Catalunya és un país que viu la transcendència amb nerviosisme. Ens posem seriosos però fins a un cert punt, de seguida necessitem rebaixar la tensió, aplanar-la i lliscar-hi. A vegades hi anem, sí, però sense anar-hi gaire, no fos cas que aconseguir alguna cosa ens fes mirar enrere.
És un cicle automàtic. La transcendència excessiva i continuada ens enfanga les idees, la corbata ens colla, el seny ens atabala, i de sobte necessitem aigualir-ho tot una micona, baixar un altre cop a les zones de confort, a la terra baixa, i recórrer a aquells ingredients que ens fan tornar a estar bé amb nosaltres mateixos i que ens asseguren un retorn suau a la normalitat.
Aquest sentiment dual, tan icònic de Catalunya i especialment de la seva política, ja fa mesos que queda ben plasmat cada migdia a TV3, quan el Telenotícies arriba als seus minuts finals i els quatre presentadors titulars (penso en Raquel Sans, Xavi Coral, Marta Bosch i Francesc Mauri) s'entreguen mesuradament a l'humor domèstic per tirar avall tot el rigor que han hagut de gestionar amb un posat greu i de televisió europea.
És un moment simpatiquíssim de descompressió, amb somriures murris, una improvisació controlada, brometes blanques i alguna escletxa d'incomoditat. És aquella Catalunya desinflada, lleugera, que quan aixeca la mirada el cim se li fa una muntanya i necessita ser a casa abans que es faci fosc. Hem arribat lluny, ha estat bé, hem estat pràcticament allò que volíem ser, però ara cal tornar a casa, vora el foc. Agafeu una manteta i seieu aquí, que ens explicarem rondalles i anècdotes.
Enganxo sovint aquest moment televisiu i no puc deixar de quedar-m'hi atrapat amb una expressió facial que deu transmetre alguna cosa similar a família. Crec que també transmet nació. Col·lectiu. La gran majoria de catalans ens sabem reconèixer en aquella conyeta que ha de combinar conceptes tan nostrats com l'enginy i la prudència, la justa mesura, un somriure que no caigui en l'excés i un to que no pequi de barat. En aquest exercici de catalanor, és indubtable l'excel·lència de Sans, Coral, Bosch i Mauri. I és innegable el lligam que estableixen amb l'espectador.
Perquè els finals dels Telenotícies són, en definitiva, els principis de Catalunya. Els nostres valors fundacionals són allà, un rere l'altre, exhibint-se amb elegància. I jo vull aprofitar aquesta primera columna per agrair a Sans, Coral, Bosch i Mauri l'homenatge diari que reten a aquesta nació nostra tan atropellada pels temors i les pors, però també tan simpàtica. Gràcies per exercir de televisió pública i representar-nos amb tanta mestria, gràcies per regalar-nos cada dia una amable reculada en petit format, una mínima mostra del nostre caràcter polític i social.
Val a dir que, gràcies a vosaltres, avui jo també he acabat lliurant-me a l'anècdota costumista per deslliurar-me durant una estona dels temes realment troncals pel futur d'un país. M'heu estalviat un problema, m'heu resolt una columna, i m'heu fet sentir, tot escrivint aquestes línies plenes d'un alegre perfil baix, escrupolosament català.