La fi definitiva d'ETA: una dècada de pau sense memòria compartida

Maria Jauregi, filla d'un dirigent socialista assassinat, i els periodistes Antoni Batista i Oskar Bañuelos analitzen a NacióDigital les lliçons que han deixat deu anys sense conflicte armat al País Basc

per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 17 d'octubre de 2021 a les 16:00 |
Atemptat d'ETA a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic el 1991. | Sebastià Masramon
El 20 d'octubre del 2011, ETA va anunciar l'abandonament definitiu a la lluita armada al mateix temps que reclamava dels estats espanyol i francès que iniciessin un procés de "diàleg directe" per superar definitivament el conflicte. També llançava una crida a la societat basca" perquè s'impliqués en un "procés de solucions per construir un escenari de pau i llibertat". 

La decisió de l'organització arribava després d'un seguit d'anuncis que ja apuntaven en la mateixa direcció. El setembre de l'any anterior havia manifestat la fi de les "accions armades ofensives", i el gener del 2011 feia públic un alto el foc "permanent i verificable". L'anunci de la fi definitiva va venir després d'una etapa d'afebliment de l'organització, castigada per les contínues desarticulacions de grups operatius i en ple debat intern en el si de l'esquerra abertzale, que havia demanat a ETA l'abandonament definitiu de les armes. L'anunci de l'autodissolució de l'organització es produiria el 2018. 


També es va intensificar la pressió internacional per afavorir una sortida pacífica a la situació basca. La Declaració de Brussel·les, signada per una vintena de personalitats, entre elles diversos premis Nobel com el bisbe sud-africà Desmond Tutu o el nord-irlandès John Hume, va ser una altra fita per aplanar el camí cap a la sortida del conflicte. 

Amb la perspectiva d'aquests deu anys de pau, quina és la situació actual al País Basc? Què s'ha assolit i què resta pendent per una superació total del conflicte? Hem conversat amb tres persones que coneixen bé la realitat d'Euskal Herria: el periodista basc Oskar Bañuelos; Maria Jauregi, filla de l'exgovernador civil de Gupúscoa Juan María Jauregi, assassinat per ETA; i el periodista català Antoni Batista. 


Sense abordar el conflicte polític


L'abandonament de les armes per part d'ETA no va ser fruit d'un procés de negociació política amb l'Estat, sinó que va ser una decisió unilateral de l'organització. "Ningú s'imaginava que el procés acabés així, sense abordar-se el conflicte polític", assegura Bañuelos. "De fet, en el camí que porta a ETA a deixar les armes hi ha improvisació". assenyala el periodista, que coneix a fons la realitat basca. A més de treballar en mitjans és productor, i en la seva filmografia destaca l'impactant Vitòria, 3 de març, una pel·lícula sobre la massacre de treballadors a mans de la policia el març del 1976.  


El fet que la fi de la lluita armada respongués a la decisió d'ETA -això sí, seriosament ferida en la seva estructura interna- explica que no s'hagi canalitzat un relat compartit en la societat basca de les causes -el conflicte polític- i les conseqüències que ha deixat l'activitat terrorista, les víctimes de tots els bàndols i els presos. Al llarg de cinquanta anys d'activitat armada ETA va matar 853 persones. L'organització va patir 147 baixes mortals i, com a mínim, vint d'elles van caure per la guerra bruta de l'Estat. Dels gairebé 700 presos que tenia quan es va dissoldre en queden menys de 200, molts dells encara en règim de dispersió.       

"Víctimes de primera i de segona"


Bañuelos assenyala dos aspectes que encara suposen ferides obertes en el conflicte basc: "L'existència de víctimes de primera i de segona és un fet". Què vol dir? Que no es posen al mateix lloc les víctimes de l'acció d'ETA i els morts pels atemptats del GAL o del terrorisme d'Estat durant tots els anys de violència. 

Pel que fa als presos, hi ha hagut canvis en política penitenciària, amb l'acostament de reclusos a centres propers a Euskadi des de l'arribada del govern de Pedro Sánchez i el traspàs de les competències de presons al Govern basc. "Però al costat de l'acostament hi ha el tema de les condicions de vida dels presos, que surten de la cel·la amb el compliment estricte de les penes i amb el mateix grau", ressalta Bañuelos.

L'exemple de la família Jauregi


Hi ha pocs exemples del que ha representat el drama d'Euskadi que el que ha viscut la família de Juan Maria Jauregi, assassinat per ETA el juliol del 2000. Va pertànyer a l'organització armada i va ser detingut en el transcurs de les mobilitzacions contra el procés de Burgos, el 1970. Va trencar amb l'organització pel seu rebuig a la violència. Va militar en el Partit Comunista i finalment va ser membre del PSE, ocupant el govern civil de Guipúscoa, des d'on va ordenar investigar denúncies per tortures. Va voler aclarir les circumstàncies de l'assassinat de Lasa i Zabala, i es va enfrontar al general Enrique Rodríguez Galindo, el cap del quarter d'Intxaurrondo. 

Maixabel Lasa, la dona de l'exgovernador civil, va protagonitzar un dels gestos que contribueixen a millorar una societat, quan va mantenir una trobada amb un dels membres del grup que va matar Jauregi i es va pronunciar per una reconciliació en la societat basca. La seva filla, Maria Jauregi, és una llicenciada en Medi Ambient que comparteix la posició de Maixabel, la història de la qual és relatada al cinema en l'última pel·lícula de la directora Icíar Bollaín. La filla de l'assassinat celebra "l'alegria pel fet que la violència s'hagi acabat", destaca que "ja no hi ha por" i veu amb bons ulls que "es pugui parlar tranquil·lament de tot, en favor d'una memòria inclusiva". 

"Hem de conèixer el que ha passat per no tornar a repetir-lo, i la millor manera és reconèixer el dany causat i fer un esforç per posar-se en el lloc de l'altre", sosté. La filla de Juan Maria Jauregi creu que "encara s'ha de reconèixer totes les víctimes", i posa de manifest que l'Estat "encara no ha admès el seu paper en la creació del GAL". Les seves posicions han fet d'ella objectiu dels sectors més bel·ligerants de la dreta espanyola: "S'usa a les víctimes, però el cert és que no hi ha una única veu que les representi a totes", assegura. Per ella, més que exigir perdó, l'important és el rebuig a la violència i admetre el dolor causat.   

El triomf de la vida


Sobre l'exigència o no de perdó hi ha hagut debat en sectors de la societat basca. El cert és que fins i tot sectors rellevants del PP, fa uns anys, com és el cas de l'expresidenta del parlament basc Arantxa Quiroga, van defensar la importància del rebuig a la violència per davant d'una petició retòrica de perdó. "Però si ja han demanat perdó", explica el periodista Antoni Batista, que acumula dècades d'investigació sobre el País Basc i ETA, i una bibliografia de referència. Batista recorda l'acte que va impulsar l'any 2012 a la Universitat de Barcelona, en què l'exdirigent abertzale Pernando Barrena va reconèixer el dolor causat per ETA davant de parents de víctimes del terrorisme com Rosa Lluch i Roberto Manrique

Per a Batista, un conflicte que dura cinquanta anys "no se supera en deu". I si anem més enrere, i recordem la guerra i la postguerra, i encara més enrere, i ens situem en les guerres carlines, estem parlant d'un conflicte permanent", manté. Amb tot, resumeix: "El més important sí que s'ha resolt. S'ha restaurat el dret a la vida, a la llibertat, a no tenir por i a acabar amb les extorsions".

Batista recorda que l'esquerra abertzale contribueix a l'estabilitat política i dona suport al govern espanyol en aquests moments, i subratlla el paper que juguen les víctimes: "L'Associació de Víctimes del Terrorisme s'hauria de canviar de nom i passar a dir-se Associació d'Algunes Víctimes perquè no totes pensen el mateix". Però de tots els vessants de la realitat basca, Batista insisteix en què cal destacar el "triomf del dret a la vida" tal com es reclamava quan hi havia morts.     

El triomf paradoxal del PNB


Deu anys després de l'adeu a les armes d'ETA, la política basca ha canviat molt. En aquell moment, el lehendakari era el socialista Patxi López i al parlament hi havia una majoria constitucionalista. Ara, el bloc unionista suma 16 diputats de 75, més 1 escó de Vox. El lendakari Iñigo Urkullu lidera un executiu del seu partit, el PNB, amb el PSE. Els nacionalistes bascos han recuperat l'hegemonia a Euskadi però, paradoxalment, no es veu a l'horitzó ni l'ombra d'un procés sobiranista

Oskar Bañuelos fa un diagnòstic contundent: "Com és que amb una clara hegemonia abertzale al Parlament no es planteja un projecte sobiranista? Perquè el PNB no vol, no anirà a una confrontació política amb l'Estat. Hi ha una part del vot d'ordre que ara va a parar al PNB. En el fons, continua en la línia que un dia Xabier Arzalluz va teoritzar al dir que l'objectiu era sentir-se còmodes a Espanya".

El maig del 1966, el cantant Raimon va visitar Euskadi. D'aquella visita va sorgir el tema País Basc, on canta "tots els colors del verd" i l'impacte que li va causar aquella terra: "Portava el vent la força / d'un poble que ha sofert tant. / Portava la força el vent / d'un poble que ens han amagat". Parlant del paisatge basc, el cantant deia que "l'aigua és sempre vida/entre muntanyes i valls". El 1966, Euskal Herria encara havia de viure capítols sagnants i violències de tots costats. Però ja fa deu anys que les armes i la por han callat, i el País Basc mostra més que mai tots els colors del verd.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació