11
de setembre
del
2021
Actualitzat
el
13
de setembre
a les
8:11h
El carrer i l'acció política es necessiten. La pressió popular no ho és tot (prou ho saben ja els independentistes) però ajuda a reforçar posicions i a obrir-los camí; i la política alimenta la mobilització quan té un objectiu clar i compartit. La Diada del 2021, condicionada en part encara pel context de pandèmia, ha aconseguit evitar que es fes evident el desajustament en aquest cercle virtuós i també el moment de desànim del moviment.
L'any de més fredor al carrer des de 2012 –era de preveure perquè dels 1.800 autobusos de 2017 o els 1.200 de 2019 es passava a 215– és també l’any que, dins i fora de la marxa, més evidents s’han fet les diferències estratègiques que debiliten un 52% que amenaça de convertir-se en un altre símbol del procés. Però la gent ha decidit que no se'n va a casa, exigeix un full de ruta i està disposada a seguir-hi sent.
Sense el reclam de la república primer i del referèndum després que van valdre fins al 2017, i també sense la ferida oberta dels presos polítics, que va alimentar les concentracions de 2018 i 2019, la Diada ha estat la de participació més discreta de les últimes si descomptem l'excepcionalitat absoluta de 2020. 400.000 persones segons els organitzadors i 108.000 segons la Guàrdia Urbana. Ningú discutirà, però, que l'ANC ha aconseguit l'objectiu de superar les "sis xifres" que va fixar com a repte Elisenda Paluzie. No hi ha com fixar-se'ls humils i quedar-se amb què és la manifestació més gran a Europa des que va començar la pandèmia.
Pocs dies abans de la primera reunió de la taula de diàleg que per la part catalana presidirà Pere Aragonès, la Diada havia viscut abans de la manifestació moments de tensió. Divendres a la nit, al Fossar, ja es va percebre la divisió interna quan algunes persones -que TV3 identificava com a membres de Junts- van xiular i fer apujar el to a Oriol Junqueras. Durant la manifestació s'han sentit alguns xiulets al Govern, que hi assistia repartit entre les delegacions dels partits i amb Aragonès al capdavant, a Junqueras i al conjunt d’ERC. Tampoc se n'ha escapat Junts i fins i tot els líders de les entitats. Però la massa que reclama unitat i sap que cal tot i tothom els ha acabat convertint en marginals.
Els republicans són els pares de la taula de diàleg, que ells voldrien de negociació, amb el govern espanyol. En les darreres hores els seus dirigents l'han defensada com "la millor via possible" (Escòcia, de nou, ajuda) mentre exigien amb un to de retret una alternativa a qui la critiqui. La seva via és difícil atès que, del referèndum, el govern espanyol (inclòs Podem i Ada Colau) diu que ni parlar-ne. Els seus socis de Junts no es mouen de reivindicar la unilateralitat. El quan i el com proposa exercir-la el partit de Carles Puigdemont, Laura Borràs i Jordi Sànchez és una incògnita. Els juntaires reclamen el seu dret a "discrepar" dels socis. Alguns ho fan en temes puntuals, altres com la presidenta del Parlament hi estan abonats després de decidir no ser a l'executiu. Junts no sembla, però, disposat a trencar res.
El context no és nou però s'accentua. És el que va passar amb la primera reunió de la taula de diàleg el febrer de 2020 a Madrid: Junts la va blasmar, però Quim Torra, que ara lamenta fins a quin punt és decebedor el seu llegat, la va voler presidir sí o sí. A la cloenda de la marxa, de nou, Paluzie ha demanat activar les vies unilaterals perquè no li veu cap futur al diàleg amb els partits i el govern espanyol. "Les demandes les veuen com un signe de feblesa", ha dit tot reclamant que s'apliquin "els mandats de les urnes". La presidenta de l'ANC, que ho serà fins a l'abril, ha cridat "president faci la independència". Ella, que a la unilateralitat sí que li incorpora una crítica clara a la tardor de 2017 i les seves mancances, també té un full de ruta.
La CUP es desmarca de la taula de diàleg, però respecta l'acord amb ERC de donar dos anys de marge a l'instrument. Ells prometien un nou 1-O abans de 2025. Treballen intensament amb Aragonès en l'acord nacional per l'autodeterminació que té entre els noms confirmats a David Fernàndez i s'activarà d'aquí a poc temps.
Jordi Cuixart ha mantingut aquests dies i a la Diada una posició més matisada en l'intent de ser qui més abraçava del 52%. El president d'Òmnium es fa seu el que interpreta que és el sentiment de l'independentisme que era a la manifestació -i també del que s'ha quedat a casa- i reclamava un gran acord nacional entre entitats i partits per fer possible el dret a decidir. Es tracta, ha dit en un acte al migdia, que cadascú posi la seva proposta damunt la taula i que es contrastin i acordin. "S'han de posar d'acord d'una vegada per totes i hi serem", ha dit a la manifestació. El dia abans, al seu primer missatge institucional, Aragonès havia promès ambició en els objectius i reclamat una gran aliança per reforçar la posició catalana a la taula.
El carrer no recula i els actors en joc podran fer-ne ús encara per un temps. ERC podrà dir a Sánchez que el fet que la gent hi sigui és una prova que el conflicte està pendent de resoldre; i Junts i la CUP podran brandar l'exigència i el toc d'alerta que ha desprès la jornada. El full de ruta unitari… això ja és una altra cosa i fa quatre anys que espera.
L'any de més fredor al carrer des de 2012 –era de preveure perquè dels 1.800 autobusos de 2017 o els 1.200 de 2019 es passava a 215– és també l’any que, dins i fora de la marxa, més evidents s’han fet les diferències estratègiques que debiliten un 52% que amenaça de convertir-se en un altre símbol del procés. Però la gent ha decidit que no se'n va a casa, exigeix un full de ruta i està disposada a seguir-hi sent.
Sense el reclam de la república primer i del referèndum després que van valdre fins al 2017, i també sense la ferida oberta dels presos polítics, que va alimentar les concentracions de 2018 i 2019, la Diada ha estat la de participació més discreta de les últimes si descomptem l'excepcionalitat absoluta de 2020. 400.000 persones segons els organitzadors i 108.000 segons la Guàrdia Urbana. Ningú discutirà, però, que l'ANC ha aconseguit l'objectiu de superar les "sis xifres" que va fixar com a repte Elisenda Paluzie. No hi ha com fixar-se'ls humils i quedar-se amb què és la manifestació més gran a Europa des que va començar la pandèmia.
Pocs dies abans de la primera reunió de la taula de diàleg que per la part catalana presidirà Pere Aragonès, la Diada havia viscut abans de la manifestació moments de tensió. Divendres a la nit, al Fossar, ja es va percebre la divisió interna quan algunes persones -que TV3 identificava com a membres de Junts- van xiular i fer apujar el to a Oriol Junqueras. Durant la manifestació s'han sentit alguns xiulets al Govern, que hi assistia repartit entre les delegacions dels partits i amb Aragonès al capdavant, a Junqueras i al conjunt d’ERC. Tampoc se n'ha escapat Junts i fins i tot els líders de les entitats. Però la massa que reclama unitat i sap que cal tot i tothom els ha acabat convertint en marginals.
Els republicans són els pares de la taula de diàleg, que ells voldrien de negociació, amb el govern espanyol. En les darreres hores els seus dirigents l'han defensada com "la millor via possible" (Escòcia, de nou, ajuda) mentre exigien amb un to de retret una alternativa a qui la critiqui. La seva via és difícil atès que, del referèndum, el govern espanyol (inclòs Podem i Ada Colau) diu que ni parlar-ne. Els seus socis de Junts no es mouen de reivindicar la unilateralitat. El quan i el com proposa exercir-la el partit de Carles Puigdemont, Laura Borràs i Jordi Sànchez és una incògnita. Els juntaires reclamen el seu dret a "discrepar" dels socis. Alguns ho fan en temes puntuals, altres com la presidenta del Parlament hi estan abonats després de decidir no ser a l'executiu. Junts no sembla, però, disposat a trencar res.
El context no és nou però s'accentua. És el que va passar amb la primera reunió de la taula de diàleg el febrer de 2020 a Madrid: Junts la va blasmar, però Quim Torra, que ara lamenta fins a quin punt és decebedor el seu llegat, la va voler presidir sí o sí. A la cloenda de la marxa, de nou, Paluzie ha demanat activar les vies unilaterals perquè no li veu cap futur al diàleg amb els partits i el govern espanyol. "Les demandes les veuen com un signe de feblesa", ha dit tot reclamant que s'apliquin "els mandats de les urnes". La presidenta de l'ANC, que ho serà fins a l'abril, ha cridat "president faci la independència". Ella, que a la unilateralitat sí que li incorpora una crítica clara a la tardor de 2017 i les seves mancances, també té un full de ruta.
La CUP es desmarca de la taula de diàleg, però respecta l'acord amb ERC de donar dos anys de marge a l'instrument. Ells prometien un nou 1-O abans de 2025. Treballen intensament amb Aragonès en l'acord nacional per l'autodeterminació que té entre els noms confirmats a David Fernàndez i s'activarà d'aquí a poc temps.
Jordi Cuixart ha mantingut aquests dies i a la Diada una posició més matisada en l'intent de ser qui més abraçava del 52%. El president d'Òmnium es fa seu el que interpreta que és el sentiment de l'independentisme que era a la manifestació -i també del que s'ha quedat a casa- i reclamava un gran acord nacional entre entitats i partits per fer possible el dret a decidir. Es tracta, ha dit en un acte al migdia, que cadascú posi la seva proposta damunt la taula i que es contrastin i acordin. "S'han de posar d'acord d'una vegada per totes i hi serem", ha dit a la manifestació. El dia abans, al seu primer missatge institucional, Aragonès havia promès ambició en els objectius i reclamat una gran aliança per reforçar la posició catalana a la taula.
El carrer no recula i els actors en joc podran fer-ne ús encara per un temps. ERC podrà dir a Sánchez que el fet que la gent hi sigui és una prova que el conflicte està pendent de resoldre; i Junts i la CUP podran brandar l'exigència i el toc d'alerta que ha desprès la jornada. El full de ruta unitari… això ja és una altra cosa i fa quatre anys que espera.