03
de setembre
del
2021
Actualitzat
a les
11:36h
Quantitat de tuits que, resumidament, venen a dir: "Home! Aquest cartell de la Mercè sí que és maco!". Com donant el vistiplau, amb displicència, condescendència, dotzenes i dotzenes d’experts en cartellisme internacional pontificant que el d’enguany sí que és un bon cartell per a la festa de la patrona de Barcelona.
La creació de Malika Favre, artista parisenca establerta a la capital catalana, representa una dona "guapa, protectora i poderosa" –en paraules d’ella mateixa- porta una corona que representa la sardana i el dibuix de les rajoles –els panots- de moltes voreres de la ciutat. El vestit està inspirat en els mosaics hidràulics que encara avui cobreixen els terres de molts pisos de l’Eixample, el meu sense anar més lluny. I les arracades emulen les torres de la Sagrada Família. Un destil·lat d’essències barcelonines, un rostre que pot recordar fesomies racials, potser gitanes.
A mi em sembla un cartell bonic, inspirat, evocador, perfumat d’influxos diversos, serè, madur. No he fet cap tuit per a expressar la meva opinió, si el fes seria per a destacar alguna d’aquestes qualitats. S’observa però en moltes opinions expressades a les xarxes la necessitat d’establir càtedra al respecte. La necessitat de deixar clar que "home, per fi aquest any l’ajuntament l’encerta amb l’encàrrec del cartell", per a pontificar, sense dir-ho explícitament, que "ja era hora que la Colau encarregués un bon cartell de la Mercè". Se’ls veu molt el llautó.
Des que els comuns ocupen l’alcaldia de Barcelona s’ha establert l’estranya tradició de jutjar el cartell de la Mercè any rere any amb una severitat i una agressivitat properes al ridícul. "Apa, una altra colauada!", "Ja està bé, quina manera de malgastar diners públics", "Home! Aquest cartell l’hauria fet millor el meu nebot petit"... L’atzagaiada és gratis i puntua alt sempre que es tracti d’esbatussar la Colau. "Béeeee, menys mal! Aquest any sí que m’agrada el cartell", com si li importés a algú que t’agradi o no el maleït cartell. Esclar que també hi ha molts tuitaires que han expressat la seva opinió favorable sense aquestes connotacions que estic expressant, amb la noble voluntat de lloar l’obra de Favre. Només faltaria.
Hi ha una altra mena de tuits també, els de tuitaires que sempre –en aquest cas també- aprofiten per a fer-se propaganda. Com ara aquest. En lloc de rebatre el contingut i l’argument, fàcilment rebatible, del tuit, prefereixo enllaçar una de les respostes, impecable:
Moltes altres respostes al primer tuit, és un descans, van també pel camí del segon, el de qüestionar un feminisme egòlatra i propagandístic, excloent, inquisitiu i tòxic que res té a veure amb els valors, ferms i necessaris, de tan noble realitat social. Hi ha qui només pretén patrimonialitzar-lo, convertir-lo en el seu particular xiringuito.
Elogiar la diferència, empoderar allò invisible, reivindicar el que ha sigut i encara és silenciat, cridar l’atenció sobre la desigualtat no hauria de vehicular-se a través del sectarisme i la negació de l’altre, actituds infantiloides que passen per la vampirització constant de la veritat absoluta, de la correcció política més ridícula, l’abanderament de les causes indiscutiblement justes i inqüestionables. Sota pena d’excumulgació, esclar, de ser etiquetat de masclista, feixista, racista i heteropatriarcal.
La creació de Malika Favre, artista parisenca establerta a la capital catalana, representa una dona "guapa, protectora i poderosa" –en paraules d’ella mateixa- porta una corona que representa la sardana i el dibuix de les rajoles –els panots- de moltes voreres de la ciutat. El vestit està inspirat en els mosaics hidràulics que encara avui cobreixen els terres de molts pisos de l’Eixample, el meu sense anar més lluny. I les arracades emulen les torres de la Sagrada Família. Un destil·lat d’essències barcelonines, un rostre que pot recordar fesomies racials, potser gitanes.
A mi em sembla un cartell bonic, inspirat, evocador, perfumat d’influxos diversos, serè, madur. No he fet cap tuit per a expressar la meva opinió, si el fes seria per a destacar alguna d’aquestes qualitats. S’observa però en moltes opinions expressades a les xarxes la necessitat d’establir càtedra al respecte. La necessitat de deixar clar que "home, per fi aquest any l’ajuntament l’encerta amb l’encàrrec del cartell", per a pontificar, sense dir-ho explícitament, que "ja era hora que la Colau encarregués un bon cartell de la Mercè". Se’ls veu molt el llautó.
Des que els comuns ocupen l’alcaldia de Barcelona s’ha establert l’estranya tradició de jutjar el cartell de la Mercè any rere any amb una severitat i una agressivitat properes al ridícul. "Apa, una altra colauada!", "Ja està bé, quina manera de malgastar diners públics", "Home! Aquest cartell l’hauria fet millor el meu nebot petit"... L’atzagaiada és gratis i puntua alt sempre que es tracti d’esbatussar la Colau. "Béeeee, menys mal! Aquest any sí que m’agrada el cartell", com si li importés a algú que t’agradi o no el maleït cartell. Esclar que també hi ha molts tuitaires que han expressat la seva opinió favorable sense aquestes connotacions que estic expressant, amb la noble voluntat de lloar l’obra de Favre. Només faltaria.
Hi ha una altra mena de tuits també, els de tuitaires que sempre –en aquest cas també- aprofiten per a fer-se propaganda. Com ara aquest. En lloc de rebatre el contingut i l’argument, fàcilment rebatible, del tuit, prefereixo enllaçar una de les respostes, impecable:
Hi ha dones que -per sort o per desgràcia- entrem dins el cànon d’hipernormativitat i també estem fins al papo de que se’ns qüestionin els nostres cossos.
— Juls (@JBolea) September 2, 2021
Jo no em foto amb el cos de ningú (celebro la diversitat!), però deixeu de fotre-us amb el meu també. Ningú l’ha triat.
Moltes altres respostes al primer tuit, és un descans, van també pel camí del segon, el de qüestionar un feminisme egòlatra i propagandístic, excloent, inquisitiu i tòxic que res té a veure amb els valors, ferms i necessaris, de tan noble realitat social. Hi ha qui només pretén patrimonialitzar-lo, convertir-lo en el seu particular xiringuito.
Elogiar la diferència, empoderar allò invisible, reivindicar el que ha sigut i encara és silenciat, cridar l’atenció sobre la desigualtat no hauria de vehicular-se a través del sectarisme i la negació de l’altre, actituds infantiloides que passen per la vampirització constant de la veritat absoluta, de la correcció política més ridícula, l’abanderament de les causes indiscutiblement justes i inqüestionables. Sota pena d’excumulgació, esclar, de ser etiquetat de masclista, feixista, racista i heteropatriarcal.