Tot i que el Dinamo de Kíev, el rival del Barça en el crucial partit de la Lliga de Campions d’aquest vespre, era tot un símbol de les aspiracions nacionals ucraïneses, el cert és que, durant els anys 70 i 80, també es va convertir en la principal pedrera de la selecció soviètica de futbol, arribant a proporcionar-li una àmplia majoria dels seus jugadors.
Això mateix va succeir amb el combinat soviètic que va participar en el torneig de futbol dels Jocs Olímpics de 1976 celebrats a la ciutat quebequesa de Mont-real. En aquella ocasió, la selecció que representava la Unió Soviètica estava formada per deu jugadors ucraïnesos que vestien la samarreta del Dinamo als quals calia afegir Viktor Kolotov, tàrtar de naixement, que també jugava a l’equip de Kíev.
Per si això no fos poc, a la banqueta hi seia la parella ucraïnesa formada per Valery Lobanobsky i Oleg Bazylevych que també entrenava un Dinamo de Kíev que acabava de guanyar els primers títols continentals per a la Unió Soviètica: la Recopa de 1975 i la Supercopa d’Europa d’aquell mateix any, aquesta darrera després d’imposar-se, tant en l’anada com en la tornada, al totpoderós Bayern de Munic alemany.
Valery Lobanobsky i els jugadors del Dinamo de Kíev ofereixen a la seva afició la Supercopa d’Europa de 1975 que van guanyar enfront del Bayern de Munic Foto: Font: @ColdWarFootball
La composició majoritàriament ucraïnesa de la selecció soviètica va fer que la diàspora originària d’Ucraïna que hi havia establerta al Canadà la situés en el seu punt de mira alhora de realitzar accions propagandístiques durant els Jocs de 1976. En aquest sentit, van ser especialment actius el Comitè Ucraïnès del Canadà, que aplegava la ciutadania d’aquest país d’ascendència ucraïnesa i que mantenia una posició molt crítica amb el règim soviètic, i el Comitè Olímpic Ucraïnès, una entitat que reclamava el dret dels atletes ucraïnesos a competir sota la seva bandera als Jocs Olímpics.
Les accions d’aquestes organitzacions, que van distribuir pamflets i realitzar diverses conferències de premsa durant la cita olímpica, pretenien denunciar la vulneració dels Drets Humans a la Unió Soviètica, reclamar l’alliberament dels presoners polítics i reivindicar la independència d’Ucraïna.
Així, doncs, durant els Jocs de Mont-real, els membres d’aquesta diàspora, partidaris de la independència del seu país i molt crítics amb el règim soviètic, van realitzar diverses accions de denúncia com ara la crema d’una bandera de l’URSS a la sortida de la cerimònia inaugural o l’exhibició de la bandera nacional ucraïnesa, prohibida pel govern soviètic, en aquelles competicions on participaven atletes originaris d’aquest territori.
L’acció més sonada va arribar, però, amb la disputa de la semifinal de la competició de futbol que va enfrontar la Unió Soviètica i la República Democràtica d’Alemanya en un partit que es va celebrar a l’estadi Olímpic de Mont-real el 27 de juliol de 1976. Amb vuit jugadors ucraïnesos com a titulars sobre la gespa, els membres del Comitè Olímpic Ucraïnès van aplegar més d’un centenar de compatriotes a la graderia que van exhibir consignes reclamant la llibertat d’Ucraïna a més d’enarborar múltiples banderes d’aquest país, aleshores una de les repúbliques que formaven la Unió Soviètica.
Els jugadors de l’URSS i de la RDA se saluden durant la semifinal dels Jocs Olímpics de 1976 que va enfrontar els “germans socialistes” Foto: Font: @ColdWarRecords
Els nacionalistes ucraïnesos presents a l’estadi no lluïen però la bandera oficial de la República Socialista d’Ucraïna sinó la històrica ensenya bicolor blava i groga instaurada oficialment amb la Primavera dels Pobles de 1848 però prohibida arran de la integració del país a l’URSS.
Quan s’acostava el final del partit, i l’Alemanya Oriental dominava el marcador per 2-0, Danylo Myhal, un jove canadenc d’ascendència ucraïnesa de tot just 20 anys, va saltar al terreny de joc exhibint la bandera prohibida d’Ucraïna i ballant el hopak, una dansa tradicional del seu país.
La seva imatge sobre el terreny de joc va fer la volta al món i va fer descobrir els símbols nacionals ucraïnesos a molts espectadors, però va ser censurada a la Unió Soviètica. La raó és que el partit es disputava de matinada d’acord amb l’horari de Moscou, una circumstància que va permetre tallar fàcilment les imatges més compromeses quan el partit va ser difós en diferit.
Pel que sembla, l’acció de Myhal, va inspirar els jugadors ucraïnesos, ja que poc després van reduir distàncies al marcador gràcies a un penal transformat per Viktor Kolotov, jugador del Dinamo de Kíev, i van estar a punt d’enviar la semifinal a la pròrroga. El mateix Oleg Bazylevych, un dels entrenadors de l’equip, apuntaria posteriorment que va tenir la impressió que “la manifestació ucraïnesa al camp, amb el ball del hopak inclòs, va inspirar els jugadors soviètics, perquè immediatament després van marcar un gol i van estar molt a prop de remuntar el partit”.
El jove Danylo Myhal en el moment en el que va interrompre la semifinal lluint una bandera ucraïnesa i ballant la dansa tradicional del seu país Foto: Youtube
A la roda de premsa posterior al matx, però, Bazylevych no va ser tan loquaç com va poder ser-ho temps després. En aquell moment, un periodista va preguntar-li per què amb tants jugadors ucraïnesos a la selecció soviètica no es permetia participar Ucraïna als Jocs Olímpics com una nació independent. Molt diplomàtic, Bazylevych va respondre que aquella era una qüestió política i que no hi donaria resposta.
Tot i la desfeta dels jugadors ucraïnesos que competien sota bandera soviètica, els membres del Comitè Olímpic Ucraïnès van sortir d’allò més satisfets del partit per l’impacte que va tenir, sobretot, l’acció de saltar al camp de Danylo Myhal. Anys després, aquell jove que va ballar el hopak sobre la gespa, argumentava els motius de la seva acció en una entrevista amb diversos mitjans ucraïnesos: “No entenia per què els atletes del meu país havien de competir amb una bandera que no era la seva. Ho vaig considerar injust i volia que s’aixequés l’ensenya ucraïnesa en honor de les victòries del meu país. Em va semblar que als jugadors ucraïnesos els agradaria veure la seva bandera directament al camp. Volia cridar l’atenció i recordar a tothom que Ucraïna tenia dret a ser independent i que tenia els seus propis símbols nacionals”.
Immediatament després de l’acció, el diari Svoboda, publicat per nacionalistes ucraïnesos a l’exili, l’explicava en els següent termes, evidenciant les seves furibundes posicions anti-soviètiques: “Danylo Myhal, de Thunder Bay, va atacar la política colonial del Kremlin en el camp dels esports d’una manera peculiar. Es va obrir pas entre el cordó de guàrdies de l’estadi i va desplegar una bandera ucraïnesa groga i blava entre els jugadors soviètics i alemanys amb les paraules ‘Llibertat per a Ucraïna’”.
Tot i que la independència d’Ucraïna, i amb ella la restauració legal de la seva bandera nacional, encara va haver d’esperar fins al 1991, el cert és que l’acció de l’estadi Olímpic de Mont-real va ser una de les moltes que van contribuir a l’extensió del nacionalisme ucraïnès. Un moviment en què va tenir desenvolupar un paper clau el Dinamo de Kíev, l’exitós club que va dominar el futbol soviètic durant les dues darreres dècades de la seva existència arribant a convertir-se en l’equip amb més campionats de lliga per davant, fins i tot, dels tres grans clubs de Moscou. En resum, un equip que feia bandera dels anhels nacionals del poble ucraïnès. Els mateixos que Danylo Myhal havia reivindicat sobre la gespa de l’estadi Olímpic de Mont-real durant els Jocs de 1976.