El que depèn i el que no d'ERC, Junts i la CUP

Rep El Despertador cada matí al teu correu

El congrés del PSOE a València ha coincidit amb la publicació de dues enquestes. Tant el sondeig del CIS, l'ens demoscòpic del govern espanyol, com la del diari conservador Abccoincideixen en assenyalar un cert reforçament del PP. La segona fins i tot sosté, en la línia d'altres recents, que les dretes podrien tenir a l'abast sumar i governar a Espanya. Així doncs, i a no ser que una onada socialdemòcrata s'alci a la UE gràcies als fons Next Generation i els socialistes espanyols aconsegueixin pujar-hi, podem ser davant un canvi de cicle. Un moviment que tindria un fort impacte en la situació política catalana després de quatre anys de desorientació i també d'intents de diàleg amb el govern espanyol.

Aquest cap de setmana vaig escriure que el congrés del PSOE podia ser un miratge. Un contrast entre el que veuríem a la Fira de València, on Pedro Sánchez, gràcies a una gestió interna expeditiva, s'ha entronitzat amb ampli suport intern, i el que passa a fora. Podem no remunta i el PSOE acusa desgast i paga la renúncia a haver operat canvis culturals de fons que fa que el dessagni el debat del model d'estat o de la fiscalitat. A Espanya, l'esquerra fa anys que juga al marc que dibuixa la dreta i així és difícil sortir-se'n. Les abraçades de Sánchez amb José Luis Rodríguez Zapatero, que va intentar, tímidament, deixar enrere el règim del 78, i amb Felipe González, que, com a beneficiari, l'abraça sense patir contradiccions, són fotogèniques, però només ajuden a maquillar la debilitat del seu projecte. 

El possible triomf de les dues dretes a Espanya seria, com deia, un terratrèmol. El PP i Vox -una escissió de l'electorat ultra dels populars- han acabat d'engolir l'espai que, durant un breu període de temps, havia ocupat Ciutadans, que es presentava com la frontissa entre la dreta i l'esquerra. Fins a les pròximes eleccions espanyoles, previstes per d'aquí a dos anys, Sánchez intentarà enfortir el seu projecte, situar-se en un espai central gràcies al discurs socialdemòcrata que hauria de seduir els temorosos a una sortida desigual a la crisi, i buscarà contraposar-se a la radicalitat de les dretes.

I tot plegat provarà de fer-ho sense pagar massa peatges a les formacions independentistes, però reclamant-ne els vots, tal com feien evident des de la Moncloa en la vigília del congrés del PSOE. Pensen que, per abaratir el preu dels vots catalans i bascos, n'hi ha prou amb brandar el papus de les dretes. Una actitud que va fer que Oriol Junqueras, primer, i Marta Rovira, després, endurissin el seu to. Si no hi ha canvis importants i concessions visibles i també garantides, ERC té molt poc marge per votar uns pressupostos espanyols que segurament seran els darrers de l'actual legislatura.

Així doncs, i si les enquestes no fan un tomb, la política espanyola transita cap a un escenari de derrota del govern del PSOE i Podem. El debat d'aliances es mourà entre una entesa entre populars i socialistes a l'estil de la gran coalició alemanya que havia sostingut Angela Merkel, o bé un pacte entre el PP i els ultres de Vox. Els populars han normalitzat en temps rècord el partit de Santiago Abascal a les institucions perquè és el que volen les veus més fortes del partit, com ara la madrilenya Isabel Díaz Ayuso, i també l'única via per enviar les esquerres a l'oposició.

És un escenari que, possiblement, coincidirà amb el vent de cua dels preparatius d'un nou referèndum a Escòcia i amb l'esgotament del termini de dos anys que, per treballar en el mentrestant i explorar les vies de diàleg, es van donar Pere Aragonès i la CUP. El context espanyol hauria de ser un catalitzador del debat de l'independentisme per bastir una estratègia realista per afrontar el nou "embat democràtic". Un govern de dreta radical i espanyolista i amb valors democràtics diguem-ne que laxes, o bé una gran coalició intransigent amb les demandes de la majoria de la societat catalana no deixaran massa alternatives i haurien de fer més entenedor el relat independentista a l'interior i a l'exterior. El context, molt condicionat pel que passi a Espanya i també a Escòcia, no depèn d'ERC, Junts i la CUP. Però com l'afronten sí que depèn d'ells.
 

---

Avui no et perdis

» Anàlisi | Sánchez es muscula per resistir a la Moncloa: les claus del congrés d'un PSOE pacificat; per Sara González.

» Entrevista a Josep Vicent Boira: «El corredor mediterrani és un element de redistribució del poder»; per Pep Martí.  

»Tribunals contra l'acció exterior: ofensiva a tres bandes per evitar un altre 2017; per Bernat Surroca.

» Anàlisi: Per què Puigdemont rebutja l'indult preventiu?; per Oriol March.

» Jordi Muñoz, nou director del Centre d'Estudis d'Opinió; per Irene Montagut.

» La fi definitiva d'ETA: una dècada de pau sense memòria compartida; per Pep Martí.  

» Fil directe: «Els comptes de Martín Villa»; per Germà Capdevila.

»El retorn de la normalitat deixa un sabor agredolç als sectors afectats; per Irene Montagut.

» Opinió: «Repensar l'oci nocturn»; per Joan Ignasi Elena, conseller de l'Interior.

» La lupa del sector públic | Més enllà dels botellots: joves i crisi social; per Josep Maria Vilalta.

» Entrevista a Manel Esteller: «El món no és com el veiem, la realitat té moltes capes»; per Pep Martí.

» Entrevista a Maria Sisternas: «Hi havia una certa visió territorial, però la realitat ha estat vendre Barcelona»; per Arnau Urgell Vidal.

» Opinió: «Infants, els últims de la fila»; per Laura Pinyol.

» El Bicing, un servei limitat sense remei?; per Andrea Gabarró.

» Opinió: «'Crims' i el morbo»; per Maria Vila.

» Arrenca el judici contra dos directius d'Escal UGS pels terratrèmols del projecte Castor.

Posem el "Català en guàrdia"...

» Dades | Cal patir pel futur del català? 10 dades sobre el seu ús i evolució; per Roger Tugas Vilardell.

»El finançament i la manca d'estratègia, talons d'Aquil·les del català a les pantalles; per Víctor Rodrigo.

»Una llengua tres‑cents anys a contra‑corrent; per Pep Martí.

» «Caça la falta»: el joc per posar a prova el teu nivell i guanyar premis.
 

---

 El passadís

"Ho sento senyora, sense reserva no puc donar-li cap taula". Així es va quedar sense taula en un restaurant l'expresidenta andalusa, ara senadora i comentarista al xou televisiu de Risto Mejide, Susana Díaz, dissabte al migdia quan pretenia dinar amb alguns acompanyants a tocar de la Fira de València on se celebrava el congrés del PSOE. L'expresidenta de la Junta es va veure abocada a buscar una alternativa. L'escena és quasi una metàfora de com, quatre anys després, Díaz ni està ni se l'espera. Va aspirar a liderar el partit encimbellada per la vella guàrdia del PSOE, però l'outsider Pedro Sánchez la va enviar al racó i va començar el seu declivi. Admetia aquest cap de setmana que havia assistit al conclave perquè Sánchez volia "que hi fossin tots", però la seva absència no hagués tingut ja cap mena de rellevància.

Vist i llegit

La Julia dorm en un traster i diu que els homes que li ofereixen ajuda ho fan a canvi de sexe, la Sofia és trans i va estar presa, i la Juana avisa que ella no sent, diu, "ni vergonya ni culpa, perquè estic lluitant per sortir-me'n". Són alguns dels testimonis de dones que pateixen el sensellarisme a Barcelona i que ha retratat, amb el text i les fotos, Clàudia Frontino. La proposta de recerca periodística li va valdre el premi Montserrat Roig de l'Ajuntament de Barcelona i ahir l'Ara la va publicar. Tal com explica Frontino el sensellarisme no només és no tenir sostre, "també vol dir viure en infrahabitatge, viure amb la parella agressora, ocupar un pis per necessitat, compartir pis amb desconeguts o residir a casa de la família per a la qual treballes".  

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1922 es va fundar la British Broadcasting Corporation (BBC), l'ens públic de radiotelevisió del Regne Unit. Va començar com a cadena de ràdio i el 1936 va inaugurar emissions televisives regulars. Un estatut reial en garanteix el finançament i la independència en relació amb els poders econòmics i polítics. Ha esdevingut un model per la majoria dels mitjans de comunicació públics. Així van recordar els 75 anys de les emissions televisives.

 L'aniversari

La millor -i la més elegant- esquerra del tenis femení fa avui 65 anys. Martina Navratilova, nascuda a Txèquia però nacionalitzada nord-americana, va guanyar un total de 18 títols del Grand Slam. Va debutar com a professional el 1975 i no es va retirar fins al 2006 com a jugadora de dobles. A banda de la seva faceta com a tenista (aquí us podeu una idea del seu nivell) també ha destacat com a activista pels drets del col·lectiu LGTBI.

 ​Fes clic aquí per rebre'l