Carlota Gurt: «Ningú surt indemne de la solitud»

Sola és la seva primera novel·la. Abans havia publicatCavalcarem tota la nit, un recull de relats que va merèixer el premi Mercè Rodoreda el 2019. Carlota Gurt és considerada una de les autores més prometedores de la literatura catalana. A Sola (Edicions Proa) fa una immersió en la vida de la Mei, una dona que es refugia en un mas per poder refer la seva situació personal i inspirar-se per escriure.

Escriptura i traductora, parla tal com raja i tan sols es reserva quan creu que pot donar pistes als lectors, als quals no vol treure cap element de tensió narrativa. Escrita amb precisió i un llenguatge molt viu, la novel·la no deixa indiferent. A l'autora li molesta especialment que se la vulgui classificar com a literatura de dones i ja treballa en un altre projecte, sobre la memòria, que és traïdora però ajuda a sobreviure.   

- Cita en l'inici de la seva novel·la una frase d'Aristòtil: "Si viu sol, o bé és Déu o bé és una bèstia". Tan difícil és la solitud? 

- És una situació anòmala en els humans, que estem fets per viure en comunitat. I, per tant, o ets molt fort, en el sentit que ets un déu, o ets una bèstia i, aleshores, és millor fugir de la humanitat. Em sembla que és una condició que no és pròpia dels humans. Altra cosa és que a vegades la busquem, però viure completament sol...  

- Solitud i soledat serien el mateix?

- És la discussió entre alone, l'estar sol, i lonely, sentir-se sol, que són dues coses diferents. El que passa és que en català les designem amb la mateixa paraula. A vegades, la solitud és meravellosa perquè et dona la tranquil·litat de no haver de respondre davant de ningú, de no haver d'adaptar-te a ningú. Quan convius, això t'obliga a fer sacrificis i també a negociar amb tu mateix. 

- La solitud té un sentit negatiu en la nostra cultura. Però no és també un estat sa enmig d'una societat que tan sovint ens sotmet al xivarri i al domini de les xarxes?

- Viure a vegades una mica aïllat pot ser una situació més sana. Però al final vivim al món i tot ho hem de negociar.  

- Què ha volgut expressar amb Sola?

- El que he volgut expressar és una cosa que no es pot dir. Perquè és un spoiler. És la putada que tinc. La tesi moral de la novel·la no la puc expressar perquè aleshores el lector començaria a llegir la novel·la sabent cap a on va. El llibre va del que ens fa la solitud. Quan estem sols, ens passen coses, i coses que a vegades no són previstes. La solitud ens transforma. Ningú surt indemne de la solitud.   
 
- La natura, el bosc que envolta el mas de la novel·la, són un simple recurs literari o tenen un protagonisme important en el teu imaginari?

- No és un simple escenari. La natura és un personatge, té una part bona, que et protegeix, i una de dolenta, que t'amenaça. La novel·la juga amb l'ambigüitat, com ho és també la natura, o la teva vivència del món. La solitud és bona o és dolenta? És ambigua. Tota la novel·la està narrada des d'aquesta primera persona que és la Mei. He evitat expressament els altres punts de vista. Només vull la seva versió de la realitat. Pot ser vista com una narradora poc fiable, però tots som narradors poc fiables. Tots expliquem les coses des de la nostra versió. I aquesta és la versió de la Mei sobre la seva vida. 

- En algun moment, el relat genera inquietud. 

- Sí. Té elements de novel·la d'intriga, ja per la forma que té de compte enrere, que genera certa tensió o suspens. Algú l'ha definit com un thriller psicològic. 

- Mentre escrivia la novel·la, la seva vida va experimentar canvis. Vostè es va separar. Això va tenir algun impacte en la trama?

- En la trama, no. Vaig acabar el primer esborrany un mes abans de separar-me. Potser a l'hora d'afinar-ho. Però el que escrius està contaminat de la teva vida. Hi ha una pàgina que sí que està afegida a posteriori que és una digressió sobre què és l'amor, i això sí que és una influència de la meva vida personal.  

"Escrivint la novel·la vaig descobrir que m'havia de divorciar"

- Vull dir si la Remei Sala té molt de Carlota Gurt.

- En la part d'escriure, sí. Hi ha una part en què ella parla de com s'enfronta al fet d'escriure, a les seves inseguretats, amb una visió crítica de tot el que fa. Això sí que és molt meu de manera literal. En les altres coses, no. La Mei és esquerpa, jo crec que no ho soc. Té algunes manies. Ella és molt endreçada, jo no. És com un frankenstein, que té algunes coses meves i moltes d'altres persones que conec.  

- Ho dic perquè el seu anterior llibre, Cavalcarem tota la nit, estava inspirat en la seva experiència de parella.

- Bé, són contes que van sobre les relacions. Quan escrius és com parlar amb tu mateix.  
 
- En alguna ocasió s'ha referit al component terapèutic d'escriure. Escriu per saber qui és?

- Més que per saber qui soc, ho faig perquè si escric estic més contenta. Si no escric, em poso més agre. Si escric, aclareixo les idees i, en aquest sentit, és terapèutic. 

- Ha descobert coses de vostè escrivint Sola?

- Sí, suposo que sí. He descobert que m'havia de divorciar. Suposo. En part, eh. Al final, la novel·la és una mena d'assaig. 

- N'està contenta de la resta de personatges?

- Això dels personatges no sé si ho faig bé. La forma de compte enrere està bé, la llengua crec que també. Ara, em va semblar que la resta de personatges, tret de la Mei, eren molt plans, eren titelles. Vaig intentar arreglar-ho. La mare m'agrada bastant. Una mare que ha mirat molt per ella, molt poc afectuosa, tampoc malvada, encara que la Mei ens la ven com a malvada. però en tot cas, una mare bastant imperfecta. Tots els personatges s'expliquen a través de la veu de la Mei, però jo alhora intento donar pistes de qui són fora de la Mei. Escriure en primera persona té la seva complicació.

"Com que a 'Sola' hi ha un avortament pel mig, que no és un aspecte central, hi ha qui ve a preguntar-me sobre la maternitat, jo no vull parlar de maternitat, m'importa una merda"

- N'està contenta de la rebuda que està tenint la novel·la?  

- Encara fa molt poc que ha sortit. El que m'emprenya és que es digui que és literatura de dones. M'emprenya que em classifiquin i em posin al gueto. Sola no és literatura de dones ni per a dones. Quan parlem de qualsevol altre autor, no diem que escriuen per a homes. És absurd. Quan ho diem de les dones no sona absurd. Tampoc va sobre la maternitat, en absolut. Com que hi ha un avortament pel mig, que no és un aspecte central, ja hi ha gent que ja ve a preguntar-me sobre la maternitat. Es vol manipular el que és la novel·la perquè encaixi en el clixé de literatura de dones. Aquí no vull parlar de la maternitat. M'importa una merda la maternitat. Qui en vulgui tenir de fills, que en tingui. Qui no vulgui tenir-ne, que no en tingui. Com tampoc és una novel·la com la viduïtat. Hi ha temes que només que els esmentis en una ocasió ja te'ls volen encolomar.
 
- Recordo ara que al Jesús Moncada l'emprenyaven aquestes classificacions i que, en el seu cas, volguessin definir la seva obra com a novel·la rural. Si hagués de posar un adjectiu a Sola, quin posaria?

- Això de novel·la rural també m'ho volen penjar. Com que la protagonista se'n va fora de la ciutat, ja és novel·la rural. No és novel·la rural. Suposo que Sola té molt de novel·la psicològica perquè el punt central és el cap de la protagonista.     

- És traductora. Això li ha donat més estris per escriure?

- Segur. Abans era productora teatral. Un dia em vaig proposar parlar millor en català. Barcelona està molt contaminada. Hi ha gent que s'omple la boca parlant de catalanisme i després són incapaços de respectar la llengua. Vaig començar a traduir coses tècniques. Molt de l'alemany, que t'obliga a reordenar molt la frase perquè té molts complements en ordres diferents, i et tornes molt conscient de què és una frase natural i què no. Jo intento que la meva llengua sigui molt natural. La precisió lèxica m'agrada.    

"Quan vens a Barcelona i vas pel carrer, és desastrós perquè veus la degradació de la llengua"

- S'apunta als optimistes o als pessimistes sobre l'estat de la llengua?

- Jo soc bastant pessimista. Jo soc de Barcelona, però des que em vaig separar visc una setmana aquí i una a l'Empordà, i quan vens a Barcelona, ho veus. Allà parlen català, però la densitat de població és mínima. Quan vens i vas pel carrer, és desastrós perquè es veu la degradació de la llengua. Jo ho veig amb els meus germans, que ens hem criat en la mateixa casa i amb la mateixa educació, però tenen un català molt degradat de tant sentir mal català. "Ai, aquest m'ha donat!". T'ha donat el què? És el me ha dado. Hi ha molts calcs sintàctics. Però això passa quan et passes el dia sentint gent que fa calcs sintàctics, que són els més perillosos. El bueno i el vale són menys importants. El català s'està degradant. 

- I això com es combat?

- El que s'ha de fer és que el català i la literatura siguin sexys. Que no sigui vist com el reducte de quatre intel·lectuals. Donar-li un aire que el faci atractiu. El català ha de guanyar erotisme, poder d'atracció. Si volem que els més joves parlin català hem de fer que les noves generacions pensin que parlar català és una cosa que diu coses d'ells. Al final, tot el que fem, el que ens posem, el que diem i els llocs on anem a sopar ens defineix políticament. Si el jovent decideix parlar català o castellà és perquè hi ha una imatge associada a això. El que s'ha de canviar és aquesta imatge mental de fons.
 
- Però això és més fàcil de dir que de fer.

- Jo no sé com es podria fer, però sí que hem de sortir dels nostres cercles. Per exemple, la Juliana Canet va en aquesta línia. És una noia jove que fa una defensa molt actual de la llengua, que no és vista com una cosa rància o antiga.   

"Hi ha coses que recordem que no han passat o que les recordem diferent. La memòria és traïdora, però ens ajuda a sobreviure"

- I ara què prepara?

- Estic amb un recull de contes, ja en tinc escrits set. I estic planificant una novel·la, que vull que sigui ambiciosa, polifònica, amb diversos plans temporals.

- Serà molt diferent a Sola?

- Molt diferent. Una de les veus serà una dona, però tindrà moltes veus. El tema serà la memòria com a mecanisme de supervivència. La idea que tenim que la memòria ho grava tot i permet saber què va passar un dia és mentida. La memòria explica el que tu necessites per sobreviure i ens enganya a tots. Hi ha coses que recordem que no han passat o que les recordem diferent. La memòria és traïdora, però ens ajuda a sobreviure.