09
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
11
d'octubre
a les
8:06h
En l'argot de Brussel·les, un "paracaigudista" és aquella persona que aterra a les institucions comunitàries, sovint en un càrrec d'alta responsabilitat, sense haver-hi fet carrera, i enviada directament des d'alguna de les capitals dels estats membre. És el cas d'Ana Gallego Torres, que ha estat nomenada aquesta setmana directora general de Justícia de la Comissió Europea. No és un càrrec menor, al contrari: és el càrrec no polític més alt de la cartera, només per sota del comissari de Justícia, que a dia d'avui és el belga Didier Reynders. Amb el nomenament, Espanya confia tenir més pes i poder d'influència.
Entre el públic general, Ana Gallego és poc coneguda. Nascuda el 1974 i llicenciada en Dret per la Universitat de Granada, forma part del Cos Superior d'Administradors Civils de l'Estat. Des del febrer de 2020 ha estat directora general de Cooperació Jurídica Internacional i Drets Humans, al Ministeri de Justícia, abans amb Juan Carlos Campo i ara amb Pilar Llop. Ja havia treballat a Brussel·les, entre els anys 2011 i 2012, com a consellera de Justícia a la Representació Permanent d'Espanya. Des de 2004 treballa a l'administració estatal i el seu àmbit d'expertesa és la cooperació jurídica internacional.
La Comissió Europea, segons detalla El Confidencial, en destaca les seves "habilitats negociadores adquirides en negociacions d'alt nivell" i el "profund coneixement de les polítiques sobre les quals té competència la Direcció General de Justícia". El mateix digital ressalta la importància del nomenament, que permet tenir "tot el front jurídic i de matèria judicial cobert per espanyols". L'altre nom clau en aquest sentit és Daniel Calleja, director general dels Serveis Jurídics de la Comissió Europea. Ja fa anys que Espanya treballa per situar perfils espanyols en càrrecs amb poder d'influència.
El departament de Justícia i Consumidors és el responsable de les polítiques de la Unió Europea en matèria de justícia, drets dels consumidors i igualtat de gènere. Entre les polítiques que assumeix hi ha els drets humans a la UE, la carta de drets fonamentals, la justícia penal i civil i la defensa de l'estat de dret, entre d'altres. És una cartera important per a Espanya, especialment ara, amb el bloqueig a la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que ha aixecat crítiques a Brussel·les, o la persecució de Carles Puigdemont, que aquesta setmana ha sumat una nova victòria a Sardenya.
Influència en les euroordres?
Podrà influir Gallego en les qüestions que afecten als exiliats? Les fonts consultades relativitzen el pes del seu nomenament en aquest sentit. En l'àmbit judicial -el futur de Puigdemont es decidirà en els propers mesos a Luxemburg- no hi ha canvis i és vàlid el principi de separació de poders. Pel que fa al sistema d'euroordres i a la llista de delictes que s'hi inclouen per agilitzar les extradicions, que depèn del departament de Justícia, la reforma és complicada i veus consultades veuen poc probable que es pugui arribar a un acord per modificar el seu funcionament.
El comissari Didier Reynders, belga i dels liberals, i que coneix bé la situació catalana, no descarta estudiar una possible reforma. "La llista, tal com està, cobreix la majoria de dels delictes que els estats consideren greus dins de la UE, però la Comissió analitzarà la qüestió per veure si se n'haurien d'incloure més o definir millor els que hi ha", va dir al gener. El Parlament Europeu -controlat per populars i socialistes europeus- va votar a favor de reformar les ordres europees de detenció, però correspon a la Comissió prendre la iniciativa per a qualsevol modificació.
Situar espanyols en llocs clau de Brussel·les
En alguns sectors de Brussel·les, el nomenament d'Ana Gallego ha causat "sorpresa", perquè sovint accedeixen a un càrrec d'aquesta importància funcionaris que han fet carrera a la capital comunitària, no pas "paracaigudistes" que arriben directament des dels estats membres, en aquest cas des d'Espanya. A les institucions europees existeixen espais per a membres dels estats que poden anar "cedits" a Brussel·les, però no són per a càrrecs de tanta rellevància com una direcció general de Justícia. Per accedir a una posició d'aquestes característiques cal capacitat tècnica, però també suport polític.
Fonts consultades assenyalen que Espanya fa anys que duu a terme l'estratègia de col·locar càrrecs espanyols en posicions clau a les institucions europees. Ho va intentar amb Nadia Calviño, a qui volia situar com a presidenta del Banc Central Europeu (BCE) i no ho va aconseguir, o amb Luis de Guindos, que ara és vicepresident d'aquesta institució tot i que des de la Moncloa s'aspirava a més. Influir en la visió que Europa té de la qüestió catalana és un dels motius que explica aquesta estratègia, que sovint va acompanyada, segons les mateixes fonts, d'un intent de bloquejar l'ascens de perfils catalans o amb simpatia per la causa catalana.
Politització de l'administració europea
Els treballadors de la Comissió Europea acostumen a dir que no treballen pel seu país, sinó "pels 500.000 europeus". Per això no és estrany escoltar portaveus europeus que eviten parlar del "seu país" i utilitzen l'eufemisme "el país que conec millor". Això és la teoria. A la pràctica, és clar que Espanya guanya influència a la Comissió Europea amb el nomenament d'Ana Gallego. Això té una derivada clara: aprofundeix en una politització de l'administració europea i mostra la imatge d'una Comissió Europea "dèbil" davant del poder dels estats.
No passa només amb càrrecs de l'administració dels estats membre que fan el salt a Brussel·les. També hi ha casos d'assessors o membres de partits europeus que ascendeixen dins del funcionariat europeu, cosa que posa en dubte la neutralitat que es pressuposa a les institucions europees, encarregades de vetllar pels drets dels europeus sense prioritzar un estat membre en concret o un partit. Si el cas d'Ana Gallego s'anomena "paracaigudisme", el cas d'assessors que passen a alts càrrecs de les institucions comunitàries es coneix com a "passarel·la". L'argot de Brussel·les, en aquest sentit, és ric.
Entre el públic general, Ana Gallego és poc coneguda. Nascuda el 1974 i llicenciada en Dret per la Universitat de Granada, forma part del Cos Superior d'Administradors Civils de l'Estat. Des del febrer de 2020 ha estat directora general de Cooperació Jurídica Internacional i Drets Humans, al Ministeri de Justícia, abans amb Juan Carlos Campo i ara amb Pilar Llop. Ja havia treballat a Brussel·les, entre els anys 2011 i 2012, com a consellera de Justícia a la Representació Permanent d'Espanya. Des de 2004 treballa a l'administració estatal i el seu àmbit d'expertesa és la cooperació jurídica internacional.
La Comissió Europea, segons detalla El Confidencial, en destaca les seves "habilitats negociadores adquirides en negociacions d'alt nivell" i el "profund coneixement de les polítiques sobre les quals té competència la Direcció General de Justícia". El mateix digital ressalta la importància del nomenament, que permet tenir "tot el front jurídic i de matèria judicial cobert per espanyols". L'altre nom clau en aquest sentit és Daniel Calleja, director general dels Serveis Jurídics de la Comissió Europea. Ja fa anys que Espanya treballa per situar perfils espanyols en càrrecs amb poder d'influència.
El departament de Justícia i Consumidors és el responsable de les polítiques de la Unió Europea en matèria de justícia, drets dels consumidors i igualtat de gènere. Entre les polítiques que assumeix hi ha els drets humans a la UE, la carta de drets fonamentals, la justícia penal i civil i la defensa de l'estat de dret, entre d'altres. És una cartera important per a Espanya, especialment ara, amb el bloqueig a la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que ha aixecat crítiques a Brussel·les, o la persecució de Carles Puigdemont, que aquesta setmana ha sumat una nova victòria a Sardenya.
Influència en les euroordres?
Podrà influir Gallego en les qüestions que afecten als exiliats? Les fonts consultades relativitzen el pes del seu nomenament en aquest sentit. En l'àmbit judicial -el futur de Puigdemont es decidirà en els propers mesos a Luxemburg- no hi ha canvis i és vàlid el principi de separació de poders. Pel que fa al sistema d'euroordres i a la llista de delictes que s'hi inclouen per agilitzar les extradicions, que depèn del departament de Justícia, la reforma és complicada i veus consultades veuen poc probable que es pugui arribar a un acord per modificar el seu funcionament.
El comissari Didier Reynders, belga i dels liberals, i que coneix bé la situació catalana, no descarta estudiar una possible reforma. "La llista, tal com està, cobreix la majoria de dels delictes que els estats consideren greus dins de la UE, però la Comissió analitzarà la qüestió per veure si se n'haurien d'incloure més o definir millor els que hi ha", va dir al gener. El Parlament Europeu -controlat per populars i socialistes europeus- va votar a favor de reformar les ordres europees de detenció, però correspon a la Comissió prendre la iniciativa per a qualsevol modificació.
Situar espanyols en llocs clau de Brussel·les
En alguns sectors de Brussel·les, el nomenament d'Ana Gallego ha causat "sorpresa", perquè sovint accedeixen a un càrrec d'aquesta importància funcionaris que han fet carrera a la capital comunitària, no pas "paracaigudistes" que arriben directament des dels estats membres, en aquest cas des d'Espanya. A les institucions europees existeixen espais per a membres dels estats que poden anar "cedits" a Brussel·les, però no són per a càrrecs de tanta rellevància com una direcció general de Justícia. Per accedir a una posició d'aquestes característiques cal capacitat tècnica, però també suport polític.
Fonts consultades assenyalen que Espanya fa anys que duu a terme l'estratègia de col·locar càrrecs espanyols en posicions clau a les institucions europees. Ho va intentar amb Nadia Calviño, a qui volia situar com a presidenta del Banc Central Europeu (BCE) i no ho va aconseguir, o amb Luis de Guindos, que ara és vicepresident d'aquesta institució tot i que des de la Moncloa s'aspirava a més. Influir en la visió que Europa té de la qüestió catalana és un dels motius que explica aquesta estratègia, que sovint va acompanyada, segons les mateixes fonts, d'un intent de bloquejar l'ascens de perfils catalans o amb simpatia per la causa catalana.
Politització de l'administració europea
Els treballadors de la Comissió Europea acostumen a dir que no treballen pel seu país, sinó "pels 500.000 europeus". Per això no és estrany escoltar portaveus europeus que eviten parlar del "seu país" i utilitzen l'eufemisme "el país que conec millor". Això és la teoria. A la pràctica, és clar que Espanya guanya influència a la Comissió Europea amb el nomenament d'Ana Gallego. Això té una derivada clara: aprofundeix en una politització de l'administració europea i mostra la imatge d'una Comissió Europea "dèbil" davant del poder dels estats.
No passa només amb càrrecs de l'administració dels estats membre que fan el salt a Brussel·les. També hi ha casos d'assessors o membres de partits europeus que ascendeixen dins del funcionariat europeu, cosa que posa en dubte la neutralitat que es pressuposa a les institucions europees, encarregades de vetllar pels drets dels europeus sense prioritzar un estat membre en concret o un partit. Si el cas d'Ana Gallego s'anomena "paracaigudisme", el cas d'assessors que passen a alts càrrecs de les institucions comunitàries es coneix com a "passarel·la". L'argot de Brussel·les, en aquest sentit, és ric.