11
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
12
d'octubre
a la
13:00h
"Aquesta nit ocuparem Roma", va dir un dirigent d'extrema dreta el dissabte passat en el transcurs de la manifestació convocada per col·lectius antivacuna. Protestaven per la decisió del govern italià d'unitat nacional presidit per Mario Draghi d'instaurar el passaport Covid, imprescindible per poder treballar. L'extrema dreta creu haver trobat en el moviment antivacunes una altra via d'aigua contra el sistema. Per això, ja fa setmanes que grups ultres es confonen amb els antivacunes en moltes concentracions al carrer. Dissabte, un grup vinculat al partit ultra Força Nova es va separar de la manifestació per protagonitzar actes violents i assaltar la seu del principal sindicat italià, la CGIL.
Alguns militants de Força Nova van poder penetrar en la seu sindical. La cosa no va anar a més per l'actuació de la policia. Però la imatge de grups violents trencant portes i finestres de la seu sindical va recordar immediatament l'assalt al Congrés dels Estats Units el 6 de gener passat. La ideologia és similar. El mètode, també. L'objectiu, potser igual: desestabilitzar la República. En el cas de Roma, la proximitat de la seu de la CGIL a la presidència del govern, el Palau Chigi, fa sospitar les autoritats que algú havia pensat en l'ocupació de la seu de l'executiu.
Aquesta frase, "aquesta nit ocuparem Roma", atribuïda a Giuliano Castellino, cap del partit feixista Força Nova a Roma, ha resultat ser del tot exagerada. Però qui l'ha pronunciada sap del que parla. En la memòria política italiana resta ben viva la Marxa sobre Roma d'octubre del 1922, quan el Partit Feixista de Benito Mussolini va organizar una gran demostració de forces al carrer que va acabar amb la democràcia. La situació, evidentment, no és comparable. A les poques hores, Castellino i el cap del partit, Roberto Fiore, eren detinguts. Però l'impacte de les imatges de l'assalt han trasbalsat l'opinió pública.
Pocs països de la Unió Europea escapen de l'amenaça ultra, que adopta fórmules molt diferents d'actuació, també a la mateixa Itàlia. Un fenomen inesperat fins fa ben poc, circumscrit durant anys al Front Nacional francès i que ara ja ha esdevingut un actor polític que s'ha de tenir en compte. La UE i les institucions europees han d'entomar el repte que tenen davant i que amenaça la solidesa del projecte comunitari. Com passa als Estats Units, als problemes geoestratègics que ha d'afrontar, de l'ascens de la Xina al desafiament de Rússia o a l'amenaça jihadista, ara la UE suma un seriós problema d'ordre intern. El principal enemic, potser, es troba dins de les pròpies fronteres.
Polònia juga amb foc
Fins ara, el problema de la dreta populista s'ha manifestat a l'est. Especialment a Hongria, amb el règim autoritari de Viktor Orban, i a Polònia, amb el govern ultraconservador de Llei i Justícia. La pressió del govern polonès sobre la justícia ha fet que Brussel·les hagi emès diversos avisos a Varsòvia. L'executiu ultraconservador va fer una consulta al Tribunal Constitucional que ha tingut tota la fesomia d'una provocació. L'alt tribunal ha dictaminat quela justícia polonesa té preeminència sobre el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE). Una afirmació que xoca de ple amb el que diu la mateixa Constitució de Polònia.
El conflicte de legitimitats està servit. Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, ja ha deixat clar la voluntat de fer valer l'autoritat comunitària. Però Polònia no està sola. Hongria és ferma aliada de Varsòvia i podria fins i tot vetar una possible proposta d'expulsió, que ara mateix no està damunt la taula. En tot cas, la rebel·lia polonesa és una ferida que sagna sobre la UE. Des de cercles governamentals de Varsòvia, s'han escudat en les discrepàncies sobr la immunitate d'Oriol Junqueras per argumentar que hi ha altres instàncies europees, en al·lusió a Espanya, que també consideren que les institucions de la US s'excedeixen en les seves atribucions.
Zemmour versus Le Pen
El proper abril hi ha eleccions presidencials i legislatives a França, i venen caldejades. A hores d'ara, el panorama resta molt obert. Però l'aparició de la probable candidatura del periodista i escriptorÉric Zemmour ja ha trasbalsat la política francesa. Zemmour és un fenomen que pot tenir translació a altres països. Enfront l'alternativa populista de dretes coneguda, en aquest cas el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que intenta una integració en el sistema polític edulcorant alguns missatges, Zemmour abandera la puresa de la reacció. Allí on Le Pen flaqueja, Zemmour mostra l'autenticitat de qui no té res a perdre.
Li està sorgint a la dreta extrema una alternativa en el seu mateix camp? Tornant a Itàlia, la Lliga de Matteo Salvini topa ara amb la competència de Giorgia Meloni, líder del partit Germans d'Itàlia. Meloni va fer les primeres armes en política dins del Moviment Social Italià (MSI), hereu del Partit Feixista. Després, va militar en el Poble de la Llibertat de Silvio Berlusconi. Ara ja vola sola.
Canvi a Viena?
La batalla per consolidar o aterrar el projecte europeu serà llarga i incerta. La dreta extrema no té pas la lluita guanyada. Els optimistes poden trobar motius de satisfacció en els resultats de les recents eleccions locals italianes, que han consolidat una aliança entre el Partit Democràtic, de centre esquerra, i el Moviment 5 Estrelles. A Alemanya, l'ultra AfD ha quedat aturada en el 10%. Enmig d'aquest panorama s'ha produït un fet important: un escàndol de corrupció ha obligat a dimitir Sebastian Kurz, el canceller d'Àustria.
Kurz, líder del Partit Popular al seu país, ha estat un referent de la dreta conservadora disposada a establir acords amb l'extrema dreta. Possiblement hagi estat ell un dels miralls on es miren molts dirigents del PP espanyol i d'altres països, molt més que no pas en Angela Merkel. Kurz governava ara en coalició amb els Verds després que l'anterior coalició amb l'extrema dreta caigués per un altre greu escàndol, que en aquest cas afectava els ultres del Partit de la Llibertat. Però el jove líder ha simbolitzat el conglomerat amb el qual avui molts conservadors europeus s'emmirallen: comprensió amb la xenofòbia, intransigència en els criteris de dèficit, mirada a la dreta, obertura a governar amb el populisme de dretes i estil sense complexos. Caldrà veure si la seva sortida és definitiva i quines implicacions té.
En una cosa coincideixen gairebé tots els analistes, tant els optimistes com els pessimistes. La propera gran partida, el proper termòmetre sobre la salut de la UE, seran les eleccions franceses de l'abril proper. Quan les urnes diran si, malgrat tot, l'eix central Berlín-París resisteix malgrat el temporal.
Alguns militants de Força Nova van poder penetrar en la seu sindical. La cosa no va anar a més per l'actuació de la policia. Però la imatge de grups violents trencant portes i finestres de la seu sindical va recordar immediatament l'assalt al Congrés dels Estats Units el 6 de gener passat. La ideologia és similar. El mètode, també. L'objectiu, potser igual: desestabilitzar la República. En el cas de Roma, la proximitat de la seu de la CGIL a la presidència del govern, el Palau Chigi, fa sospitar les autoritats que algú havia pensat en l'ocupació de la seu de l'executiu.
Aquesta frase, "aquesta nit ocuparem Roma", atribuïda a Giuliano Castellino, cap del partit feixista Força Nova a Roma, ha resultat ser del tot exagerada. Però qui l'ha pronunciada sap del que parla. En la memòria política italiana resta ben viva la Marxa sobre Roma d'octubre del 1922, quan el Partit Feixista de Benito Mussolini va organizar una gran demostració de forces al carrer que va acabar amb la democràcia. La situació, evidentment, no és comparable. A les poques hores, Castellino i el cap del partit, Roberto Fiore, eren detinguts. Però l'impacte de les imatges de l'assalt han trasbalsat l'opinió pública.
Pocs països de la Unió Europea escapen de l'amenaça ultra, que adopta fórmules molt diferents d'actuació, també a la mateixa Itàlia. Un fenomen inesperat fins fa ben poc, circumscrit durant anys al Front Nacional francès i que ara ja ha esdevingut un actor polític que s'ha de tenir en compte. La UE i les institucions europees han d'entomar el repte que tenen davant i que amenaça la solidesa del projecte comunitari. Com passa als Estats Units, als problemes geoestratègics que ha d'afrontar, de l'ascens de la Xina al desafiament de Rússia o a l'amenaça jihadista, ara la UE suma un seriós problema d'ordre intern. El principal enemic, potser, es troba dins de les pròpies fronteres.
Polònia juga amb foc
Fins ara, el problema de la dreta populista s'ha manifestat a l'est. Especialment a Hongria, amb el règim autoritari de Viktor Orban, i a Polònia, amb el govern ultraconservador de Llei i Justícia. La pressió del govern polonès sobre la justícia ha fet que Brussel·les hagi emès diversos avisos a Varsòvia. L'executiu ultraconservador va fer una consulta al Tribunal Constitucional que ha tingut tota la fesomia d'una provocació. L'alt tribunal ha dictaminat quela justícia polonesa té preeminència sobre el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE). Una afirmació que xoca de ple amb el que diu la mateixa Constitució de Polònia.
El conflicte de legitimitats està servit. Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, ja ha deixat clar la voluntat de fer valer l'autoritat comunitària. Però Polònia no està sola. Hongria és ferma aliada de Varsòvia i podria fins i tot vetar una possible proposta d'expulsió, que ara mateix no està damunt la taula. En tot cas, la rebel·lia polonesa és una ferida que sagna sobre la UE. Des de cercles governamentals de Varsòvia, s'han escudat en les discrepàncies sobr la immunitate d'Oriol Junqueras per argumentar que hi ha altres instàncies europees, en al·lusió a Espanya, que també consideren que les institucions de la US s'excedeixen en les seves atribucions.
Zemmour versus Le Pen
El proper abril hi ha eleccions presidencials i legislatives a França, i venen caldejades. A hores d'ara, el panorama resta molt obert. Però l'aparició de la probable candidatura del periodista i escriptorÉric Zemmour ja ha trasbalsat la política francesa. Zemmour és un fenomen que pot tenir translació a altres països. Enfront l'alternativa populista de dretes coneguda, en aquest cas el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que intenta una integració en el sistema polític edulcorant alguns missatges, Zemmour abandera la puresa de la reacció. Allí on Le Pen flaqueja, Zemmour mostra l'autenticitat de qui no té res a perdre.
Li està sorgint a la dreta extrema una alternativa en el seu mateix camp? Tornant a Itàlia, la Lliga de Matteo Salvini topa ara amb la competència de Giorgia Meloni, líder del partit Germans d'Itàlia. Meloni va fer les primeres armes en política dins del Moviment Social Italià (MSI), hereu del Partit Feixista. Després, va militar en el Poble de la Llibertat de Silvio Berlusconi. Ara ja vola sola.
Canvi a Viena?
La batalla per consolidar o aterrar el projecte europeu serà llarga i incerta. La dreta extrema no té pas la lluita guanyada. Els optimistes poden trobar motius de satisfacció en els resultats de les recents eleccions locals italianes, que han consolidat una aliança entre el Partit Democràtic, de centre esquerra, i el Moviment 5 Estrelles. A Alemanya, l'ultra AfD ha quedat aturada en el 10%. Enmig d'aquest panorama s'ha produït un fet important: un escàndol de corrupció ha obligat a dimitir Sebastian Kurz, el canceller d'Àustria.
Kurz, líder del Partit Popular al seu país, ha estat un referent de la dreta conservadora disposada a establir acords amb l'extrema dreta. Possiblement hagi estat ell un dels miralls on es miren molts dirigents del PP espanyol i d'altres països, molt més que no pas en Angela Merkel. Kurz governava ara en coalició amb els Verds després que l'anterior coalició amb l'extrema dreta caigués per un altre greu escàndol, que en aquest cas afectava els ultres del Partit de la Llibertat. Però el jove líder ha simbolitzat el conglomerat amb el qual avui molts conservadors europeus s'emmirallen: comprensió amb la xenofòbia, intransigència en els criteris de dèficit, mirada a la dreta, obertura a governar amb el populisme de dretes i estil sense complexos. Caldrà veure si la seva sortida és definitiva i quines implicacions té.
En una cosa coincideixen gairebé tots els analistes, tant els optimistes com els pessimistes. La propera gran partida, el proper termòmetre sobre la salut de la UE, seran les eleccions franceses de l'abril proper. Quan les urnes diran si, malgrat tot, l'eix central Berlín-París resisteix malgrat el temporal.