Per primera vegada en el quart de segle d'història de la Superlliga europea de rugbi a XIII, una competició impulsada pel magnat australià del món de la comunicació Rupert Murdoch el 1997, un equip que no és originari del nord d'Anglaterra lluitarà pel títol en la gran final que es disputarà aquest mateix dissabte a l'estadi d'Old Trafford de Manchester. Aquest equip no és altre que els Dragons Catalans, un club de la Catalunya Nord que mirarà d'estrenar el seu palmarès a la Superlliga aconseguint un triomf que seria històric ja que comportaria que la competició tingués, per primera vegada, un campió que no és originari dels comptats del nord d'Anglaterra.
De fet, aquesta regió ha estat la gran dominadora de la Superlliga fins al punt que, en l'actualitat, tot i la voluntat europea de la competició, que és la gran referència del rugbi a XIII a l'hemisferi nord, tots els equips que hi participen, a excepció dels Dragons Catalans, procedeixen dels comptats de Yorkshire, del Merseyside, del Gran Manchester o de Cheshire, uns territoris que van ser el bressol de la Revolució Industrial i que, encara avui, es caracteritzen pel pes que hi té la classe treballadora.
Un fet que no és gens menor a l'hora de parlar de rugbi a XIII ja que l'origen d'aquesta variant del rugbi tradicional es troba precisament en la disputa que es va viure, a finals del segle XIX al si de la Rugby Football Union, al voltant de la compensació de les hores de treball perdudes pels practicants d'aquest esport.
Els clubs del nord d'Anglaterra, formats majoritàriament per joves de classe obrera, eren partidaris de compensar els ingressos perduts pels treballadors com a conseqüència dels partits, dels entrenaments i dels desplaçaments, una posició que va ser durament contestada pels equips de Londres i del sud del país, de procedència molt més acomodada, que rebutjaven qualsevol pagament per la pràctica de l'esport.
L'hotel George, a Huddersfield, on el 1895 va néixer el rugbi a XIII Foto: Neil Clifton / geograph.org.uk
Així, doncs, el 1895, la localitat de Huddersfield, al comptat de Yorkshire, a l'obrera Anglaterra del nord, va veure néixer el rugbi a XIII, que tenia com a principal diferència respecte el rugbi original el fet de pagar sis xílings als seus jugadors per tal d'indemnitzar-los per les pèrdues laborals i les despeses de desplaçament.
Aquest nou rugbi a XIII es va fer enormement popular entre la classe treballadora del nord d'Anglaterra i va esdevenir una nova metàfora de l'antagonisme entre classes socials (mentre els sectors acomodats es decantaven pel rugbi a XV tradicional, la classe obrera ho feia per la nova variant) així com també de l'oposició regional existent al país (entre un sud més benestant i un nord més popular).
Aquest nou rugbi es va expandir, amb l'inici del segle XX, per les antigues colònies britàniques d'Austràlia i de Nova Zelanda, on va conservar el seu caràcter social mantenint estrets vincles amb la classe treballadora local. En el cas australià, hi va ajudar que el Partit Laborista recolzés la seva implantació i que es convertís en l'esport més practicat a les escoles públiques del país, a diferència de la variant a XV que va ser majoritàriament adoptada pels elitistes centres privats.
També va ajudar a reforçar el seu caràcter popular el fet que la comunitat aborigen, tant a Austràlia com a Nova Zelanda, abracés amb força aquesta variant del rugbi que no veien excloent com sí que ho feien amb el rugbi a XV.
A l'Estat francès, el rugbi a XIII es va consolidar durant els anys 30 i ho va fer amb especial força a la Catalunya Nord, on el 1934 va néixer el XIII Català, un dels clubs fundadors de la primera lliga gal·la d'aquesta disciplina que es va disputar precisament aquell mateix any.
Un partit del XIII Català contra el Toulouse Olympique, el 1957 Foto: Archives Municipales de Toulouse
Tot i que en el cas francès no existia la mateixa clivella social que a Anglaterra, el rugbi a XIII va assolir un important simbolisme en l'imaginari local quan, arran de la seva condició d'esport professional, va ser prohibit pel règim de Vichy liderat pel mariscal Pétain.
L'alliberament de França va comportar l'aixecament de la prohibició i la recuperació de l'activitat d'un esport que, tot i els seus enfrontaments amb els regents del rugbi a XV, es va convertir en molt popular durant les dècades següents.
Malgrat no tenir una clivella de classe tan accentuada com la que existia a Anglaterra, les diferències entre el rugbi a XIII i la modalitat tradicional, també tenien, a França, alguns elements de caràcter social que feien que el joc a XIII tingués més representació de francesos originaris de la immigració i també en un major arrelament en les petites localitats del sud de França.
N'és un exemple la creació, el 1965, del Sant Esteve XIII, el segon gran equip de rugbi a XIII de la Catalunya Nord que representava la localitat rossellonesa de Sant Esteve del Monestir, molt propera a Perpinyà.
Tant el XIII Català com el Sant Esteve XIII es van erigir en els grans dominadors del rugbi a XIII a l'Estat francès durant el segle XX, portant fins a la Catalunya Nord ni més ni menys que 17 campionats (11 els de Perpinyà i 6 els de Sant Esteve) i 16 copes de França (10 el XIII Català i 6 el Sant Esteve XIII).
Ambdós clubs es van fusionar amb l'arribada del segle XXI i l'expectativa de poder competir a la Superlliga europea creada, paradoxalment, pel magnat Rupert Murdoch. Això va provocar el naixement de la Unió Tretzista Catalana, avui coneguda com a Sant Esteve XIII Català, que durant el nou mil·lenni s'ha imposat en 2 lligues i 5 copes franceses.
Afeccionats dels Dragons Catalans llueixen senyeres al seu estadi Foto: @DragonsOfficiel
El gran objectiu de la fusió dels dos principals clubs nord-catalans es va assolir el 2006, quan els Dragons Catalans, la nova franquícia creada fruit de la unió entre els dos equips, va començar a competir a la Superlliga europea de rugbi a XIII al costat dels principals clubs anglesos de la disciplina, originaris de la popular i obrera Anglaterra del nord.
Els Dragons Catalans, que avui opten al seu segon títol oficial, després d'haver guanyat la Challenge Cup de 2018, tenen en la identitat catalana un dels seus principals elements definitoris. Així, doncs, l'equip vesteix amb els colors de la senyera i reivindica orgullós la seva pertinença a la Catalunya Nord.
Aquesta circumstància ha fet que tant a l'Estat francès com al Regne Unit, on competeix, se'l presenti sovint com un club associat al catalanisme. Hi ha ajudat el fet que els Dragons hagin disputat dos partits a Barcelona, el 2009 a l'estadi Lluís Companys i, el 2019, al Camp Nou, en un ambient d'oberta reivindicació independentista, i que, després de la seva victòria a la Challenge Cup de 2018, fossin rebuts oficialment al Pati dels Tarongers per l'aleshores president de la Generalitat, Quim Torra. Una circumstància que contrastava amb la posició del president de la República Francesa, Emmanuel Macron, que només va fer arribar una carta al club encoratjant-lo abans de la disputa de la final, però que no va rebre'l un cop es va proclamar campió tot i que era la primera vegada que un club originari de l'Estat francès guanyava aquesta prestigiosa competició que té més de cent anys d'història.
Els Dragons Catalans ballen un 'haka' durant la recepció que Quim Torra els va oferir al Pati dels Tarongers Foto: @324cat
El partit d'aquesta tarda, doncs, més enllà de l'aspecte estrictament esportiu, permetrà ensenyar al món del rugbi a XIII, i molt especialment a aquella Anglaterra obrera que el va veure néixer, la identitat catalana d'un club que té en la reivindicació catalanista un dels seus principals elements definitoris. Esperem que, un cop acabada la final, la senyera enarbori ben alta i els dracs procedents de la Catalunya Nord puguin presumir d'haver conquerit el nord d'Anglaterra.