03
d'octubre
del
2021
Actualitzat
el
04
d'octubre
a les
10:16h
S'encadenen les setmanes i es repeteixen els actes d'incoherència a l'independentisme institucional. El debat de política general va començar precedit d'un homenatge al simbolisme -amb l'audiència promoguda per Laura Borràs a Quim Torra en l'aniversari de la inhabilitació del president de la Generalitat pel cas de la pancarta de Palau- i va acabar amb una denúncia del simbolisme estèril, la que va pregonar l'entorn de la presidenta del Parlament davant la tramitació de la proposta de la CUP per posar data a un referèndum unilateral, finalment rebutjada per la cambra catalana, però que podria tenir recorregut judicial. Era tal el malestar de Borràs -situada ara a la diana que abans ocupava Roger Torrent- que va empènyer el seu grup parlamentari a passar de l'abstenció al "no" davant el text de resolució dels anticapitalistes.
Es discuteix sobre el simbolisme i afloren les contradiccions, per a desgrat dels màxims responsables del Govern, incapaç de desempallegar-se de la imatge de pugna entre partits que va condicionar tant l'anterior legislatura. En el debat que obria el període de sessions va constatar-se que els socis de l'executiu són incapaços de votar conjuntament allò que figura en el seu propi full de ruta. Junts no va validar al Parlament la taula de negociació liderada per ERC -tot i ser un dels eixos centrals del pla de Govern que van avalar els seus propis consellers la setmana passada-, iniciativa que sí que va comptar amb el suport de PSC i comuns. I els dos socis de l'executiu tampoc van anar de bracet en la carpeta de l'aeroport del Prat, que uneix, en canvi, Junts amb els socialistes catalans.
No hi ha consens al Govern en la carpeta nacional ni tampoc en les prioritats d'inversions, divergències que posarien contra les cordes moltes coalicions. No la que formen ERC i Junts, avesada a sobreviure en la discrepància de fons i forçada a continuar mentre no es divisin altres aritmètiques parlamentàries. La setmana, que es tanca amb les manifestacions civils de reivindicació dels fets de la tardor del 2017, ha fet supurar la bipolaritat de l'independentisme, ancorat en el record edulcorat de l'1 d'octubre -del referèndum, se'n reivindica l'esperit que el va fer possible, no el que va passar després- mentre fa crides a recuperar un rumb compartit que no apareix per enlloc.
El carrer es manifesta -no hi ha sentiment que arrenqui millors records que l'1 d'octubre en les bases mobilitzades, perquè és sinònim de triomf col·lectiu- mentre les forces polítiques no convergeixen a determinar si és millor enganxar-se al calendari d'Escòcia o refugiar-se en el referèndum pactat per guanyar temps. Una altra paradoxa: és compatible aixecar-se de la taula de negociació amb el govern espanyol i, alhora, declarar al Parlament que només una votació pactada amb l'Estat pot substituir el referèndum del 2017? El relat de Junts és tan fràgil com acomplexat sembla el d'ERC, que de tant implicar-se en la via pragmàtica es comporta amb timidesa en la reivindicació de batalles passades, fins al punt d'enviar dirigents de segon nivell en commemoracions com la de divendres a la Catalunya Nord.
Succeeix que l'1 d'octubre s'ha sacralitzat perquè escassegen les victòries polítiques i també convenen punts de trobada mentre no hi ha horitzó compartit, cap de tant aglutinador com l'ofensiva judicial espanyola. Escrivia Francesc-Marc Álvaro a NacióDigital que la "justícia erràtica" del jutge Llarena fa possible el "miratge d’una unitat idíl·lica". I, certament, els episodis de persecució infructuosa de Carles Puigdemont permeten construir un discurs reactiu contra els poders de l'Estat que projecten un aparador d'unitat mentre cada partit en treu profit per al propi relat.
El relats, però, estan farcits de paraules que s'han buidat de contingut, potser perquè persegueixen posposar decisions. Ni Puigdemont ha aconseguit concretar el significat de "preparem-nos" -motor discursiu del seu Consell per la República- ni el binomi ERC-CUP poden determinar com s'aterrarà a la realitat el concepte d'"embat democràtic", alternativa a la taula de negociació en el pacte d'investidura. Si el referèndum unilateral el 2025 era la proposta, els anticapitalistes ja saben que no es produirà.
Mentre es manifesten totes les cares del simbolisme, amb mots que encara no volen dir res, el curs polític entrarà en la negociació dels pressupostos, a Catalunya i Madrid. Els de la Generalitat condicionen tota l'arquitectura del mandat. Sense un vot constructiu de la CUP, el trànsit fins a la qüestió de confiança del 2023 serà paper mullat. El Govern està condicionat perquè ha deixat clar quin és el seu soci preferent, però als cupaires tampoc els sobren alternatives. El gran debat el van lliurar entre les pròpies bases abans de la campanya: van decidir contribuir a la governabilitat, gest madur que seria inoperant sense la validació dels primers pressupostos. Un entrebanc en el capítol dels comptes deixaria tocat l'últim símbol -potser també estèril- que ha construït l'independentisme: el de la majoria del 52%.
Es discuteix sobre el simbolisme i afloren les contradiccions, per a desgrat dels màxims responsables del Govern, incapaç de desempallegar-se de la imatge de pugna entre partits que va condicionar tant l'anterior legislatura. En el debat que obria el període de sessions va constatar-se que els socis de l'executiu són incapaços de votar conjuntament allò que figura en el seu propi full de ruta. Junts no va validar al Parlament la taula de negociació liderada per ERC -tot i ser un dels eixos centrals del pla de Govern que van avalar els seus propis consellers la setmana passada-, iniciativa que sí que va comptar amb el suport de PSC i comuns. I els dos socis de l'executiu tampoc van anar de bracet en la carpeta de l'aeroport del Prat, que uneix, en canvi, Junts amb els socialistes catalans.
No hi ha consens al Govern en la carpeta nacional ni tampoc en les prioritats d'inversions, divergències que posarien contra les cordes moltes coalicions. No la que formen ERC i Junts, avesada a sobreviure en la discrepància de fons i forçada a continuar mentre no es divisin altres aritmètiques parlamentàries. La setmana, que es tanca amb les manifestacions civils de reivindicació dels fets de la tardor del 2017, ha fet supurar la bipolaritat de l'independentisme, ancorat en el record edulcorat de l'1 d'octubre -del referèndum, se'n reivindica l'esperit que el va fer possible, no el que va passar després- mentre fa crides a recuperar un rumb compartit que no apareix per enlloc.
El carrer es manifesta -no hi ha sentiment que arrenqui millors records que l'1 d'octubre en les bases mobilitzades, perquè és sinònim de triomf col·lectiu- mentre les forces polítiques no convergeixen a determinar si és millor enganxar-se al calendari d'Escòcia o refugiar-se en el referèndum pactat per guanyar temps. Una altra paradoxa: és compatible aixecar-se de la taula de negociació amb el govern espanyol i, alhora, declarar al Parlament que només una votació pactada amb l'Estat pot substituir el referèndum del 2017? El relat de Junts és tan fràgil com acomplexat sembla el d'ERC, que de tant implicar-se en la via pragmàtica es comporta amb timidesa en la reivindicació de batalles passades, fins al punt d'enviar dirigents de segon nivell en commemoracions com la de divendres a la Catalunya Nord.
Succeeix que l'1 d'octubre s'ha sacralitzat perquè escassegen les victòries polítiques i també convenen punts de trobada mentre no hi ha horitzó compartit, cap de tant aglutinador com l'ofensiva judicial espanyola. Escrivia Francesc-Marc Álvaro a NacióDigital que la "justícia erràtica" del jutge Llarena fa possible el "miratge d’una unitat idíl·lica". I, certament, els episodis de persecució infructuosa de Carles Puigdemont permeten construir un discurs reactiu contra els poders de l'Estat que projecten un aparador d'unitat mentre cada partit en treu profit per al propi relat.
El relats, però, estan farcits de paraules que s'han buidat de contingut, potser perquè persegueixen posposar decisions. Ni Puigdemont ha aconseguit concretar el significat de "preparem-nos" -motor discursiu del seu Consell per la República- ni el binomi ERC-CUP poden determinar com s'aterrarà a la realitat el concepte d'"embat democràtic", alternativa a la taula de negociació en el pacte d'investidura. Si el referèndum unilateral el 2025 era la proposta, els anticapitalistes ja saben que no es produirà.
Mentre es manifesten totes les cares del simbolisme, amb mots que encara no volen dir res, el curs polític entrarà en la negociació dels pressupostos, a Catalunya i Madrid. Els de la Generalitat condicionen tota l'arquitectura del mandat. Sense un vot constructiu de la CUP, el trànsit fins a la qüestió de confiança del 2023 serà paper mullat. El Govern està condicionat perquè ha deixat clar quin és el seu soci preferent, però als cupaires tampoc els sobren alternatives. El gran debat el van lliurar entre les pròpies bases abans de la campanya: van decidir contribuir a la governabilitat, gest madur que seria inoperant sense la validació dels primers pressupostos. Un entrebanc en el capítol dels comptes deixaria tocat l'últim símbol -potser també estèril- que ha construït l'independentisme: el de la majoria del 52%.