24
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
25
d'octubre
a les
15:42h
Pedro Pardo i Bañeres (Lleida, 1974) toca totes les tecles de la música. És compositor, pianista, director d’orquestra i corals, divulgador, professor i, fins i tot, famós jutge de cantants a la televisió.
No renuncia a cap disciplina del seu ofici i això el fa dúctil a l’hora d’afrontar reptes, des de dirigir al Liceu o al Palau de la Música fins acompanyar nens al piano passant per la tasca de liderar orfeons, una responsabilitat que, diu, el connecta amb la realitat. Creu que la societat actual té "prejudicis" amb la música clàssica i assegura que s’han de trencar les barreres ja des de la infància.
- Vostè és compositor, director d’orquestra, d’orfeons, pianista, divulgador de la música clàssica, professor… com es defineix?
- A la biografia del meu Twitter hi tinc "músic, entre altres coses…" (riu). Soc un pluriempleat de la música i m’està bé ser-ho, perquè m’agrada fer aquest ofici en totes les vessants que et permet, que són moltes.
- Vostre és un músic que dirigeix al Palau de la Música o al Liceu i també en corals no professionals. Com porta aquesta complexitat?
- Me la trobo molt a nivell d’orquestra. Dirigeixo concerts amb músics professionals i amb cors amateurs, i s’ha de saber treballar en aquests dos camps. Al Liceu hi ha molts mitjans a l’abast i a les corals cal picar més pedra. Tot i això, la vessant d’afeccionats em connecta al carrer i em fa saber què li agrada a la gent. Amb l’Orfeó Lleidatà tenim gairebé l’obligació d’omplir a cada concert, i aquest fet et porta a pensar bé el repertori i a fer-lo atractiu. Això no passa en altres institucions, on si la sala és plena o mig buida no importa tant.
- Tracta amb primeres figures i amb cantaires que no saben solfa.
- El proper 20 de novembre tinc la sort de dirigir la millor soprano wagneriana del món. Cantarà, la dirigiré i l’endemà em llevaré a les sis del matí per dur el meus fills a l’escola i després treballaré dos compassos amb la meva coral per mirar que quedi tot ben afinat. És una dicotomia que impedeix que perdi el cap.
- Perdre el cap?
- Segons en quins nivells tens el perill de viure en una irrealitat. Vaig copsar aquesta sensació quan em vaig fer conegut pel programa de TV3 Oh happy day. De cop i volta la gent em demanava autògrafs, m’aturaven pel carrer, em pagaven l’esmorzar al bar on anava… (riu) En aquella època vaig entendre com n’és de fàcil perdre la noció de la realitat i creure’t coses que no són.
- En els darrers anys s’ha convertit en un explicador de la música clàssica d’una manera planera que la faci més popular i accessible. Per què a la societat li costa entrar en aquest món?
- Molta gent li posa barreres a la música clàssica perquè li fa por. Creuen que és un pal, que és avorrida, i per això la deixen de banda. Quan això passa es tanca la porta a la construcció d’una base educacional que et permetria gaudir d’aquest tipus de música, i aquí ens quedem. Amb la clàssica tenim prejudicis que no existeixen en altres estils musicals; jo estic igual d’allunyat del trap que molts joves ho estan avui de Wagner, però tinc la sensació que a la societat li fa vergonya dir que li agrada la música clàssica. Tu pots dir que ets fan d’un productor de la Motown dels anys 70 i quedaràs més bé que si dius que vas a l’Auditori a escoltar Haydn.
- El món actual no està per escoltar els clàssics…
- Certament, la societat d’avui en dia no està pensada per escoltar la música de fa 300 anys. Hi ha programes de concerts de tres hores i òperes de cinc! Com s’encaixa això en aquesta societat de la immediatesa, del tuit i dels anuncis de 30 segons?
- I com es pot actualitzar?
- Hem de fer com els cuiners! Els tinc enveja perquè ells han sabut popularitzar l’alta cuina fins al punt que tothom hi ha entrat. Ara molta gent té ganes d’anar a provar, encara que només sigui una vegada, l’experiència culinària que ofereixen els grans xefs. En canvi, això no passa en l’àmbit de la música. Hem de treballar en la divulgació i en fer accessible la clàssica. Hem de fer veure que és interessant.
- I això passa, defensa vostè, per explorar el vincle entre els nadons i la música clàssica.
- Per què hem d’esperar a posar música clàssica als nostres fills? A un nadó se li pot deixar escoltar "La Flauta Màgica" de Mozart! Els sons són metall, fusta, veus… són molt més naturals que l’electrònica. Als meus dos fills els vaig posar un violí a les mans quan eren molt petits, i primer s’ho van prendre com un joc i ara és una acció quotidiana i normal.
- Hi ha compositors més adequats que d’altres per als nens petits?
- Mozart o Haydn tenen una senzillesa que, per exemple, no es troba al barroc. Això ho fa més digerible a l’hora d’escoltar-ho, perquè les relacions harmòniques son clares. Johann Cristian Bach o Rossini també són compositors indicats.
- I Vivaldi?
- És un barroc italià que encaixa millor que l’alemany.
- Per què?
- Som mediterranis i tenim una afinitat més gran que amb els germanòfils, que tenen una educació diferent. L’estil de Vivaldi és clar i lluminós.
- Li ho pregunto perquè vostè està vinculat a l’espectacle “Dancing Vivaldi” que s’estrena a Lleida.
- El 30 d’octubre estrenem al teatre de la Llotja i després anem a Terrassa el 6 i 7 de novembre i a Vic, Manresa i Sant Cugat el 12, 13 i 14 del mateix mes. Sempre he pensat que algunes de les obres de Vivaldi es podien ballar, i això un dia ho vaig dir per la ràdio i la idea me la va agafar el director de la factoria cultural de Terrassa i n’ha sortit aquest espectacle, on es posa dansa al “Glòria”.
- Ara s’escolta reggaeton, trap, techno… Com a músic el rebel·la que aquests ritmes bàsics tinguin tanta requesta entre la gent jove?
- És evident que hem perdut en qualitat rítmica, melòdica i harmònica si comparem el que s’escolta ara amb el que s’escoltava fa trenta anys. Aquella cançó del Despacito que va aparèixer fa uns anys era valorada per l’acceleració progressiva que incorporava, era un gran descobriment i, en realitat, es tractava d’un rubato, que s’ha fet sempre! (riu). Miri la complexitat d’una obra de Puccini o Brahms i compari-la amb el que sona avui. Estem massa abocats a la senzillesa.
- I això porta a una davallada del nivell d’exigència a les escoles de música?
- Les escoles de música, sobretot les municipals, tenen un problema gros que és l’infrafinançament. Els ajuntaments no tenen l’obligació de tenir-les i sovint no s’hi destinen els recursos necessaris. En aquest context, els professors ens hem tornat una mica mercaders perquè intentem que els nens continuïn fent els estudis per nosaltres tenir feina i mirant que els alumnes s’ho passin bé, que és el que demanen molts pares. Sobretot que s’ho passin bé eh. - Ho diu amb ironia això…
- Hem perdut la idea de la música com una disciplina. Una mare va venir un dia a l’escola de música on treballo queixant-se que ningú no li havia dit que el seu fill havia d’estudiar aquella música que li ensenyàvem al centre. Oi que quan vostè veu un gimnasta pensa que s’ha degut entrenar molt? Doncs, amb la música passa el mateix. Per saber tocar el piano hi ha de dedicar hores, i si vol ser Rakhmàninov hi haurà d’invertir 14 hores al dia. Podrà tenir més o menys talent, però l’esforç li ha de posar.
- Molta gent ha triomfat en el món de la música sense tenir formació…
- I això dona una imatge errònia del que és estudiar música. Ni ha que sense tenir cap formació s’han fet multimilionaris perquè han publicat una cançó i s’han passat tres mesos tancats en una casa. El poc esforç es veu molt recompensat, però la realitat no és ni ha de ser aquesta.
No renuncia a cap disciplina del seu ofici i això el fa dúctil a l’hora d’afrontar reptes, des de dirigir al Liceu o al Palau de la Música fins acompanyar nens al piano passant per la tasca de liderar orfeons, una responsabilitat que, diu, el connecta amb la realitat. Creu que la societat actual té "prejudicis" amb la música clàssica i assegura que s’han de trencar les barreres ja des de la infància.
- Vostè és compositor, director d’orquestra, d’orfeons, pianista, divulgador de la música clàssica, professor… com es defineix?
- A la biografia del meu Twitter hi tinc "músic, entre altres coses…" (riu). Soc un pluriempleat de la música i m’està bé ser-ho, perquè m’agrada fer aquest ofici en totes les vessants que et permet, que són moltes.
- Vostre és un músic que dirigeix al Palau de la Música o al Liceu i també en corals no professionals. Com porta aquesta complexitat?
- Me la trobo molt a nivell d’orquestra. Dirigeixo concerts amb músics professionals i amb cors amateurs, i s’ha de saber treballar en aquests dos camps. Al Liceu hi ha molts mitjans a l’abast i a les corals cal picar més pedra. Tot i això, la vessant d’afeccionats em connecta al carrer i em fa saber què li agrada a la gent. Amb l’Orfeó Lleidatà tenim gairebé l’obligació d’omplir a cada concert, i aquest fet et porta a pensar bé el repertori i a fer-lo atractiu. Això no passa en altres institucions, on si la sala és plena o mig buida no importa tant.
- Tracta amb primeres figures i amb cantaires que no saben solfa.
- El proper 20 de novembre tinc la sort de dirigir la millor soprano wagneriana del món. Cantarà, la dirigiré i l’endemà em llevaré a les sis del matí per dur el meus fills a l’escola i després treballaré dos compassos amb la meva coral per mirar que quedi tot ben afinat. És una dicotomia que impedeix que perdi el cap.
Pedro Pardo, compositor i director. Foto: Adrià Costa
- Perdre el cap?
- Segons en quins nivells tens el perill de viure en una irrealitat. Vaig copsar aquesta sensació quan em vaig fer conegut pel programa de TV3 Oh happy day. De cop i volta la gent em demanava autògrafs, m’aturaven pel carrer, em pagaven l’esmorzar al bar on anava… (riu) En aquella època vaig entendre com n’és de fàcil perdre la noció de la realitat i creure’t coses que no són.
- En els darrers anys s’ha convertit en un explicador de la música clàssica d’una manera planera que la faci més popular i accessible. Per què a la societat li costa entrar en aquest món?
- Molta gent li posa barreres a la música clàssica perquè li fa por. Creuen que és un pal, que és avorrida, i per això la deixen de banda. Quan això passa es tanca la porta a la construcció d’una base educacional que et permetria gaudir d’aquest tipus de música, i aquí ens quedem. Amb la clàssica tenim prejudicis que no existeixen en altres estils musicals; jo estic igual d’allunyat del trap que molts joves ho estan avui de Wagner, però tinc la sensació que a la societat li fa vergonya dir que li agrada la música clàssica. Tu pots dir que ets fan d’un productor de la Motown dels anys 70 i quedaràs més bé que si dius que vas a l’Auditori a escoltar Haydn.
Amb la música clàssica tenim prejudicis que no existeixen en altres estils musicals. Tinc la sensació que a la societat li fa vergonya dir que n’escolta
- El món actual no està per escoltar els clàssics…
- Certament, la societat d’avui en dia no està pensada per escoltar la música de fa 300 anys. Hi ha programes de concerts de tres hores i òperes de cinc! Com s’encaixa això en aquesta societat de la immediatesa, del tuit i dels anuncis de 30 segons?
- I com es pot actualitzar?
- Hem de fer com els cuiners! Els tinc enveja perquè ells han sabut popularitzar l’alta cuina fins al punt que tothom hi ha entrat. Ara molta gent té ganes d’anar a provar, encara que només sigui una vegada, l’experiència culinària que ofereixen els grans xefs. En canvi, això no passa en l’àmbit de la música. Hem de treballar en la divulgació i en fer accessible la clàssica. Hem de fer veure que és interessant.
Pedro Pardo, al Palau de la Música. Foto: Adrià Costa
- I això passa, defensa vostè, per explorar el vincle entre els nadons i la música clàssica.
- Per què hem d’esperar a posar música clàssica als nostres fills? A un nadó se li pot deixar escoltar "La Flauta Màgica" de Mozart! Els sons són metall, fusta, veus… són molt més naturals que l’electrònica. Als meus dos fills els vaig posar un violí a les mans quan eren molt petits, i primer s’ho van prendre com un joc i ara és una acció quotidiana i normal.
- Hi ha compositors més adequats que d’altres per als nens petits?
- Mozart o Haydn tenen una senzillesa que, per exemple, no es troba al barroc. Això ho fa més digerible a l’hora d’escoltar-ho, perquè les relacions harmòniques son clares. Johann Cristian Bach o Rossini també són compositors indicats.
- I Vivaldi?
- És un barroc italià que encaixa millor que l’alemany.
- Per què?
- Som mediterranis i tenim una afinitat més gran que amb els germanòfils, que tenen una educació diferent. L’estil de Vivaldi és clar i lluminós.
- Li ho pregunto perquè vostè està vinculat a l’espectacle “Dancing Vivaldi” que s’estrena a Lleida.
- El 30 d’octubre estrenem al teatre de la Llotja i després anem a Terrassa el 6 i 7 de novembre i a Vic, Manresa i Sant Cugat el 12, 13 i 14 del mateix mes. Sempre he pensat que algunes de les obres de Vivaldi es podien ballar, i això un dia ho vaig dir per la ràdio i la idea me la va agafar el director de la factoria cultural de Terrassa i n’ha sortit aquest espectacle, on es posa dansa al “Glòria”.
Pedro Pardo, a la plaça del Palau de la Música. Foto: Adrià Costa
- Ara s’escolta reggaeton, trap, techno… Com a músic el rebel·la que aquests ritmes bàsics tinguin tanta requesta entre la gent jove?
- És evident que hem perdut en qualitat rítmica, melòdica i harmònica si comparem el que s’escolta ara amb el que s’escoltava fa trenta anys. Aquella cançó del Despacito que va aparèixer fa uns anys era valorada per l’acceleració progressiva que incorporava, era un gran descobriment i, en realitat, es tractava d’un rubato, que s’ha fet sempre! (riu). Miri la complexitat d’una obra de Puccini o Brahms i compari-la amb el que sona avui. Estem massa abocats a la senzillesa.
La música actual està excessivament abocada a la senzillesa rítmica i melòdica. Amb els anys s’ha anat perdent qualitat
- I això porta a una davallada del nivell d’exigència a les escoles de música?
- Les escoles de música, sobretot les municipals, tenen un problema gros que és l’infrafinançament. Els ajuntaments no tenen l’obligació de tenir-les i sovint no s’hi destinen els recursos necessaris. En aquest context, els professors ens hem tornat una mica mercaders perquè intentem que els nens continuïn fent els estudis per nosaltres tenir feina i mirant que els alumnes s’ho passin bé, que és el que demanen molts pares. Sobretot que s’ho passin bé eh.
- Hem perdut la idea de la música com una disciplina. Una mare va venir un dia a l’escola de música on treballo queixant-se que ningú no li havia dit que el seu fill havia d’estudiar aquella música que li ensenyàvem al centre. Oi que quan vostè veu un gimnasta pensa que s’ha degut entrenar molt? Doncs, amb la música passa el mateix. Per saber tocar el piano hi ha de dedicar hores, i si vol ser Rakhmàninov hi haurà d’invertir 14 hores al dia. Podrà tenir més o menys talent, però l’esforç li ha de posar.
Hem perdut la idea de la música com una disciplina. Aquest art cal estudiar-lo, i això ara molta gent no ho entén
- Molta gent ha triomfat en el món de la música sense tenir formació…
- I això dona una imatge errònia del que és estudiar música. Ni ha que sense tenir cap formació s’han fet multimilionaris perquè han publicat una cançó i s’han passat tres mesos tancats en una casa. El poc esforç es veu molt recompensat, però la realitat no és ni ha de ser aquesta.