10
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
11
d'octubre
a les
12:37h
Un 18% dels joves de tot el món presenten algun tipus de conductes autolesives i aquest és un problema cada cop més visible. Ho han recordat aquesta setmana els doctors Josep Antoni Ramos-Quiroga, cap del servei de Psiquiatria de la Vall d'Hebron, Marc Ferrer i Natàlia Calvo, que han presentat un protocol de detecció precoç per actuar en la franja d'edat entre els 15 i els 25 anys. El protocol es plasma en el llibre Programa TaySH. Intervenció psicoterapèutica per a conductes autolesives no suïcides en adolescents i joves adults.
Aquest diumenge és el Dia Mundial de la Salut Mental. És un bon motiu per entrevistar la metgessa Natàlia Calvo, psicòloga clínica i una de les autores del protocol que ens explica algunes problemàtiques de la salut mental i explica com es pot avançar per posar la recerca en aquest àmbit en el primer nivell.
- Han presentat el llibre Programa TaySH. Intervenció psicoterapèutica per a conductes autolesives no suïcides en adolescents i joves adults. Què destacaria del treball?
- Es tracta d'una intervenció psicoterapèutica específicament dissenyada per a les autolesions no suïcides en adolescents i joves adults. Fins al moment actual, el nostre país no disposa d'eines d'aquests tipus. Fins ara, hem seguit models per a adults i els hem adaptat als adolescents. Nosaltres hem estructurat una intervenció que té com a nucli aquest tipus d'autolesions no suïcides com un trastorn propi. La finalitat del programa és intentar desactivar aquestes conductes autolesives incorporant estratègies i activitats que permetin als joves manegar el malestar emocional.
- Expliqui'ns una mica aquestes estratègies.
- El programa està estructurat en quatre mòduls, amb dotze sessions. El primer és la psicoeducació, que vol dir que l'adolescent entengui com funciona la seva conducta. En el segon mòdul s’entrena a l'adolescent a identificar quines són les seves situacions de vulnerabilitat que el porten a l'autolesió. El tercer mòdul és buscar conductes alternatives que substitueixin les conductes autolesives i el quart és generalitzar les conductes funcionals i adaptatives, i fer que formin part de la seva rutina.
- Avui també hem conegut l'informe anual d'Unicef, que assenyala que hi ha uns 166 milions d'infants i joves d'entre 10 i 19 anys amb malalties mentals diagnosticades. Estem davant d'un problema encara poc assumit col·lectivament?
- Quan parlem de salut mental es poden incloure moltes patologies. Les patologies que poden afectar infants i adolescents poden no evidenciar-se per raons diverses, perquè no s'ha diagnosticat a temps, perquè moltes vegades hi ha hagut el tema de l'estigma, de no posar una determinada etiqueta a un jove o un adolescent. Però si no es diagnostica, no s'intervé, i si no intervenim, el problema evoluciona i pot derivar en un trastorn més sever. En el període evolutiu transitori que va des de la infantesa a l'edat adulta, la simptomatologia pot no aparèixer com un quadre diagnòstic com a tal, com podria ser en un adult, i això pot fer que puguin passar desapercebuts. Si a això li afegim no voler posar determinades etiquetes diagnòstiques, fa que aquests quadres no siguin abordats i després ens trobem en situacions molt més complexes.
- El fenomen de les autolesions entre joves i adolescents va a l'alça?
- No sabria dir si a l'alça, que probablement sí, però sí que és un fenomen més visible. Estem en una situació en què podem parlar més obertament de salut mental. És un fet que socialment ha patit un estigma, com deia abans, i ara per primera vegada podem començar a parlar de la salut mental com ho fem d'altres malalties.
- La pandèmia ha agreujat aquests casos?
- Probablement, sí. Però nosaltres portem treballant amb aquest perfil d'adolescents fa molts anys. Tenim una experiència clínica acumulada molt important buscant propostes terapèutiques que puguin ajudar aquests joves. Sobre si hi ha un increment, les dades ens ho diran aviat.
- Quan disposaran d'aquestes dades sobre l'efecte que ha tingut la pandèmia en salut mental en joves?
- A finals d'any. Estem fent l'estudi i estem pendents de tenir les dades definitives i analitzar-les. Sabem que hi ha hagut un increment de les consultes per urgències de pediatria al llarg de la pandèmia.
- Les autolesions no suïcides a quins factors estan vinculats?
- Nosaltres entenem la conducta autolesiva no suïcida com una entitat psicopatològica associada fonamentalment a la desregulació emocional i impulsivitat.
- Què fa que un jove presenti una conducta així i quina motivació el fa diferent als casos de joves que es volen suïcidar?
- La conducta lesiva no suïcida té la finalitat de reduir i tolerar el malestar emocional, manegar la impulsivitat, però no amb la finalitat de morir. És veritat que té un risc d'acabar en suïcidi involuntari. Són actituds que obeeixen a un malestar emocional intens que necessiten controlar d'alguna manera.
- Quan parlem de malestar emocional, fins a quin punt es pot vincular a una situació social determinada o a un context de crisi, a motivacions més col·lectives?
- No necessàriament. Les causes són molt diverses, però pensi que estem parlant d'adolescents i d'adults joves el malestar dels quals pot provenir de molts llocs: problemes amb els seus iguals, dificultats acadèmiques, conflictes amb els seus familiars, problemes d'autoestima... I normalment respon a un conjunt de variables. És fonamentalment un problema de regular les emocions i tolerar el malestar. Es produeix una escalada emocional que nosaltres anomenem com un bucle en el qual comença el malestar, s'afegeixen elements que l'incrementen fins que arriba un moment en què es converteix en intolerable. I busquen reduir aquest malestar d'una forma ràpida.
- Els casos de bullying poden ser també una causa d'autolesions?
- El que diuen les publicacions científiques dels darrers anys, i el que ens anem trobant en la nostra experiència clínica, és que pot ser un factor que precipiti cap a conductes autolesives o que predisposi a desenvolupar-les, però no és una causa única. En salut mental tot és una interacció: no podem aïllar els diversos elements, són molts factors els que predisposen.
- I el paper de les xarxes socials?
- És exactament el mateix. És un altre element que cal analitzar quina influència tenen. Sobre uns nois hi té un impacte determinat i a altres no els afecta. Falta recerca. Tant de bo poguéssim disposar de recursos per poder dur a terme aquests estudis.
- Parla de recursos. La pandèmia ha fet més evident la importància dels serveis de cura. Però els serveis de salut mental pateixen encara més una manca de recursos públics?
- Continua havent-hi una manca important de recursos. En part perquè encara s'és poc conscient de la importància de la salut mental. La gent se'n va al traumatòleg o al cardiòleg i ho explica. La gent no et diu quan va al psicòleg o al psiquiatra. Si això ho extrapolem a una etapa de la vida que és de molta vulnerabilitat i molt crítica pel que fa al desenvolupament de la persona, encara afecta molt més. Els adolescents que van al psiquiatra o al psicòleg en general no ho comenten als seus companys. Si no hi ha demanda, hi ha menys visibilitat, i té com a efecte més immediat disposar de menys recursos.
- Les administracions haurien de donar més rellevància als serveis de salut mental?
- Sí, sens dubte. Sembla que el Govern invertirà més en aquest àmbit. Estaria bé també que tinguessin més en compte els professionals que ens dediquem a salut mental, que ens escoltessin per conèixer quines mancances tenim. Un aspecte força important en salut mental és la manca de recursos per efectuar una detecció precoç, a diferència d'altres països que disposen de molts més recursos per tota l’atenció i a més en recerca.
- Quins països són referencials en recerca en salut mental?
- Els països nòrdics, per exemple.
- Sempre són els nòrdics... Quines coses fan ells que aquí no es pot fer per manca de suports?
- D'entrada, el tema acadèmic. Per exemple, fan un seguiment sistemàtic dels alumnes a l'escola, des de molt petits. Fixem-nos en el tema del fracàs escolar, que és un dels més baixos d'Europa. Un avenç important seria poder disposar d'un seguiment sistemàtic dels nois, de ben petits, sobretot d'aquells que presenten certa vulnerabilitat individual, per situacions patològiques familiars, per exemple. Per nosaltres, un dels elements clau és fer una detecció precoç de les conductes autolesives no suïcides, abans que evolucionin cap a un trastorn més greu. Això implica més despesa econòmica per part de Salut, més professionals en salut mental, enfortir la seva formació. Cal invertir en crear un teixit que inclogui l'escola, atenció primària i hospitalària amb especialistes clínics en salut mental per poder fer-ho.
Aquest diumenge és el Dia Mundial de la Salut Mental. És un bon motiu per entrevistar la metgessa Natàlia Calvo, psicòloga clínica i una de les autores del protocol que ens explica algunes problemàtiques de la salut mental i explica com es pot avançar per posar la recerca en aquest àmbit en el primer nivell.
- Han presentat el llibre Programa TaySH. Intervenció psicoterapèutica per a conductes autolesives no suïcides en adolescents i joves adults. Què destacaria del treball?
- Es tracta d'una intervenció psicoterapèutica específicament dissenyada per a les autolesions no suïcides en adolescents i joves adults. Fins al moment actual, el nostre país no disposa d'eines d'aquests tipus. Fins ara, hem seguit models per a adults i els hem adaptat als adolescents. Nosaltres hem estructurat una intervenció que té com a nucli aquest tipus d'autolesions no suïcides com un trastorn propi. La finalitat del programa és intentar desactivar aquestes conductes autolesives incorporant estratègies i activitats que permetin als joves manegar el malestar emocional.
- Expliqui'ns una mica aquestes estratègies.
- El programa està estructurat en quatre mòduls, amb dotze sessions. El primer és la psicoeducació, que vol dir que l'adolescent entengui com funciona la seva conducta. En el segon mòdul s’entrena a l'adolescent a identificar quines són les seves situacions de vulnerabilitat que el porten a l'autolesió. El tercer mòdul és buscar conductes alternatives que substitueixin les conductes autolesives i el quart és generalitzar les conductes funcionals i adaptatives, i fer que formin part de la seva rutina.
"Moltes vegades, l'estigma de la malaltia ha fet que no es diagnostiqués a temps"
- Avui també hem conegut l'informe anual d'Unicef, que assenyala que hi ha uns 166 milions d'infants i joves d'entre 10 i 19 anys amb malalties mentals diagnosticades. Estem davant d'un problema encara poc assumit col·lectivament?
- Quan parlem de salut mental es poden incloure moltes patologies. Les patologies que poden afectar infants i adolescents poden no evidenciar-se per raons diverses, perquè no s'ha diagnosticat a temps, perquè moltes vegades hi ha hagut el tema de l'estigma, de no posar una determinada etiqueta a un jove o un adolescent. Però si no es diagnostica, no s'intervé, i si no intervenim, el problema evoluciona i pot derivar en un trastorn més sever. En el període evolutiu transitori que va des de la infantesa a l'edat adulta, la simptomatologia pot no aparèixer com un quadre diagnòstic com a tal, com podria ser en un adult, i això pot fer que puguin passar desapercebuts. Si a això li afegim no voler posar determinades etiquetes diagnòstiques, fa que aquests quadres no siguin abordats i després ens trobem en situacions molt més complexes.
- El fenomen de les autolesions entre joves i adolescents va a l'alça?
- No sabria dir si a l'alça, que probablement sí, però sí que és un fenomen més visible. Estem en una situació en què podem parlar més obertament de salut mental. És un fet que socialment ha patit un estigma, com deia abans, i ara per primera vegada podem començar a parlar de la salut mental com ho fem d'altres malalties.
Natàlia Calvo, a la sala d'actes de l'Hospital de Vall d'Hebron. Foto: Gala Espín
- La pandèmia ha agreujat aquests casos?
- Probablement, sí. Però nosaltres portem treballant amb aquest perfil d'adolescents fa molts anys. Tenim una experiència clínica acumulada molt important buscant propostes terapèutiques que puguin ajudar aquests joves. Sobre si hi ha un increment, les dades ens ho diran aviat.
- Quan disposaran d'aquestes dades sobre l'efecte que ha tingut la pandèmia en salut mental en joves?
- A finals d'any. Estem fent l'estudi i estem pendents de tenir les dades definitives i analitzar-les. Sabem que hi ha hagut un increment de les consultes per urgències de pediatria al llarg de la pandèmia.
- Les autolesions no suïcides a quins factors estan vinculats?
- Nosaltres entenem la conducta autolesiva no suïcida com una entitat psicopatològica associada fonamentalment a la desregulació emocional i impulsivitat.
- Què fa que un jove presenti una conducta així i quina motivació el fa diferent als casos de joves que es volen suïcidar?
- La conducta lesiva no suïcida té la finalitat de reduir i tolerar el malestar emocional, manegar la impulsivitat, però no amb la finalitat de morir. És veritat que té un risc d'acabar en suïcidi involuntari. Són actituds que obeeixen a un malestar emocional intens que necessiten controlar d'alguna manera.
Natàlia Calvo durant l'entrevista a Vall d'Hebron. Foto: Gala Espín
- Quan parlem de malestar emocional, fins a quin punt es pot vincular a una situació social determinada o a un context de crisi, a motivacions més col·lectives?
- No necessàriament. Les causes són molt diverses, però pensi que estem parlant d'adolescents i d'adults joves el malestar dels quals pot provenir de molts llocs: problemes amb els seus iguals, dificultats acadèmiques, conflictes amb els seus familiars, problemes d'autoestima... I normalment respon a un conjunt de variables. És fonamentalment un problema de regular les emocions i tolerar el malestar. Es produeix una escalada emocional que nosaltres anomenem com un bucle en el qual comença el malestar, s'afegeixen elements que l'incrementen fins que arriba un moment en què es converteix en intolerable. I busquen reduir aquest malestar d'una forma ràpida.
"Els adolescents que van al psiquiatra o al psicòleg no ho diuen als seus companys, les autolesions es produeixen en zones del cos on no les veu ningú"
- Els casos de bullying poden ser també una causa d'autolesions?
- El que diuen les publicacions científiques dels darrers anys, i el que ens anem trobant en la nostra experiència clínica, és que pot ser un factor que precipiti cap a conductes autolesives o que predisposi a desenvolupar-les, però no és una causa única. En salut mental tot és una interacció: no podem aïllar els diversos elements, són molts factors els que predisposen.
- I el paper de les xarxes socials?
- És exactament el mateix. És un altre element que cal analitzar quina influència tenen. Sobre uns nois hi té un impacte determinat i a altres no els afecta. Falta recerca. Tant de bo poguéssim disposar de recursos per poder dur a terme aquests estudis.
- Parla de recursos. La pandèmia ha fet més evident la importància dels serveis de cura. Però els serveis de salut mental pateixen encara més una manca de recursos públics?
- Continua havent-hi una manca important de recursos. En part perquè encara s'és poc conscient de la importància de la salut mental. La gent se'n va al traumatòleg o al cardiòleg i ho explica. La gent no et diu quan va al psicòleg o al psiquiatra. Si això ho extrapolem a una etapa de la vida que és de molta vulnerabilitat i molt crítica pel que fa al desenvolupament de la persona, encara afecta molt més. Els adolescents que van al psiquiatra o al psicòleg en general no ho comenten als seus companys. Si no hi ha demanda, hi ha menys visibilitat, i té com a efecte més immediat disposar de menys recursos.
Natàlia Calvo. Foto: Gala Espín
- Les administracions haurien de donar més rellevància als serveis de salut mental?
- Sí, sens dubte. Sembla que el Govern invertirà més en aquest àmbit. Estaria bé també que tinguessin més en compte els professionals que ens dediquem a salut mental, que ens escoltessin per conèixer quines mancances tenim. Un aspecte força important en salut mental és la manca de recursos per efectuar una detecció precoç, a diferència d'altres països que disposen de molts més recursos per tota l’atenció i a més en recerca.
- Quins països són referencials en recerca en salut mental?
- Els països nòrdics, per exemple.
"Un avenç seria disposar d'un seguiment sistemàtic dels nois, sobretot d'aquells que presenten vulnerabilitat"
- Sempre són els nòrdics... Quines coses fan ells que aquí no es pot fer per manca de suports?
- D'entrada, el tema acadèmic. Per exemple, fan un seguiment sistemàtic dels alumnes a l'escola, des de molt petits. Fixem-nos en el tema del fracàs escolar, que és un dels més baixos d'Europa. Un avenç important seria poder disposar d'un seguiment sistemàtic dels nois, de ben petits, sobretot d'aquells que presenten certa vulnerabilitat individual, per situacions patològiques familiars, per exemple. Per nosaltres, un dels elements clau és fer una detecció precoç de les conductes autolesives no suïcides, abans que evolucionin cap a un trastorn més greu. Això implica més despesa econòmica per part de Salut, més professionals en salut mental, enfortir la seva formació. Cal invertir en crear un teixit que inclogui l'escola, atenció primària i hospitalària amb especialistes clínics en salut mental per poder fer-ho.