10
de setembre
del
2021
Actualitzat
a les
17:23h
"Senyor president, els Estats Units estan sent atacats". Aquest va ser el xiuxiueig que va rebre George W. Bush a cau d'orella per un dels seus assessors, en una escola de Florida. Va ser la primera notícia sobre els atemptats de l'11-S que va escoltar el comandant en cap del país. És una imatge icònica que ha estat reproduïda centenars de vegades en productes audiovisuals, sobretot en documentals. La tragèdia de l'11 de setembre de 2001 ha estat el fil conductor de més 80 pel·lícules des de fa dues dècades. Històries humanes, cròniques polítiques, reproducció dels fets o la cronologia de les conseqüències que van provocar la massacre que va enfonsar els edificis de Nova York.
En comptades excepcions, durant els primers anys posteriors a l'atemptat es va voler enfocar l'11-S des d'una mirada crítica. Intentant respondre qüestions molt sensibles en un ambient molt crispat, el documental Fahrenheit 9/11 de Michael Moore va ser la primera esquerda en un relat predominat pel patriotisme, el melodrama i les històries humanes -totalment vàlides, però sense cap indici de crítica política-. Moore va rebre la Palma d'Or de Cannes gràcies a una oratòria mordaç i àgil, en un moment on ningú es feia preguntes a escala mediàtica.
"Mentre Bush estava assegut en aquella aula de Florida, s'estaria preguntant si hauria d’haver-se presentat a treballar més sovint? Hauria d'haver mantingut almenys una reunió des que va prendre possessió del càrrec per discutir l'amenaça del terrorisme amb el seu cap de lluita contra el terrorisme? O potser el senyor Bush es preguntava per què havia retallat el finançament del terrorisme de l’FBI?". Aquesta perspectiva des de l'audiovisual, estrenada el 2004, va quedar enterrada per un conjunt de pel·lícules morboses, melodramàtiques o simplement descriptives dels fets durant 15 anys.
La immensa majoria del públic generalista identifica una pel·lícula sobre l'11-S amb World Trade Center (2006), obra del polèmic i crític Oliver Stone, que va sorprendre el món amb un relat molt personalista sobre dos bombers supervivents. Carregat de melodrama, el film no deixa de ser una arenga patriòtica cap als cossos de seguretat que van endinsar-se a les Torres Bessones per intentar salvar el màxim de persones possibles. En aquesta línia hi trobem un altre gran director d'acció, Paul Greengrass, que el 2006 va estrenar United 93.
És una altra pel·lícula molt identificativa amb els atacs de l'11-S: explica els fets, més o menys verídics a partir de la reconstrucció de la comissió d'investigació i de relats de familiars de les víctimes, sobre el vol de United Airlines 93, el quart aparell que havia d'estimbar-se aquell dia de setembre de 2001. L'objectiu era el Capitoli, segons les investigacions posteriors.
A partir de la dècada de 2010, amb un canvi de paradigma social i un evident desencís contra el patriotisme exacerbat que va imperar als Estats Units -com relata Aaron Sorkin a la sèrie The Newsroom, en especial sobre la Llei Patriòtica-, comença una nova etapa audiovisual. La directora Kathryn Bigelow aborda a Zero Dark Thirty (2012) totes les conseqüències posteriors de l'atemptat des del punt de vista dels cossos d'intel·ligència i l'FBI. Un relat ple de clarobscurs: tortures, males praxis i la fi que va justificar els mitjans per trobar Bin Laden.
És a partir d'aquí quan l'audiovisual comença a atrevir-se a explicar els racons més foscos de l'atemptat de l'11-S i els documentals inicien un camí que condueix a converses amb els més alts rangs militars, polítics i policials que van liderar la crisi. The Mauritanian (2021) de l'escocès Kevin McDonald explica una història real sobre un pres de Guantànamo que va ser retingut, torturat i destrossat pels EUA més de 16 anys sense haver comès cap delicte. Se li atribuïa ser el reclutador dels terroristes que van estimbar els avions.
I aquesta setmana, 20 anys després de la massacre, diverses plataformes han estrenat i estrenaran les produccions més arriscades, detallistes i atrevides sobre els precedents, els fets i les conseqüències d'aquell mortífer atac contra el cor dels Estats Units. El nou documental d’Apple TV+ que narra els fets des de dins amb, per primer cop, el testimoni de primera mà de protagonistes com George W. Bush. Un repàs de què va passar des de les altes esferes del govern dels EUA. Hi surten Cheney, Rizze, Colin Powell i periodistes de renom com Peter Jennings –en el seu cas gravat-.
Fins i tot The Report (2019), estrenada a la plataforma Amazon Prime, i sense una relació completament directa amb els atemptats, explicava una història real colpidora. Explica la història del principal investigador de l'estudi que el Senat dels Estats Units va realitzar al programa "d'Interrogació i Detenció" de la CIA, un informe de què posteriorment revelaria la immoral i inefectiva brutalitat en la mena de tortures que es van cometre durant els interrogatoris de l'agència després de l'11-S. El cinema ha trigat dues dècades a tornar a mirar allà on van caure les Torres Bessones per fer-se les preguntes adequades, enfocar la càmera des d'una perspectiva crítica i explicar els fets sense caure en melodrames.
En comptades excepcions, durant els primers anys posteriors a l'atemptat es va voler enfocar l'11-S des d'una mirada crítica. Intentant respondre qüestions molt sensibles en un ambient molt crispat, el documental Fahrenheit 9/11 de Michael Moore va ser la primera esquerda en un relat predominat pel patriotisme, el melodrama i les històries humanes -totalment vàlides, però sense cap indici de crítica política-. Moore va rebre la Palma d'Or de Cannes gràcies a una oratòria mordaç i àgil, en un moment on ningú es feia preguntes a escala mediàtica.
"Mentre Bush estava assegut en aquella aula de Florida, s'estaria preguntant si hauria d’haver-se presentat a treballar més sovint? Hauria d'haver mantingut almenys una reunió des que va prendre possessió del càrrec per discutir l'amenaça del terrorisme amb el seu cap de lluita contra el terrorisme? O potser el senyor Bush es preguntava per què havia retallat el finançament del terrorisme de l’FBI?". Aquesta perspectiva des de l'audiovisual, estrenada el 2004, va quedar enterrada per un conjunt de pel·lícules morboses, melodramàtiques o simplement descriptives dels fets durant 15 anys.
Nicholas Cage, a «World Trade Center» Foto: Paramount Pictures
La immensa majoria del públic generalista identifica una pel·lícula sobre l'11-S amb World Trade Center (2006), obra del polèmic i crític Oliver Stone, que va sorprendre el món amb un relat molt personalista sobre dos bombers supervivents. Carregat de melodrama, el film no deixa de ser una arenga patriòtica cap als cossos de seguretat que van endinsar-se a les Torres Bessones per intentar salvar el màxim de persones possibles. En aquesta línia hi trobem un altre gran director d'acció, Paul Greengrass, que el 2006 va estrenar United 93.
És una altra pel·lícula molt identificativa amb els atacs de l'11-S: explica els fets, més o menys verídics a partir de la reconstrucció de la comissió d'investigació i de relats de familiars de les víctimes, sobre el vol de United Airlines 93, el quart aparell que havia d'estimbar-se aquell dia de setembre de 2001. L'objectiu era el Capitoli, segons les investigacions posteriors.
A partir de la dècada de 2010, amb un canvi de paradigma social i un evident desencís contra el patriotisme exacerbat que va imperar als Estats Units -com relata Aaron Sorkin a la sèrie The Newsroom, en especial sobre la Llei Patriòtica-, comença una nova etapa audiovisual. La directora Kathryn Bigelow aborda a Zero Dark Thirty (2012) totes les conseqüències posteriors de l'atemptat des del punt de vista dels cossos d'intel·ligència i l'FBI. Un relat ple de clarobscurs: tortures, males praxis i la fi que va justificar els mitjans per trobar Bin Laden.
És a partir d'aquí quan l'audiovisual comença a atrevir-se a explicar els racons més foscos de l'atemptat de l'11-S i els documentals inicien un camí que condueix a converses amb els més alts rangs militars, polítics i policials que van liderar la crisi. The Mauritanian (2021) de l'escocès Kevin McDonald explica una història real sobre un pres de Guantànamo que va ser retingut, torturat i destrossat pels EUA més de 16 anys sense haver comès cap delicte. Se li atribuïa ser el reclutador dels terroristes que van estimbar els avions.
Els protagonistes de «The Mauritanian»: Tahar Rahim i Jodie Foster Foto: BBC Films
I aquesta setmana, 20 anys després de la massacre, diverses plataformes han estrenat i estrenaran les produccions més arriscades, detallistes i atrevides sobre els precedents, els fets i les conseqüències d'aquell mortífer atac contra el cor dels Estats Units. El nou documental d’Apple TV+ que narra els fets des de dins amb, per primer cop, el testimoni de primera mà de protagonistes com George W. Bush. Un repàs de què va passar des de les altes esferes del govern dels EUA. Hi surten Cheney, Rizze, Colin Powell i periodistes de renom com Peter Jennings –en el seu cas gravat-.
Fins i tot The Report (2019), estrenada a la plataforma Amazon Prime, i sense una relació completament directa amb els atemptats, explicava una història real colpidora. Explica la història del principal investigador de l'estudi que el Senat dels Estats Units va realitzar al programa "d'Interrogació i Detenció" de la CIA, un informe de què posteriorment revelaria la immoral i inefectiva brutalitat en la mena de tortures que es van cometre durant els interrogatoris de l'agència després de l'11-S. El cinema ha trigat dues dècades a tornar a mirar allà on van caure les Torres Bessones per fer-se les preguntes adequades, enfocar la càmera des d'una perspectiva crítica i explicar els fets sense caure en melodrames.