Puigdemont surt reforçat com a actor clau en la resolució del conflicte

Carles Puigdemont acumula una desena de vides des que va encetar l'etapa de l'exili, just després de la declaració de la independència al Parlament. Ha sobreviscut a les envestides de la justícia espanyola des de Bèlgica, des d'Alemanya i ara també des d'Itàlia. En aquest últim cas, gràcies a un dels seus principals triomfs des que resideix a Waterloo: haver estat capaç d'entrar al Parlament Europeu com a diputat malgrat les traves per ser candidat, primer, i d'ocupar l'escó, després. La victòria aconseguida a Sàsser no només el reforça el seu paper com a líder de l'independentisme més irredempt -el que considera, en essència, l'1-O com un mandat vigent en el seu quart aniversari-, sinó també com a actor clau en la resolució del conflicte. El triomf judicial d'aquest dilluns amaga un missatge dirigit cap a la Moncloa i, de retruc, cap a Palau: sense Puigdemont i sense Junts, qualsevol solució serà incompleta.

I ho serà perquè del futur judicial de l'expresident de la Generalitat en pengen el futur de dues legislatures, la catalana i l'espanyola, sobre les quals sobrevola un permanent deix de debilitat. Què hauria passat si la justícia italiana hagués decidit fer cas a Pablo Llarena i Puigdemont hagués arribat a l'Estat en un avió en direcció cap a Soto del Real? És fàcil de predir que, a banda de mobilitzacions rellevants a Catalunya, les conseqüències s'haurien fet notar tant al Parlament com al Congrés, on Sánchez hauria vist pràcticament descartat el suport d'ERC als pressupostos generals de l'Estat. I, per descomptat, la taula de diàleg hauria perdut immediatament bona part del seu valor: com es pot vendre una negociació al gruix de l'independentisme -bona part del qual escèptic- amb el president de la Generalitat que va liderar l'1-O tancat en una cel·la?

Per això la llibertat de Puigdemont és un element bàsic en la represa -tímida, discreta, complicada- del diàleg entre l'Estat i la Generalitat: perquè és l'únic símbol que queda viu de la tardor del 2017, quan es va forçar al màxim el xoc amb les institucions espanyoles sense entrar en la fase de les concrecions, com demostra el llegat dubtós de la declaració d'independència del 27 d'octubre. L'expresident encarna un no surrender que, a falta de victòries des de l'interior -els partits ni tan sols són capaços de construir un rumb compartit, com es va demostrar en el debat de política general de la setmana passada-, només obté moral des de les victòries a l'exterior.

"És el moment de dir prou", reflexionava aquest dilluns Puigdemont ja des de l'Alguer, acompanyat del seu equip legal. La frase entronca amb el discurs que va fer exactament fa quatre anys per respondre a la intervenció del dia anterior de Felip VI, que va anticipar l'aplicació del 155 i va avalar la violència policial contra el referèndum de l'1-O. Aquell 4 d'octubre del 2017 -com recorda bé Josep Rius, inseparable de l'expresident, present aquests dies a Sardenya-, Puigdemont va comparèixer amb una porta oberta al darrere com a símbol d'entesa després d'un discurs, el del rei espanyol, que va certificar la ruptura emocional entre bona part de l'independentisme i les institucions estatals.

Amb el pas del temps, el líder de Junts s'ha penedit de la gestió d'aquella tardor, sobretot de la suspensió de la declaració d'independència del 10 d'octubre. Un altre camí hauria servit per convèncer Mariano Rajoy de negociar? La resposta no se sabrà mai. Els esdeveniments del 2017, això sí, l'han convertit en l'enemic número u de l'Estat, potser perquè el partit -i aquesta és la principal virtut de l'estratègia judicial- no s'ha jugat segons les normes del Tribunal Suprem. Per això Puigdemont es pot permetre preguntar públicament a Pedro Sánchez i a Pablo Casado -a qui posa al mateix sac, recurs gens menor quan ERC s'asseu amb el PSOE a negociar- si serien capaços de segrestar-lo per aconseguir l'extradició. Si continua lliure, el malson persistirà.