18
d'octubre
del
2021
Actualitzat
a les
19:40h
Es compleixen cinquanta anys d'un dels grans moviments vaguístics dels darrers anys del franquisme, l'octubre del 1971. La dècada dels seixanta va suposar una inflexió en la mobilització dels sectors populars, amb una creixent actuació sindical. A Catalunya, les protestes sindicals van confluir amb la reorganització de les forces polítiques i del moviment catalanista. Tots aquests canvis van cristal·litzar el novembre del 1971 amb la creació de l'Assemblea de Catalunya, el 7 de novembre, on van confluir des del PSUC a Unió Democràtica, passant per les forces sindicals. Fa poques setmanes, el sindicat Comissions Obreres va commemorar el naixement de l'Assemblea en el mateix lloc on es va crear, l'església de Sant Agustí. Aquest dilluns, ha recordat una altra fita, la vaga a Seat, que va ser un dels grans desafiaments del moviment obrer a la dictadura.
Va ser el 18 d'octubre del 1971 a la planta de la Seat a la Zona Franca. L'empresa, una creació de l'Institut Nacional d'Indústria, va ser convertida en un símbol d'una Espanya que la propaganda oficial presentava com una de les grans potències industrials del món occidental i mostrava el popular 600 gairebé com un logotip del règim. Set treballadors vinculats a CCOO havien estat acomiadats per ser enllaços sindicals i enfrontar-se al control que mantenien fins aleshores els sindicats oficials del règim. Però aquell 18 d'octubre, els set sindicalistes van tornar a la fàbrica i van fer una crida a aturar el treball, reclamant ser readmesos.
Fou l'inici d'una batalla campal. L'ambient no estava per polítiques d'apaivagament. Feia poc del Procés de Burgos, quan el dictador, davant de la pressió internacional, va commutar un seguit de sentències de mort. Això havia irritat els més durs del règim. El governador civil, l'ultra Pelayo Ros, va enviar la policia a la Zona Franca, i les forces d'ordre van entrar a cavall als tallers. El treballador Antonio Royo Villalba es va trobar en el pitjor moment en el pitjor lloc. Un policia que havia caigut del cavall va engegar-li diversos trets a la panxa, ferint-lo mormalment.
Les següents setmanes, la Seat va restar aturada mentre es reclamava la readmissió dels acomiadats. Una reivindicació que va ser finalment acceptada per l'empresa, amb algunes excepcions. Una va ser la de l'obrer Pedro López Provencio, que no va ser readmès fins al 1977, ja en plena Transició. Pedro López ha participat avui en els actes de commemoració de la vaga. Ell va ser un dels qui el 18 d'octubre del 1971 va plantar cara a la policia. També va fer de pont amb l'altre gran moviment esmentat, l'Assemblea de Catalunya, que va néixer quan encara fumejaven els tallers de la Seat. Pedro López va pertànyer també a l'organisme unitari.
L'Espai Assemblea de la seu de CCOO, a la Via Laietana, ha acollit l'acte, organitzat per la Fundació Cipriano García. Aquest matí, s'ha fet un homenatge a Antonio Ruiz Villalba, just al lloc on va caure abatut a trets. A la tarda, s'ha inaugurarat l’exposició Cinc minuts de silenci. El moviment obrer i l’Assemblea de Catalunya. Tot seguit, junt amb la secció sindical de CCOO de SEAT i l'Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, s'ha presentat el llibre commemoratiu 18 de octubre de 1971. La ocupación de SEAT, una obra col·lectiva. En la presentació, a més de Pedro López, hi han intervingut el secretari general de CCOO de SEAT, Rafael Guerrero, i el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.
López ha fet un discurs emotiu, recordant la duresa d'aquells anys setanta, fent una defensa encesa del paper dels sindicats en una societat democràtica i advertint que, si continuen les desigualtats, el conflicte social s'encresparà, "per molta llibertat de botellots ens regalin les dretes, que ens valoren com a consumidors i ens denigren com a treballadors". Pedro López ha parlat d'una "societat inclusiva", en què no primi l'interès financer, "que propulsi el treball estable de qualitat, i en què al persona no sigui un apèndix del sistema, depenent de l'algoritme i subjecte al mòbil".
El cap de Comissions, Javier Pacheco, ha fet una crida a la mobilització social per prevenir un possible retorn al poder dels néts del franquisme. Ha afirmat que "han tornat a sortir les àligues" d'una dreta feixistitzada i desacomplexada, i ha alertat d'un PP que pot encetar un nou cicle que instaurarà polítiques regressives. Pacheco ha afirmat que "hem de mobilitzar la societat per evitar que el feixisme torni a acampar en el poder del nostre país".
Ha sobrevolat l'ambient la consciència de viure moments difícils, de perill, segurament no tants com els del 1971, però sí amb el risc de profundes regressions socials i polítiques. I la necessitat que caldrà sumar forces entre totes les sensibilitats democràtiques. Una mica com l'Assemblea de Catalunya va saber construir fa ara cinquanta anys.
Va ser el 18 d'octubre del 1971 a la planta de la Seat a la Zona Franca. L'empresa, una creació de l'Institut Nacional d'Indústria, va ser convertida en un símbol d'una Espanya que la propaganda oficial presentava com una de les grans potències industrials del món occidental i mostrava el popular 600 gairebé com un logotip del règim. Set treballadors vinculats a CCOO havien estat acomiadats per ser enllaços sindicals i enfrontar-se al control que mantenien fins aleshores els sindicats oficials del règim. Però aquell 18 d'octubre, els set sindicalistes van tornar a la fàbrica i van fer una crida a aturar el treball, reclamant ser readmesos.
Fou l'inici d'una batalla campal. L'ambient no estava per polítiques d'apaivagament. Feia poc del Procés de Burgos, quan el dictador, davant de la pressió internacional, va commutar un seguit de sentències de mort. Això havia irritat els més durs del règim. El governador civil, l'ultra Pelayo Ros, va enviar la policia a la Zona Franca, i les forces d'ordre van entrar a cavall als tallers. El treballador Antonio Royo Villalba es va trobar en el pitjor moment en el pitjor lloc. Un policia que havia caigut del cavall va engegar-li diversos trets a la panxa, ferint-lo mormalment.
Les següents setmanes, la Seat va restar aturada mentre es reclamava la readmissió dels acomiadats. Una reivindicació que va ser finalment acceptada per l'empresa, amb algunes excepcions. Una va ser la de l'obrer Pedro López Provencio, que no va ser readmès fins al 1977, ja en plena Transició. Pedro López ha participat avui en els actes de commemoració de la vaga. Ell va ser un dels qui el 18 d'octubre del 1971 va plantar cara a la policia. També va fer de pont amb l'altre gran moviment esmentat, l'Assemblea de Catalunya, que va néixer quan encara fumejaven els tallers de la Seat. Pedro López va pertànyer també a l'organisme unitari.
L'Espai Assemblea de la seu de CCOO, a la Via Laietana, ha acollit l'acte, organitzat per la Fundació Cipriano García. Aquest matí, s'ha fet un homenatge a Antonio Ruiz Villalba, just al lloc on va caure abatut a trets. A la tarda, s'ha inaugurarat l’exposició Cinc minuts de silenci. El moviment obrer i l’Assemblea de Catalunya. Tot seguit, junt amb la secció sindical de CCOO de SEAT i l'Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, s'ha presentat el llibre commemoratiu 18 de octubre de 1971. La ocupación de SEAT, una obra col·lectiva. En la presentació, a més de Pedro López, hi han intervingut el secretari general de CCOO de SEAT, Rafael Guerrero, i el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco.
López ha fet un discurs emotiu, recordant la duresa d'aquells anys setanta, fent una defensa encesa del paper dels sindicats en una societat democràtica i advertint que, si continuen les desigualtats, el conflicte social s'encresparà, "per molta llibertat de botellots ens regalin les dretes, que ens valoren com a consumidors i ens denigren com a treballadors". Pedro López ha parlat d'una "societat inclusiva", en què no primi l'interès financer, "que propulsi el treball estable de qualitat, i en què al persona no sigui un apèndix del sistema, depenent de l'algoritme i subjecte al mòbil".
El cap de Comissions, Javier Pacheco, ha fet una crida a la mobilització social per prevenir un possible retorn al poder dels néts del franquisme. Ha afirmat que "han tornat a sortir les àligues" d'una dreta feixistitzada i desacomplexada, i ha alertat d'un PP que pot encetar un nou cicle que instaurarà polítiques regressives. Pacheco ha afirmat que "hem de mobilitzar la societat per evitar que el feixisme torni a acampar en el poder del nostre país".
Ha sobrevolat l'ambient la consciència de viure moments difícils, de perill, segurament no tants com els del 1971, però sí amb el risc de profundes regressions socials i polítiques. I la necessitat que caldrà sumar forces entre totes les sensibilitats democràtiques. Una mica com l'Assemblea de Catalunya va saber construir fa ara cinquanta anys.