50 anys de l'Assemblea

De l'A d'Amnistia a la Z de Zona Franca: 50 anys de l'Assemblea de Catalunya

Totes les forces antifranquistes, del PSUC i l'extrema esquerra al catalanisme moderat, es van aplegar el 1971 en contra del règim dictatorial i en favor de la recuperació de les llibertats i l'autogovern

La policia contra la gent en una de les manifestacions convocades per l'Assemblea el febrer de 1976. | Manel Armengol
per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 6 de novembre de 2021 a les 16:55 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 de novembre de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El 7 de novembre de 1971, fa 50 anys, va néixer l'Assemblea de Catalunya, el moviment més potent de l'oposició antifranquista. Va ser en una reunió clandestina a l'església de Sant Agustí de Barcelona. Un senyal del molt que havien canviat les coses des dels inicis del règim dictatorial, que s'havia fundat amb el segell del nacionalcatolicisme

L'Assemblea de Catalunya va ser molt més que un moviment polític, per ser-ho també social i cultural. S'hi van aplegar les principals forces polítiques clandestines, però també els sindicats -tots il·legals-, les associacions de veïns i les entitats cíviques, així com gent de tot el territori. Les seves reivindicacions eren quatre: la recuperació de les llibertats socials i polítiques; l'amnistia per als presos polítics de la dictadura; el restabliment de l'Estatut de 1932 com a pas previ per exercir el dret a l'autodeterminació; i la coordinació amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l'Estat.

Amb la seva creació, l'Assemblea de Catalunya va convertir-se també en la principal plataforma d'oposició al franquisme dins de l'estat espanyol. I la que va estar a l'avantguarda a l'hora d'unir el gruix dels partits en una mínima base programàtica. No seria fins a tres anys més tard que es constituirien la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica, aplegades finalment en l'anomenada Platajunta.

L'Assemblea de Catalunya va ser crucial en la recuperació de les institucions pròpies a la mort de Franco i va deixar una forta empremta en la cultura política catalana, fins a la seva dissolució el novembre del 1977, després de les primeres eleccions democràtiques. Aquí podeu veure alguns dels conceptes clau del que va ser aquell moviment i d'altres per ajudar a entendre el context.   

 A d'Amnistia 

Manifestació per l'amnistia a Barcelona, el febrer de 1976. Foto: Manel Armengol


El lema Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia va acabar simbolitzant la reivindicació de l'Assemblea de Catalunya i, de fet, de tot l'antifranquisme. L'amnistia era una de les causes que reunia més solidaritats sota un règim dictatorial que es caracteritzava per la repressió més ferotge i amb les presons plenes d'activistes per la democràcia i els drets socials. Assolir-la volia dir també posar fi a la llarguíssima nit de l'exili. La consecució de l'amnistia va protagonitzar les manifestacions de febrer de 1976 convocades per l'Assemblea de Catalunya, als pocs mesos de la mort del dictador. Un objectiu que s'acabaria fent realitat amb una llei del 1977 que "alliberaria" alhora els responsables de repressions i tortures.

 B de Benet 

L'historiador i polític Josep Benet. Foto: Arxiu ND


L'advocat i historiador Josep Benet (1920-2008) va ser una de les ànimes de l'Assemblea de Catalunya. Catòlic fervent, militant d'UDC en la postguerra, va anar evolucionant cap a posicions més progressistes i va establir un lligam cada cop més estret amb el món del PSUC. Va destacar com a advocat de nombrosos perseguits (la seva defensa de Rosa Santacana, la dona de Joan Comorera, va ser considerada un model de saviesa jurídica i astúcia). Va ser elegit senador com a independent per l'Entesa dels Catalans en les eleccions del 1977. L'any 1980, fou candidat a la presidència de la Generalitat amb el suport del PSUC. Pocs anys després abandonaria la política per dedicar-se al Centre d'Història Contemporània, esdevenint un dels símbols d'aquella unitat de tots els antifranquistes. 
 

 B de Procés de Burgos 

La notícia de l'atemptat contra Manzanas.


Va ser un fet transcendental que va marcar els darrers anys de la dictadura. Un consell de guerra va condemnar a mort sis membres d'ETA, que van acumular fins a onze condemnes a mort per la seva suposada implicació en la mort de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Política Social a Donosti. Manzanas era un torturador conegut, format per la Gestapo. El procés de Burgos va generar una onada de protestes dins i fora de l'estat espanyol, fins al punt que el que havia començat com una operació del règim per mostrar la seva capacitat repressiva i de control intern va esdevenir una greu crisi en el propi si del govern. La campanya de denúncia de Franco a l'exterior va fer forat i finalment, el dictador va anunciar, en el transcurs del seu missatge de cap d'any, que havia decidit commutar les condemnes. Va ser un dels majors èxits de l'oposició i explica part de l'ambient que va dur a l'Assemblea.

 C de Carbonell 

Jordi Carbonell. Foto: Arnau Cuesta/ACN


El lingüista Jordi Carbonell (1924-2016) va ser una de les personalitats més destacades de l'Assemblea. Formava part dels independents, no adscrits a cap partit, però s'ubicava clarament en la seva ala més esquerrana i nacionalista. Fou un dels detinguts en la Caiguda dels 113 (vegeu l'entrada de Maria Mitjancera) i va destacar per la seva decisió de respondre en català a l'interrogatori policial, el que va fer que s'acarnissessin més amb ell. La seva dona li havia demanat que es treiés les ulleres a comissaria, abans que comencessin a colpejar-lo. El seu prec perquè "la prudència no ens faci traïdors" en l'Onze de Setembre de 1976 ha quedat per a la història. Després va ser un dels fundadors de Nacionalistes d'Esquerra i, més tard, va militar a ERC, partit que va presidir.

 C de CCOO 

Acte de CCOO a Sant Celoni Foto: Jordi Purtí


El paper dels sindicats va ser central en la gènesi i l'evolució de l'Assemblea de Catalunya. Comissions Obreres (CCOO) va ser-ne un integrant decisiu però era molt més que això, ja que el lligam evident amb el PCE i el PSUC, la principal força de l'oposició, solidificava el bloc psuquero en el moviment. La Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) va néixer a l'església barcelonina de Sant Medir, un altre símbol d'aquells anys de transversalitats insospitades només poc abans. La presència del sindicat va fer que l'Assemblea arrelés a la Catalunya metropolitana i va reforçar el discurs de "Catalunya, un sol poble". El sindicalista Josep Maria Rodríguez va ser un dels actius membres de l'Assemblea i és un dels molts herois anònims d'aquella etapa.  

 D de Dictadura 

Franco en un acte públic amb dignataris eclesiàstics. Foto: Minoria Absoluta


El règim del general Franco s'havia instaurat amb la victòria del seu bàndol a la Guerra Civil el 1939. L'any 1964, va celebrar amb tota la seva faramalla propagandística els "25 anys de pau". El dictador, ja molt decrèpit, viuria fins al 1975. Al llarg dels anys va anar canviant de pell: dels primers anys d'hegemonia falangista i simapies clares per la causa nazi i feixista, als anys cinquanta de predomini de l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes i realineació amb els Estats Units en plena Guerra Freda. A partir del Pla d'Estabilització (1959), predominen els tecnòcrates propers a l'Opus Dei i les camises blaves reculen davant les camises blanques.  

 E d'Església 

Pares conciliars arribant al Vaticà en el moment del Concili. Foto: Wikicommons


Un dels grans elements de canvi produïts durant el franquisme va ser el que va experimentar el catolicisme. Dels anys de l'aliança fèrria amb un dictador que equiparava la Guerra Civil a una Croada, es va passar a un seguit de transformacions dins de l'Església: el moviment dels sacerdots obrers, el diàleg entre el pensament catòlic i el marxisme o tot el que va suposar el Concili Vaticà II. A Catalunya, els corrents més catalanistes de l'Església van anar desmarcant-se del règim, com van expressar les declaracions de l'abat Escarré del 1963, quan va assegurar que el franquisme no defensava els valors cristians. Les complicitats entre sectors de l'Església i l'antifranquisme es van incrementar, amb la manifestació de capellans del 1966 per protestar contra les tortures. Sense aquesta dinàmica no s'entén que l'Assemblea fos fundada en una església, la de Sant Agustí. El seu rector era Josep Maria Juncà, un altre dels herois anònims d'aquells moments.

 F de FNC 
 

Una fitxa d'afiliació al Front Nacional. Foto: FNC


Va ser una de les organitzacions més actives en els primers anys de la dictadura. Creat el 1940 de la unió de militants procedents d'Estat Català, Nosaltres Sols o la FNEC, va tenir al davant figures carismàtiques com Joan Cornudella, Manuel Viusà o Jaume Martínez Vendrell. El seu naixement es vincula al moment de la Segona Guerra Mundial i el convenciment -malauradament fallit- que un triomf aliat duria l'ensulsiada del règim espanyol. Amb una aposta decidida per la lluita armada que el va fer protagonitzar nombrosos sabotatges, va patir duríssims càstigs policials. L'FNC va participar en l'Assemblea de Catalunya. Va patir diverses escissions i el 1990, ja molt afeblit, es va dissoldre dins d'ERC.

 G de Guti 

Antoni Gutiérez Díaz, en un acte electoral del PSUC. Foto: Ajuntament de Bcn.


Antoni Gutiérrez Díaz (1929-2006), el Guti, va ser un dels rostres destacats de l'Assemblea de Catalunya. Al costat de Gregori López Raimundo, va liderar el PSUC des del tardofranquisme al 1981. Sempre va preconitzar l'obertura del partit a la societat i el seu tarannà flexible va ajudar a combinar tots els ingredients que formaven l'Assemblea. Va patir anys de presó, on va compartir cel·la amb Julián Grimau, un històric del PSUC executat pel règim el 1964. En honor seu, es va posar Julià com a nom de batalla.

 H d'Herois 

A. Batista, P. Portabella, M. Oranich, J.M. Rodríguez i J. Pacheco en l'acte de CCOO. Foto: Gala Espín


L'Assemblea de Catalunya va ser un moviment històric i alhora heroic. Va aplegar figures aleshores molt rellevants de la societat catalana i d'altres que combatien a la dictadura de manera més anònima. Molta gent com Josep Maria Rodríguez, militant del PSUC i de Comissions Obreres. No formava part de la permanent de l'Assemblea i això va fer que no fos detingut en la Caiguda dels 113. Però, molt actiu en les activitats del moviment unitari i en les tasques sindicals,va ser detingut en diverses ocasions per la policia franquista i sotmès a fortes tortures. Va ser un dels participants en l'acte organitzat per CCOO per commemorar els 50 anys de l'Assemblea.

 I d'Intel·lectuals a Montserrat 

La tancada a Monestir va generar un fort impacte. Foto: Josep M Montaner


El paper dels intel·lectuals va ser important en l'Assemblea. També ho va ser en la seva gestació i en un esdeveniment que va causar fort impacte. Del 12 al 14 de desembre del 1970, un nombrós grup d'intel·lectuals es va tancar al monestir de Montserrat per protestar pel Procés de Burgos. Hi eren molts dels grans noms de les lletres i les arts del país, com Ana María Matute, Alexandre Cirici, Xavier Folch, Xavier Miserachs, Manuel Sacristán, Montserrat Roig, Oriol Bohigas, Joan Manuel Serrat, Eugenio Trias, Núria Espert, Francesc Català Roca... En un manifest van demanar l'amnistia, l'establiment d'un règim democràtic i la derogació de la pena de mort, així com van mostrar la seva solidaritat amb el poble basc. Molts d'ells van donar suport a l'Assemblea. 

 J de Joan Carles de Borbó 

Franco, amb l'aleshores príncep Joan Carles, a les acaballes de la dictadura. Foto: Viquipèdia


Amb el títol de príncep d'Espanya, Franco va designar Joan Carles de Borbó com a successor el 1969, després de descartar Joan de Borbó per haver criticat el dictador. El príncep apareixia com un hereu gris i encerclat per les persones de confiança del caudillo. Mentre aquest va viure, no va participar en la presa de decisions. Però hi ha un vincle entre el futur rei i avui emèrit -i enfangat en mil escàndols- i el naixement de l'Assemblea de Catalunya. La trobada a l'església de Sant Agustí va ser més fàcil perquè bona part de la policia de Barcelona estava concentrada en la protecció del príncep, que era a la ciutat aquell diumenge per participar en unes regates

 L de Lleida 

A Santa Maria de Balaguer es va crear l'Assemblea de les Terres de Lleida.amb l'església de Santa Maria al fons. Foto: Oriol Bosch / ACN


Una de les característiques de l'Assemblea va ser que va tenir des de molt aviat una forta presència en bona part del territori. Des del seu inici es va esperonar la constitució d'estructures comarcals. L'Assemblea de les Terres de Lleida va ser la primera i es va crear el febrer del 1972. També en una església, curiosament, en aquest cas la de Santa Maria de Balaguer. Bona part de les principals ciutats del país anirien creant la seva assemblea al llarg del 1974.

 M de Maria Mitjancera 

La parròquia de Maria Mitjancera.Foto: ND


Va ser un dels moments més colpidors per l'Assemblea de Catalunya. El 28 d'octubre de 1973, es va produir la Caiguda dels 113, la detenció, en una vasta operació policial, dels 113 membres de la comissió permanent de l'organització. Fou a l'església de Maria Mitjancera, al carrer d'Entença de Barcelona. Van caure el gruix dels dirigents i també joves activistes, del Guti a Jordi Carbonell, de Josep Solé Barberà a Raimon Obiols, de Pere Portabella a Magda Oranich i Josep Lluís Carod-Rovira o Joan Subirats. Els intel·lectuals no van ser respectats: l'editor Xavier Folch -una peça clau en tota la història de l'Assemblea, a la qual va atraure Antoni Tàpies- també va ser detingut. De seguida van venir els interrogatoris a Via Laietana, amb pallisses incloses, i d'allí a la Model, els homes, i a la Trinitat, les dones, amb mesos de presó i multes severes. El dia de Maria Mitjancera era el diumenge en què Johan Cruyff debutava al Barça, amb un 4-0 al Granada. A comissaria, un policia va semblar donar ànims als detinguts: "Soc dels vostres", els va dir, per aclarir de seguida: "Soc del Barça". 

 M de MSC 

Joan Reventós fou una figura destacada de l'MSC. Foto: Viquipèdia


El Moviment Socialista de Catalunya (MSC) va ser un altre dels integrants de l'Assemblea. Constituït a Tolosa el 1945, va ser des de l'inici una suma de corrents i forces que comprenien figures provinents de la USC com Serra i Moret, la Federació Catalana del PSOE (que se'n desmarcaria) i militants del POUM com Josep Rovira -figura clau en la història del socialisme d'aquells anys- o Josep Pallach. En el moment de creació de l'Assemblea, l'MSC vivia ja una forta fractura interna entre el sector de Reventós i de Joan Obiols, que estava molt influït per la cultura marxista, i l'estratègia de Pallach, nítidament socialdemòcrata. Amb els anys, d'aquí sorgirien dos partits, el PSC-Congrés i el PSC-Reagrupament de Pallach, més en línia amb la socialdemocràcia europea i l'SPD alemany, on tenia molts amics. Pallach va morir prematurament el 1977. Va patir els atacs dels qui no perdonen que algú tingui raó abans d'hora. Molt aviat, alguns que l'acusaven de dretà el passarien per la dreta. Reventós lideraria un PSC unificat i seria president del Parlament (1995-99). 

 N de Noia amb guitarra 

 

La trobada fundacional de l'Assemblea de Catalunya a Sant Agustí era arriscada. Es tractava d'un acte il·legal, que podia dur els seus impulsors a la presó (com així va ser aviat). Calia adoptar totes les mesures de seguretat que calguessin. Es va formar un cercle de vigilància. Una noia asseguda a tocar del temple tocava la guitarra amb una tarja al costat amb dos colors diferents a cada cara. Si el que es veia era el verd, volia dir que no es veia policia a prop i els assistents podien entrar a l'església tranquil·lament. Si el color era el vermell, convenia passar de llarg. La noia es deia Teresa Bofill

 O d'Onze de Setembre 

Les primeres Diades es van convocar sota el lema de l'Assemblea: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. Foto: J. M. Muntaner


L'Onze de Setembre del 1976 va ser la primera Diada celebrada dins de la legalitat, menys d'un any després de la mort de Franco. Es va autoritzar, això sí, fora de Barcelona, a Sant Boi, on està enterrat Rafel Casanova. L'Assemblea de Catalunya va convocar una manifestació que va aplegar 100.000 persones, una autèntica sacsejada que va fer entendre al govern neofranquista que el de Catalunya era un expedient que havia d'entomar. El governador civil, Salvador Sánchez Terán, va tenir un paper decisiu en el canvi de visió de Madrid. La Diada, a més de massiva i entusiasta, va demostrar la capacitat d'organització de l'Assemblea, amb un servei d'ordre que va coordinar-se amb eficàcia amb la policia. La següent Diada, la del 1977, encara es va celebrar amb el lema Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, però aquest cop ja s'hi va aplegar un milió de persones. 

 P de PSUC 

Míting del PSUC a l'inici de la Transició, amb l'històric dirigent Gregori López Raimundo. Foto: Josep Maria Montaner


Era considerat "el" partit de l'oposició al règim. Però també era més que una formació política. Fos una mitificació excessiva o no, era evident que representava la força més organitzada del camp antifranquista i va ser la columna vertebral de l'Assemblea. Ho tenia gairebé tot: història (va ser creat el 1936 a l'esclatar la Guerra Civil), figures carismàtiques, i arrels en els terrenys obrer, social, cultural i universitari. Els seus dirigents estaven entre els més sagaços de l'oposició (vegeu l'entrada de Guti) i optaven per eixamplar al màxim la seva base. La seva aposta, junt amb el PCE, per la "reconciliació nacional" va facilitar enteses amb sectors molt més a la dreta. També havia travessat les seves crisis, com va ser el conflicte entre la direcció comunista i Joan Comorera, detingut i mort a la presó. Però poca cosa es podia assolir contra la dictadura si el PSUC no es movia. Després, paradoxalment, no va poder ocupar l'espai que ambicionava en el moment de la recuperació democràtica i a partir del 1981 va entrar en una espiral de crisis, similars a les d'altres partits comunistes.

 Q de Qüestió nacional 

James Connolly és un dels autors clàssics que va teoritzar sobre socialisme i drets nacionals.


L'Assemblea de Catalunya va aplegar mons que estaven al marge fins aquell moment tot i compartir la mateixa oposició al règim. Bàsicament, va suposar la unió de l'univers catalanista i el món marxista i obrer. La qüestió nacional i la qüestió social van confluir i foren considerades en la mateixa rellevància dins del programa de l'Assemblea. Però hi havia contradiccions. Dels quatre punts reivindicatius del moviment, la referència al dret d'autodeterminació va ser dels més controvertits. Gairebé ningú qüestionava la defensa de l'autogovern i la vindicació de l'Estatut del 1932. Però va costar que fos assumit com a primer pas per exercir després el dret d'autodeterminació. La relació entre qüestió nacional i socialisme o marxisme ha estat un gran debat intel·lectual que ha generat una bibliografia oceànica.  

 R de Repressió 

Repressió policial contra manifestants el febrer del 1976. Foto: Manel Armengol


Va ser la tònica permanent del règim franquista. Violència, assassinats legals i tortures van ser un element substancial de la dictadura. L'Assemblea de Catalunya va fundar-se quan encara Barcelona estava trasbalsada per la mort de l'obrer Ruiz Villalba a mans de la policia als tallers de la Seat. Durant la vida de l'Assemblea, el règim va signar l'enterado de condemnes a mort en dues ocasions: el març del 1974, amb l'execució a garrot de Puig Antich i de Heinz Chez; i el setembre del 1975, amb cinc afusellaments de membres d'ETA i del FRAP. El febrer del 1976, les manifestacions de l'1 i el 8 convocades per l'Assemblea van ser durament reprimides.

 S de Sellarès 

Miquel Sellarès. Foto: Adrià Costa


Activista destacat de l'oposició, representava les forces de Jordi Pujol en l'Assemblea, que encara no s'havien convertit en la Convergència Democràtica que serien. Sellarès compartia amb les principals sensibilitats assembleistes la voluntat de cohesió i de sumar transversalitats. Expert en seguretat, aviat va ser conegut com el Mariscal. Militant després de CDC, va ser el primer director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat. Amb posterioritat, va evolucionar cap a ERC i va ser secretari de Comunicació del Govern amb el president Maragall. 

 S de Semir 

L'advocat Agustí de Semir Foto: Viquipèdia


Agustí de Semir (1918-2006) va ser un home molt important en moltes de les iniciatives de l'antifranquisme i també en l'Assemblea de Catalunya. És també un símbol de l'evolució seguida per algunes persones procedents del règim. Falangista en la seva joventut, De Semir va ser regidor en l'Ajuntament de Barcelona durant el règim franquista. Després, va evolucionar decididament dut de la mà d'un cristianisme cada cop més heterodox. De Semir va ser un advocat especialitzat en la defensa dels drets de moltes persones acusades i es va acostar al PSUC, tornant altre cop a l'Ajuntament però aquest cop en les llistes comunistes.

 T de Tàpies 

El quadre '7 de novembre', d'Antoni Tàpies Foto: Parlament


El pintor Antoni Tàpies va ser un dels intel·lectuals que es va comprometre a fons amb l'Assemblea. També es va adherir a la tancada a Montserrat de l'any anterior. El 1971 va pintar el quadre "7 de novembre", en referència al dia en què va néixer la plataforma unitària. L'obra es va convertir ja per sempre en una de les imatges simbòliques de l'Assemblea de Catalunya. El 2005, Tàpies va lliurar la peça al Parlament, que es pot veure a la rotonda de la planta noble. 

 T de Transició 

Suárez i Carrillo, en una recepció a Madrid. Foto: europa press


Amb la mort del dictador, es va iniciar una fase de transició que per força havia d'afectar l'Assemblea de Catalunya. Quan, a finals del 1976, va quedar clar que el sector més pragmàtic (o oportunista) del règim, amb Adolfo Suárez al davant, s'havia imposat als immobilistes, el debat sobre reforma o ruptura va ser un fet. Mentre algunes instàncies quedaven al marge dels canvis, com la justícia, l'exèrcit o el poder econòmic, en la política i la societat sí que es van produir transformacions de rellevància. Després de les eleccions del 1977, els diputats i senadors catalans elegits van constituir-se en Assemblea de Parlamentaris. Una nova legitimitat, sorgida de les urnes, naixia. Les forces majoritàries a l'Assemblea, del PSUC al catalanisme, van dissoldre-la malgrat l'oposició d'un petit sector de l'extrema esquerra i de l'independentisme.     

 U d'UDC 

Logotip d'UDC els anys setanta. Foto: Viquipèdia


Una de les claus de l'èxit de l'Assemblea de Catalunya va ser el seu esperit unitari. Si el PSUC n'era la força més potent, el moviment no hagués tingut tanta significació sense la presència de sigles del camp moderat, del centre i el centre dreta catalanista. Una d'elles era la històrica Unió Democràtica, fundada pels democristians Pau Romeva i Carrasco i Formiguera durant la República. Amb Miquel Coll i Alentorn com a figura emblemàtica, UDC va donar un gir esgtratègic a finals dels seixanta, amb noms com Francesc de Borja Aragay, Joan Vallvé i Llorenç Gascon, que van obrir la porta a participar amb el PSUC en organismes unitaris.

 V de Volem l'Estatut! 

Tarja amb les principals reivindicacions de l'Assemblea Foto: Viquipèdia


Va ser una de les campanyes més populars de l'Assemblea de Catalunya. A mesura que la dictadura s'anava veient com un capítol negre però superat, els esforços de les forces democràtiques se centraven en la creació d'una nova institucionalitat democràtica, amb el retorn de la Generalitat., que va ser restaurada en la figura del president a l'exili, Josep Tarradellas. Després de les primeres eleccions, el 15 de juny del 1977, els esdeveniments es van accelerar. L'Assemblea de Catalunya va llançar la campanya Volem l'Estatut!, que va ser exitosa, ja que la immensa majoria de forces catalanes que van obtenir una representació exitosa el 1977 defensaven la recuperació de l'autonomia. En això, com en altres coses, l'Assemblea va morir d'èxit. 

 W de Washington 

A Washington seguien amb preocupació tot el que passava a l'estat espanyol. Foto: Wikicommons


El temps de gestació i creació de l'Assemblea de Catalunya és el de major monitorització de la política espanyola per part dels Estats Units, que estan obsedits en el futur postfranquista. Són mesos de viatges i contactes entre la cúpula política nord-americana i el règim. El president Richard Nixon va visitar Madrid l'octubre de 1970 i va tornar preocupat per la decrepitud del dictador. L'any 1971 van ser el vicepresident Spiro Agnew qui va viatjar a Madrid per mantenir contactes amb dirigents del règim. El general Vernon Walters, vinculat a la CIA, va ser enviat per Nixon per parlar amb Franco sobre el futur. Walters va quedar sobtat quan el dictador li va assegurar que "quan regni Joan Carles hi haurà el que volen vostès, els franceos i els anglesos, la democràcia i tot això". Segons ell, la classe mitjana garantiria l'estabilitat. 

 X de Xirinacs 

Lluís Maria Xirinacs en un acte al Museu d'Història de Catalunya Foto: Viquipèdia


Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) va ser un dels rostres de la lluita contra la dictadura. Sacerdot, doctor en filosofia i defensor de la lluita no-violenta, Xirinacs va ser un dels més actius en la promoció de l'Assemblea de Catalunya. Les seves campanyes en favor de l'amnistia, que incloïen vagues de fam, van convertir-lo en un referent del moviment pacifista i alhora va esdevenir un crític de la política de pactes que va suposar la Transició. Va ser elegit senador el 1977 i després va encapçalar la llista de l'esquerra fradical independentista del BEAN al Parlament de Catalunya. Va deixar unes memòries, La traïció dels líders.   

 "Z" de Costa-Gavras 

El director de Foto: Wikicommons


Va ser un film que va marcar tot una generació i que es va estrenar el 1969. El francogrec Costa-Gravas va dirigir "Z", una joia del cine polític més compromès, que mostra la trama que va dur a l'assassinat d'un dirigent de l'esquerra grega en vigílies del cop militar que va imposar la dictadura dels coronels. "Z", amb guió de Jorge Semprún i amb un repartiment amb noms com Jean-Louis Trintignant, Yves Montand o Irene Papas, es va convertir en objecte de culte i alhora en un símbol de denúncia de les dictadures del sud d'Europa: Grècia, Portugal i Espanya, on el franquisme va impedir la seva estrena, que es va produir el 1977.  

 Z de Zona Franca 

Una exposició a la seu de CCOO recorda la vaga de la Seat i l'obrer assassinat Foto: CCOO


Inicis dels setanta van ser anys de greu conflictivitat laboral. Pocs dies abans de la fundació de l'Assemblea de Catalunya, va tenir lloc un fet molt rellevant que va contribuir a caldejar encara més un ambient que ja estava carregat des del Procés de Burgos. Es va convocar una vaga a la Seat demanant la readmissió d'uns acomiadats. La companyia s'havia convertit en una de les ninetes dels ulls del règim, que la presentava com un producte de l'Espanya industriosa i tranquil·la de Franco. Però el 18 d'octubre del 1971, els tallers de la Zona Franca van convertir-se en camp d'una batalla campal entre delegats de CCOO i la policia armada a cavall. El xoc va fer perdre els nervis a la policia -que els perdia molt sovint-, que va donar mort a trets un obrer, Antonio Ruiz Villalba.   

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació