26
de setembre
del
2021
Actualitzat
a les
8:09h
Els alemanys voten aquest diumenge en les eleccions més incertes de la seva història recent. El factor que atorga més transcendència a aquesta elecció, amb tot, depassa en molt els seus resultats, que en tot cas seran ajustats. Perquè la sortida d'escena d'Angela Merkel afegeix càrrega política al veredicte de les urnes. Som en vigílies de la fi de tot una era en la història d'Alemanya, amb implicacions directes sobre la construcció europea.
Sense Merkel al capdavant de la Unió Cristiana Democràtica (CDU), després de setze anys dirigint el govern del país, l'escenari és emocionant. Tots els sondejos -amb el prestigiós institut demoscòpic Forsa al capdavant- dibuixen un panorama en el qual el Partit Social Demòcrata (SPD) arriba en primera posició per primer cop en dinou anys. Un fet que, si es confirma, facilitaria l'accés dels socialdemòcrates a la cancelleria i, probablement, el pas de la CDU a l'oposició.
Cal recordar que a Alemanya governa una gran coalició entre els dos principals partits, la CDU (amb la CSU bavaresa) i l'SPD, una fórmula que va ser força inhabitual en el país fins que Merkel la va convertir en la seva aliança preferida. Hi ha gran coalició des del 2009, en una línia centrista que ha reforçat les oposicions de dreta i esquerra.
Conclou una campanya caracteritzada per la pèrdua de gas de la CDU i del seu candidat, Armin Laschet, un factor inesperat que ha aplanat el camí per un increment de suports cap a l'SPD que les urnes confirmaran o no si respon a les preferències dels votants. Una campanya també que ha tingut un altre tret: la pràctica absència de referències a la política internacional per part dels candidats. Aquesta és una mirada sobre qui és qui i com arriben els diversos partits al dia crucial.
CDU-CSU: adeu a la cancelleria?
La gran sorpresa de la campanya ha estat la caiguda del seu candidat, Armin Laschet, que ha anat sumant relliscades. La primera va ser quan, en una compareixença del president alemany, Frank-Walter Steinmeier, en plena onada d'inundacions, Laschet va aparèixer darrere seu rient sense parar amb persones que l'acompanyaven. Des d'aleshores, la imatge de lleugeresa no l'ha abandonat.
President de Renània-Westfalia, Laschet és, dins de la CDU, de la corda de Merkel i comparteix amb ella el posicionament centrista. La CDU, amb el 33% dels vots el 2017, afronta ara unes previsions que van del 20% al 22%. Els darrers dies, sembla que ha recuperat posicions. Si queda per sota de l'SPD, ningú el salvarà. Friedrich Merz, cap de l'ala dura de la CDU i, sobretot, el líder de la CSU de Baviera, Markus Söder, més carismàtics, esperen.
SPD: desafiant la història
Si els sondejos no s'equivoquen, l'SPD pot guanyar aquestes eleccions. El 2017, el partit, desgastat després d'anys de govern amb Merkel, va quedar reduït a un 20% dels vots. Tot i així, va reeditar la gran coalició. Ara en podria obtenir un 25%. Si arriba primer, el seu candidat, Olaf Scholz, tindrà la porta oberta a la cancelleria. Això sí, després d'unes llargues negociacions. Scholz és l'actual vicecanceller i ministre de Finances, però ha aconseguit emergir com una combinació curiosa de renovació i alhora continuïtat respecte a Merkel. Tecnòcrata, situat en l'ala dretana del seu partit, voldria governar amb els Verds. Però per assolir una majoria i enviar la CDU a l'oposició, li caldria un tercer soci. Els liberals o l'esquerra excomunista de Die Linke? Ell preferiria els primers. Les circumstàncies decidiran. Però primer ha de guanyar.
Els Verds, oportunitat perduda
Hi ha unanimitat entre els analistes en assegurar que els Verds experimentaran una pujada important. El 2017 es van quedar amb el 8%. Ara podria ser el 16% o el 17%. Però fa uns mesos, la seva candidata, Annalena Baerbock, ocupava la primera posició. Una dura campanya negativa contra ells per part de sectors conservadors, l'hostilitat de molts mitjans i els errors propis (com el plagi de part de la tesi de la candidata i la manca de gruix d'algunes de les seves intervencions) l'han deixat a prop del nou govern, però lluny de la cancelleria.
L'extrema dreta, un perill present
L'AfD (Alternativa per Alemanya) és la versió alemanya de l'extrema dreta. Van assolir entrar al Bundestag el 2017, amb un 12% dels vots. Ara podrien recular, però tot indica que mantindran un resultat amb dos dígits, i podrien quedar primers en territoris de l'est com Turíngia i Saxònia. De moment, hi ha un cordó sanitari enfront l'AfD que no es trencarà. Però són una força consolidada, malgrat els problemes interns que han tingut. Els seus dos màxims dirigents són Tino Chrupalla i Alice Weidel. Aquesta és una dona lesbiana que llueix feminisme i xenofòbia. Un exemple de com l'extrema dreta s'està reinventant.
Els liberals, el partit dels rics
El Partit Liberal (FDP) està a la dreta de la CDU en economia (tenen un programa neoliberal i aposten per la rigidesa en el dèficit i reduccions d'impostos), però en altres temes, com la immigració o la família, mantenen posicions progressistes. Són considerats el partit que defensa els interessos de les rendes altes. Van treure el 10% dels vots el 2017 i ara podrien créixer lleugerament, ja que han estat fora del govern. Molts analistes apunten a un govern "semàfor" (Verds, el roig de l'SPD i el groc dels liberals), però en matèria fiscal l'FDP està molt lluny d'ecologistes i socialdemòcrates. El seu líder, Christian Lindner, és molt ambiciós.
Die Linke, l'esquerra amb qui ningú vol pactar
Les enquestes els donen només un 6%, tot i que als estats de l'est tenen una presència rellevant i exerceixen la presidència de Turíngia. Són els hereus de l'antic partit comunista de la RDA, més un sector de decebuts de l'SPD. Defensen sortir de l'OTAN i cap altra formació vol pactar amb ells. Però els números els poden convertir en un soci necessari per un SPD que els voldria, en tot cas, fora del govern.
Sense Merkel al capdavant de la Unió Cristiana Democràtica (CDU), després de setze anys dirigint el govern del país, l'escenari és emocionant. Tots els sondejos -amb el prestigiós institut demoscòpic Forsa al capdavant- dibuixen un panorama en el qual el Partit Social Demòcrata (SPD) arriba en primera posició per primer cop en dinou anys. Un fet que, si es confirma, facilitaria l'accés dels socialdemòcrates a la cancelleria i, probablement, el pas de la CDU a l'oposició.
Cal recordar que a Alemanya governa una gran coalició entre els dos principals partits, la CDU (amb la CSU bavaresa) i l'SPD, una fórmula que va ser força inhabitual en el país fins que Merkel la va convertir en la seva aliança preferida. Hi ha gran coalició des del 2009, en una línia centrista que ha reforçat les oposicions de dreta i esquerra.
Els principals candidats alemanys en un dels tres debats celebrats: Scholz (SPD), Baerbock (Verds) i Laschet (CDU). Foto: europa press
Conclou una campanya caracteritzada per la pèrdua de gas de la CDU i del seu candidat, Armin Laschet, un factor inesperat que ha aplanat el camí per un increment de suports cap a l'SPD que les urnes confirmaran o no si respon a les preferències dels votants. Una campanya també que ha tingut un altre tret: la pràctica absència de referències a la política internacional per part dels candidats. Aquesta és una mirada sobre qui és qui i com arriben els diversos partits al dia crucial.
CDU-CSU: adeu a la cancelleria?
La gran sorpresa de la campanya ha estat la caiguda del seu candidat, Armin Laschet, que ha anat sumant relliscades. La primera va ser quan, en una compareixença del president alemany, Frank-Walter Steinmeier, en plena onada d'inundacions, Laschet va aparèixer darrere seu rient sense parar amb persones que l'acompanyaven. Des d'aleshores, la imatge de lleugeresa no l'ha abandonat.
President de Renània-Westfalia, Laschet és, dins de la CDU, de la corda de Merkel i comparteix amb ella el posicionament centrista. La CDU, amb el 33% dels vots el 2017, afronta ara unes previsions que van del 20% al 22%. Els darrers dies, sembla que ha recuperat posicions. Si queda per sota de l'SPD, ningú el salvarà. Friedrich Merz, cap de l'ala dura de la CDU i, sobretot, el líder de la CSU de Baviera, Markus Söder, més carismàtics, esperen.
SPD: desafiant la història
Si els sondejos no s'equivoquen, l'SPD pot guanyar aquestes eleccions. El 2017, el partit, desgastat després d'anys de govern amb Merkel, va quedar reduït a un 20% dels vots. Tot i així, va reeditar la gran coalició. Ara en podria obtenir un 25%. Si arriba primer, el seu candidat, Olaf Scholz, tindrà la porta oberta a la cancelleria. Això sí, després d'unes llargues negociacions. Scholz és l'actual vicecanceller i ministre de Finances, però ha aconseguit emergir com una combinació curiosa de renovació i alhora continuïtat respecte a Merkel. Tecnòcrata, situat en l'ala dretana del seu partit, voldria governar amb els Verds. Però per assolir una majoria i enviar la CDU a l'oposició, li caldria un tercer soci. Els liberals o l'esquerra excomunista de Die Linke? Ell preferiria els primers. Les circumstàncies decidiran. Però primer ha de guanyar.
Els Verds, oportunitat perduda
Hi ha unanimitat entre els analistes en assegurar que els Verds experimentaran una pujada important. El 2017 es van quedar amb el 8%. Ara podria ser el 16% o el 17%. Però fa uns mesos, la seva candidata, Annalena Baerbock, ocupava la primera posició. Una dura campanya negativa contra ells per part de sectors conservadors, l'hostilitat de molts mitjans i els errors propis (com el plagi de part de la tesi de la candidata i la manca de gruix d'algunes de les seves intervencions) l'han deixat a prop del nou govern, però lluny de la cancelleria.
L'extrema dreta, un perill present
L'AfD (Alternativa per Alemanya) és la versió alemanya de l'extrema dreta. Van assolir entrar al Bundestag el 2017, amb un 12% dels vots. Ara podrien recular, però tot indica que mantindran un resultat amb dos dígits, i podrien quedar primers en territoris de l'est com Turíngia i Saxònia. De moment, hi ha un cordó sanitari enfront l'AfD que no es trencarà. Però són una força consolidada, malgrat els problemes interns que han tingut. Els seus dos màxims dirigents són Tino Chrupalla i Alice Weidel. Aquesta és una dona lesbiana que llueix feminisme i xenofòbia. Un exemple de com l'extrema dreta s'està reinventant.
Els liberals, el partit dels rics
El Partit Liberal (FDP) està a la dreta de la CDU en economia (tenen un programa neoliberal i aposten per la rigidesa en el dèficit i reduccions d'impostos), però en altres temes, com la immigració o la família, mantenen posicions progressistes. Són considerats el partit que defensa els interessos de les rendes altes. Van treure el 10% dels vots el 2017 i ara podrien créixer lleugerament, ja que han estat fora del govern. Molts analistes apunten a un govern "semàfor" (Verds, el roig de l'SPD i el groc dels liberals), però en matèria fiscal l'FDP està molt lluny d'ecologistes i socialdemòcrates. El seu líder, Christian Lindner, és molt ambiciós.
Die Linke, l'esquerra amb qui ningú vol pactar
Les enquestes els donen només un 6%, tot i que als estats de l'est tenen una presència rellevant i exerceixen la presidència de Turíngia. Són els hereus de l'antic partit comunista de la RDA, més un sector de decebuts de l'SPD. Defensen sortir de l'OTAN i cap altra formació vol pactar amb ells. Però els números els poden convertir en un soci necessari per un SPD que els voldria, en tot cas, fora del govern.