Antoni Batista: «Policies nazis van venir a ensinistrar els franquistes en repressió»

Si hi ha un nom que s'ha convertit en la personificació del sistema de repressió del franquisme és el del comissari Antonio Juan Creix, que operava des de la tenebrosa comissaria de Via Laietana, que ara alguns consideren símbol dels valors democràtics. El periodista Antoni Batista n'és el principal especialista, com va demostrar en un llibre anterior, La carta. Com explica en aquesta entrevista, té la biblioteca política de Creix a casa seva. 

Batista acaba de treure un altre volum sobre la història dels anys negres, Memòria de la resistència antifranquista (Pagès), on aporta una panoràmica de molts noms d'homes i dones que se la van jugar per les llibertats. Tots els capítols reposen sobre treball documental de l'autor, en bona part extret de les fitxes policials de la Brigada Política Social del règim. Batista explica moltes coses del passat i en transmet d'altres per al present, i, com els bons mestres, no vol donar lliçons a ningú. 

- En el llibre fa una panoràmica de la lluita antifranquista, que ho és també de la maquinària repressiva de la dictadura. Aporta detalls que expliquen moltes coses. La Gestapo va ser la universitat dels torturadors franquistes?

- Parlo de fets. Es pot dir que en els arxius del Govern Civil, quan hi vaig anar, vaig ser el primer i ni s'havien preocupat de netejar-ho. Aquesta és una dada important. Hi era tot. Tot vol dir tot. Em vaig trobar documents de la delegació del Tercer Reich a Barcelona, que estava a les Rambles, damunt del cafè Moka. Encara vaig poder retratar aquella àliga en un reportatge que vaig fer per a l'Avui. Hi havia papers que he tingut a les mans on es parla de policies nazis que venien aquí a ensinistrar els policies del règim en sistemes de repressió.  

- Qui era Paul Winzer?

- Paul Winzer va estar aquí. Era un alt càrrec de la Gestapo i fou encarregat d'organitzar els camps de concentració. 

- Comença el llibre amb Via Laietana. En aquests moments, hi ha un debat obert entorn el futur de la comissaria. Què s'hauria de fer amb aquest edifici? 

- Vaig fer un esborrany de projecte no de llei per convertir la comissaria de Via Laietana en un centre memorial. Era el 2006, quan jo era al Govern. Vam fer-ho amb Joan Tardà, aleshores diputat. Vaig fer un annex en què jo exposava com creia que havia de ser aquest centre.

"Paul Winzer, un oficial de la Gestapo, va estar aquí. Fou l'encarregat d'organitzar els camps de concentració"

 
- Recorda alguns detalls de com museitzaria el recinte?

- Veia que s'havien de mantenir els calabossos, que continuen sent tan sinistres com eren, amb plaques amb el nom de les persones que es pugui documentar que hi van estar. En el primer pis, amb els despatxos dels policies, jo recrearia un despatx tal com era. Potser amb algun detall, com l'armari que tenia el comissari Polo i on guardava les porres. Al pis de sobre, amb els arxius, hi hauria el centre de documentació. Podria haver-hi des de fitxes de persones fins a atestats de determinats actes o informes confidencials. Amb el trasllat del fons a l'arxiu d'Alcalá d'Henares em consta que es van perdre molts papers, però amb el material que tinc jo, molt ben fotocopiat, que és molt, més el que té Enric Canals, que va recopilar molta cosa per una sèrie de TV3 feta els vuitanta, hi ha prou material per omplir un memorial. A dalt de tot de l'edifici hi havia les sales d'interrogatori, on es torturava els detinguts, i s'hi podrien recrear els mètodes que empraven.  
 
- De tots els personatges que apareixen en el llibre, en el capítol de víctimes de Via Laietana, destaca la figura de Miguel Núñez. És interessant quan explica la "trobada" amb el comissari Antonio Juan Creix.

- Al comissari Creix se li coneix la història negra. Però després hi ha la història de quan ell intenta rehabilitar-se, que és el que explico al llibre La carta. He tingut accés als documents de la família. I puc dir que tinc la biblioteca política del comissari Creix a casa meva. Me la va regalar el seu fill. 

- Això és molt interessant. Quin tipus de llibres hi ha?

- Hi ha llibres que probablement havien requisat en diversos escorcolls, dedicatòries, més el que ell llegia perquè li interessava. Hi ha les obres completes de Lenin, de les edicions castellanes de Moscou, que les devia tenir algú que va ser detingut. Hi ha obres de catalanisme, també. Hi ha la primera edició de l'obra periodística d'en Sagarra. Hi ha el dietari polític de Dencàs, hi ha tota la història dels germans Badia. Jo especulo amb el fet que potser alguna cosa li devia regalar Joan Comorera. Perquè Creix va tenir bona relació amb Comorera. 

"A les sales d'interrogatori de Via Laietana s'hi podrien recrear els mètodes que utilitzaven"

 
- Per algun motiu especial?

- Creix va arribar a Comorera perquè el van delatar companys del PSUC. Només cal llegir el Treball d'aquells anys i com es referien al "traïdor Comorera". El va tractar sempre amb respecte, li va donar el rang que tenia, de conseller de la Generalitat, li parlava en català i li feia pujar menjar decent.  

- Els Creix eren dos. Es diferenciaven en alguna cosa?

- Eren dos germans, Antonio i Vicente. La biblioteca que tinc jo és de l'Antonio, que és el que conec més. A ell el van torturar a les txeques, que quasi es mor.  D'ell se n'han documentat moltes tortures, però després canvia d'estratègia, quan torna dels Estats Units de fer un curs amb l'FBI, on els mètodes no són els de la Gestapo. Ell veu com actua la policia en un país democràtic. Els seus fills estudien aquí, parlen català i crec que ell opera un canvi en la seva vida. En el cas de Creix, l'estereotip se l'ha menjat. Ha estat víctima de la seva pròpia llegenda. Al Vicente no el conec tant.

- I la relació amb Núñez?

- A Núñez el tortura o ell directament o ell mana que el torturin. Núñez el denuncia en el consell de guerra. Quan, malgrat les tortures, no parla, ell va a saludar-lo reconeixent el seu valor, però l'altre no li dona la mà. Jo vaig estar amb Núñez pràcticament fins a la seva mort. M'havia dit que si se'l trobava, li engegaria dos trets. Però quan estava ja molt greu, li vaig preguntar si ho faria i em va dir "ara ja no". La reconciliació nacional també passava per això. 

- Un dels episodis que relata fa referència a un intent d'atemptat contra Franco en les vigílies de l'aixecament del 18 de juliol. Una operació en què van participar catalans.

- Vaig documentar el cas de la dona que hi va participar, Maria Culí, que va donar un suport logístic important a l'operació perquè regentava la cantina d'oficials i va facilitar l'entrada del grup anarquista. Van arribar fins a la porta d'on dormia Franco, aleshores capità general de Canàries, però la van trobar tancada.
 
- És força interessant el capítol dedicat a les dones que van combatre la dictadura.

- Actuaven sota la més estricta clandestinitat. Totes les dones que he pogut documentar les he volgut retratar precisament perquè són doblement víctimes, com el cas de la Tomasa Cuevas, activista comunista detinguda, empresonada durant anys i exiliada. En totes elles he volgut aprofundir en la seva lluita. 

- Una altra pàgina que potser és poc coneguda és l'Agència Popular Informativa, l'API. Vostè hi va participar. Això ja és memòria personalment viscuda. Va ser important? 

- Home, sí. La van crear un grup de professionals que sabien el que feien. Redactàvem les notícies que no sortien als mitjans. Elaboràvem un butlletí, molt selecte. Tenir el butlletí de l'API era estar molt ben informat de la lluita antifranquista. El passàvem a tot tipus d'organitzacions veïnals, sindicals, amb una distribució selctiva, i s'enviava a la premsa estrangera. També tením comunicació amb el Grup de Periodistes Demòcrates. Teníem contacte igualment amb la premsa estrangera, amb Le Monde, amb l'agència Reuters i amb France Presse. José Antonio Novais era el corresponsal de Le Monde i un dels contactes que hi teníem era Enric Sopena, que va ser detingut estant a l'Assemblea de Catalunya. El contacte amb Reuters era l'Alfons Quintà.    

"El meu heroi de la lluita contra la dictadura és Miguel Núñez, és el meu mestre polític"

  
- De tots els que podem anomenar "herois anònims" de la lluita contra la dictadura, els que no van exercir després responsabilitats rellevants, quin l'atreu més? Quin és el seu heroi o heroïna favorit?  

- Home, el meu heroi és Miguel Núñez. És el meu mestre polític. Hi vaig tenir contacte sovintejat amb cites clandestiníssimes, ja que ell era el contacte amb el comitè central i l'executiva. M'influencia moltíssim. Quan vaig tenir l'aparell de propaganda a casa, em va dir totes les mesures de seguretat que havia d'adoptar, m'havia de deixar veure poc, vestir diferent. Com si fos un apolític, que es deia abans. Li vaig dir: això és com ser monjo. "Però es pot follar", em va respondre. 

- De la revisita que ha fet amb el llibre al combat contra el règim, què n'hauríem d'aprendre?

- Abnegació, valentia, generositat, tolerància. Ara es veu la Transició com una claudicació, però ells no s'ho prenien com una claudicació sinó com la reconciliació i el punt final a la guerra. També el respecte a l'adversari. Hi ha un seguit de qualitats que avui trobo a faltar, aquest sentit més humanista de la vida. I alhora també cal valentia i coratge. Eren molt generosos. Com Marcelino Camacho, que va estar anys a la presó i va defensar la llei d'Amnistia al Congrés. La va votar Xirinacs també, gent molt perseguida. A mi no m'agrada donar lliçons i prefereixo explicar el que passava en aquell moment. Sí que dic que els valors d'humanitat, generositat, respecte a l'adversari i educació parlamentària són valors que haurien de ser permanents. 

- Acaba el llibre amb un homenatge als pares.

- El meu pare va ser presoner a Miranda d'Ebre, però jo ho vaig anar descobrint a mida que el meu pare s'anava fent gran. Hi havia molta por. Però ell conservava els documents originals d'entrada i sortida del camp.