23
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
27
de novembre
del
2023
a la
13:31h
El debat sobre el català en una Catalunya independent és complex i a dia d'avui pot semblar fora de lloc. Hauria de ser el català l'única llengua oficial o s'hauria d'apostar per un règim de cooficialitat amb el castellà? No hi ha una resposta clara. Les dades diuen que el castellà és la llengua inicial de la majoria de la població, un 52%, segons l'enquesta d'usos lingüístics de 2018, i és la llengua habitual per al 48,6% de la societat, molt per davant del català, que ho és del 36,1%. Justifiquen aquestes dades que el castellà sigui també oficial en una República catalana? La situació del català és preocupant, però n'hi hauria prou fent que fos l'única llengua oficial d'un possible estat independent? Caldrien fer més accions per protegir-la?
Per a molts, aquestes preguntes transporten al 2017, a l'etapa més intensa del procés independentista. Algunes veus sostenen que la manera com es va abordar el debat aleshores no va ajudar a la defensa de la llengua, més aviat al contrari. A dia d'avui, en ple 2021 i sense desconnexió a curt termini, el Govern ha situat el català com un dels eixos de la legislatura i ja es treballa en un Pacte Nacional per la Llengua que, per ara, té el suport dels partits sobiranistes i també del PSC. En tot cas, de plantejaments sobre el paper que hauria de tenir el català en un hipotètic estat independent se n'han fet diversos. El més polèmic, probablement, el que va fer públic el grup Koiné l'any 2016 i que ara, cinc anys després, volen explicar millor amb la publicació d'un llibre la setmana que ve.
Però anem a pams. D'on surt aquesta discussió? La professora del departament de Filologia Catalana de la UB Montserrat Sendra, especialitzada en sociolingüística, ha estudiat durant anys l'evolució d'aquest debat i, en declaracions a NacióDigital, constata que ara mateix està "en hores baixes", però que molt probablement revifarà amb la publicació del llibre de Koiné. "Aquest debat no és nou en el catalanisme: sempre hi ha hagut la idea de demanar que la llengua fos un pilar central en la política catalana", explica. Ara bé, centrant-nos en el procés, Sendra situa l'inici del debat en diversos articles de l'editor Eduard Voltas l'any 2012 al diari Ara, un rotatiu que va promoure la discussió sobre el tema en el marc del procés independentista.
La política no va quedar al marge del debat. Oriol Junqueras va ser un dels líders que més s'hi va implicar, amb dos articles a El Periódico l'octubre de 2012 i l'abril de 2014 que marcaven la posició d'ERC en favor de la cooficialitat del castellà. L'elecció del diari no era innocent. Artur Mas també en va parlar al debat de política general del 2012 i en diversos mitjans, també a favor de la cooficialitat. Carles Puigdemont es va pronunciar sobre el tema al Parlament l'any 2016 arran del manifest Koiné i es va comprometre a "garantir a tots els parlants d'aquest país els seus drets lingüístics, sense que hi hagi res que ho posi en risc". El 2018, Quim Torra va dir que el castellà seria "una llengua oficial de Catalunya" en cas d'independència.
La proposta de Koiné: recuperar la llengua territorial
Va ser, però, amb la publicació del manifest Koiné que el debat va pujar de to. El grup va fer pública la seva proposta amb el títol Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, subscrit per diverses personalitats de l'àmbit de la llengua, la cultura i l'acadèmia, entre d'altres l'actual presidenta del Parlament, Laura Borràs. La proposta va aixecar polseguera. Sorgia arran de la constatació, deien els impulsors, de dues circumstàncies "preocupants". D'una banda, els posicionaments d'algunes veus independentistes a favor de la cooficialitat del català i el castellà en una Catalunya independent i, de l'altra, de la "indefinició" o "silenci" d'entitats independentistes o de defensa de la llengua davant d'aquests posicionaments.
Què deia aquell manifest i què defensa el grup Koiné? En declaracions a NacióDigital, un dels seus impulsors, el mestre i pedagog Joaquim Arenas, considerat un dels artífex de l'escola catalana, sosté que el manifest mai ha fet referència a l'oficialitat o no del català, sinó que planteja que "torni a ser la llengua territorial de Catalunya". "Defensem retornar el català al lloc que li correspon com a llengua de país, aquella que ens identifica, i que tothom tingui el dret d'utilitzar-la i l'obligació de saber-la", explica. El català, doncs, ha de ser "prioritària". "Ara la llengua per defecte és el castellà. Doncs no: tot s'ha de fer en català, els mitjans o l'atenció al públic, no només a l'administració, han de ser en català. Ha de ser la llengua que fem servir quan no sabem quina llengua té l'interlocutor", resumeix.
El català oficial i els drets lingüístics garantits
El grup Koiné evita parlar d'oficialitat i cooficialitat, i prefereix referir-se a "llengua territorial". Qui sí que deixa clar que el català hauria de ser l'única llengua oficial, juntament amb l'occità a l'Aran, és el doctor en Sociologia i especialista en socioligüística Daniel Escribano. En declaracions a aquest diari detalla la seva proposta, que si bé té punts en comú amb la de Koiné, també se n'allunya en d'altres, com ara la consideració que el seu manifest fa de la immigració. "Plantegem un règim de doble oficialitat entre el català i l'occità, i aprovar una llei de drets lingüístics per als parlants d'altres idiomes. Mentre aquesta llei no s'aprovés, es mantindrien els drets reconeguts actualment", explica.
I per què el castellà no hauria de ser oficial? "No hi ha cap raó històrica que justifiqui donar el mateix rang jurídic al castellà que a la llengua pròpia", apunta Escribano, que avisa també del "procés de minorització" que pateix el català i que s'ha de revertir amb, entre d'altres mesures, "un règim en què l'única llengua oficial sigui la del territori" -és a dir, el català a Catalunya i l'occità a l'Aran- i mantenir els drets dels castellanoparlants a través de lleis que no deriven de l'oficialitat. A banda, però, constata que l'oficialitat no seria suficient per protegir la llengua, i assenyala que "caldria una gran inversió pública, indústries culturals, doblar i subtitular les produccions audiovisuals, garantir el compliment de la llei d'educació de Catalunya", entre d'altres mesures.
Cooficialitat i discriminació positiva per al català
Hi ha altres punts de vista. Preguntat per NacióDigital, el lingüista Rudolf Ortega ho deixa clar des del principi: "És un debat que ara no toca, els problemes són uns altres". Ell té la seva opinió fonamentada sobre quin paper hauria de tenir el català en un estat independent, però considera que aquest debat va desviar l'atenció durant massa temps. "Ara veiem els problemes que tenim, que ens estan sortint per totes bandes: escola, noves tecnologies, audiovisual...", apunta en conversa amb aquest diari. No veu l'estat propi a curt ni a mig termini, i dubta que la independència sigui suficient per resoldre el problema de la llengua. A més, identifica una sèrie de mancances que requereixen d'"intervencions immediates", aquesta legislatura. "No podem esperar més", diu.
En tot cas, detalla la seva proposta sobre la llengua a la República. "El castellà hauria de ser cooficial, no perquè cregui que és la llengua pròpia, que tinc claríssim que no ho és, sinó perquè penso que si s'aposta per un estat propi ha de ser per guanyar-hi drets, no pas per retallar-los", sosté. Aquesta cooficialitat no voldria dir posar en situació d'igualtat les dues llengües ni plantejar una república bilingüe amb una administració, per exemple, que passés a tenir el castellà com a llengua vehicular. Això no hauria d'anar així, però sí que s'hauria de garantir que el castellà tingués validesa legal, que l'administració estigués preparada per respondre, si cal, en castellà i que des del nou estat es garantís el dret a saber la llengua.
Al marge d'això, Ortega planteja un reforçament de les polítiques a favor del català. "Encara que el castellà fos oficial, s'haurien de fer polítiques actives de discriminació positivíssima per al català. Caldria una política lingüística que reforcés el català", argumenta. Un estat propi permetria fer lleis que, ara com ara, Catalunya no pot fer. Per exemple, una llei de l'audiovisual que digués que si es vol emetre a Catalunya els continguts han de ser en català o fer que els jutges que treballin al país han de saber català. "Amb un estat propi podries fer lleis per normalitzar la situació de la llengua i aquestes mesures s'han de fer sí o sí, independentment del règim que se i doni al castellà. Si no, la llengua no se'n sortirà", apunta.
Per a molts, aquestes preguntes transporten al 2017, a l'etapa més intensa del procés independentista. Algunes veus sostenen que la manera com es va abordar el debat aleshores no va ajudar a la defensa de la llengua, més aviat al contrari. A dia d'avui, en ple 2021 i sense desconnexió a curt termini, el Govern ha situat el català com un dels eixos de la legislatura i ja es treballa en un Pacte Nacional per la Llengua que, per ara, té el suport dels partits sobiranistes i també del PSC. En tot cas, de plantejaments sobre el paper que hauria de tenir el català en un hipotètic estat independent se n'han fet diversos. El més polèmic, probablement, el que va fer públic el grup Koiné l'any 2016 i que ara, cinc anys després, volen explicar millor amb la publicació d'un llibre la setmana que ve.
Però anem a pams. D'on surt aquesta discussió? La professora del departament de Filologia Catalana de la UB Montserrat Sendra, especialitzada en sociolingüística, ha estudiat durant anys l'evolució d'aquest debat i, en declaracions a NacióDigital, constata que ara mateix està "en hores baixes", però que molt probablement revifarà amb la publicació del llibre de Koiné. "Aquest debat no és nou en el catalanisme: sempre hi ha hagut la idea de demanar que la llengua fos un pilar central en la política catalana", explica. Ara bé, centrant-nos en el procés, Sendra situa l'inici del debat en diversos articles de l'editor Eduard Voltas l'any 2012 al diari Ara, un rotatiu que va promoure la discussió sobre el tema en el marc del procés independentista.
La política no va quedar al marge del debat. Oriol Junqueras va ser un dels líders que més s'hi va implicar, amb dos articles a El Periódico l'octubre de 2012 i l'abril de 2014 que marcaven la posició d'ERC en favor de la cooficialitat del castellà. L'elecció del diari no era innocent. Artur Mas també en va parlar al debat de política general del 2012 i en diversos mitjans, també a favor de la cooficialitat. Carles Puigdemont es va pronunciar sobre el tema al Parlament l'any 2016 arran del manifest Koiné i es va comprometre a "garantir a tots els parlants d'aquest país els seus drets lingüístics, sense que hi hagi res que ho posi en risc". El 2018, Quim Torra va dir que el castellà seria "una llengua oficial de Catalunya" en cas d'independència.
La proposta de Koiné: recuperar la llengua territorial
Va ser, però, amb la publicació del manifest Koiné que el debat va pujar de to. El grup va fer pública la seva proposta amb el títol Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, subscrit per diverses personalitats de l'àmbit de la llengua, la cultura i l'acadèmia, entre d'altres l'actual presidenta del Parlament, Laura Borràs. La proposta va aixecar polseguera. Sorgia arran de la constatació, deien els impulsors, de dues circumstàncies "preocupants". D'una banda, els posicionaments d'algunes veus independentistes a favor de la cooficialitat del català i el castellà en una Catalunya independent i, de l'altra, de la "indefinició" o "silenci" d'entitats independentistes o de defensa de la llengua davant d'aquests posicionaments.
Què deia aquell manifest i què defensa el grup Koiné? En declaracions a NacióDigital, un dels seus impulsors, el mestre i pedagog Joaquim Arenas, considerat un dels artífex de l'escola catalana, sosté que el manifest mai ha fet referència a l'oficialitat o no del català, sinó que planteja que "torni a ser la llengua territorial de Catalunya". "Defensem retornar el català al lloc que li correspon com a llengua de país, aquella que ens identifica, i que tothom tingui el dret d'utilitzar-la i l'obligació de saber-la", explica. El català, doncs, ha de ser "prioritària". "Ara la llengua per defecte és el castellà. Doncs no: tot s'ha de fer en català, els mitjans o l'atenció al públic, no només a l'administració, han de ser en català. Ha de ser la llengua que fem servir quan no sabem quina llengua té l'interlocutor", resumeix.
El català oficial i els drets lingüístics garantits
El grup Koiné evita parlar d'oficialitat i cooficialitat, i prefereix referir-se a "llengua territorial". Qui sí que deixa clar que el català hauria de ser l'única llengua oficial, juntament amb l'occità a l'Aran, és el doctor en Sociologia i especialista en socioligüística Daniel Escribano. En declaracions a aquest diari detalla la seva proposta, que si bé té punts en comú amb la de Koiné, també se n'allunya en d'altres, com ara la consideració que el seu manifest fa de la immigració. "Plantegem un règim de doble oficialitat entre el català i l'occità, i aprovar una llei de drets lingüístics per als parlants d'altres idiomes. Mentre aquesta llei no s'aprovés, es mantindrien els drets reconeguts actualment", explica.
I per què el castellà no hauria de ser oficial? "No hi ha cap raó històrica que justifiqui donar el mateix rang jurídic al castellà que a la llengua pròpia", apunta Escribano, que avisa també del "procés de minorització" que pateix el català i que s'ha de revertir amb, entre d'altres mesures, "un règim en què l'única llengua oficial sigui la del territori" -és a dir, el català a Catalunya i l'occità a l'Aran- i mantenir els drets dels castellanoparlants a través de lleis que no deriven de l'oficialitat. A banda, però, constata que l'oficialitat no seria suficient per protegir la llengua, i assenyala que "caldria una gran inversió pública, indústries culturals, doblar i subtitular les produccions audiovisuals, garantir el compliment de la llei d'educació de Catalunya", entre d'altres mesures.
Cooficialitat i discriminació positiva per al català
Hi ha altres punts de vista. Preguntat per NacióDigital, el lingüista Rudolf Ortega ho deixa clar des del principi: "És un debat que ara no toca, els problemes són uns altres". Ell té la seva opinió fonamentada sobre quin paper hauria de tenir el català en un estat independent, però considera que aquest debat va desviar l'atenció durant massa temps. "Ara veiem els problemes que tenim, que ens estan sortint per totes bandes: escola, noves tecnologies, audiovisual...", apunta en conversa amb aquest diari. No veu l'estat propi a curt ni a mig termini, i dubta que la independència sigui suficient per resoldre el problema de la llengua. A més, identifica una sèrie de mancances que requereixen d'"intervencions immediates", aquesta legislatura. "No podem esperar més", diu.
En tot cas, detalla la seva proposta sobre la llengua a la República. "El castellà hauria de ser cooficial, no perquè cregui que és la llengua pròpia, que tinc claríssim que no ho és, sinó perquè penso que si s'aposta per un estat propi ha de ser per guanyar-hi drets, no pas per retallar-los", sosté. Aquesta cooficialitat no voldria dir posar en situació d'igualtat les dues llengües ni plantejar una república bilingüe amb una administració, per exemple, que passés a tenir el castellà com a llengua vehicular. Això no hauria d'anar així, però sí que s'hauria de garantir que el castellà tingués validesa legal, que l'administració estigués preparada per respondre, si cal, en castellà i que des del nou estat es garantís el dret a saber la llengua.
Al marge d'això, Ortega planteja un reforçament de les polítiques a favor del català. "Encara que el castellà fos oficial, s'haurien de fer polítiques actives de discriminació positivíssima per al català. Caldria una política lingüística que reforcés el català", argumenta. Un estat propi permetria fer lleis que, ara com ara, Catalunya no pot fer. Per exemple, una llei de l'audiovisual que digués que si es vol emetre a Catalunya els continguts han de ser en català o fer que els jutges que treballin al país han de saber català. "Amb un estat propi podries fer lleis per normalitzar la situació de la llengua i aquestes mesures s'han de fer sí o sí, independentment del règim que se i doni al castellà. Si no, la llengua no se'n sortirà", apunta.
Què hi diuen, avui, els partits sobiranistes?
I a dia d'avui, què hi diuen els partits? El sobiranisme fa equilibris a l'hora de parlar-ne. Fonts d'ERC assenyalen que el català, l'occità i la llengua de signes catalana "han de ser les llengües de la República", que les ha de dotar de les eines adients perquè es preservin al territori i garantir-ne el futur. Alhora, però, assenyalen que cal "vetllar pel manteniment i l'aprofitament de la diversitat lingüística de la República" i garantir que cap persona no pugui ser discriminada per raó de llengua. Des de Junts apunten que el català és la llengua pròpia de Catalunya i ha de ser "la llengua oficial de la República catalana". El castellà i les altres llengües que es parlen al país han de tenir "un reconeixement oficial", però el català ha de ser "la llengua comuna de tots els ciutadans" i s'han de fer les polítiques lingüístiques necessàries perquè així sigui.
Pel que fa a la CUP, afirmen que les llengües pròpies -el català i l'occità- són també eines de "cohesió social" i un "eix comú" al voltant del qual s'ha de gestionar la diversitat lingüística de la societat catalana. Es vol, així, que el català sigui una eina d'inclusió social i la principal llengua d'acollida, i plantegen que sigui la llengua de la República "dins d'un tractament harmònic del plurilingüisme social". Tota política lingüística, remarquen, haurà de de fer-se sempre "des del màxim respecte" a la resta de llengües que es parlen a Catalunya, que també són "patrimoni del país". Des dels comuns insisteixen en el paper de la llengua com a eina de cohesió i demanen treure-la del "nefast debat identitari". "Sigui quina sigui" la forma d'Estat, apunten, cal apostar perquè tots els ciutadans tinguin "competència lingüística en català i castellà a l'acabar l'etapa obligatòria" i "blindar i conservar" el model d'immersió lingüística.
I a dia d'avui, què hi diuen els partits? El sobiranisme fa equilibris a l'hora de parlar-ne. Fonts d'ERC assenyalen que el català, l'occità i la llengua de signes catalana "han de ser les llengües de la República", que les ha de dotar de les eines adients perquè es preservin al territori i garantir-ne el futur. Alhora, però, assenyalen que cal "vetllar pel manteniment i l'aprofitament de la diversitat lingüística de la República" i garantir que cap persona no pugui ser discriminada per raó de llengua. Des de Junts apunten que el català és la llengua pròpia de Catalunya i ha de ser "la llengua oficial de la República catalana". El castellà i les altres llengües que es parlen al país han de tenir "un reconeixement oficial", però el català ha de ser "la llengua comuna de tots els ciutadans" i s'han de fer les polítiques lingüístiques necessàries perquè així sigui.
Pel que fa a la CUP, afirmen que les llengües pròpies -el català i l'occità- són també eines de "cohesió social" i un "eix comú" al voltant del qual s'ha de gestionar la diversitat lingüística de la societat catalana. Es vol, així, que el català sigui una eina d'inclusió social i la principal llengua d'acollida, i plantegen que sigui la llengua de la República "dins d'un tractament harmònic del plurilingüisme social". Tota política lingüística, remarquen, haurà de de fer-se sempre "des del màxim respecte" a la resta de llengües que es parlen a Catalunya, que també són "patrimoni del país". Des dels comuns insisteixen en el paper de la llengua com a eina de cohesió i demanen treure-la del "nefast debat identitari". "Sigui quina sigui" la forma d'Estat, apunten, cal apostar perquè tots els ciutadans tinguin "competència lingüística en català i castellà a l'acabar l'etapa obligatòria" i "blindar i conservar" el model d'immersió lingüística.