Una ferida que és també política

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Ja fa deu anys. Han passat de pressa, però ens queda més enrere del que caldria que alguns matins ens aixequéssim amb la notícia a les ràdios d'un cotxe bomba, d'un segrest o la denúncia d'unes tortures. A Euskadi hi havia violència política i la seva onada expansiva arribava regularment a la resta de l'Estat. ETA matava. Primer ho va fer contra una dictadura sanguinària i llarga i després no va acceptar el marc polític sorgit de la Transició i ho va seguir fent tot i que a cada dia que passava perdia suport social. ETA matava, sovint de forma indiscriminada -atemptats com els d'Hipercor a Barcelona o els de Sabadell i Vic en donen fe-, i l'Estat no sempre hi donava resposta amb una aplicació proporcionada de la llei.

Els governs espanyols van endurir tant com van poder el marc legal, van insistir a perseguir les vies de finançament de l'organització i van buscar i trobar la col·laboració internacional. Res que no hagués fet qualsevol govern democràtic. Però també va permetre, i fins i tot practicar, la guerra bruta i aplicar de forma desmesurada el dret penal de l'enemic il·legalitzant partits o tancant diaris amb allò del "tot és ETA". Una guerra bruta que també té víctimes i encara ara ferides pendents de tancar. 

ETA va fer la guerra a l'Estat i la va perdre. Per això tal dia com avui de fa deu anys, ja molt debilitada, es va dissoldre deixant darrere seu molt dolor encara per reparar. Va plegar amb una mediació internacional i de personalitats basques però sense cap mena de negociació i concessió per part de l'Estat i els principals partits espanyols. El que havia estat possible als 80 i als 90 (i fins i tot ho va ser al procés de Loiola el 2006) ja no ho va ser el 2011. Per això els presos no han estat alliberats i alguns fins i tot encara estan en règim de dispersió, i el marc polític no s'ha alterat. 

És innegable que en el final d'ETA i el trànsit de l'esquerra abertzale cap a les vies pacífiques i exclusivament polítiques hi tenen un paper fonamental noms com ara Arnaldo Otegi o Rafa Díez Usabiaga, que van insistir en el canvi d'estratègia fins i tot quan estaven empresonats. Ahir encara hi havia qui, des de la Moncloa i Ajuria Enea, deia que el gest de contrició d'Otegi era insuficient o que arribava tard, talment com si la democràcia espanyola hagués estat diligent, per exemple, a l'hora de resoldre la situació de les víctimes del franquisme o a treure Franco del Valle de los Caídos. Són els mateixos que deien que, sense violència i per les vies democràtiques, tots els projectes eren lícits i realitzables, però que avalen la repressió contra l'independentisme català quan, amb la legitimitat dels vots, reclama i exerceix el dret a decidir.

L'esquerra abertzale ha mostrat compromís amb la política i fins i tot prova de participar de la governabilitat de l'Estat en l'intent que el pactista PNB -ara temorós d'una alternativa a Euskadi- no sigui l'única veu basca a Madrid. I torna a passar el mateix: els que els demanaven que fessin política en lloc de lluita armada es posen les mans al cap cada vegada que EH Bildu fa possible l'aprovació d'alguna llei. Han passat deu anys, però la pregunta és quants més n'hauran de passar per "normalitzar" el joc democràtic i admetre que la independència també és possible?
 

---

Avui no et perdis

»La fi definitiva d'ETA: una dècada de pau sense memòria compartida; per Pep Martí.

»Urkullu reclama a Bildu que reconegui que ETA no hauria d'haver existit mai.

» L'Advocacia de l'Estat demana a la justícia europea que no retorni la immunitat a Puigdemont.

»I a Europa, com s'escull el govern dels jutges?; per Pep Martí.

» Mossos i Guàrdia Civil busquen documents sobre el 3% a TV3.

»Cuixart avisa que la llei de l'audiovisual és «la llei Wert portada a la pantalla»; per Bernat Surroca.

»Rubén Guijarro (PSC): «En la moció de censura a Badalona no ens ajudaran les presses»; per Joan Serra Carné.

» ERC greixa la maquinària per assolir l'hegemonia a les capitals el 2023; per Àlvar Llobet.

» Opinió: «Adam i Eva i el corredor mediterrani»; per Francesc Canosa.

» Opinió: «Els núvols de Zlota»; per Francesc Viadel.

» PSOE, PP i Vox tomben al Congrés la proposta de legalitzar el cànnabis; per Jordi Velert.
 

---

 El passadís

L'exconsellera de Cultura Àngels Ponsa es recicla sense sortir de la política. Després d'anys fent de diputada al Parlament, ocupant responsabilitats orgàniques a CDC, al PDECat i a Junts i alts càrrecs vinculats a la cultura fins que Quim Torra la va fer consellera del ram durant uns mesos, ara passa a l'àmbit de la política exterior. Ponsa, que havia estat professora d'Història de l'Art abans de dedicar-se a la política, no va anar en un lloc de sortida a les llistes del 14-F, va quedar-se fora de l'executiu i Junts, on forma part de la sectorial de cultura, no la va reubicar d'entrada. Fa uns dies que la consellera d'Exteriors, Victòria Alsina, la va nomenar "assessora especial en matèria d'acció exterior".

El càrrec eventual és, però, només temporal atès que Ponsa cobrirà la baixa de la persona titular de la plaça de confiança, que és Marina Falcó, que va ser directora general del departament quan Raül Romeva era conseller i va ser destituïda pel 155. Entre les funcions que té atribuïdes la plaça de Falcó, que va ser repescada com a assessora el juliol de 2018, i que ara haurà de fer Ponsa, hi ha "assessorar en matèria de comunicació estratègica i continguts" o "ajudar a promoure la internacionalització de Catalunya i la definició d'estratègies d'acció exterior". 

Vist i llegit

Jonathan Powell, l'excap de gabinet de Tony Blair, és un dels mediadors del procés de pau a Euskadi que va acabar fent possible la dissolució total d'ETA. Ahir concedia una entrevista a eldiario.es i afirmava que el PP va posar en perill l'èxit d'aquella operació per la seva oposició radical a qualsevol avenç presentant-la com una concessió als terroristes. Una actitud que no dubta a titllar de "molt irresponsable". L'entrevistava Oriol Solé.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1979 es va inaugurar la Masia del Futbol Club Barcelona com a residència de joves promeses del futbol. L'antiga masia de can Planas era als terrenys que el club va comprar als anys 50 per edificar-hi el Camp Nou. Durant les obres va ser el lloc de reunió dels arquitectes i mestres d'obres i després va ser usada per esdeveniments socials del club i més tard s'hi van traslladar les oficines. Amb l'arribada de Núñez a la presidència, les oficines es van traslladar la zona actual i l'antiga masia es va reconvertir en residència de jugadors, que fins aleshores vivien en pisos i pensions. Vivint junts, els jugadors segueixen pautes d'alimentació i de disciplina en la seva formació. Per la Masia van passar Pep Guardiola, Leo Messi, Xavi Hernández, Carles Puyol, Ivan de la Peña o Guillermo Amor. Es va tancar com a residència el 2011 per traslladar-se a la Ciutat Esportiva Joan Gamper i actualment és el Centre de Formació Oriol Tort, que ret homenatge a un dels grans dinamitzadors del futbol base i s'ha ampliat a altres disciplines. La Masia, entesa com la promoció del futbol base i els jugadors de casa, és un dels signes d'identitat del club. En aquest reportatge de Weloba en parlaven. 

 L'aniversari

Avui fa 64 anys que va néixer a Vic el músic Quimi Portet. La fama li va arribar amb el duet El Último de la Fila, que va formar fins al 1998 amb Manolo García cantant en castellà. A partir d'aleshores es va centrar en la seva carrera en solitari i ha publicat deu treballs en català. L'últim és Festa Major d'Hivern. D'entre les seves cançons i videoclips ens quedem amb Homes i dones del cap dret.
 ​Fes clic aquí per rebre'l