cap d'unes setmanes, quan les negociacions per evitar el 155 van fracassar i Puigdemont va decidir proclamar la independència, els diputats anticapitalistes van tenir molt protagonisme a les escales del Parlament. Es fa difícil trobar imatges de la jornada sense topar amb dirigents de la CUP incrustats entre els membres del Govern. Tot i que la formació era la més partidària -almenys formalment- de la mobilització al carrer per defensar la DUI i qui havia cridat a anar a la Plaça Sant Jaume, durant el cap de setmana posterior a la proclamació va estar desapareguda, com tothom aquells dies.
5. Turull, sense investir a les portes de la presó
En una etapa marcada per l'impacte de l'exili i de la presó, l'independentisme va topar amb múltiples traves per desempallegar-se del 155 malgrat haver guanyat les eleccions del 21-D, convocades per Rajoy. La investidura a distància de Puigdemont va fracassar per la negativa de Roger Torrent a forçar la màquina davant l'amenaça del Tribunal Constitucional (TC). La iniciativa comptava amb el suport de la CUP, que va situar els seus quatre escons a l'hemicicle a l'hora que s'hauria d'haver fet la votació. Amb menys entusiasme, això sí, van rebre la proposta, al març, de triar Turull com a president.
L'argument de força que feien servir Junts i ERC per investir-lo és que, davant la imminència de la seva entrada a la presó -l'endemà del debat estava citat al Tribunal Suprem-, triar-lo implicava que l'Estat empresonaria el president de la Generalitat. Malgrat els contactes d'última hora protagonitzats pel mateix candidat i la diputada Natàlia Sànchez, la CUP no va modificar la posició i es va abstenir. Posició insuficient per escollir Turull en primera volta en un debat que va tenir regust de final de cicle. Amb la investidura de Quim Torra tampoc van mostrar-se del tot alineats amb el pla del nou candidat, però van optar per no bloquejar-la. No trigarien, això sí, en enquadrar-se dins del bloc opositor davant les dificultats del Govern per avançar en el procés.