17
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
18
d'octubre
a les
11:50h
El 19 de desembre del 2019 va ser un dia agredolç per a l'independentisme. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va comunicar al president de la Generalitat, Quim Torra, la condemna per la pancarta del llaç groc, que al cap d'uns mesos l'acabaria apartant definitivament de Palau. Al mateix temps, però, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va reconèixer a Oriol Junqueras la immunitat com a eurodiputat electe, una decisió que va comportar que Carles Puigdemont i Toni Comín accedissin finalment a l'Eurocambra després de mesos de batalla legal. Puigdemont, només conèixer-se la decisió, es va posar en contacte amb el seu equip de col·laboradors més estret per demanar-los accelerar al màxim la sevaentrada al Parlament Europeu.
Un dels arguments per justificar la celeritat va ser la imminència, aquell mateix cap de setmana, de la celebració del congrés d'ERC, que es trobava a les portes d'avalar la investidura de Pedro Sáncheza canvi de la posada en marxa de la taula de diàleg. La voluntat -finalment acomplerta- de Puigdemont d'entrar a l'Eurocambra unes hores abans que arrenqués el congrés dels republicans és un senyal més de les permanents mirades de reüll entre les dues grans formacions independentistes. Mirades que es mantenen quan han passat pràcticament dos anys d'aquest episodi, i que expliquen, també, per què Puigdemont ha estat vehement aquesta setmana a l'hora de rebutjar la figura de l'indult preventiu i de desvincular la seva situació personal del diàleg.
Ho va fer en un article al diari El Punt Avui en el qual va instar explícitament ERC a no abordar individualment la carpeta de l'exili en la mesa de negociació, que ha entrat en una fase de converses discretes després de reprendre's formalment a Palau el 15 de setembre. Fonts governamentals consultades per NacióDigital indiquen que des de fa setmanes s'ha explicat a Puigdemont que la demanda catalana és l'amnistia i que l'executiu no està negociant "cap figura legal" destinada a permetre-li el retorn a Catalunya. "La solució ha de ser global", ressalten les mateixes fonts. La prioritat de Puigdemont és continuar amb la batalla legal a l'exili -l'última victòria, certificada a Itàlia, ha erosionat encara més Pablo Llarena i el Suprem- i tornar, si cal, com un "home lliure". Aquesta possibilitat, sostenia divendres a la presentació del llibre Ferides d'exili (Pagès Editors) dels periodistes Roger Tugas i Mònica Hernàndez, és ara "més real" que fa quatre anys.
És una possibilitat real en el curt termini? Bona part de les esperances passen per la justícia europea, i l'advocat Gonzalo Boye ha arribat a parlar dels propers sis mesos com un termini raonable per propiciar la tornada. Malgrat l'absència de Junts en la taula de diàleg, veus dels entorns d'ERC com també del PSOE -l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero- afirmen que sense Puigdemont -i, per tant, sense el seu partit- no es pot arribar a una solució completa del conflicte. L'argument de l'expresident, en tot cas, és que resoldre el seu cas no serviria per tancar-lo i, per tant, rebutja una via individual que li permetés recuperar la normalitat prèvia al 2017.
"El problema no és Puigdemont, és com exercir l'autodeterminació", reflexionava aquesta setmana Jordi Sànchez, secretari general de Junts. Sànchez és un dels dirigents que va estar en contacte amb l'expresident la setmana en què el president Pere Aragonès va decidir no incloure la delegació proposada pel partit en la taula de diàleg. "Va seguir tots els esdeveniments en directe", remarca un dirigent de Junts consultat. Puigdemont no sempre ha mostrat interès en la gestió del dia a dia o en les qüestions logístiques de les formacions on ha militat -CDC, PDECat, la Crida, Junts-, però no es perd cap detall de les grans carpetes obertes, com la negociació amb l'Estat.
El líder de Junts, bàsic per a l'estabilitat a Barcelona i a Madrid
Els responsables de la Moncloa asseguren que no han fet cap gestió per facilitar el seu retorn, i es mostren visiblement incòmodes quan han d'abordar la situació de Puigdemont, perquè el respecte a les decisions judicials implica, en aquest cas, admetre les derrotes que col·lecciona Llarena arreu d'Europa. Junts manté contactes discrets amb la Moncloa -en l'etapa d'Iván Redondo com a cap de gabinet de Pedro Sánchez mantenia interlocució amb Josep Rius, vicepresident del partit, diputat i excap de gabinet de Puigdemont-, però les solucions individuals no són damunt la taula. Després de quatre anys a Bèlgica, qualsevol retorn -diuen- s'ha de produir en un context de victòria judicial -i, per tant, també política- davant del Suprem a la justícia europea.
És per això que l'expresident rebutja l'indult preventiu, i és per això també que no vol formar part d'una taula de diàleg que sempre ha vist amb escepticisme. En un llibre publicat el 2018 va plantejar una mediació europea liderada per Donald Tusk, president en aquell moment del Consell Europeu i personatge clau per entendre per què l'independentisme no va anar més enllà la tardor del 2017. "Acceptem que a priori Europa estigui en contra de la independència. Però cal que al principi del procés [de mediació] poguem parlar sense cap tabú preestablert", defensava el líder de Junts en aquest volum. Ara interpreta que en la taula de diàleg -que presenta com un fòrum de partits implicats en la governabilitat de l'Estat- no compleix els requisits, perquè Pedro Sánchez nega l'amnistia i l'autodeterminació.
Puigdemont, en tot cas, és l'element que relliga l'estabilitat a Madrid i a Barcelona. Amb la seva detenció a Sardenya, per exemple, va fer trontollar els equilibris existents tant al Congrés dels Diputats com al Parlament. I qualsevol decisió que tingui a veure amb el seu futur, sigui quina sigui, provocarà el mateix efecte. En essència, l'expresident i els exiliats són el símbol més evident de l'excepcionalitat que viu la política catalana un cop els presos ja han estat indultats. Puigdemont, davant d'aquesta situació, no vol una solució individual, per bé que qualsevol circumstància judicial a Europa que li somrigui pot acabar desencadenant una solució global per a la resta de represaliats.
Un dels arguments per justificar la celeritat va ser la imminència, aquell mateix cap de setmana, de la celebració del congrés d'ERC, que es trobava a les portes d'avalar la investidura de Pedro Sáncheza canvi de la posada en marxa de la taula de diàleg. La voluntat -finalment acomplerta- de Puigdemont d'entrar a l'Eurocambra unes hores abans que arrenqués el congrés dels republicans és un senyal més de les permanents mirades de reüll entre les dues grans formacions independentistes. Mirades que es mantenen quan han passat pràcticament dos anys d'aquest episodi, i que expliquen, també, per què Puigdemont ha estat vehement aquesta setmana a l'hora de rebutjar la figura de l'indult preventiu i de desvincular la seva situació personal del diàleg.
Ho va fer en un article al diari El Punt Avui en el qual va instar explícitament ERC a no abordar individualment la carpeta de l'exili en la mesa de negociació, que ha entrat en una fase de converses discretes després de reprendre's formalment a Palau el 15 de setembre. Fonts governamentals consultades per NacióDigital indiquen que des de fa setmanes s'ha explicat a Puigdemont que la demanda catalana és l'amnistia i que l'executiu no està negociant "cap figura legal" destinada a permetre-li el retorn a Catalunya. "La solució ha de ser global", ressalten les mateixes fonts. La prioritat de Puigdemont és continuar amb la batalla legal a l'exili -l'última victòria, certificada a Itàlia, ha erosionat encara més Pablo Llarena i el Suprem- i tornar, si cal, com un "home lliure". Aquesta possibilitat, sostenia divendres a la presentació del llibre Ferides d'exili (Pagès Editors) dels periodistes Roger Tugas i Mònica Hernàndez, és ara "més real" que fa quatre anys.
És una possibilitat real en el curt termini? Bona part de les esperances passen per la justícia europea, i l'advocat Gonzalo Boye ha arribat a parlar dels propers sis mesos com un termini raonable per propiciar la tornada. Malgrat l'absència de Junts en la taula de diàleg, veus dels entorns d'ERC com també del PSOE -l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero- afirmen que sense Puigdemont -i, per tant, sense el seu partit- no es pot arribar a una solució completa del conflicte. L'argument de l'expresident, en tot cas, és que resoldre el seu cas no serviria per tancar-lo i, per tant, rebutja una via individual que li permetés recuperar la normalitat prèvia al 2017.
"El problema no és Puigdemont, és com exercir l'autodeterminació", reflexionava aquesta setmana Jordi Sànchez, secretari general de Junts. Sànchez és un dels dirigents que va estar en contacte amb l'expresident la setmana en què el president Pere Aragonès va decidir no incloure la delegació proposada pel partit en la taula de diàleg. "Va seguir tots els esdeveniments en directe", remarca un dirigent de Junts consultat. Puigdemont no sempre ha mostrat interès en la gestió del dia a dia o en les qüestions logístiques de les formacions on ha militat -CDC, PDECat, la Crida, Junts-, però no es perd cap detall de les grans carpetes obertes, com la negociació amb l'Estat.
El líder de Junts, bàsic per a l'estabilitat a Barcelona i a Madrid
Els responsables de la Moncloa asseguren que no han fet cap gestió per facilitar el seu retorn, i es mostren visiblement incòmodes quan han d'abordar la situació de Puigdemont, perquè el respecte a les decisions judicials implica, en aquest cas, admetre les derrotes que col·lecciona Llarena arreu d'Europa. Junts manté contactes discrets amb la Moncloa -en l'etapa d'Iván Redondo com a cap de gabinet de Pedro Sánchez mantenia interlocució amb Josep Rius, vicepresident del partit, diputat i excap de gabinet de Puigdemont-, però les solucions individuals no són damunt la taula. Després de quatre anys a Bèlgica, qualsevol retorn -diuen- s'ha de produir en un context de victòria judicial -i, per tant, també política- davant del Suprem a la justícia europea.
És per això que l'expresident rebutja l'indult preventiu, i és per això també que no vol formar part d'una taula de diàleg que sempre ha vist amb escepticisme. En un llibre publicat el 2018 va plantejar una mediació europea liderada per Donald Tusk, president en aquell moment del Consell Europeu i personatge clau per entendre per què l'independentisme no va anar més enllà la tardor del 2017. "Acceptem que a priori Europa estigui en contra de la independència. Però cal que al principi del procés [de mediació] poguem parlar sense cap tabú preestablert", defensava el líder de Junts en aquest volum. Ara interpreta que en la taula de diàleg -que presenta com un fòrum de partits implicats en la governabilitat de l'Estat- no compleix els requisits, perquè Pedro Sánchez nega l'amnistia i l'autodeterminació.
Puigdemont, en tot cas, és l'element que relliga l'estabilitat a Madrid i a Barcelona. Amb la seva detenció a Sardenya, per exemple, va fer trontollar els equilibris existents tant al Congrés dels Diputats com al Parlament. I qualsevol decisió que tingui a veure amb el seu futur, sigui quina sigui, provocarà el mateix efecte. En essència, l'expresident i els exiliats són el símbol més evident de l'excepcionalitat que viu la política catalana un cop els presos ja han estat indultats. Puigdemont, davant d'aquesta situació, no vol una solució individual, per bé que qualsevol circumstància judicial a Europa que li somrigui pot acabar desencadenant una solució global per a la resta de represaliats.