NacióDigital i el Catalonia Global Institute, un think tank de política internacional, publiquen el cinquè episodi de la col·laboració que permet als lectors del diari atansar-se, de forma periòdica, didàctica i també realista, a l'envitricollat àmbit de les relacions internacionals. El politòleg Dani Roldan explica en aquesta nova entrega el debat de dotar la Unió Europea d'una autonomia estratègia en matèria de defensa.
Aquests darrers dies hem assistit al debat sobre la necessitat, o no, de dotar la UE d’una major autonomia estratègica en matèria de defensa. Per bé que aquest debat no és ni molt menys nou, el cert és que ara mateix la qüestió està sent abordada per les institucions de la UE i els seus Estats membres amb una importància i uns termes més intensos que els habituals.
Hi ha dos esdeveniments recents que han jugat un paper clar a l’hora d’entendre per què l’autonomia estratègica de la UE en matèria de defensa al centre del debat: en primer lloc, la caòtica retirada d’Afganistan per part dels Estats Units el darrer mes d’agost es va dur a terme sense consultar la UE ni tenir en compte les necessitats ni interessos que els seus Estats membres tenien en el marc d’aquesta retirada; i, en segon lloc, el trencament unilateral per part d’Austràlia de l’acord per a la compra d’una flota de submarins nuclears francesos en el marc d’un acord tripartit entre Estats Units, el Regne Unit i Austràlia per reforçar la seva coordinació militar a l’indopacífic, l’anomenat acord AUKUS.
Aquests fets han tingut un impacte important perquè han demostrat que la doctrina aïllacionista “America First” instaurada per Trump no només no ha estat corregida per l’arribada del president Joe Biden al poder, sinó que, contràriament, segueix més vigent que mai. Així mateix, una altra element doctrinal que es confirma en la política exterior americana de Biden és l’enfocament prioritari cap a l’indopacífic i, més concretament, la contenció de la Xina. Davant d’aquesta realitat, la confiança de la UE envers els Estats Units com a proveïdor de seguretat al continent europeu en el marc de l’OTAN ha estat posada en qüestió. En conseqüència, caldria que la UE es plantegés incrementar la seva cooperació militar per compensar aquesta situació?
En primer lloc, cal tenir en compte que l’article 42 del Tractat de la Unió Europea ja contempla una clàusula d’assistència mútua i defensa col·lectiva en termes molt similars als que es planteja en l’article 5 del Tractat de l’Atlàntic Nord, així com que el mateix Tractat de la Unió Europea dedica diversos articles a l’establiment d’una anomenada “Política de Defensa i Seguretat Comuna”. Per tant, l’obligació dels Estats Membres de la UE de defensar-se mútuament en cas d’atac ja hi és. Ara bé, aquesta clàusula en cap cas s’ha traduït en l’establiment d’una estructura de cooperació militar com la que ha desenvolupat l’OTAN al continent europeu i, conseqüentment, la UE no ha deixat mai de ser un actor irrellevant en el terreny militar.
Això no vol dir que els darrers anys no hi hagi hagut alguns avenços mínimament destacables pel que fa al desenvolupament de la Política de Defensa i Seguretat Comuna de la UE. A tall d’exemple, podríem mencionar com a element més destacat l’establiment l’any 2017 de l’Estructura Permanent de Cooperació (coneguda com a PESCO), que agrupa 25 dels 27 Estats membres de la Unió. Tanmateix, aquesta estructura de cooperació voluntària es centra en la prevenció de conflictes, l’estabilització d’escenaris postconflicte, operacions de manteniment de la pau o intervencions humanitàries. En altres paraules, tot allò relatiu a la cooperació militar dura segueix se segueix canalitzant a través de l’OTAN.
Podria canviar aquesta situació en el context actual? Per poder-hi donar resposta, el primer que cal recordar és que la UE no és un Estat, sinó una organització internacional conformada per diversos Estats. I aquests Estats, malgrat haver assolit un nivell d’integració econòmica molt rellevant en el marc de la UE, tenen perspectives geopolítiques i de seguretat molt diferents. D’una banda, trobem que els Estats de l’est la UE, i molt especialment Polònia i els Bàltics, veuen Rússia com una amenaça per a la seva seguretat de caire existencial. D’altra banda, aquests mateixos països veuen amb desconfiança la possibilitat que siguin altres Estats membres qui puguin liderar la provisió de seguretat front a aquesta amenaça.
Si s’hagués d’incrementar la cooperació militar de la UE fins al punt d’establir una aliança militar dura al nivell de l’OTAN, sens cap dubte els Estats que haurien de jugar un rol de lideratge en aquest projecte serien França i Alemanya. Doncs bé, en el cas d’aquest darrer país, hi ha reticències per part de països de l’Est que no són ni molt menys infundades: en primer lloc, Alemanya ha envaït alguns d’aquests Estats en el passat recent, i això genera una dinàmica de desconfiança històrica molt difícil de canviar; i, en segon lloc, Alemanya té una política exterior envers Rússia propícia a tenir-hi un bon enteniment.
Posem sobre la taula, per exemple, la construcció del gasoducte Nord Stream 2, que proveirà gas rus de manera directa cap Alemanya a través de la Mar Bàltica. Alemanya s’ha mostrat inflexible en la defensa d’aquest projecte malgrat la profunda preocupació que han mostrat la majoria dels Estats de l’est de la UE, espantats perquè el govern rus pugui utilitzar el subministrament d’energia com a arma per desestabilitzar altres Estats. Algú veu estrany, doncs, que els Estats de l’est mostrin desconfiança quan els seus interessos vitals en el terreny geopolític són ignorats?
A més, cal recordar també un altre factor important: el pes militar dels Estats de la UE en aquesta aliança liderada per França i Alemanya seria molt menor que la capacitat que té l’OTAN actualment amb el lideratge dels Estats Units. De fet, Alemanya gasta al voltant d’un 1,2% del PIB en despesa militar i França gasta al voltant d’un 1,7%; en altres paraules, cap dels dos Estats principals de la UE -ni pràcticament cap altre Estat membre- arriba al 2% de despesa militar mínima que marca actualment l’OTAN. No cal dir, doncs, que per a aquest grup d’Estats que veuen en Rússia una amenaça existencial, la perspectiva d’embarcar-se en un projecte de integració militar dura de la UE no sona gens bé.
Un altre obstacle important, també, són aquells Estats membres que, malgrat no percebre aquesta amenaça existencial, entenen la UE com un projecte d’estricta integració econòmica i no volen sentir a parlar d’una major cooperació militar. Posem, per exemple, Dinamarca, que és un dels dos Estats membres que directament va refusar participar en el projecte de la PESCO encetat l’any 2017; o pensem també en els Països Baixos: la setmana passada, el Primer Ministre Mark Rutte no va dubtar en mantenir amb plena normalitat el seu viatge al Regne Unit en ple conflicte diplomàtic per la cancel·lació del contracte dels submarins nuclears. Un petit detall que diu molt.
Així doncs, malgrat els interrogants que planteja l’augment de l’aïllacionisme americà i la creixent priorització dels recursos militars i de seguretat cap a l’indopacífic, la realitat és que les dificultats estructurals per a una cooperació militar dura dins la UE segueixen ben vigents. En l’escenari més optimista per als defensors d’una autonomia estratègica en l’àmbit militar, el més probable és que qualsevol increment en la cooperació militar dins la UE estigui destinat no a desenvolupar un poder independent de l’aliança transatlàntica amb les Estats Units, sinó a tenir més capacitat operativa pròpia dins d’un marc de coordinació amb aquesta aliança. De fet, els exercicis militars que es van realitzar en el marc de la PESCO fa pocs mesos van dur-se a terme convidant-hi els Estats Units i el Canadà. Un altre petit detall que, novament, ens dona força informació.
I Catalunya, què?
Per a l’interès nacional català, un augment de la cooperació militar de la UE podria tenir derivades complicades. El punt de partida per entendre aquestes possibles complicacions és que Espanya, a més de ser la quarta economia de l’UE en PIB nominal, té una importància geopolítica molt important per a la UE i l’OTAN degut a la seva posició crítica en el sud-oest de la Mediterrània -no per casualitat, Estats Units té dues bases molt importants a Rota i Morón. A aquest fet estructural, se li ha de sumar que la implicació militar d’Espanya en el marc de l’OTAN ha augmentat de manera notable els darrers anys, amb exemples com la seva participació destacada en la provisió de defensa als estats bàltics, que ha servit per desincentivar qualsevol posicionament favorable d’aquests i altres països per a la independència de Catalunya.
Si la cooperació militar dins la UE augmentés substancialment, no cal dubtar que Espanya s’hi implicaria fortament, i això faria que els incentius per part d’altres Estats membres per qüestionar la integritat territorial d’aquest Estat es reduïssin més. Tot això afegit al fet que, en aquest escenari, hi hauria una major cohesió dels interessos estratègics del conjunt dels Estats membres, element que ja per sí mateix dona menys oportunitats de trobar oportunitats per a establir possibles aliances dins la UE.
Per tant, mentre Catalunya no sigui un Estat independent, hauríem de concloure que aquest projecte no és massa convenient per a l’interès nacional català. Tanmateix, això no vol dir que Catalunya hagi de tenir un discurs obertament hostil a la cooperació militar dins la UE, o ja no diguem que s’hagi de desentendre de tenir un projecte de política de defensa. Ben contràriament, és molt important que Catalunya és mostri en tot cas com un soci potencialment fiable en cas d’esdevenir un Estat independent. Un Estat que no només tingui la voluntat d’assumir la part proporcional de la contribució militar que Espanya duu a terme en l’actualitat en el marc de l’OTAN i la UE, sinó que plantegi credibilitat a l’hora de plantejar un model de política de defensa pròpia que respongui a les necessitats dels seus potencials aliats. Només així Catalunya pot aspirar a ser considerat com un actor digne de confiança i reconeixement en el futur.
