Per entendre la presència de la Mare de Déu de la Mercè ens hem de remuntar al segle XIII, quan segons la tradició, Sant Pere Nolasc tingué un somni en el qual uns vells li deien que custodiés una olivera que es trobava enmig d’un claustre. Tot seguit, uns homes barruts apareixien i n’arrencaven les branques. Ell defensava l’olivera i per cada branca que arrencaven en sortien nous brots joves i forts.
Tot capficat amb aquest somni, acudí al seu confessor Sant Ramon de Penyafort a demanar-li el possible significat. Aquest li digué que resés per a descobrir-ho.
Pere Nolasc resà a la Mare de Déu de la Mercè i aquella mateixa nit de principis d’agost de 1218, Pere Nolasc, Ramón de Penyafort i el Rei Jaume I tingueren el mateix somni: la mare de Déu de la Mercè, acompanyada d’altres sants, se’ls aparegué dient que fundessin un orde religiós destinat a rescatar pels presoners cristians dels Sarraïns. L’ordre va prendre com a símbol un escut partit horitzontalment amb les quatre barres a la seva part inferior i una creu de tipus teutó de color blanc sobre fons vermell.
L’any 1637, tot just abans de la guerra dels segadors de 1640, hi hagué una plaga de llagosta a Barcelona. El Consell de Cent s’encomanà a la Verge de la Mercè prometent fer-la patrona de la ciutat si els deslliurava d’aquest mal. I així fou, tot i que el Sant Pare no la ratificà com a patrona fins a l’any 1868.
A la Mercè se li van atribuir altres miracles. Un dels més curiosos és que segons la tradició, un mal any en què els Genovesos vingueren a bombardejar la ciutat des de la costa, la Mare de Déu de la Mercè va fer aparèixer uns potents núvols que no només aturaven les bales de canó sinó que les feien rebotar contra els atacants, que van desistir en el seu atac.
Però reprenent el fil, el 1868 el Papa Pius IX ratificà la decisió i a Barcelona se celebrà que la Mercè passava a ser Patrona de la Ciutat. Segons diuen, una bona colla de devots de Santa Eulàlia, fins aleshores patrona junt amb Santa Madrona, acudiren aleshores a l’església de Mercè a llançar pedregades a les autoritats.
Davant això es decidí concedir a Santa Eulàlia el títol de copatrona de la Ciutat. Durant l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 es declarà a la Mercè també patrona de la diòcesi de Barcelona i la festa començà a prendre volada.
No fou fins al 1871, tot just ara fa 150 anys i sota els auspicis de l’aleshores regidor Rius i Taulet que arribaria posteriorment a alcalde de la ciutat, que la festa agafà caràcter festa major de Barcelona, celebrant-se però de manera discontínua en els seus inicis. Tenint en compte que Santa Eulàlia agafava en Febrer, es considerà que havia de potenciar-se la festa el Setembre.
Josep Cambó va voler donar una nova empenta a partir de les festes de la Mercè de 1902. Aquell any es realitzà el primer concurs de castells i també la primera trobada de capgrossos d’arreu del Principat. També es popularitzà la sardana de l’Empordà.
Una de les raons per potenciar les festes de la Mercè era que els barris (abans pobles del pla) tenien encara les seves festes majors i calia una festa per a la "Gran Barcelona". És per això que actualment, tot i la participació de les colles de cultura popular, les festes de Sants, de Gràcia, del Poblenou, etc. tenen una implicació veïnal molt més forta. La Mercè, per contra, és una festa on l’Ajuntament té més protagonisme i s’hi fan concerts de gran format.
Els darrers anys abans de la pandèmia, però sembla que les colles de cultura popular de la ciutat han començat a implicar-se cada cop més en la participació i organització d’aquestes festes, allunyant-les una mica més de la visió de les festes de la Mercè com a festes "de l’Ajuntament".
Ja és gairebé una tradició intentar assistir a esdeveniments de les festes de La Mercè i que s’hagin d’anul·lar per la pluja… Diu la llegenda que són les llàgrimes de Santa Eulàlia, la jove màrtir barcelonina de 13 anys que plora perquè creu que els Barcelonins l’han oblidat…