50 anys de l'Assemblea

«Dos dels quatre punts de l'Assemblea de Catalunya resten pendents»

L'advocada feminista Magda Oranich, el sindicalista de CCOO Josep Maria Rodríguez i l'exdirector de Seguretat Miquel Sellarès rememoren els cinquanta anys del moviment unitari, el seu llegat i el que va quedar pendent

per Pep Martí, 6 de novembre de 2021 a les 16:00 |
Miquel Sellarès, Magda Oranich i Josep Maria Rodríguez aquest dijous | Josep M. Montaner
Aquest diumenge es compleixen els 50 anys de la creació de l'Assemblea de Catalunya, l'ampli moviment unitari de l'oposició antifranquista que va ser cabdal en la recuperació de les llibertats nacionals i la democràcia. L'Assemblea aplegava des de l'extrema esquerra al catalanisme moderat, però el PSUC n'era la força clarament hegemònica. El seu lema, Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, es va convertir en la vindicació de tot un poble.

Cinquanta anys després, hem volgut revisitar el significat d'aquell organisme i parlar del seu llegat. Ho hem fet amb tres dels seus protagonistes: Josep Maria Rodríguez, veterà militant de CCOO i del PSUC en aquell moment; Magda Oranich, activista feminista i membre del grup d'advocats demòcrates que va defensar nombrosos detinguts, alguns d'ells condemnats a mort com Txiki o Salvador Puig Antich; i Miquel Sellarès, que va representar a l'Assemblea el sector que s'aplegava entorn de Jordi Pujol. Els hem reunit a la seu de CCOO, en l'espai dedicat a exposicions que aquests dies en mostra una dedicada a aquell moviment polític unitari que va interpel·lar també el moviment obrer.



- Quan revisiteu aquells moments inicials de l'Assemblea de Catalunya, què us ve al cap?


- Magda Oranich: és una sensació maca, de saber que vas fer el que havies de fer, que allò va ser important per la lluita, però alhora és una sensació estranya de veure que dues de les reivindicacions que defensàvem en els nostres quatre punts [amnistia, llibertat, estatut d'autonomia com a pas previ a l'exercici de l'autodeterminació, i la coordinació -se amb els altres pobles de l'Estat] i que pensàvem en els primers anys de la democràcia que estàvem a punt d'aconseguir-los, avui no s'han aconseguit. Parlo de l'amnistia, el retorn dels exiliats, i l'autodeterminació, que resten pendents. És a dir, per una banda bé, i per l'altra, com és possible que cinquanta anys després, tornem a parlar d'aquests temes.

- Josep Maria Rodríguez: Per mi és l'alegria per haver-se constituït un organisme que coordinava i unia les forces polítiques i també sindicals amb l'objectiu d'aconseguir les llibertats democràtiques, que era l'objectiu central a partir del lema Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. 


Miquel Sellarès: "L'important de l'Assemblea va ser que va fer que el món del PSUC i el de Jordi Pujol trobessin ponts de comunicació"
  
- Miquel Sellarès: Una cosa que no es diu gaire és que a Catalunya hi havia tres tipus d'oposicions clandestines. Hi havia "el" partit, així en singular, que a Catalunya, no ens hem d'enganyar, era el PSUC. A Euskadi, quan deien el partit es referien al PNB. Aquí era el PSUC. Després hi havia un vast moviment d'extrema esquerra. Recordo que amb Pere Portabella havíem comptat fins a dotze partits d'extrema esquerra representats a l'Assemblea. I després hi havia tot un altre món, que no es connectava quasi gens amb els altres dos i que era el d'un catalanisme que treballava al marge dels altres moviments i on el més representatiu estava entorn de Jordi Pujol.


Per mi, l'important va ser aconseguir que el món comunista, el món del PSUC i el món de Pujol trobessin ponts de treball i de col·laboració. El PSUC volia aquesta col·laboració, la necessitava i a partir d'aquí, a mi em va tocar fer una cosa molt especial. Jo, que provenia de la classe treballadora, amb pares obrers, era el representant de la burgesia nacional. I en Pere Portabella era el representant de l'esquerra. Era una paradoxa, però vam fer una gran feina de normalitzar en l'entorn d'aquesta suposada burgesia nacional les relacions amb el món de l'oposició. 
 

50 Anys de la Assemblea de Catalunya Foto: Josep M Montaner


- M.O.: Sobre això que diu en Miquel, que hi estic d'acord, també hi havia ja aleshores el moviment independentista, hi havia el PSAN. Entre els punts de l'Assemblea hi havia la reivindicació de l'Estatut del 1932 com a primer pas per exercir el dret d'autodeterminació. Però per altra banda, va unir les reivindicacions nacionals i les reivindicacions socials, que els qui sempre hem estat lluitant per les llibertats d'aquest país hem intentat que anessin juntes. I també la unitat que això va representar que enyoro una mica ara. Què volem? La democràcia, les llibertats. Doncs fem-ho. És igual si l'altre diu coses amb les quals no hi estàs d'acord. Jo crec que va ser un dels èxits de l'Assemblea de Catalunya.

Josep Maria Rodríguez: "Des del final de la guerra, el PSUC tenia la voluntat d'aplegar les màximes forces per a la lluita contra la dictadura"
  
- Era un gran moviment unitari. Però teníeu clar que el PSUC n'era la gran columna vertebral i tenia l'hegemonia?

- J.M.R.: I tant que sí!

- M.S.: És que, a més, era la realitat.

- J.M.R.: És que el PSUC, des del final de la Guerra Civil, junt amb la denúncia constant de la dictadura i totes les seves conseqüències, tenia la voluntat d'agrupar les màximes forces per a la lluita contra la dictadura i la conquesta de les llibertats democràtiques. Sempre va fer un esforç per assolir aquesta agrupació de forces.

- Sent membre de CCOO, vinculat a la tasca sindical, com va connectar amb les aspiracions nacionals? 

- J.M.R.: El PSUC, des de la seva fundació, va defensar les llibertats nacionals catalanes. A mi no em va costar res. Jo soc mestís, fill d'un pare d'Àvila i d'una mare de la Segarra. Per tant, a casa, des del meu naixement, ja vaig viure una integració i em va ser molt fàcil integrar-me en el procés que comportava l'activitat política del PSUC i la social de CCOO en aquesta mateixa via pels drets i les llibertats de Catalunya.

Magda Oranich: "En la fundació de l'Assemblea, un dels punts que va generar més controvèrsia va ser el del dret a l'autodeterminació"
  
- I qui representava el món que liderava Jordi Pujol sembla que connectava bé amb les reivindicacions socials.

- M.S.: Molt bé i, a més, tinguem en compte una cosa, A l'Assemblea hi havia tres personatges com Antoni Gutiérrez Díaz, Josep Benet i Jordi Carbonell, que de seguida es van convertir en els referents. De referents ara no n'hi ha gaires. En aquells moments teníem referents. I no cal dir en el camp comunista, els dirigents històrics com López Raimundo, gent que nosaltres respectàvem. I cal explicar una cosa a la joventut d'ara: en aquells moments l'independentisme era molt minoritari a tots els llocs. Jo mateix, en el món de Pujol, com que tenia moltes relacions amb el PNB i Euskadi, era l'independentista de Convergència. El mateix Pujol m'havia fotut algunes esbroncades per anar a veure massa Xabier Arzalluz. La paraula independentista no estava en aquest marc. I, com a fill de pares de Mallorca i del País Valencià, per l'esperit de Països Catalans que he tingut sempre, jo soc militant del partit MES de les Illes. Per donar suport a la idea de Països Catalans, que tampoc hi era.

El procés de la qüestió nacional va ser molt complicat perquè no hi era a la societat. Hi havia el Front Nacional de Catalunya, molt minoritari, i una escissió que era el PSAN. Ara, quan em diuen si veig bé a la CUP, sempre dic que estava cansat de veure a l'Assemblea dotze partits d'extrema esquerra i que només un portés bé el tema nacional, que era el PSAN. Ara d'extrema esquerra n'hi ha només un i té clar el tema de la independència.    
 

50 Anys de la Assemblea de Catalunya Foto: Josep M Montaner


- Com és que va trigar tant a constituir-se un moviment com l'Assemblea? Per què no va ser possible abans?

- M.O.: Va ser molt difícil crear-la. Res no era fàcil, tot es feia en la clandestinitat. La gent tenia por. No teníem mitjans ni internet. Molts tenien el telèfon punxat. Hi havia reunions i detenien a la gent. Jo vaig defensar molt presos polítics i gent de Comissions. En la trobada de la fundació no ens van enganxar, però quan el règim es va adonar que això de l'Assemblea de Catalunya tenia certa importància, va ser quan ens van detenir. És veritat que un dels punts que més es van discutir durant la fundació era el de l'autodeterminació, el que va dur més discussió. Però el PSUC ho duia en els seus estatuts. Cal tenir en compte que en la clandestinitat, el diari del partit es feia en català, que diu molt això. Discussions que han tingut lloc en l'actualitat sobre aquest tema no es feien. I com també deia en Miquel, per mi, Benet i Carbonell també van ser uns mestres. 

- La caiguda dels 113 a Santa Maria Mitjancera va ser un cop dur. Com ho van viure? Van ser detinguts?

- J.M.R.: Jo no perquè no era el representant de CCOO i estava fora de la permanent.  

- És veritat que en aquell moment, a un policia, en donar un cop de peu a la porta per esbotzar-la, se li va quedar la sabata enganxada?

- M.O. : Sí, jo ho vaig veure això. La Laura Tremosa m'ho va dir: mira, ha perdut la sabata. Recordo que van dir: "¡Tiren las armas!"... i tothom llençava els papers.

- M.S.: Jo estava a seguretat de l'Assemblea en aquells moments i vam fallar absolutament. I amb en Pahissa del PSUC, ens vam escapar pels terrats. Ell m'ajudava a saltar perquè jo, de saltar no salto gaire. I quan estàvem dos terrats més enllà, veiem uns nois amb texans i els diem: "correu que us agafaran". I es giren i ens apunten amb una pistola. Ens posen a terra. Vaig tenir la sort que hi havia un desaigüe i vaig llançar l'agenda per allí. 

Miquel Sellarès: "La caiguda de Maria Mitjancera també va tenir un element positiu, que va ser de reforçar la cohesió del grup després de dies de convivència a comissaria o al pati de la presó"
  
- M.O.: Ens vam menjar moltes agendes. Quan anàvem en el furgó de la policia, a mi em van posar a la falda de Xirinacs i vinga a menjar papers. Estàvem acostumats a menjar-ne. Però si estaven plastificats, jo ja no podia haha. En aquella època allò formava part de certa normalitat. 
 

50 Anys de la Assemblea de Catalunya Foto: Josep M Montaner


- I com va ser la rebuda a comissaria?

- M.S.: Va ser diversa. Hi va haver un nucli reduït de gent que va rebre. En Joan Josep Armet, que era del PSAN, va rebre. Va rebre Carbonell, perquè es va mantenir ferm en declarar en català. També algun dirigent de Comissions de Tarragona, recordo un que deia que volia parlar en català. Jo em vaig quedar veient visions perquè aquell home no el parlava. Ho feia per tocar-los els collons! 

- J.M.R.: Potser era en José Estrada, qui coordinava Comissions a Tarragona...     

- M.S.: En el meu cas, en el moment de la detenció, havien posat "banca" al costat del meu nom i es van creure que treballava a Banca Catalana. Ja els vaig dir que jo treballava per la competència, el Banc de Bilbao. I a partir d'aquí em van deixar bastant tranquil.

- M.O.: Vam anar a Via Laietana, aquest edifici que ara algú diu que representa la democràcia. El lloc on hem vist tanta gent torturada. 

- J.M.R.: Aquest que ho va dir si hi hagués passat uns quants dies, hauria vist si era un símbol de democràcia. Dir això és una infàmia.   

- M.S.: També s'ha de dir que aquesta tancada a la comissaria i a la presó va tenir un element positiu, que va ser de cohesió de l'Assemblea després de conviure junts tants dies. Ens cridaven per ordre alfabètic, si més no a la meva cel·la. El Guti em va tenir una estona explicant-me què havia de respondre. Jo havia de respondre Pacem in Terris, l'encíclica del Papa que explicàvem que era el motiu de la reunió. És el que vaig dir, ho vaig dir tantes vegades que el policia em va dir: "Tu no has anat a missa en la teva puta vida". Però aquesta convivència, aquests passejos pel pati de la Model, van donar una cohesió i una amistat que no es fa en dos dies. 

Josep Maria Rodríguez: "Gran part dels que treballaven a la construcció venien de fora, feien un esforç per aprendre el català i s'incorporaven a la defensa de les llibertats de Catalunya"
  
- J.M.R.: Jo no per aquesta activitat de l'Assemblea, però per comissaria hi vaig passar per tres detencions, una de les quals va incloure elements de tortura com els que praticaven en aquella època, a Via Laietana. m van fer el que en deien "el quiròfan": et posaven estès sobre una taula, et penjaven els peus per un extrem i els braços per l'altre, el cos et quedava mig arquejat i et començaven a picar a sobre o et punxaven amb bolígrafs, etc. Fins i tot, recordo un dissabte a la nit, a les tres de la matinada, em van treure en cotxe perquè els ensenyés on era el meu cotxe. Em van dir que si hi havia alguna incidència pel camí, em durien a un descampat i em clavarien tres trets. Es pensaven que al meu cotxe hi hauria propaganda i només hi havia un exemplar del Cambio16
 

50 Anys de la Assemblea de Catalunya Foto: Josep M Montaner


- Teníeu molt assumit el component de cohesió social que l'Assemblea va encarnar, aquesta idea de Catalunya, un sol poble?

- J.M.R.: La idea de Catalunya, un sol poble pot tenir diferents interpretacions. Per part nostra, Catalunya era fruit de molta gent nascuda a Catalunya i de molta vinguda de fora. Jo, que treballava a la construcció, tenia molt clar que una gran part dels que treballaven a la construcció aquells anys eren de fora, d'Extremadura i d'Andalusia sobretot. I ells -i molts ja eren militants del PCE en els seus llocs d'origen- feien un esforç d'aprendre el català i s'incorporaven a la defensa de les llibertats de Catalunya. I van ser dels que van participar en l'inici en les concentracions que es feien l'Onze de Setembre. Perquè aquesta era la seva visió política que portaven d'origen. Perquè el Partit Comunista defensava els drets de Catalunya.

- Creieu que actualment, aquesta idea resta forta?

- M.O.: Jo voldria dir una cosa sobre un aspecte que ha canviat molt, que és el de la participació de la dona. D'entre els 113 detinguts a Maria Mitjancera, érem només divuit dones. I recordo reunions de 200 persones on només n'érem dues. Això ha canviat. No hi havia gaires dones universitàries. La societat era així. La Laura Tremosa, companya estimada amb qui vam estar empresonades, era l'enginyera, ella sola. D'aquest canvi és de les coses de què estic més orgullosa. Però cal vindicar el paper de les dones de l'Assemblea. Com deia la Maria Aurèlia Capmany, van fer més que molts dels qui figuraven. Ells estaven a la Model, però nosaltres a la Trinitat. Ells estaven vigilats per funcionaris de presons, nosaltres per monges Cruzadas de Cristo Rey. 

- J.M.R.: Això ha canviat molt. Ara mateix, la secretària de la construcció de Comissions a Catalunya és una dona.

- Veieu en perill la unitat del poble de Catalunya?

- M.S.: Jo crec que la idea de Catalunya un sol poble és molt necessària, però tinguem en compte que les costures ara estrenyen més. Nosaltres vam cometre alguns errors. L'un sol poble connectava molt amb el que deien Benet i Jordi Pujol. Però nosaltres vam fer un pas que no era bo, que era dir que érem nacionalistes. D'aquesta manera vam amagar el nacionalisme fort, que és l'espanyol. Benet ho havia repetit moltes vegades. Catalunya va fer un pas, que vol dir que avui ser independentista està normalitzat i ha provocat la reacció de l'altre costat. Algunes entitats han jugat amb el tema de la llengua i hem de reconèixer que han fet mal. Un partit com Ciutadans ha aconseguit ser primer, encara que ho hagi mantingut de Nadal a Sant Esteve. El PSC d'ara tampoc no és el de Joan Reventós.    
 

50 Anys de la Assemblea de Catalunya Foto: Josep M Montaner


- El missatge de l'Assemblea de Catalunya, cinquanta anys després, què ens diu?

- M.S.: Home, és la història, és la necessitat de la unió. Tot i que també s'ha de dir que de problemes n'hi va haver. Jo estava a la taula i ens assabentàvem de tot. Però hi havia un enemic comú, que era el franquisme i les estructures de l'Estat. I no ens vam adonar que les estructures havien canviat però no tant.

- M.O.: N'hem d'aprendre la lluita unitària. Recordem que la llengua és un tema clau. Va ser gent vinguda de fora de Catalunya, gent de Santa Coloma de Gramenet, els que van demanar la immersió lingüística. No van ser els suposats nacionalistes que van imposar el català, sinó que molta gent se'n va adonar que per poder prosperar era molt millor aprendre també la llengua del país.   

Magda Oranich: "Va ser gent de Santa Coloma de Gramenet la que va demanar la immersió lingüística, no van ser els suposats nacionalistes els qui la van imposar"
  
- J.M.R.: Tot el que es va fer durant el franquisme per aconseguir les llibertats democràtiques i el reconeixement dels drets nacionals de Catalunya i del País Basc crec que segueix sent no un objectiu com era llavors, però sí que cal un esforç per aprofundir. Des del meu punt de vista, el plantejament amb el que caldria afrontar la relació amb Espanya de cara al futur seria amb una visió federalista.

- Troben a faltar més espais de transversalitat com va ser l'Assemblea?

- J.M.R.: Sí, és clar. Partint de la base que, per mi, la lluita de classes continua existint i en la lluita dels treballadors pels seus drets hi ha molta feina a fer. Aquesta és per mi la batalla principal. 

- M.O.: Crec que en el terreny de les llibertats democràtiques hi ha hagut passos enrere. Quan vaig tornar a les presons a visitar els presos polítics vaig tenir una sensació horrorosa. Un país democràtic no pot tenir mai presos polítics. El primer dia que vaig entrar a Soto del Real a visitar els Jordis, vaig tenir una sensació que se m'enfonsava tot. Quaranta i escaig anys després, tornant a visitar presos polítics. Em pensava que això ja no passaria mai més i ha passat. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació