Miguel Pasquau: «Espanya és pitjor del que va voler ser a la Transició»

Un dels àmbits en què s'han escoltat veus discordants respecte de la judicialització de la política davant el conflicte català ha estat precisament el de la judicatura. Una d'elles ha estat la de Miguel Pasquau (Úbeda, 1959), doctor en Dret, magistrat del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia i professor de la Universitat de Granada. 

Miguel Pasquau és també un escriptor i una persona il·lustrada, amb molts interessos culturals. Ha estat uns dies a Barcelona per presentar la seva quarta novel·la, Aunque todo se acabe (Ediciones Miguel Sánchez), situada en el context dels darrers anys de la dictadura i la lluita antifranquista, i on els personatges de ficció conviuen en les seves pàgines amb alguns protagonistes històrics. Conversem amb aquest jutge sobre la novel·la, però sobretot de l'actualitat política i de com veu el futur del conflicte a Catalunya.   

- Presenta la seva quarta novel·la. Es tracta d'un relat ambientat en el tardofranquisme i els inicis de la Transició. És una època que li interessa. 

- És l'àpoca de la qual venim. Els de transició política són moments en què les societats volen dir com són iel que volen ser. Són períodes constituents. I, en general, volen ser el millor possible. Aquell era un moment en què hi havia moltes expectatives i molts conflictes. La barreja de conflicte i expectatives em sembla que pot ser prodigiosa. Van passar moltes coses. 

- L'actual moment també podria ser de conflicte i expectativa?

- Em temo que ens aproximem a una època de conflictes sense massa expectatives. Això és una opinió personal. Com a societat observo uns processos de degradació, no només a Espanya, sinó a nivell global. Pot haver conflictes però no per grans expectatives sinó per voluntats mesquines en el sentit de petites, d'instint de conservació. I al costat d'això, pot haver conflictes grans, com l'ecològic o el migratori, que crec que no veurem en la seva autèntica dimensió, i això afegirà més tensió. El conflicte en si mateix crec que és bo. Però no estem en el millor moment. Crec que Espanya, com a país, és pitjor del que va voler ser a la Transició. Hi ha hagut una lectura progressivament a la baixa dels objectius constitucionals. 

"El model de la Transició comença a degradar-se per una lectura reduccionista de la Constitució per part dels successius governs"

  
- A quins objectius es refereix?

- Jo crec que els objectius constitucionals van ser capaços de suscitar un gran pacte. Un pacte entre diferents, i no em refereixo només al conflicte territorial, però també. Durant la Transició, l'Espanya perifèrica va entendre que valia la pena apostar per una Espanya democràtica i moderna. Quan aquest model comença a degradar-se, probablement per una lectura reduccionista de la Constitució per part dels successius governs, això afavoreix que es desfacin pactes que en el seu dia van ser sòlids.       

- Dibuixa un protagonista, Martín Godoy, fill de vençuts en la Guerra Civil, net d'un avi anarquista i format en una escola de jesuïtes. Després és mestre, abans de fugir a París. Vostè té molt de Martín Godoy?

- Comparteixo amb el protagonista de la novel·la la meitat de la seva herència. Ell té dues herències, la de l'estirp rural de perdedors, un avi anarquista i un pare pràcticament aniquilat. I una segona herència de base cristiana, que és la que jo comparteixo d'origen. És un exponent de molta gent a Espanya que va incorporar a la lluita antifranquista la perspectiva cristiana.
 

- La història d'aquells anys travessa la trama. S'endinsa en capítols com el Procés de Burgos i la commutació de les penes de mort decidides per Franco el 1970.

- El Procés de Burgos va ser un dels dos darrers grans processos dels finals del règim, juntament amb el Procés 2001. En el de Burgos, el consell de guerra va condemnar sis persones a un total de nou penes de mort, i el 2001 es va incoar contra un grup de dirigents sindicals de CCOO. El protagonista de la novel·la s'hi veu implicat. El Procés de Burgos té una forta càrrega simbòlica. Va començar com un gest d'autoritat del règim, però va generar una mobilització tal, tant dins com fora, que va acabar sent un procés al franquisme. Va ser molt seguit per totes les instàncies internacionals. Franco, en el discurs de fi d'any, va anunciar la commutació de les penes de mort. Es va especular molt sobre com es va arribar a aquesta decisió, perquè abans hi havia hagut condemnes que s'havien executat, com va ser amb Julián Grimau, i n'hi tornaria a haver després, com en el cas de Puig Antich. En la novel·la jo afegeixo una hipòtesi. 

- Ha escrit una novel·la, però ho ha fet després d'una profunda documentació sobre aquell moment. 

- Sí. Miri, jo conservo la còpia de la carta de l'aleshores ambaixador d'Espanya davant la Santa Seu, Antonio Garrigues y Díaz-Cañabate, felicitant Franco per la seva decisió de commutar les condemnes i l'agraïment del Papa. Curiosament, va ser a casa de Garrigues on es va produir, a finals dels anys seixanta, una important reunió de personalitats influents de l'economia i la societat en què es va començar a dissenyar com seria la Transició. A la reunió hi va assistir el príncep Joan Carles, que encara no havia estat designat successor per Franco. El document el vaig poder consultar a la Fundació Francisco Franco. 

- Sorprenent.

- Es va dissenyar tal qual. Es va parlar de la conveniència que hi hagués un partit de centreesquerra i un de centredreta, que hi hauria un referèndum, no pas per triar entre monarquia o república, sinó sobre una constitució monàrquica, contemplant l'existència de partits regionalistes, però amb una llei electoral que reforcés els grans partits. L'informe sobre la reunió el va fer un dels comensals, que el va lliurar a Franco. Hi eren presents alguns grans financers i acadèmics.         

"En el procés, hi va haver una desobediència utilitzant les institucions, però aquest tipus penal no existeix"

  
- Parlant de processos, en l'inici del judici de l'1-O al Suprem, va dir que la sentència seria important també per delimitar el marge legítim de les protestes i de les mobilitzacions ciutadanes que aspiren a modificar el marc legal vigent. Des d'aquesta perspectiva, hem de ser pessimistes?

- No vaig compartir de la sentència alguns aspectes delicats. Ja ho he dit. Em va semblar que estirava massa un determinat tipus penal perquè el codi no tenia un tipus que s'ajustés millor al que havia succeït. Per mi, en el procés hi va haver una desobediència constitucional des de les institucions. Crec que és una cosa greu, però no tant com una sedició, que comporta una pressió violenta. Hi va haver una desobediència utilitzant les institucions, però no existeix aquest tipus penal. Existeix tan sols la desobediència, que inclou una pena lleu d'inhabilitació. Per això es va optar per un tipus més greu, però en aquest cas s'hauria hagut d'ampliar als ciutadans que van participar en les mobilitzacions, i això hagués estat percebut com especialment desproporcionat. 
 
- La sentència, en aquest sentit, va enviar un senyal preocupant pel que fa a la protecció de drets i llibertats?

- Tot el que sigui recórrer a un tipus penal no estrictament delimitat pot ser utilitzat en moments d'especial conflictivitat de manera punitiva i repressora i, per tant, no és desitjable. Si tu estàs fent una cosa que no saps si és delicte o no, això produeix un efecte dissuasiu respecte de possibles drets. Aquí tenim un problema.       

- Quina és la seva opinió sobre el pols entre el Tribunal Suprem i la justícia europea entorn les euroordres?

- Soc dels que pensen que dins d'un àmbit d'unificació jurídica és bo que hi hagi diverses instàncies internacionals que contemplin el mateix problema des d'òptiques diferents. Que la jurisdicció nacional tingui un criteri i la internacional un altre no és una cosa insòlita i ha passat amb altres països, i això parla bé del nostre sistema d'integració jurídica europea. 

"Amb immunitat, Puigdemont podria venir a l'estat espanyol per activitats com a eurodiputat, però no sé què li aconsellaria si fos el seu advocat"

  
- Com creu que s'hauria de resoldre el tema de Carles Puigdemont i la resta dels exiliats? 

- Ara depèn bàsicament del Tribunal de Luxemburg i de si Puigdemont té immunitat com a europarlamentari. Si la té, no es pot tramitar cap ordre d'extradició. Si no la té, passem al terreny de la regularitat de l'ordre i la possibilitat del doble examen, com va succeir a Schleswig-Holstein, que la conducta duta a terme per Puigdemont pogués ser delictiva. El delicte de sedició no és dels que implica que es cursi automàticament l'extradició i no sé si el Tribunal Suprem està disposat a emetre una ordre exclusivament per malversació. 

- Si se li reconegués la immunitat, podria tornar a l'estat espanyol?

- Jo crec que sí, en particular si és per alguna activitat relacionada amb la seva tasca com a eurodiputat. Ara, si fos advocat de Puigdemont, no sé què li aconsellaria. 

- I quina sortida veu a la situació de Puigdemont? Un indult preventiu? 

- No, l'indult preventiu no existeix. El que es pot fer, si hi ha voluntat política, i que a mi em sembla raonable, és la reforma del delicte de sedició, incorporés el que he dit abans, la tipificació del delicte de desobediència constitucional, que permetés un processament que no comportés les penes per sedició. Això es va valorar, però sembla que ara s'ha desestimat. 

- Per la salut de la democràcia espanyola, la situació de Puigdemont i els altres exiliats requeriria una solució política? 

- Jo crec que embolcallada en un pacte, sí. Com ha succeït sempre en la història. Quan es vol fer un pacte per passar pàgina, això justifica mesures d'excepció. Un pacte de veritat, de superació del conflicte, que obri un nou escenari. Dins d'un pacte, una mesura d'excepció estaria no només justificada, sinó assumida i celebrada per una gran majoria d'espanyols. Jo no utilitzo el terme exiliats, però les mesures d'excepció respecte a les persones que són fora podrien estar justificades, però dins d'un pacte.      
 

- Mantenir aquests posicionaments no li ha causat problemes entre els seus companys de magistratura? 

- Alguns agraden més, d'altres menys. Algú pot dir que com és que parlo tant, però personalment els meus límits són no dir res del que no estic segur, dir-ho sense precipitar-me ni dir res que pugui comprometre el meu treball. Però el que jo penso no és excepcional dins del meu sector.

- Hi ha un bloqueig que no sembla fàcil d'eliminar entorn el CGPJ. Vostè és partidari que siguin els jutges els qui elegeixin els qui els han de governar?

- Crec que el CGPJ no canviarà, s'elegeixi a través del Parlament o dels jutges. Se substituiria el sistema de quotes de partit pel sistema de quotes de les associacions de jutges. Això no obstant, tindria un avantatge que fossin els jutges els qui elegissin els 12 vocals del Consell que corresponen a jutges, i és que ja deixaríem de parlar d'això. Perquè crec que no canviaria res i ja podríem parlar d'altres coses. 

"Més greu que el del CGPJ és el bloqueig del TC, perquè aquí l'oposició no pot dir que no comparteix el criteri d'elecció, que està establert a la Constitució"

  
- Però si depengués d'un sector considerat conservador, no es produiria un decantament encara més accentuat cap a posicions conservadores?  

- És possible, però si fos així, tampoc canviaria tant. El que vull dir és que la justícia no se la juga en la composició una mica més conservadora o menys del CGPJ. Jo puc dir quin és el sistema que a mi m'agradaria més, que seria per sorteig entre els qui reunissin les condicions requerides. Així no hi hauria carrera per arribar al Consell General. Jo faria això, i la segona mesura seria dur la seu del CGPJ lluny de Madrid. Sobre el bloqueig de les institucions, voldria dir que el que sí que em sembla gravíssim i absolutament injustificat és el bloqueig del Tribunal Constitucional. Que és un òrgan molt més important i del qual l'oposició no pot dir que no comparteix el criteri d'elecció perquè està establert en la Constitució. És un simple bloqueig.   

- En la novel·la hi té un paper destacat un tema de George Harrison, Totes les coses han de passar. La cançó és un antídot contra la por? 

- És una cançó que m'agrada per moltes raons. Va ser un cop de puny a la taula de George Harrison perquè, al cap de tres mesos de la separació dels Beatles, va treure un àlbum amb unes cançons prodigioses. Com dient que ell era més del que li havien deixat ser. I encara que tot s'acabi, aquí seguim. Hi ha un punt d'esperança en la cançó, com també en el títol de la novel·la, en aquest "encara que tot s'acabi", l'important és que hagi succeït. Per tant, val la pena viure sense por que s'acabi, sense por a perdre i a morir.