Roser Caminals: «Catalunya necessita més que mai herois com Garbo»

Joan Pujol Garcia és l'únic espia que va ser condecorat pels dos bàndols durant laSegona Guerra Mundial. Pels alemanys, era Arabel, pels britànics -pels quals en realitat treballava- era Garbo, un pseudònim que responia a la seva capacitat per inventar-se personatges i situacions. Aquest català que va ser decisiu en l'èxit del desembarcament aliat de Normandia, mort a Veneçuela el 1988, encara espera l'homenatge que mereix. De moment, però, ja té una novel·la.

Roser Caminals ha escrit Garbo parla (Edicions 62), que va guanyar el Premi BBVA Sant Joan i on fa una immersió en l'ànima d'aquest personatge realment novel·lesc, fill d'una família benestant que va desertar durant la Guerra Civil, aventurer i idealista alhora, i que, convençut que calia derrotar Hitler, va saber guanyar-se la confiança dels alemanys per contribuir a la seva derrota.   

- Sobre la figura de Garbo s'han escrit llibres i s'han fet documentals. Què aporta la seva novel·la?

- Aporta el personatge humà, que és el que no s'ha tractat. S'han escrit uns quants llibres sobre Garbo i hi ha alguna entrevista i alguns reportatges força interessants. Però no s'ha desenvolupat la figura de Joan Pujol. Garbo ha estat el protagonista de tot i a mi m'interessava Joan Pujol. Són inseparables i hi ha un rerefons d'espionatge i de la Segona Guerra Mundial, però el protagonista del llibre és Joan Pujol. 

- Com va arribar al personatge?

- Doncs, accidentalment. Jo dic que el tema em va trobar a mi. En la novel·la anterior, que es titula Els aliats de la nit i que també té un rerefons de la Segona Guerra Mundial però no té res a veure amb aquesta, fent recerca, em vaig trobar amb Garbo. Jo ja sabia qui era, però cada vegada que sortia el seu nom apareixia alguna dada d'interès. I com més dades descobria del personatge, més m'anava intrigant, fins que em vaig donar compte que allí hi havia una novel·la com una casa i que l'havia d'escriure jo. Se m'havia travessat pel camí.   

- Qui era Joan Pujol Garcia?

- Era un ciutadà anònim, comú, un home de la mitjania. Era com aquell pare, tiet, amic o germà que hem conegut. Un català típic de la seva classe, que era benestant, tampoc de l'alta burgesia.   

"S'han escrit llibres sobre Garbo, però a mi m'interessava escriure sobre Joan Pujol"

  
- Com una persona en aparença gris o normal, arriba a abastar la grandesa? 

- Precisament, perquè era d'aparença normal i grisa. La condició essencial de l'espia és passar desapercebut. Una altra qualitat essencial és saber-se guanyar la confiança de tots, dels aliats primer, perquè l'acceptin, i dels enemics, perquè se'l creguin. I després hi ha una qualitat que afegeix Garbo, que és una imaginació i una psicologia molt agudes. Això va fer que aconseguís enganyar els alemanys sempre, d'una manera sistemàtica.     
 
- En el llibre, vostè s'adreça a Garbo. Per què l'ha escrita en segona persona?

- Aquesta és una pregunta que he contestat altres vegades, però és molt important. La qüestió del punt de vista sempre me la plantejo d'entrada perquè determina tota la novel·la. Com sabem, les tradicionals són dues: en primera persona i en tercera. Però cap de les dues em convencia. La tercera era massa distant, no es tractava d'una novel·la històrica pròpiament, era una novel·la de personatge. Tampoc em sentia autoritzada a parlar d'ell en primera persona. Era un personatge massa elusiu, molt esmunyedís i no l'arribes a conèixer mai del tot. Em semblava fer un frau al lector. I se'm va ocórrer escriure en segona persona, que és un diàleg amb Joan Pujol. Era com un monòleg, però jo sabia que si me'n sortia, el lector podria omplir els punts suspensius que hi havia entre els meus comentaris i Garbo.  

- La seva actuació durant el desembarcament de Normandia va ser la seva principal actuació.

- Sí, va ser la mare de totes les seves mentides. Va assegurar als alemanys que els aliats atacarien per Calais. Fins i tot mentre el desembarcament ja tenia lloc i els aliats estaven entrant per les platges d'Omaha. Ell va aconseguir que de les tres divisions Panzer que hi havia a Normandia, els alemanys en desplacessin dues a Calais. Els aliats consideraven que si aconseguien que en traslladessin una, ja tenien molt de guanyat, i ell va aconseguir que en traslladessin dues. Hi va haver molts morts, però si no ho hagués aconseguit, n'hi hagués hagut molts més. I el seu supervisor alemany va morir al llit els anys setanta convençut que la invasió estava planejada per Calais i es va suspendre per altres raons.

- És espectacular. Perquè una cosa és que els sorprengués abans, però que aconseguís enganyar-los després de Normandia... No van veure que els havia enredat?

- Pel que se sap, no. Garbo els va enganyar fins al final. Li van dir que si podia mantenir l'engany durant 48 hores, seria un èxit. I setmanes després, els alemanys encara estaven convençuts que Normandia era una maniobra de distracció. Que era real, però que era una maniobra secundària.

"Garbo era atípic fins i tot dins del món dels espies, no n'hi ha cap altre que hagi tingut 27 agents ficticis"

  
- I Garbo quina explicació va donar als alemanys quan es va veure que Normandia anava de debò?

- Els va dir una cosa típica de Garbo: que la invasió per Calais s'havia finalment suspès donada la resposta espectacular del Reich a Normandia, que havia fet que els aliats no es veiessin amb cor d'atacar per Calais. Va saber representar la personalitat d'un nazi espanyol fanàtic. Per això, li van posar Garbo els anglesos, perquè deien que era un gran actor. La ironia és que en el seu primer contacte per oferir-se, els serveis secrets anglesos no se'l van creure, tot i dient la veritat. I, en canvi, els alemanys se'l van creure dient mentides. Els va dir el que volien escoltar. Hitler no suportava els espies. No suportava que li diguessin coses que no volia sentir. És la irracionalitat de Hitler.        
 
- Com va ser la seva vida després de la guerra?

- Aquesta és la part que no s'ha tractat tant. Quan s'acaba la guerra, Garbo només té 36 anys i va morir 40 anys després. Són els anys de l'anonimat i la grisor total. La versió oficial és que és mort, per protegir-lo. Garbo marxa a Veneçuela, on comença una nova vida, del tot modesta. Els anglesos el volien conservar perquè fes amb Rússia el que va fer amb Alemanya. Però ell va dir que no. 

- Per què?

- Els seus motius sempre són una barreja. Sí que sabem que ell, que estava molt en contra de totes les dictadures, temia molt una altra guerra, creia que l'URSS atacaria, que faria el mateix que va fer Hitler.  

- Recordo l'entrevista que li va fer Josep Maria Espinàs, a mitjan dels vuitanta. Es va prodigar molt als mitjans?

- Quan va tornar, estava a mercè dels mitjans. El van filmar, sobretot. Espinàs el va entrevistar, sí. Va ser una entrevista embriònica, l'he vist mil vegades. En ella semblava un personatge del tot normal, com si veiés un oncle meu. 

- Va venir a Catalunya, però va tornar a Veneçuela.

- Sí, allí és enterrat. Ell sempre va tenir por. Tenia la paranoia que el podrien trobar els alemanys. Era una por basada en una possibilitat real. Però el van convèncer perquè es deixés veure i entrevistar.    

- L'espionatge ha canviat molt en els darrers temps? O encara existeixen personatges com Garbo?

- Ha canviat molt. Ara la protagonista de l'espionatge és la tecnologia. La personalitat individual té menys presència. Que hi ha espies és evident, però diria que són d'una altra mena. A més, ell era atípic fins i tot dins del món dels espies. No hi ha cap altre espia, que jo sàpiga, que hagi tingut 27 agents ficticis. Ell treballava sol perquè no es refiava de ningú. Va crear personatges, com els novel·listes creem els nostres.
 
- N'està contenta de la novel·la.

- Jo voldria que aquest llibre es quedi amb el lector. Hi ha llibres que ens han entretingut, però després ens en desfem. Jo espero que aquest llibre romangui amb el lector o amb la lectora.     

- Garbo encara espera el seu homenatge?

- Ho espero. I els catalans necessitem herois, més que mai. I Garbo ho era. Entre que els espies estan condemnats a l'anonimat i que els catalans no sempre sabem exportar-nos... Ara es parla de dedicar-li un carrer i una placa. En té una a Anglaterra com a membre del MI5.

"No podem esperar que siguin els polítics o les entitats els que facin la feina, els moviments d'alliberament o pels drets civils sorgeixen de la societat"

  
- Diu que Catalunya necessita herois. 

- N'estic convençuda. No veig gaire heroisme en aquests moments, però l'espero. L'heroisme ha de venir de baix. 

- Ara, la idea que podem tenir de Garbo potser és diferent de la que podem tenir d'un heroi. Ell feia d'agent doble. 

- És que l'heroisme depèn del moment. És prestar un servei extraordinari a la pàtria o a una causa. Però la naturalesa d'aquest servei varia segons les circumstàncies.       

- Enyora Catalunya o se sent una nord-americana més?

- Em sento nord-americana perquè el país m'ha acollit i m'ha tractat molt bé, però em sento catalana. Soc catalana i nord-americana, són dues fidelitats fermes per part meva. 
 
- Com ha viscut els esdeveniments polítics d'aquests anys a Catalunya? 

- Els he seguit molt. Estic en associacions de catalanística, estic en contacte amb escriptors catalans i he aconseguit diners per convidar escriptors allí. 

- Què opina del moment polític actual?

- És un moment de gran desencant entre els catalans. Entre tots han aconseguit que molts catalans que han cregut en el procés i han posat temps i esforç mobilitzant-se s'han quedat amb un pam de nassos amb el que els partits han fet després. Per això no podem esperar que siguin els polítics o les entitats els que facin la feina. Això no passa mai. Els moviments d'alliberament o pels drets civils sorgeixen de la societat. Així va ser a Polònia, o als Estats units amb el moviment pels drets civils. 

- No confia en la classe dirigent?

- No poso a tothom en el mateix plat, però en el millor dels casos hi haurà un nucli de la classe política que podrem arrossegar.