Manifestació d'estudiants contra la llei Wert, l'any 2013 | Adrià Costa

Una llengua tres-cents anys a contra-corrent

Des del Decret de Nova Planta (1716) a la llei Wert, la persecució del català o la seva minorització han format part consubstancial de quasi tots els règims polítics

Manifestació d'estudiants contra la llei Wert, l'any 2013 | Adrià Costa
Des de la desfeta de l'Onze de Setembre de 1714, Catalunya ha viscut tres segles de la seva història sense un estat propi i, en la major part de temps, amb un estat clarament en contra. Un factor que ha estat demolidor per a la robustesa de la cultura i la llengua catalana. Diu molt de la capacitat de resistència d'aquest poble que amb tants elements d'esquena hagi estat capaç de preservar la seva identitat.

Els atacs contra la llengua catalana van ser des de la primera hora de la victòria borbònica un dels fronts de combat de l'Espanya castellanista. Des d'aleshores, la llengua ha evolucionat i ha sobreviscut, malgrat tot, amb moments de debat intens sobre la seva salut i possibilitats d'expansió, com el que té lloc en aquests moments. 


Disposem d'una potent bibliografia sobre la persecució de la llengua, que mostra el que va suposar el franquisme. Però alhora situa la repressió contra els senyals d'identitat de Catalunya com una inquietant continuïtat històrica des de la victòria de Felip V fins a l'actualitat. No es pot equiparar la Segona República amb les dictadures, ni la monarquia borbònica de fa cent anys amb la situació posterior al 1978. Però sí que es detecten trets comuns en tots els règims espanyols dels darrers 300 anys. 


Hi ha obres referencials sobre el tema, des del Josep Benet i la seva recerca L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya a l'obra de Francesc Ferrer i Gironès, en què destaca La persecució política de la llengua catalana passant pel llibre de Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Vilarroya Cronologia de la repressió de la llengua i  la cultura catalanes (1936-1975). D'ells extraiem algunes seqüències d'una història de repressió i pervivència. 

Des del Decret de Nova Planta


Com va deixar escrit l'historiador Josep Benet, la persecució de caràcter oficial contra la llengua va començar amb el Decret de Nova Planta (1716), després de la derrota de l'Onze de Setembre. El règim borbònic va prohibir l'ús del català en els tribunals. Dins del Consell de Castella, els més bel·ligerants van demanar que es prohibís també a les escoles, cosa que en aquell moment no es va produir, però es faria efectiva més endavant.   


Va ser sota Carles III, fill de Felip V, que es va aprovar la Reial Cèdula d'Aranjuez. Era el 1768 i es va prohibir el català a l'escola, ordenant a les autoritats "diligència per estendre l'idioma general de la nació per a la seva major harmonia i enllaç recíproc". Això es va fer efectiu en tots els territoris de parla catalana. També es va foragitar el llatí a la justícia per considerar-lo incomprensible per molta gent. Uns anys després, el 1772, es prohibia el català en els llibres de comptabilitat. 

Menorca, d'anglesa a espanyola


Es dona el cas que mentre l'illa de Menorca va estar sota jurisdicció anglesa, la llengua catalana hi fou respectada. Menorca i Gibraltar van ser dues de les concessions espanyoles al Regne Unit en el Tractat d'Utrecht (1713). El 1802, però, per un altre tractat, el d'Amiens, va tornar a Espanya. I una de les primeres mesures dels nous governants va ser prohibir el català i imposar el castellà a les escoles. Va ser el mateix any en què Manuel Godoy, l'home fort a la cort, va prohibir que en qualsevol teatre del regne s'interpretessin peces de teatre que no fossin en castellà.

En molts llocs, es castigava els nens catalanoparlants. L'any 1837, el cap superior de les Balears va establir que a les escoles, el noi o noia que fos descobert parlant català havia de dur un anell metàl·lic que anava passant a un altre a qui escoltés parlant català. Al final de la setmana, qui duia l'anell rebia un càstig. Era aquest un mètode similar al que se seguia a les escoles de l'Estat francès. 

Prohibit parlar per telèfon en català


Durant el segle XIX, es van anar produint decrets que anaven estenent la prohibició del català en àmbits on encara havia perviscut d'alguna manera. Així, es va desterrar de les escriptures notarials (1862), es va ratificar la prohibició del català "de manera exclusiva" en les obres de teatre, es va foragitar del registre civil (1870). L'any 1896, es va prohibir parlar en català per telèfon! El diputat Maluquer i Viladot, en una sessió a les Corts, va explicar la dificultat que va tenir per parlar amb un client de Manresa, ja que no entenia ni una paraula en castellà.

Va ser el 1904 quan es va permetre utilitzar la llengua pròpia per telèfon i telegrama. Però, això sí, amb condicions: s'autoritzava l'ús de "qualsevol dels idiomes i dialectes parlats a Espanya" sempre que en alguna de les estacions per on passava el missatge hi hagués algú que l'entengués. 

Català, ni a missa


Des dels anys vuitanta, amb la Renaixença literària, el catalanisme va aixecar el cap. Primer com una manifestació bàsicament cultural, després amb aspiracions polítiques. El Centre Català, de Valentí Almirall, primera organització de partit expressament catalanista, ja defensava l'oficialitat del català. El Memorial de Greuges del 1885 també la reclamava. 

A mesura que la reivindicació per l'oficialitat s'estenia, la posició de l'Estat es mantenia inflexible. El govern conservador de Fransciso Silvela refermava el 1900 que a les escoles no es podia estudiar en cap idioma "que no sigui l'espanyol, ni permetre textos escrits en cap dialecte". Però quan governaven els liberals les coses no eren diferents. 

El novembre del 1902, el ministre d'Instrucció Pública, el comte de Romanones, prohibia en un reial decret que els mestres ensenyessin la doctrina cristiana en català. Si ho feien, serien amonestats. "Si reincidissin (...), seran separats del magisteri oficial". Cal dir que aquest any -en què Barcelona va viure també una vaga general- els Jocs Florals van ser prohibits. Cal dir que la protesta de la societat catalana va ser enorme i va depassar les fronteres del catalanisme. Poc després, un nou reial decret bandejava l'anterior i deixava el tema de la llengua en què s'ensenyava "doctrina" en mans dels bisbes. 

Contra la Mancomunitat


L'any 1914, es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, que aplegava els serveis de les quatre diputacions. Era purament administratiu, però tenia una enorme significació, ja que era el primer organisme que reunia sota ell tot el territori del Principat des del 1714. Va ser una de les poques conquestes del catalanisme sota el regnat d'Alfons XIII, gràcies al suport del president del govern espanyol, el liberal José Canalejas. El primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista, va engegar una política de normalització de la llengua: creació de l'IEC, elaboració del diccionari i la gramàtica de Pompeu Fabra i suport a l'ensenyament en català en els centres que depenien de la institució.  

Davant els intents de la Mancomunitat de recuperar l'ús normal del català, es van aixecar moltes veus de l'Espanya profunda assegurant que Catalunya sempre havia estat bilingüe. Un dels qui ho va afirmar va ser Ramón Menéndez Pidal, segons el qual el castellà ja era ben present al país des de l'edat mitjana, com també al País Basc i a Galícia. Va ser ell qui va equiparar idioma castellà a espanyol. 

D'una manera molt més agressiva, van començar a ressonar les veus dels sectors ultraespanyolistes, com el senador Antonio Royo Villanova, exponent de la catalanofòbia més recalcitrant. Va ser ell un dels primers a referir-se a una suposada persecució del castellà a Catalunya: "Totes les escoles que allí es funden van encaminades a desterrar el castellà".         

Primo de Rivera: classes prohibides i espanyolització


Amb la dictadura del general Primo de Rivera (1923-30), les coses van anar a pitjor. Es van clausurar centres culturals i ateneus, es van prohibir les classes gratuïtes que moltes escoles donaven com a matèria optativa, i fins i tot es van endurir les sancions als mestres que s'expressessin en català. Un dels conflictes més greus es va prohibir al Col·legi d'Advocats de Barcelona, que el 1924 va editar en català la seva Guia judicial. El govern va exigir a la junta del Col·legi que dimitís i, en negar-s'hi, van ser destituïts i desterrats. 

El parèntesi republicà


La caiguda de la monarquia va suposar una ruptura en la història d'Espanya. La Segona República va suposar la primera experiència d'autonomia política a Catalunya des del 1714, amb l'establiment de la Generalitat. L'Estatut de 1932 va reconèixer l'oficialitat del català junt amb el castellà, i la llengua va poder entrar en la vida institucional i educativa. Però la República va ser breu i inestable. El 1934, després del Sis d'Octubre, la Generalitat va ser intervinguda fins al febrer de 1936. La victòria franquista el 1939 va fer que Catalunya tornés a una situació d'ocupació i dictadura.  

Repressió sagnant i sistemàtica


El general Franco va derogar l'Estatut ("en mala hora concedit") el 1938, abans de la fi de la guerra, així que les seves tropes van conquerir Lleida. Era un avançament del que vindria després. Al costat dels milers de consells de guerra i afusellaments, es va produir una persecució sistemàtica i extrema de la llengua: prohibició d'emprar el català en públic, canvis a tota la nomenclatura de carrers i entitats (la plaça de Catalunya va passa a dir-se plaça de l'Exèrcit Espanyol), prohibició de tota mena de publicació en català i de tot símbol propi. El director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, va llançar la nova consigna: "Si volem honorar a qui ens ha redimit, els espanyols hem de fer tres coses: pensar com Franco, sentir com Franco i parlar com Franco, que parlant en l'idioma nacional, ha imposat la seva victòria". 

De manera lenta i gradual, a mesura que la postguerra quedava enrere, la societat catalana va anar experimentant una represa, que de manera sensible no es va començar a viure fins ben entrat els anys seixanta. L'edició en català va començar a aixecar el cap, tot i l'acció inquisitorial de la censura. Però fins a la mort del dictador, no va ser possible començar a recuperar certa normalitat. No va ser fins al 1976 que va sortir el primer diari en català, l'Avui.    

El leridanismo, un intent d'esquarterament


Va ser un dels projectes catalanòfobs que es van anar covant al llarg del franquisme. L'objectiu era separar la província de Lleida de la resta del Principat i esquarterar d'aquesta manera el país. El projecte va tenir partidaris entre les elits lleidatanes del règim, bàsicament els qui es reunien entorn el Caliu Ilerdenc, veritable poder fàctic a la ciutat. Antonio Hernández Palmés, membre del Caliu, en va ser un dels ideòlegs. La idea va arribar a posar-se negre sobre blanc a inicis dels seixanta: es pretenia incloure les comarques lleidatanes en una nova regió, el Vall de l'Ebre, amb les tres províncies aragoneses, Navarra i la Rioja. 

L'intent -que fins i tot coquetejava amb l'escissió lingüística- va trobar una resposta contrària ferma en què van participar figures de la cultura com Joan Coromines, i fins i tot sectors institucionals, com la mateixa Diputació, que s'hi va oposar. L'any 1966, el projecte es va desar al calaix. Però hi ha fils històrics que sempre perviuen d'alguna manera. Mariano Gomá, que va ser president de Societat Civil Catalana, és fill del també arquitecte Mariano Gomá Pujades, un dels animadors d'aquell Caliu Ilerdenc.     

L'Ajuntament de Barcelona diu "no" al català


Va ser una de les decisions més vergonyoses dels darrers temps de la dictadura. I protagonitzada per polítics catalans. El 4 de març del 1975, l'Ajuntament de Barcelona votava en contra de la proposició del regidor Jacint Soler Padró per destinar 50 milions de pessetes a l'ensenyament del català en centres de primària. La moció va ser derrotada per 18 vots en contra, 9 a favor i 7 en contra. L'alcalde, Enric Masó, es va abstenir. L'escàndol va ser espectacular. 

La classe dirigent franquista es permetia, ja a les acaballes de la dictadura, menysprear la llengua del país. Un dels qui van votar "no" va ser Pere Llorens, després dirigent del comerç i Creu de Sant Jordi, que va haver de demanar perdó tota la vida. Un altre dels "no" va ser Pedro Salvat Virgili, que amb els anys presidiria el Círculo Ecuestre. La reacció ciutadana va ser tal que el mateix governador civil, Rodolfo Martín Villa, va intervenir per revocar la decisió. 

La Transició: de la incomprensió al pragmatisme


Recuperades les llibertats, va costar que els governs postfranquistes de la monarquia joancarlista adoptessin una actitud mínimament sensible envers la llengua pròpia. Cal recordar les paraules de l'expresident Adolfo Suárez (1976-81) davant les primeres peticions de normalització lingüística: "No entenc com es pot ensenyar matemàtiques en català". Però tot i les incomprensions, el català va veure's reconegut amb la conquesta de l'autonomia i el restabliment de la Generalitat, aconseguint-se els primers traspassos en ensenyament. L'Estatut de Sau va suposar la cooficialitat lingüística, definint, a més, el català com a llengua pròpia.

La reacció contra la immersió


Cada avenç de la llengua, per petit que sigui, ha trobat una resposta virulenta dels sectors més espanyolistes. L'inici de la immersió lingüística després de dècades de persecució va provocar l'aparició de l'anomenat Manifest dels 2.300, l'any 1981, que reclamava "la igualtat de drets lingüístics". El signaven persones que després destacarien com a exponents del nacionalisme espanyol més extremat, com el sociòleg Amando de Miguel o el periodista Federico Jiménez Losantos. 

Els del Manifest no s'hi posaven per poc. Asseguraven que prioritzar el català implicava "el genocidi cultural de tres milions de persones". Després vindrien un seguit de manifestos similars, el Manifest per la Tolerància Lingüística, el Manifest per la Llengua Comuna (2008), i naixerien tot un entramat d'entitats en favor de fer recular el català, com la Federació d'Associacions pel Dret a l'Idioma Comú o Convivència Cívica Catalana. 

Llei Wert: espanyolitzar els nois


La democràcia espanyola no va suposar la fi de la pressió contra el català. El paper jugat pels mitjans madrilenys en la croada contra la immersió ha estat cabdal i només cal recordar una famosa portada del diari Abc: "Igual que Franco però a l'inrevés". Però a banda dels atacs mediàtics i l'acció de plataformes i entitats, l'acció dels governs també ha tingut moments destacats.

Una de les amenaces més greus contra la llengua va provenir de l'anomenada Llei Wert (LOMCE), elaborada pel ministre d'Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, aprovada el 2013, sota el govern de Mariano Rajoy. La llei era regressiva en molts àmbits, però a Catalunya va desfermar una forta oposició perquè establia el castellà com a llengua vehicular. El mateix Wert va ser molt explícit quan va dir que un dels objectius de la norma era "que els nois catalans se sentissin tan orgullosos de ser catalans com espanyols". El novembre del 2020, la llei Wert va ser aterrada amb l'aprovació de la llei Celáa, que eliminava el caràcter vehicular del castellà.
  

El negacionisme de la persecució


Si la repressió de l'estat espanyol contra la llengua catalana ha estat ben documentat per la historiografia, això no ha impedit que hagi sorgit un corrent negacionista que ha negat que la persecució hagi existit o que, en tot cas, fos molt extrema. En aquest sentit, és interessant consultar la tesi doctoral d'Elena Yeste, Revisionisme històric i negacionisme. La persecució política de la llengua catalana (1874-2011), de la Universitat Ramon Llull, on ofereix un llarg llistat dels diversos dirigents o intel·lectuals que han negat que existís una persecució sistemàtica del català. 

Sembla que un dels primers negacionistes -ho explica també Ferrer i Gironès- va ser Franscisco María Tubino, membre de la Reial Acadèmia de San Fernando, un intel·lectual d'idees republicanes i federalistes que va mostrar simpatia per la Renaixença literària, però que va negar que la monarquia borbònica tingués "el designi de suprimir el català".

Més recentment, hi ha hagut un sector d'intel·lectuals que han sostingut que l'hegemonia del castellà "es va aconseguir per raons intrínseques, no perquè ningú s'hagi encarregat de promoure la seva expansió", en paraules de Gregorio Salvador, membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola. Salvador també va negar que durant el franquisme es produís una persecució sistemàtica del català. Altres acadèmics han defensat la mateixa posició, com Emilio Alarcos i Francisco Rodríguez Adrados.        

Malgrat la recuperació de les llibertats, l'afany per tallar les ales a la llengua catalana ha estat un dels elements de continuïtat de les polítiques dels diferents governs espanyols, tot i les diferències evidents entre els executius socialistes (que no han qüestionat la immersió) i els populars, que sempre han intentat fer recuperar per al castellà els pocs espais que havia perdut. El català, tres-cents anys després, continua nedant contra-corrent.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

Participació