Jair Domínguez: «Les independències s'aconsegueixen amb bombes i cops de matxet»

La lectura d'Estructures profundes (Columna) sorprèn el lector pel pessimisme que desprèn. O potser és un crit d'alerta. Jair Domínguez ha escrit un relat -amb aires del Fahrenheit 451 de Bradbury- que pot ser qualificat d'apocalíptic: una gran ciutat ferida per unes desigualtats salvatges, castigada durament pel canvi climàtic, on el protagonista forma part d'una brigada de fumigadors en un escenari de Mad Max.

Jair Domínguez (Barcelona, 1980), periodista -actualment col·laborador de l'Està passant de TV3-, guionista i músic, ha escrit una novel·la molt dura, tot i que hi és ben present l'humor corrosiu de l'autor. En aquesta entrevista -feta durant la Setmana del Llibre en Català- explica coses del llibre, però també s'endinsa en l'anàlisi política amb l'acidesa i la mala llet que formen part dels seus senyals d'identitat.     

- Mostra a Estructures profundes un escenari apocalíptic. No fa sentir molt optimista.

- No. Era la intenció. Escriure una cosa absolutament trista, d'acord amb la societat que tenim i que ens pinten als telenotícies. Feia temps que tenia ganes de parlar d'incertesa, de feina precària, de jovent desubicat. I tot això, evidentment, només pot ser pessimista. Es pot enfocar des del sarcasme i des de la ironia, i des de tot el que tu vulguis. Però el cos em demanava el contrari. 

- Ha fet un relat de ciència-ficció o és un advertiment del que pot venir?

-És una visió i un pressentiment que tinc, veient com van les coses, veient el jovent i veient com pinta tot de malament. La ciència ficció no deixa de ser una visió que tens sobre el que s'ha d'esdevenir. Si li vols dir ciència-ficció, és ciència-ficció. Però també és un retrat d'un temps i d'una època que ha de venir ja. El llibre no deixa de ser un compendi del que pots veure davant les notícies en un dia. Hi ha un aspecte que intento tocar d'una manera molt metafòrica, que és el del suïcidi, que em preocupa. Parlo d'uns terroristes que descobreixen una manera de suïcidar-se que et fa ser feliç al morir. I em pregunto que si això existís quants joves desemparats no ho farien. És un tema que he conegut de prop. És un tema que requereix de molta pedagogia, de parlar-ne obertament. 

"El llibre li pots dir de ciència-ficció, però també és un retrat d'un temps i d'una època que ha de venir"

- En l'àmbit de la relació entre la gent, també és pessimista?

- La gent està molt sola i la tecnologia fa que encara ho estiguem més. Ho veig molt en els nens, que per sort viuen en un poble i el contacte amb la gent és més proper. Van a l'escola, tenen amics. Però a les grans ciutats s'està més sol. I les persones el que necessitem és estrènyer llaços.       

- En el llibre dibuixa un escenari... 

- Gris i trist, sí. És que veig que la gent no aprèn absolutament res, que els polítics no evolucionen, no van cap endavant, són gent que repeteix mantres inquietants com "hem d'afrontar el canvi climàtic". Sí, perquè és el que toca dir. Ara toca parlar del canvi climàtic, però realment estem a les mateixes. Estem amb una factura de la llum que aviat haurem de demanar una hipoteca per poder pagar-la. Jo simplement el que he fet és estirar una mica el fil i plantejar una societat molt semblant a la nostra. Perquè si parles amb qualsevol noi que tingui vint i pocs anys, et dirà que està guanyant 600 euros al mes, no es pot permetre absolutament res i si, a més, té alguna persona a càrrec, l'ha de mantenir ell. Hi haurà un moment en què el 90% de la societat serà així. Els que tinguem sort, fa més temps que treballem i ens hàgim pogut llaurar una carrera, podrem viure amb més o menys dificultats. Però hi ha gent que estarà molt cardada en poc temps.       
 
- No sembla que vegi ben encarrilat el combat contra el canvi climàtic.

- No, no! No la veig gens encarrilada. A les ciutats, sobretot a les grans ciutats, que ja són escenaris de Mad Max, com Beijing o Mèxic, ja no s'hi pot viure. Els diners del lloguer et fan fora de la ciutat. Per viure dins d'un nucli de foscor i caos, has de pagar 3.000 euros al mes. Aquí hi ha una cosa que falla perquè la gent segueix volent viure a la ciutat perquè troba que és l'únic lloc on podrà tirar endavant la seva vida. Es parla molt de pobles abandonats. Hem de repoblar no sé quin puto poble perdut a Sierra Morena. Hòstia, jo si tingués 18 anys i no tingués cap perspectiva, potser me n'aniria cap allí. Potser. És molt covard dir això des de la meva posició de senyor col·locat dins del sistema capitalista. Però jo crec que sí. Jo crec que la inquietud de viure en un lloc com Barcelona, o París, o Tòquio, per un nano jove que no té res, cap esperança en el mercat laboral, ha de ser terrible. El futur és tètric per ells.

"La inquietud de viure en un lloc com Barcelona, Tòquio o París, per un jove que no té cap esperança ha de ser terrible, el futur és tètric per ells"

- En un moment del llibre, el protagonista diu que durant un temps ell va aspirar a una feina acceptable i una caseta blanca. 

- Sí. És molt trist, perquè tothom vol una caseta. Amb una gespa artificial i un gos. Tothom ho vol. Als joves de 20 anys, si els promets una caseta blanca, una parella que els estimi i poder tenir fills, t'ho compraran. Els joves de vint anys són com eren els nostres pares amb quinze. Els nostres pares amb vint anys ja tenien fills i els nanos de vint anys d'ara espero que no tinguin fills pel seu propi bé.

- No sigui així.

- Fixa't si tenen poques ambicions els joves que els que apareixen a Estructures profundes, amb una caseta blanca i amb gespa artificial, ja es conformen.
       
- Estructures profundes mostra Barcelona o pot estar estar situat en qualsevol gran ciutat del món? 

- Té punts de Barcelona, però també volia donar-li un aire més gran. Barcelona sí que té molts punts. Si fos Barcelona, m'imaginaria que és a una part de la Zona Franca o de les zones portuàries de Barcelona mig abandonades. Són les parts que més em fascinen de Barcelona. Una ciutat ha de tenir indrets macos, certament, però ha de tenir també parts horribles perquè, si no, no pot funcionar com una ciutat. 

- En algun moment, la novel·la té un aire del Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. Les brigades de fumigadors recorden aquells bombers que cremaven llibres. En un món igual de boig.

- És veritat. Bradbury i Orwell dibuixaven aquest futur totalitari que m'encaixa bastant. Hi tenen molt veure. Tot i que els bombers de Fahrenheit sí que tenien clara la seva missió. Els fumigadors d'Estructures profundes són molt meticulosos però no saben què collons estan fent. Jo he treballat posant propaganda d'un parc aquàtic als parabrises dels cotxes. Quan portes vuit hores fent-ho, perds tot el sentit. Però ho segueixes fent, perquè tens deu caixes al cotxe i has de seguir. M'encantava la idea d'algú que fes una cosa que fos totalment repetitiva però fumigant. Per què fumigues una palmera? Perquè s'ha de fer, i punt.  

"Prefereixo el conflicte amb el PP i Vox que no aquesta relació amb Pedro Sánchez, aquest senyor que sembla que vengui camises a Cortefiel i ens hagi de perdonar la vida"

- Té alguns trets del Jordi, aquest fumigador de no se sap molt bé què?

- Hi ha coses d'ell, segur, i inconscientment n'hi haurà més de lesque penso. Però volia fer un personatge que fos molt poc empàtic, que es deixés portar, que fos creïble que quan algú li digués que fes una cosa ho fes. Sense posar gaires problemes. Jo no soc ben bé així. M'agrada portar la contrària. Però sí que té parts meves. El Jordi està preocupat per l'educació dels nanos, tot i que no té fills, i això suposo que és una part de mi. Una persona sense fills com el Jordi potser no arribaria a aprofundir en això. Hi ha un moment en el llibre on ell mira per la finestra i es fixa en una escola, i això el fa pensar en ell quan era de petit.
 
- I enmig de tot aquest context global, quin espai hi ocupa la situació política a Catalunya? Com la contemples?

- Veig que ens mana gent molt anodina, molt mediocre. No em genera res. Hi ha polítics que m'han generat frustració, que m'han fet emprenyar. Ha arribat un punt en què no em diuen absolutament res. Són gent que fa monòlegs buits de tot. Tot és farem tal i qual si no passa no sé què. Tot és en condicional. Parlar en condicional és el refugi dels covards. "Intentarem fer...". Han trobat les excuses i poder allargar la comèdia i fa falta gent molt més boja. La política necessita gent molt més boja. Tu si et fiques en política és perquè estàs com una cabra, perquè tens l'esperança de canviar alguna cosa.

- I la gestió del dia a dia?

- La gestió? Jo soc molt fan dels alcaldes de poble que porten vint anys en el càrrec i fan que aquest poble funcioni. Però un poble no és un país. Un país ha de tirar endavant, té objectius, ha de ser ambició. Catalunya, probablement, és el país amb més possibilitats i menys ambiciós d'Europa. Segur. I el català viu amb aquesta esquizofrènia de tenir un país de genis, un país que ha col·locat un tio en la vicepresidència de Microsoft i, en canvi, estem aquí per barallar-nos per escorrialles i per una taula de diàleg que no serveix absolutament per res.

"El poble va ser valent, però va passar alguna cosa, algú es va cagar i ens van deixar orfes de lideratge"

- No el veig engrescat per aquesta nova etapa de negociacions.

- Zero optimisme. Zero esperança. No servirà per res. M'estimo més que estiguem sotmesos per un exèrcit que no pas que tot s'allargui i tot sigui innocu. Prefereixo el conflicte amb el PP i Vox que no aquesta relació amb Pedro Sánchez, aquest senyor que sembla que vengui camises a Cortefiel i ens hagi de perdonar la vida. És el pitjor que en podia passar: estem colonitzats per gent mediocre. 

- No veu en la classe política catalana cap figura que li atregui?

- Vaig tenir moltes esperances en Puigdemont, perquè Puigdemont va aparèixer en un moment en què jo tenia esperances en el país i creia que podia passar qualsevol cosa. Vam ser valents i ho continuem sent. El poble va ser valent. Però va passar alguna cosa que ja sabrem tard o d'hora i ens van deixar orfes de lideratge.

- Va passar alguna cosa?

- Sí. Algú es va cagar a sobre. A vegades tendim a infravalorar el poder d'Espanya. Durant aquella època jo vaig fer moltes bestieses i me'n vaig anar a tallar carreteres a la Jonquera. Era emocionant. El poble continua sent valent però està en stand by. Tenim el país en mode avió. Fa falta algú que ho torni a arriar tot. I ho podria arriar.        

"La gent hiperventilada no va enlloc, que ens acusem a nosaltres mateixos de nyordos o erquis de merda és absurd"

- Però quina és l'alternativa a la via de la taula de diàleg? 

- Les revoltes i les declaracions d'independència, històricament, s'han aconseguit amb bombes, explosions i cops de matxet. I això és molt difícil que s'aconsegueixi d'una altra manera. Podem dir que hem avançat molt, que som un país 2.0. Però si Espanya t'envia un tanc a la Diagonal, s'acaba la ximpleria. Estem jugant amb les seves regles. Hem de ser intel·ligents. La gent hiperventilada no va enlloc. Que ens acusem a nosaltres mateixos de nyordos, espanyols, erquis de merda... Estem tan enfrontats entre nosaltres, és tan absurd... M'agrada molt com pensa, i és un dels tipus intel·ligents que conec, el David Fernández. Per mi, hauria d'haver seguit i encetat un camí nou. Proposar coses. Jo no soc polític i m'encanten els polítics que proposen idees més que dir paraules buides.

- Què s'hauria de fer?

- Aquí fa falta un canvi. O anem a fer-ho a llarg termini i que els nostres fills gaudeixin d'alguna facilitat a la vida. Potser els meus fills no seran independentistes i em diran: cal preservar el català, les nostres tradicions, que tinguem un concert econòmic i amb això ja en tenim prou. Igual sí. Però jo vaig viure un temps en què estava molt encès i amb moltes ganes de llançar còctels molòtov a la policia nacional. Això ja no es portarà d'aquí a cinc anys i nosaltres serem els estranys.