Rumbes i flors

El muffin de Proust

«A Madrid la gentrificació no ha massacrat l'idioma perquè el castellà és una llengua prou majoritària per a ser rendible. Es poden estalviar el "perdona, era amb gel i no amb llet" perquè quan demanen un café con hielo els hi porten un café con hielo»

per Paula Carreras, Barcelona, Catalunya | 26 d'octubre de 2021 a les 16:00 |
Grafiti a Vallcarca | Twitter @JuliaGuillamon
Que cada cop que prenc un cafè pensi immediatament en els matins de cap de setmana a casa dels pares on tota família ens llevàvem més tard del que era habitual té un nom: la magdalena de Proust. Al llibre A la recerca del temps perdut Marcel Proust fa evocar un record a un dels seus personatges quan ensuma la magdalena que suca en una tassa de te. Ara ja no em llevo mai a casa els pares, però em segueix agradant l'olor de cafè a primera hora del matí perquè mentalment sempre em fa tornar allà. Com si no tingués la safata d'entrada plena de correus electrònics pendents de respondre i tot el que hagués de decidir fos quins cereals vull per esmorzar.

Quan vaig començar a prendre cafè, amb les amigues de seguida ens va fer gràcia freqüentar aquella cadena que és famosa per posar el nom del client al got. Feia gràcia perquè teníem setze anys i allò era el més a prop que estàvem de la vida adulta, ho vèiem a les comèdies romàntiques americanes. Feia gràcia, també, veure quina variant del teu nom et guixaven al got. A mi més d'un cop m'havien escrit "Paola", la meva amiga Sara acostumava a ser "Sarah", amb la Txell no van tocar mai ni quarts ni hores, però un dels dies que més vam riure va ser quan a la Míriam li van posar "Medium". Ara fa temps que ja no recullo un d'aquells gots amb el meu nom perquè quan em va començar a agradar de debò el cafè vaig deixar-hi d'anar immediatament.


Com més m'agrada el cafè més em costa de trobar-ne un de bo. L'altre dia passejant pel Poble Sec vaig veure un rètol que em va cridar l'atenció perquè hi deia: "Good coffee here". I, efectivament, era boníssim. Però em va cridar encara més l'atenció descobrir que és una empresa catalana, que mol i torra el cafè a Barcelona; amb diferents centres oberts arreu de la ciutat i amb una pàgina web estupenda tant en anglès com en castellà. Al Raval hi ha una altra botiga de cafè d'especialitat. Boníssima. També catalana, i que també molen i torren el cafè allà mateix. Te'l pots endur a casa en un packaging de disseny elegantíssim, on detallen tots els ingredients i aromes... en castellà. Tant les cadenes de cafè nord-americanes cosmopolites com aquestes últimes d'estètica més aviat indie porten anys expandint-se per la ciutat i a aquesta altura de la pel·lícula ja no sorprèn ningú si dic que cap d'elles ho fa en català.

Hi ha un capítol de Plats Bruts que tots els que n'hem estat fans tenim en ment on marxen a Madrid perquè el David té un càsting. Tornen meravellats d'una ciutat cosmopolita i oberta al món i el capítol acaba amb una conversa de sofà: "Allà no s'han de fer lleis per conservar l'idioma, tu. Es conserva sol! És que si has de fer lleis per conservar l'idioma, és que l'idioma aquest malament, malament, eh...". Es conserva sol, és clar. Allà la gentrificació no ha massacrat l'idioma perquè el castellà és una llengua prou majoritària per a ser rendible. Allà es poden estalviar el "perdona, era amb gel i no amb llet" perquè quan demanen un café con hielo els hi porten un café con hielo. A Madrid, però també a Londres, Berlín, París o Los Ángeles, les multinacionals que inunden els barris han tingut el detall de fer-ho amb les seves respectives llengües. En canvi, a Barcelona, han obviat l'idioma de la ciutat i això no ajuda que es conservi sol.


L'altre dia es va viralitzar una pintada al carrer de les Medes, a Vallcarca, que deia: "Quan les magdalenes es diguin muffins al teu barri, prepara't per una pujada del lloguer". Cada vegada són més les persones que es veuen obligades a canviar de pis (i de districte) a la ciutat per culpa, entre altres factors, de l'increment dels preus del lloguer. El grafiti es va fer viral perquè allò no tenia a veure només amb Vallcarca, el va compartir també gent de l'Antiga Esquerra de l'Eixample, Sant Antoni o el Raval, barris on ja fa temps que de les coques de recapte en diuen focaccia, del cafè amb llet, café latte i de les magdalenes, muffins. Com que la gentrificació, per definició, no contempla mai les llengües minoritàries sinó que abraça totes aquelles que siguin hegemòniques, si volem viure a Barcelona en el nostre idioma, no només haurem de lluitar per resistir a la ciutat sinó que també ens tocarà fer-ho per salvar el català. A aquest ritme, arribarà un punt que l'olor de cafè ja no ens recordarà els matins al barri esmorzant amb els pares, sinó el frenesí de la ciutat envaïda per multinacionals amb preus infladíssims i cafè aigualit; i llavors, personalment, em sentiré ridícula quan a aquest fenomen li hagi de començar a dir el muffin de Proust.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació