09
de setembre
del
2021
Actualitzat
a les
21:20h
La tensió política a Catalunya ha fet oblidar els grans moments de cohesió i transversalitat, quan forces molt diverses van ser capaces de teixir complicitats a partir d'objectius compartits. L'Assemblea de Catalunya va ser un dels moviments unitaris més potents de l'antifranquisme i va néixer fa 50 anys en una reunió clandestina a l'església de Sant Agustí. Avui, el sindicat Comissions Obreres ho ha recordat amb un acte en el mateix recinte, conduït pel periodista Antoni Batista, que ha aplegat gent de sensibilitats ben diverses.
L'Assemblea de Catalunya, ho ha recordat Antoni Batista, va començar amb un minut de silenci per la mort a mans de la policia del treballador de la Seat Antonio Ruiz Villalba. Aquest dijous, 50 anys després, s'ha fet també un minut de silenci recordant-lo a ell i a totes les víctimes del règim. Junt amb Antoni Batista, han intervingut Pere Portabella, Josep Maria Rodríguez Rovira i Magda Oranich, veterans de l'Assemblea. També hi ha participat el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco. No hi ha pogut ser per malaltia Miquel Sellarès, una altra de les ànimes de l'Assemblea, on representava els sectors que aviat s'estructurarien entorn CDC.
Si una cosa va caracteritzar l'Assemblea de Catalunya va ser la trobada entre mons ben diversos, des del marxisme representat pel PSUC o l'obrerisme d'un sindicalisme cada cop més ben estructurat, a la democràcia cristiana i els sectors més sensibles del catolicisme i l'Església. Que militants independentistes, històrics de Comissions Obreres i representants de l'arquebisbat de Barcelona comparteixin bandera no és pas fàcil. Però aquesta tarda, ho ha corroborat amb la seva presència Antoni Casas, vicari episcopal que, en nom del cardenal Omella, ha donat la benvinguda als assistents, entre els quals hi havia molts veterans d'aquell moment, i ho ha fet amb una crida a recuperar "una visió més integral" de la transversalitat catalanista.
En el transcurs de l'acte, ha bategat l'esperit unitari, i probablement, també certa nostàlgia d'unitats passades. A primera fila, la presència del líder d'ERC, Oriol Junqueras, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, o del diputat socialista Ferran Pedret era un recordatori de la dificultat de reeditar experiències unitàries.
Javier Pacheco ha assegurat que "un enemic comú cohesiona, però també ho han de fer els objectius comuns" i ha advocat per "construir grans consensos per tornar a ser un sol poble". Ha recordat el paper que van jugar en el moviment un munt de persones anònimes que van participar-hi. Com Pedro López, un treballador de la Seat implicat en actes vaguístics d'aquells anys, o la Teresa Bofill, que va fer de "semàfor" el dia de la primera reunió a Sant Agustí: era la persona que, tocant la guitarra davant l'església, donava la consigna que l'entorn era lliure de policies.
Un recordatori de com les lluites sindicals i les nacionals han anat molt sovint plegades l'ha donat Rodríguez Rovira, un històric del Sindicat Democràtic d'Estudiants i de CCOO, que ha explicat el seguit de lluites obreres que es va produir en els anys del tardofranquisme, sense les quals no s'entén l'erosió del franquisme en la seva etapa final.
El record i alhora l'actualitat del combat contra l'Espanya negra ha estat el denominador comú de tot l'acte. Magda Oranich ha recordat els molts de l'Assemblea que ja no hi són, com Xavier Folch, mort recentment, i ha afirmat que "aleshores vam lluitar pel que demanem ara, com és la llibertat i l'amnistia pels presos. Aquí estem. La lluita per una societat més justa sempre continua".
Un moviment antifranquista nascut en una església
Va ser precisament a Sant Agustí quan, el 7 de novembre del 1971, es va constituir l'Assemblea de Catalunya. Sota l'empara de l'Església, es van aplegar representants de partits, sindicats i entitats de tot ordre que aleshores, en plena dictadura, estaven en la clandestinitat. Era un diumenge, dia ideal per despertar poques sospites a la policia, i prop d'un centenar de persones es van barrejar entre els assistents a una de les misses del matí. Sortirien tots ells després de la missa del vespre.
Així va néixer el que va ser un dels moviments unitaris d'oposició més potents de l'estat espanyol, impulsat per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Es vivien moments d'unitat dins de l'antifranquisme. El naixement de la Coordinadora en va ser un exemple. Com també el que va suposar la tancada d'intel·lectuals a Montserrat el 1970 per protestar contra el procés de Burgos.
El lideratge que hi va tenir el PSUC des de l'inici va ser obvi, amb figures com Antoni Gutiérrez Díaz i Josep Solé Barberà. S'hi van aplegar el Moviment Socialista de Catalunya, entorn de Joan Reventós; la UDC; el Front Nacional de Catalunya, l'ERC d'Heribert Barrera i Josep Andreu i Abelló, i personalitats de pes per elles mateixes com Josep Benet i Jordi Carbonell. El programa unitari de l'Assemblea s'ha resumit sovint per la consigna exitosa de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia.
L'esperit transversal i unitari va ser cabdal per assolir, un cop mort el tirà, la recuperació de les llibertats i el retorn de la Generalitat. Abans que les lògiques divergències entre partits i la dinàmica de la "normalitat" política que va arribar amb la Transició posés fi al que va ser un imponent moviment transformador. Molts noten a faltar aquell esperit i avui s'han reunit per recordar-lo, però també per reivindicar-lo.
L'Assemblea de Catalunya, ho ha recordat Antoni Batista, va començar amb un minut de silenci per la mort a mans de la policia del treballador de la Seat Antonio Ruiz Villalba. Aquest dijous, 50 anys després, s'ha fet també un minut de silenci recordant-lo a ell i a totes les víctimes del règim. Junt amb Antoni Batista, han intervingut Pere Portabella, Josep Maria Rodríguez Rovira i Magda Oranich, veterans de l'Assemblea. També hi ha participat el secretari general de CCOO de Catalunya, Javier Pacheco. No hi ha pogut ser per malaltia Miquel Sellarès, una altra de les ànimes de l'Assemblea, on representava els sectors que aviat s'estructurarien entorn CDC.
Si una cosa va caracteritzar l'Assemblea de Catalunya va ser la trobada entre mons ben diversos, des del marxisme representat pel PSUC o l'obrerisme d'un sindicalisme cada cop més ben estructurat, a la democràcia cristiana i els sectors més sensibles del catolicisme i l'Església. Que militants independentistes, històrics de Comissions Obreres i representants de l'arquebisbat de Barcelona comparteixin bandera no és pas fàcil. Però aquesta tarda, ho ha corroborat amb la seva presència Antoni Casas, vicari episcopal que, en nom del cardenal Omella, ha donat la benvinguda als assistents, entre els quals hi havia molts veterans d'aquell moment, i ho ha fet amb una crida a recuperar "una visió més integral" de la transversalitat catalanista.
En el transcurs de l'acte, ha bategat l'esperit unitari, i probablement, també certa nostàlgia d'unitats passades. A primera fila, la presència del líder d'ERC, Oriol Junqueras, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, o del diputat socialista Ferran Pedret era un recordatori de la dificultat de reeditar experiències unitàries.
Javier Pacheco ha assegurat que "un enemic comú cohesiona, però també ho han de fer els objectius comuns" i ha advocat per "construir grans consensos per tornar a ser un sol poble". Ha recordat el paper que van jugar en el moviment un munt de persones anònimes que van participar-hi. Com Pedro López, un treballador de la Seat implicat en actes vaguístics d'aquells anys, o la Teresa Bofill, que va fer de "semàfor" el dia de la primera reunió a Sant Agustí: era la persona que, tocant la guitarra davant l'església, donava la consigna que l'entorn era lliure de policies.
Un recordatori de com les lluites sindicals i les nacionals han anat molt sovint plegades l'ha donat Rodríguez Rovira, un històric del Sindicat Democràtic d'Estudiants i de CCOO, que ha explicat el seguit de lluites obreres que es va produir en els anys del tardofranquisme, sense les quals no s'entén l'erosió del franquisme en la seva etapa final.
El record i alhora l'actualitat del combat contra l'Espanya negra ha estat el denominador comú de tot l'acte. Magda Oranich ha recordat els molts de l'Assemblea que ja no hi són, com Xavier Folch, mort recentment, i ha afirmat que "aleshores vam lluitar pel que demanem ara, com és la llibertat i l'amnistia pels presos. Aquí estem. La lluita per una societat més justa sempre continua".
Un moviment antifranquista nascut en una església
Va ser precisament a Sant Agustí quan, el 7 de novembre del 1971, es va constituir l'Assemblea de Catalunya. Sota l'empara de l'Església, es van aplegar representants de partits, sindicats i entitats de tot ordre que aleshores, en plena dictadura, estaven en la clandestinitat. Era un diumenge, dia ideal per despertar poques sospites a la policia, i prop d'un centenar de persones es van barrejar entre els assistents a una de les misses del matí. Sortirien tots ells després de la missa del vespre.
Així va néixer el que va ser un dels moviments unitaris d'oposició més potents de l'estat espanyol, impulsat per la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Es vivien moments d'unitat dins de l'antifranquisme. El naixement de la Coordinadora en va ser un exemple. Com també el que va suposar la tancada d'intel·lectuals a Montserrat el 1970 per protestar contra el procés de Burgos.
El lideratge que hi va tenir el PSUC des de l'inici va ser obvi, amb figures com Antoni Gutiérrez Díaz i Josep Solé Barberà. S'hi van aplegar el Moviment Socialista de Catalunya, entorn de Joan Reventós; la UDC; el Front Nacional de Catalunya, l'ERC d'Heribert Barrera i Josep Andreu i Abelló, i personalitats de pes per elles mateixes com Josep Benet i Jordi Carbonell. El programa unitari de l'Assemblea s'ha resumit sovint per la consigna exitosa de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia.
L'esperit transversal i unitari va ser cabdal per assolir, un cop mort el tirà, la recuperació de les llibertats i el retorn de la Generalitat. Abans que les lògiques divergències entre partits i la dinàmica de la "normalitat" política que va arribar amb la Transició posés fi al que va ser un imponent moviment transformador. Molts noten a faltar aquell esperit i avui s'han reunit per recordar-lo, però també per reivindicar-lo.