Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Diada 2021

Les altres Diades del procés independentista

Des del 2012, l'independentisme ha organitzat grans manifestacions; després de la pandèmia, el moviment busca tornar a omplir els carrers

per Lluís Girona, Barcelona, Catalunya | 10 de setembre de 2021 a les 19:30 |
Una manifestació de la Diada a Barcelona | Josep M. Montaner

L'independentisme tornarà a prendre aquest dissabte els carrers en una Diada de l'Onze de Setembre que es preveu, després de la pandèmia, multitudinària. Enguany arriba en un clima menys excepcional a nivell polític que altres anys -els presos polítics han estat indultats- però encara amb el record pels exiliats i pels represaliats. L'excepcionalitat també serà present per una pandèmia més controlada que l'any passat, però encara vigent. Aquests són els ingredients de la novena mobilització independentista consecutiva des d'aquella manifestació massiva del 2012 que caminava amb el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa".

2012, eleccions al Parlament: L'ANC, per molts encara una desconeguda, convoca una manifestació per la Diada que acaba sent tot un èxit. Formacions com Unió, representada per Josep Antoni Duran i Lleida, i per l'exvicepresidenta, Joana Ortega, deien que la marxa era un clam a favor del pacte fiscal. Nou dies després de la manifestació, Artur Mas s’havia de reunir amb Rajoy a la Moncloa per parlar-ne. Va tornar de buit (el president espanyol va ser poc hàbil i el va carregar d’arguments no acceptant ni tan sols obrir una comissió negociadora) i va convocar eleccions anticipades després d’una legislatura marcada per les retallades i l’ús de la geometria variable amb el PP, el PSC i ERC.



La gran manifestació i el clam independentista va acabar de decantar CiU cap al sobiranisme i Mas es va fer seu el full de ruta del carrer. Va convocar eleccions amb el reclam d’una consulta independentista. CiU va perdre dotze escons, que van passar gairebé en bloc a ERC i l’espai de SI a l’hemicicle el va ocupar la CUP. El procés arrencava sense hiperlideratges i deixant enrere les ambigüitats.



2013, sense marxa enrere: Si Rajoy ja havia dit no al pacte fiscal, més sever encara va ser el seu no a la consulta pactada. Va ser l’any de la imponent cadena humana de la Via Catalana, a la qual es va sumar l’expresident Pasqual Maragall, i de l’atac feixista a la llibreria Blanquerna de Madrid aquell mateix dia.

Es discutia si calia fixar ja la data de la consulta i de quin efecte tindria sobre el govern i els partits espanyols la gran mobilització. Mas ja apuntava en aquells dies a eleccions plebiscitàries com a possible pla B si no es podia fer el referèndum. Passés el que passés, quedava clar que no hi havia marxa enrere. Setmanes després s’acordaria la data del 9-N i una pregunta sobre la independència.




2014, força per votar: Amb la negativa de Madrid al dret a decidir ratificada per àmplia majoria al Congrés a l’abril, l’espectacular V que va recórrer la Gran Via i l’avinguda Diagonal amb les nou barres de la senyera llençava dos missatges inequívocs: volem votar i ho volem per dir independència sí o no.

En aquell moment es discutia com resoldre el veto de Madrid, que acabaria convertint el 9-N en un procés participatiu per escapar de la prohibició de l’Estat però que els ha costat la inhabilitació política a Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Les negociacions entre CiU, ERC, ICV i la CUP van ser difícils i van aflorar tensions entre Mas i Oriol Junqueras sobre com gestionar el desafiament amb l’Estat malgrat que el 9-N acabaria sent un èxit de participació amb 2,3 milions de votants.



2015, majoria independentista: Marcaria l’arrencada de la campanya del 27-S, unes eleccions que van acabar tenint el caràcter plebiscitari que, d’entrada, els no independentistes negaven. L’èxit de mobilització va ser innegable malgrat les discussions polítiques del curs anterior, condicionat per unes eleccions municipals que van certificar un gir a l’esquerra i la importància de nous actors. Mas i Junqueras van acordar presentar-se conjuntament amb Junts pel Sí i la Diada va servir per agafar embranzida per unes eleccions que, si bé van deixar el bloc del sí a les portes del 50%, van donar-los a ells i a la CUP una majoria suficient –72 escons– per tirar endavant el procés.



2016, l’examen de Puigdemont: El carrer va voler donar una nova empenta (la majoria dels que eren al carrer esperaven que fos l’última) per complir el mandat que s’havia imposat l’independentisme. Carles Puigdemont, un president imprevist i ara exiliat, va oferir la mà a l’Estat per exercir el dret a decidir, però va rebre de nou la mateixa resposta de sempre: un no rotund. Aquell any, Ada Colau, l’alcaldessa que va arribar a l’Ajuntament de Barcelona disposada a desobeir "lleis injustes", va decidir assistir-hi. Fa uns dies, però, ja ha descartat un nou referèndum perquè "la gent ja no està per tonteries".



2017, la Diada del referèndum: Ara sí que anava de debò. La Diada del 2017 era la del referèndum d'independència. Només pocs dies després d'aquesta Diada, l'1-O, els catalans votaven per fi quin volien que fos el futur del país. El context d'aquella diada era excepcional no només per la prèvia cap a l'1-O, sinó també pels recents atemptats del 17-A a Barcelona i a Cambrils. Aquell Onze de Setembre, centenars de milers de persones van desbordar el carrer Aragó i el passeig de Gràcia de Barcelona per dibuixar el signe "+".

Aquell ambient pre-referèndum que d'alguna manera s'iniciava amb la Diada, finalitzaria amb la votació de l'1-O -i la violència policial que tothom té ben present- i amb setmanes d'incertesa fins a la declaració d'independència i l'aplicació de l'article 155 per part del govern espanyol. Com a conseqüència, diversos líders socials i polítics independentistes van ser empresonats i forçats a marxar a l'exili.



2018, la primera amb presos polítics i exiliats: El rècord del referèndum de l'1-O encara estava ben viu, i l'eslògan "Fem la República Catalana" n'és una bona mostra. La manifestació, que va recorre tota la Diagonal de Barcelona, de fet, va rondar sobre la idea del mandat del primer d'octubre però també amb un emotiu record pels presos polítics i exiliats. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull van viure la Diada des de la presó. Carles Puigdemont, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Marta Rovira i Anna Gabriel ho van fer des de l'exili.



2019, abans de la sentència de l'1-OLa mobilització de l'any 2019, sota el lema "11-S: Objectiu Independència", va ser un assaig per les manifestacions més que previsibles quan es fes pública la sentència pels fets de l'octubre del 2017. En aquella ocasió, centenars de milers de persones van omplir la Plaça Espanya i la Gran Via de Barcelona per reivindicar un cop més la independència de Catalunya i reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

La Diada va estar protagonitzada pel clima de desconfiança entre els actors per trobar un full de ruta conjunt a les portes de la sentència del Tribunal Suprem. El clam que es va sentir des de l'escenari, dirigit als partits, va ser clar: cal reconstruir la unitat estratègica per respondre al Suprem i culminar la independència. La resposta a la condemna de més cent anys de presó, això sí, va ser millor coordinada al carrer que no pas a la política.



2020, la Diada de la pandèmiaLa més recent de les manifestacions independentistes ha estat sense dubte la més atípica. I no pel moment polític, sinó per l'arribada d'una pandèmia que mai ningú hagués imaginat. Marcada per les distàncies i les mascaretes imposades per la urgència sanitària, la mobilització de l'ANC, de petit format, va tenir com a epicentre la plaça Letamendi de Barcelona, en ple Eixample, davant la seu de l'Agència Tributària a Catalunya. A més, també hi va haver 130 rèpliques davant d'edificis de l'Estat en una vuitantena de municipis. Una celebració territorialitzada i impregnada per la pandèmia, que va obligar a limitar a només 59.500 persones arreu del país l'accés als actes previstos. A nivell polític, la Diada es va celebrar a les portes de la inhabilitació de Quim Torra per part del Tribunal Suprem.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació